Josep Checa

Josep Checa (Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 1962) és poeta.

Els seus primers poemes es remunten a la seva infantesa. Va començar a publicar amb tretze anys al setmanari local El Montbui, al mateix temps una gran passió per la lectura el portaren a llegir, arbitràriament, un gran nombre de clàssics: Goethe, Víctor Hugo, Balzac, Dante, Tolstoi, Shakespeare, Dickens… de col·leccions que adquiria el seu avi matern, així com poetes que en aquella època eren accessibles a les llibreries i biblioteques.

Va guanyar el seu primer premi al seu poble natal, essent encara adolescent. El següent aparegué més tard, un cop instal·lat a la comarca d’Osona, juntament amb la publicació del seu primer poemari: El temps i les paraules (2003). Des d’aleshores s’han succeït premis i llibres, com el premi Penya Joan Santamaria, amb el recull Pont (2007), el premi Jacint Verdaguer de Calldetenes, amb el poemari 30 orquídies (2008), el Vila de Martorell 2014, amb L’enteniment de les bèsties i el Premi Senyoriu d’Ausiàs March, amb Pell d’ànima (2018). Part de la seva obra ha estat traduïda al castellà i a l’anglès i ha participat en lectures i festivals en diferents països d’Europa i Amèrica.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Josep Miàs per a l’AELC.
Documentació i textos: Josep Checa.
Fotografies d’Esther Obradors i Aranda.
 

Castellano

Josep Checa castellano

Josep Checa (Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 1962) es poeta.

Sus primeros poemas se remontan a su infancia. Empieza publicando a los trece años en el semanario local El Montbui, al mismo tiempo que una gran pasión por la lectura lo llevan a leer, arbitrariamente, un gran número de clásicos: Goethe, Víctor Hugo, Balzac, Dante, Tolstoi, Shakespeare, Dickens… de colecciones que adquiría su abuelo materno, así como de poetas que en aquella época eran accesibles en librerías y bibliotecas.

Gana su primer premio en el pueblo natal, siendo aún adolescente. El siguiente aparece más tarde, instalado ya en la comarca de Osona, juntamente con su primer poemario El temps i les paraules (2003). Desde entonces se han sucedido premios y libros, como el premio Penya Joan Santamaria, con el poemario Pont (2007), el premio Jacint Verdaguer de Calldetenes, con el libro 30 orquídies (2008), el premio Vila de Martorell en 2014 por L’enteniment de les bèsties y el premio Senyoriu d’Ausiàs March, con Pell d’ànima (2018). Este último título también se ha publicado en edición bilingüe (Piel de alma, 2021), con traducción de la poeta Concha García.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Contacto con el autor.

Documentación y textos: Josep Checa.
Fotografías de Esther Obradors i Aranda.
Página elaborada por Josep Miàs para la AELC.

English

Josep Checa English

Josep Checa (Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 1962). He is a poet.

His first poems date back to his childhood. He started publishing in the local weekly newspaper El Montbui when he was thirteen, while a strong passion for reading led him to arbitrarily read a large number of classics such as Goethe, Víctor Hugo, Balzac, Dante, Tolstoi, Shakespeare, Dickens, from collections that his maternal grandfather purchased, as well as other poets that were accessible in libraries and bookshops.

He won his first prize in his hometown, being still a teenager. The following one appeared later, once he was living in Osona, along with the publication of his poetry collection El temps i les paraules (2003). Prizes and books have followed since then, such as the prize Penya Joan Santamaria for the collection Pont ( 2007), the prize Jacint Verdaguer of Calldetenes for the poetry collection 30 Orquídies (2008), the Vila de Martorell prize for L’enteniment de les bèsties and the Senyoriu d’Ausiàs March prize for Pell d’ànima (2018). This last title has also been published in a bilingual edition (Piel de alma, 2021), with a translation by the poet Concha García.

He is a member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers).

Contact the autor.

Documentation and texts by Josep Checa.
Photographs from the author’s personal archive.
Page by Josep Miàs for AELC.

Biografia

Josep Checa i Falgà, neix a Caldes de Montbui (Vallès Oriental) l’hivern de 1962. Cursa els estudis primaris a l’Escola Pia del poble i després a l’escola pública (Les Nacionals), també de Caldes, on comença a compondre els seus primers poemes, primer en llengua castellana, fins a passar, ja entrada l’adolescència, a la seva llengua materna, el català. Escriu, principalment, sonets i versos pautats a l’estil dels autors que en aquells moments llegeix i l’atrauen més. Alguns d’aquests versos apareixen reflectits a les pàgines del setmanari local El Montbui i a la revista cultural La Tortuga. En aquell temps guanya el seu primer premi de poesia.

A l’edat de catorze anys, emprèn els estudis secundaris a l’institut públic de Granollers i als setze comença a treballar a una fàbrica tèxtil de Caldes de Montbui. Combina l’horari laboral amb els estudis secundaris en una acadèmia nocturna tutoritzada per l’institut públic de Montcada i Reixac.

Dotze anys més tard, ja es troba instal·lat a Sora (Osona). Casat i amb dos fills, vivint en plena natura i dedicat laboralment al món de la ramaderia.

El poble de Sant Quirze de Besora, on la família viu durant un període de deu anys, obre la possibilitat al poeta de ser regidor i tastar la política més propera, la local. Durant uns quants anys exerceix de promotor cultural i funda i coordina jornades i actes per difondre la literatura i especialment la poesia, com el Versosbisaura, al Bisaura i el Casserres-poètic, dins el marc del monestir de Sant Pere de Casserres (Masies de Roda).

Compaginant tota aquesta activitat, se succeeixen els poemaris 30 orquídies (2009), L’enteniment de les bèsties (2015) i Pell d’ànima (2018), entre altres, i diversos premis literaris. Participa en nombroses lectures i en festivals de poesia, com: La Festa de la Poesia a Sitges, el Festival Internacional Panhispánico de Poesía (Bolívia), o el Festival Internacional Wine & Poetry de Colchagua (Xile). És resident convidat a la Casa de l’Escriptor (Hugoenea) de Pasaia Donibane (Euskal Herria) i a Villa Sarkia, Casa de l’Artista de Sysmä (Finlàndia) i, també, poeta convidat per la Universitat de Salamanca i per la Universitat de Córdoba en el primer cicle de ‘Poesía Transeúnte’.

Una mostra de la seva obra s’ha editat en diferents publicacions especialitzades de la península, de Llatinoamèrica i dels Estats Units.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Premis

  • Premi GAT Literari de Torelló (2004).

  • Premi Penya Joan Santamaria (2007): Pont.

  • Premi Jacint Verdaguer de Calldetenes (2008): 30 orquídies.

  • Premi Vila de Martorell (2014): L’enteniment de les bèsties.

  • Premi V Certamen Internacional Àngel Ferrer de HAIKUS dels Amics de la UNESCO (2015).

  • Premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó (2018): Pell d’ànima.

Piel de alma.

Edició bilingüe català-castellà amb traducció de Concha García.

Vincles

Comentaris d'obra

Amb L’enteniment de les bèsties (Viena Edicions), Josep Checa (Caldes de Montbui, 1962) va guanyar el 39è. Premi de la Vila de Martorell 2014.  […]

Josep Checa es declara poeta i ramader. Aquesta darrera dada ens posa en camí del seu coneixement de la vida de la ruralia i del caràcter de les bèsties. Aquest fet el singularitza en el panorama literari català. Per aquest motiu, a molts lectors urbans i gent allunyada de la vida pastoral i ramadera els pot impactar llegir aquests poemes de Josep Checa. Uns poemes que estan construïts amb paraules exactes i amb imatges brillants que ens connecten sensiblement amb una memòria antiga, d’arrels profundes i de llaços estrets dels éssers humans amb el medi natural. En la seva versió més pura, aquest medi ens remet a llocs intemporals, d’in illo tempore, llocs d’abans del considerat temps històric, i que coneixem de forma literària com l’hort o jardí de l’Edèn, o com l’Arcàdia mítica.

[…] Des de la seva experiència personal, i des del seu contacte amb la vida rural, pagesa, i des de la seva relació pastoral ja sigui amb animals domèstics o del ramat, ja sigui amb animalons del galliner o criatures de la cort, o animals del cel, la casa de les bèsties volàtils, a L’enteniment de les bèsties Josep Checa ens ofereix un seguit de poemes on l’autor, com el frare d’Assís, o com el místic Attar, no posa distància espiritual entre homes i bèsties, ni amb res que sigui un organisme viu, ans al contrari: la vivència que destil·len els poemes de Josep Checa és d’una comunió amb aquests éssers vius.

A L’enteniment de les bèsties, com he dit més amunt, Josep Checa escriu una experiència pràcticament inèdita en el panorama literari actual, com ressalta també Àlex Susanna en el pròleg del llibre. Josep Checa escriu les seves vivències amb un llenguatge modern, i fins i tot diria que amb un llenguatge atrevidament revolucionari. Perquè no hi ha més revolucionari, avui dia, ni més trencador, que beure de la saviesa de la tradició primordial, com ja havia vist el gran arquitecte Antoni Gaudí quan afirmava que l’originalitat provenia dels orígens.

[…] Amb imaginació poètica, Josep Checa ens acosta la saviesa natural de les bèsties, que al final del llibre es presenten, alegres i primaverals, en les orenetes que xisclen al bon temps, però també xisclen a la mort d’algú molt estimat pel poeta. […] 

(Teresa Costa-Gramunt: «L’enteniment de les bèsties», Eix Diari, 20 d’abril de 2015)
 

* * *

[…] I la memòria és el material sobre el qual ha construït Josep Checa (Caldes de Montbui, 1962) el seu darrer llibre La barberia (Tèmenos Ed.), un passeig, alhora reposat i commogut, pels anys d’infantesa i d’adolescència en el qual convida el lector a acompanyar-lo a través de les estances d’una casa de poble, d’una aula escolar o dels camins del bosc, que tot és descoberta (plaent o feridora, això depèn) per a qui fa encara pocs anys que trepitja el món. En el pròleg, Carles Duarte defineix el llibre com “un bellíssim homenatge a un món perdut de parets menudes”. Cal dir, però, que aquests escenaris personals s’emmarquen en un context col·lectiu (i, per tant, perfectament recognoscible per molts) que passa pel No-Do, la televisió en blanc-i-negre i la «Formación del Espíritu Nacional».

El llibre està estructurat en cinc parts: «Sabatetes de cartró», “Hereu de la por”, “La barberia”, “Saltamarges” i “El vers i la balança”, i cadascuna d’elles hostatja els records d’un estadi de la vida del poeta. Però el balanç que Checa fa del seu passat no té res d’èpic ni de grandiloqüent; ben al contrari, la mirada que hi projecta és de plans curts, una mirada càlida i minuciosa, amarada d’un sentiment que oscil·la sense estridències entre la nostàlgia d’uns anys irrepetibles i la serenitat de qui ha anat superant, millor o pitjor, els trencacolls de la vida.

Checa és un poeta de veu sòbria, que confia més en la persistència de les brases que en el devessall pirotècnic; a La barberia –un poemari homogeni, d’arquitectura ben travada– aquesta veu es fa més discursiva que en d’altres llibres anteriors, però també ateny una gran força que li ve del solatge profund d’on ha estat pouat, i que el porta a expressar-se amb imatges colpidores: “Una taula humil. Llesques de pols com a tovalles” o bé “La fosca, encesa de llamps, ha caigut / com tota la vaixella de les festes”. Una successió de petits esclats de llum que ens van il·luminant el camí, com només ho sap fer la bona poesia.

(Miquel-Lluís Muntané: «Memòria en to menor», El Punt Avui, 17 de juliol de 2016)

* * *

El poe­mari Pell d’ànima de Josep Checa parla del temps pas­sat amb un voca­bu­lari exqui­sit, propi de la comarca d’Osona i del seu poble, Cal­des de Mont­bui. Hi reflec­teix la situ­ació de pobresa en què es vivia als anys sei­xanta, com a la majo­ria de zones rurals de la geo­gra­fia penin­su­lar. Em va pas­sar que, a mesura que anava com­pre­nent en la tra­ducció que els seus poe­mes trans­me­tien una sen­sació de tris­tesa anco­rada en el pas­sat, el poeta em feia sen­tir com el que ano­me­nem progrés con­tri­bu­eix a dei­xar enrere qual­se­vol ves­tigi del pas­sat amb l’objecte de fer ren­di­ble la nova rea­li­tat arra­sant allò que les gene­ra­ci­ons ante­ri­ors van aixe­car, no sense poc esforç.

Fer res­sal­tar la memòria col·lec­tiva, així com la riquesa lèxica i metafòrica de Josep Checa, ens ofe­reix un resul­tat brillant i fa que la llen­gua en què va ser escrita s’elevi a una cate­go­ria que només la gran poe­sia pot asso­lir.

(Concha García: «El llenguatge comú de la poesia»,  El Punt Avui , 24 de maig de 2021)
 

Entrevistes

Hem quedat al parc amb en Josep i l’Esther. Asseguts al banc del parc vora el riu, conversem. En Josep parla amb veu pausada però alhora apassionada, del darrer llibre, L’enteniment de les bèsties, magnífic poemari, Premi de la Vila de Martorell 2014.

Penso en referents literaris, cinematogràfics, Maragall, Blake, Eliot, Erice, Medem… En Josep somriu. «La temàtica és semblant a 30 orquídies… El món rural. Un món en extinció. Poder rescatar un vocabulari que s’utilitza molt poc i que he volgut recuperar.»

A L’enteniment de les bèsties els poemes esdevenen personificacions, fer parlar el paisatge, la veu del temps, de la terra… Versos bastits des de l’experiència i el record. Una de les virtuts d’en Josep és la sinceritat. «Bèsties i persones s’interrelacionen». Un dels recursos, l’ambigüitat. «Hi ha moments en què no saps qui té més enteniment».

Parlem del procés creatiu. «La primera part és prendre apunts i notes, en qualsevol moment del dia. Després hi ha el treball d’endreçar aquestes notes i començar a donar forma al poema». Lluny de la visió romàntica de l’escriptor escrivint amb ploma, en Josep s’estima més treballar amb ordinador. Esporgar, polir, canviar l’ordre… Còmode i pràctic. «La feina creativa la fas exactament igual. Quedes sorprès del que pot arribar a caminar un poema».

Li demano que en triï un, a l’atzar. «La primavera s’avança / a les ales d’aquests versos…». La mare és ben present. I la infantesa, el senzill trescar d’allò que fas, d’allò que sents… Emoció tangible… I el poema pren sentit.

Un sentit que l’Esther Obradors ens descobreix. «En Josep té la capacitat de trobar els quatre mots que et transporten a una imatge». Sensiblement clara, l’Esther embolcalla el món en la fotografia que més li agrada. La coberta de L’enteniment de les bèsties n’és un exemple. Una afició que li ve del pare i dels viatges amb la càmera de fotos que va voler conèixer. Diu l’Esther que «darrere una fotografia es pot captar aquella imatge que ningú veu, ningú mira. Angles diferents, el detall, la natura».

Agraeixo la conversa, els mots i els versos. I felicito en Josep i l’Esther per aquest subtil haiga, que ha estat guardonat amb el Premi Internacional Àngel Ferrer dels Amics de la UNESCO. Enhorabona, Josep i Esther.

(Teresa Granados: «Conversa amb Josep Checa i Esther Obradors», El 855, maig de 2015)

* * * 

—Como buen poeta, es usted un observador de las cosas cotidianas, ¿de lo cotidiano se nutre su obra?
Sí, mi obra nunca ha pretendido salvar ninguna causa, ni política, ni social (que también es política). Solo habla honestamente de mi camino vivencial, de mi experiencia. De los temas más universales como la vida, la muerte, el amor, el paso del tiempo… pero desde un ámbito doméstico y cotidiano. Es así como me acontece, a mí y a la mayoría de las personas. Estoy convencido de que solo de esta manera mi poesía conecta con otras vidas.

[…]

—¿Cómo fueron sus años de infancia? ¿En qué momento se da su primer acercamiento con la poesía?
La represión en la escuela marcó con fuego mis años de infancia. En España, la larga dictadura del general Franco modeló una forma de vida gris, sobre todo para los que ya habíamos nacido con el régimen fascista en plena vigencia. En Catalunya en particular estaba prohibida, con todas sus formas, la lengua catalana, mi lengua materna. Ocurría que en el seno familiar se hablaba el catalán y en la escuela y demás instituciones estatales, el castellano. Se silenciaron a muchos poetas catalanes y sus libros se prohibieron.

Mi aproximación a la literatura, y a la poesía en particular, fue leyendo a poetas españoles que escribían en castellano. Recuerdo que con unos trece años leía a Antonio Machado y empecé a escribir en lengua castellana mis primeros sonetos por imitación. Con los años adquirí conciencia de la situación política de mi país, de mi cultura maltrecha y de mi lengua anulada, el catalán. Además, creo que uno tiene que escribir poesía con la lengua en la que piensa y sueña. Con la que su madre le hablaba, incluso antes de nacer. La poesía no deja de ser una declaración de honestidad, o debería serlo.    

—Con 14 libros publicados, ¿Cómo analiza su evolución poética?
La poesía es también una forma de vivir, de ver las cosas. Siempre ha estado conmigo y yo he procurado destilar cada vez más mi escritura. En todos estos años, mi poesía ha evolucionado hacia la desnudez, la reducción, la precisión de las imágenes, la no adjetivación excesiva, el protagonismo de los silencios… No sé si lo he conseguido. Prueba de mi exigencia es que de una antología que se está preparando de mi obra, solo he salvado de la hoguera unos cinco o seis libros. Más que suficientes si son medianamente buenos.

—Su trabajo lo ha llevado a ganar premios literarios, ¿el premio es algo que lo desvela como autor?
Sí, los premios te dan a conocer, te promocionan, te reconocen dentro de la familia de poetas de un país. Pero, sinceramente, los premios no tendrían que ser el objetivo de un poeta. Muchas veces algunos premios están sesgados por intereses y tendencias de muy diversa índole, generalmente son los premios más importantes. Como acostumbro a decir en muchas ocasiones, si viene un premio, bienvenido sea, pero si no es así, no pasa absolutamente nada. Una carrera literaria no puede depender de los premios. Conozco poetas buenísimos que nunca han obtenido premio alguno y poetas premiados y mediocres. 

(Revista Chafirro, 9 de gener de 2026)

Antologia

POEMA INACABAT

Matinada sobre els teus ulls closos.
Mai he pogut dormir gaire. Camino
per la casa quan les figures de ceràmica,
els quadres, les cartes sense obrir,
el telèfon… murmuren converses privades.
M’assec a l’escriptori amb un got
de llet a la mà. Contemplo el poble
per la finestra; el pont solitari encara
amb les llums de la nit. Escric un parell
de versos damunt l’ombra invisible
d’un núvol de gavines que passen com
àngels silenciosos tallant la broma verge
(un cotxe esportiu travessa a tota velocitat)
En el dormitori tu encara dorms, encongida.
Com tantes vegades m’estiro al teu costat,
sota els llençols tebis pel teu cos. Aviat
el sol entrarà per les escletxes de la persiana.
Tanco els ulls. Sempre m’ha agradat
despertar amb tu.

(Tots els teus noms. Vic: Emboscall, 2004)
 

* * *

D’un puny clos de gel
en pots arrencar la vida, com de fusta,
fins que el pulmons se’t fragmentin 
en pluja d’esquerdills.
Témer l’estol de pinsans que has vist
sobrevolar les runes dels cards
i la sàvia mirada d’una bèstia 
que reflecteix el teu pensament.
Una nit, engolit per l’ombra,
pots vetllar la sang del somni
mentre et beus les hores sibil·lines 
d’un alcohol que no et salva.
Llavors pots veure Déu
o algú semblant.

(30 orquídies. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009)
 

* * *

Els teus ulls i la meva nuesa.
La meva nuesa avergonyida
dels teus ulls àvids…
La meva misèria,
la pell que ningú no ha cartografiat sota la llum.
La teva pell que vol ser meva
i es dóna a canvi de res.

(Carrer Malats. Manresa, Abadia, 2012)
 

* * *

Aplego les teves penyores,
vidres de mar que escampes per la casa.
Gotes de rou que perlegen la teranyina
filada amb les nostres nits
degoten damunt el coixí dels murmuris.
Miro cada cosa impresa amb un deix de tu
i m’obstino a no admetre cap pèrdua.
El meu designi és aixecar-te les ales.
Tustar l’espatlla del teu àngel badoc.

(Els arbres que no conec. Manresa: Abadia, 2013)

 

* * *

Et vaig ajudar a enterrar-les.
En pocs mesos, una al costat de l’altra,
a un racó del jardí, sota la magnòlia.
A elles també les corcava un càncer, quina ironia!
Abans ja m’havies confessat la mesura
del teu amor per les teves gates,
–per damunt del d’algunes persones– deies.
Sempre he sabut que no era un dir.

(L’enteniment de les bèsties. Barcleona: Viena, 2015)

 

* * *

De sobte, vas perdre la mà de la mare
un dimarts de plaça.
Perdut, sense consol,
astorat i eixut de llàgrimes,
entremig de parades de fruita
i dels crits de les gitanes de cabell d’atzabeja
oferint el rest d’alls per un duro.
De les cassoles de fang del terrissaire
i dels gibrells d’olives del bacallaner…
Fins que algú conegut et tornà a casa,
on el pare ja defenestrava improperis.
Aquest va ser el primer
dels dos únics cops que has perdut la mare.
Si ara parléssim del segon,
potser ploraries.

(La barberia. Barcelona: Témenos, 2016)

 

* * *

L’APARCAMENT DE L’ERA

A força d’anar-hi passant, els marges han minvat
i ara són lleus ondulacions per on els viaranys s’escampen.
Gleves de sauló s’esterrossen damunt les feixes pinyolenques,
on sobreviu un migrat i aspre herbatge polsegós
i les restes d’un parell de vells ametllers que encara gosen florir.
Al bell mig del descampat, entre els vehicles aparcats,
encara es poden percebre, mig esborrades per les taques d’oli brut, 
les restes dels maons vermells que enrajolaven l’era.
Tan incert és el futur com el passat quan els testimonis 
esdevenen ànimes mudes. Només en retinc la tèrbola visió 
d’alguna andròmina rovellant-se al ras i l’indret
com a camp de mil batalles de la quitxalla del barri. 
Puc imaginar-me les batolles i els grinyols de la màquina de batre,
els mocadors de tapaboques i la pell suada amb fortor de pols,
la mateixa pols que ara aixeca el vent en filaberquins alats
i que algun vagarós aprofita, tot resseguint amb el dit,
per escriure ximpleses damunt els parabrises.

(Pell d’ànima. València: Tres i Quatre, 2018)
 

* * *

LA POR DE LA DALLA  

                                                             que no es el temor lo que nos  acobarda 
sino la residencia en aceptarlo.
Teresa Irastortza
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 

he perdut els ulls dintre els teus
                                     
he perdut els ulls dins una veritat
                                   incontestable
i ara miro sense veure 
com quan el verd de l’herba negra
colga els rocs
que oscaran la dalla 

hi ha d’haver algun indret
amb una casa semblant a la nostra 
on cap esperança no hi faci niu eixorc

(Dones de foc. Barcelona: Témenos, 2024)

 

* * *

riure de la pena
de vegades també rèiem
                absurdament
per alguna ximpleria
que ell havia dit
                    o havia fet

d’alguna gràcia sense solta ni volta
que ell imaginava

rèiem de la seva accelerada decrepitud
de la manifesta sordesa

de la gent del carrer
dels vells que prenien el sol a la plaça
i que li semblaven patètics

de la veïna tan velleta i arronsada
que sempre li preguntava com es trobava
i que l’ha sobreviscut

(Arrels de morera. Barcelona: Témenos, 2026)