«Heu provat mai de banyar un gos que tingui por de l’aigua? en Xavier, un cosí nostre, té un gos petaner, negre com el carbó i que no para mai quiet.
Una tarda, a ple hivern, ens va demanar que l’ajudéssim a rentar el Xalest, que és el nom que li va posar al gos. Vam preparar un gibrell ple d’aigua i sabó i el vam deixar a terra, a la cuina. Com que el gos ja s’ho havia olorat feia estona, s’havia amagat sota un llit i, a les bones, no hi havia manera de fer-lo sortir.
En Xavier el cridava amb to enèrgic:
–Xalest, surt d’aquí sota si no vols rebre un cop d’espardenya!
El Xalest remugava i s’encongia encara més. Després de les amenaces, vam passar a l’acció: el vam treure del llit estirant-lo per la cua.
El Xalest es bellugava com si estigués connectat a l’electricitat i bordava com si l’anéssim a afusellar.
–Quiet, home, que només volem que tastis l’aigua! –instistia en Xavier, però tot semblava inútil. El Xalest fugia de l’aigua com qui fuig d’una aparició. Vam sortir tan remullats, que vam agafar un bon constipat.
Rentar el Dentetes en canvi no donava cap feina, perquè els cocodrils s’estimen molt l’aigua. El nostre s’hi passava totes les hores que podia, però rentar-li les dents era gairebé impossible.
La mare ens havia explicat que calia fer-li una bona neteja de boca, almenys un cop per setmana, perquè amb aquelles dents que tenia, si se li arribaven a corcar, ell veuria les estrelles i nosaltres tot el firmament.
Vam comprar un raspall de sabates, d’aquells que tenen els pèls durs, i un tub de pasta de dents amb molt de fluor, que l’anunciaven per la tele dient que deixava unes dents més blanques que la flor dels ametllers.»
(«Les dents són per a tota la vida», del llibre Una troballa sorprenent)
* * *
«Sempre m’he sentit orgullós d’haver estat a l’ombra d’un cuc posseïdor d’una intel·ligència i d’una capacitat deductiva exrtaordinàries. Però quan penso en el cas del robatori de les joies dels marquesos de l’Enciam, la meva admiració i estima vers el meu amic semblen augmentar encara més.
Aquella tarda la fosca avançava amb desordre, com si fos un ramat de bens baixant per una muntanya. És el moment del dia que més m’agrada i vaig arrapapar-me al meu butacó preferit per fer una ullada al ‘Cuc Times’.
Recordo que des de feia més de tres dies el meu amic cuc Holmes estava tancat dins el seu despatx investigant les olors que desprenien les fulles dels arbres de la rodalia.
–Sabeu, estimat Watson, si arribo a classificar totes les ferums dels arbres podré esbrinar tots els assassinats comesos a base d’utilitzar alguna mena de potinga feta amb fulles i fins i tot amb les arrels. Us imagineu en quin estalvi de temps! Només d’ensumar ja sabré de què ha mort la víctima. En aquests moments tinc anotades i diferenciades més de tres-centes oloretes –m’havia explicat uns dies abans amb una notable excitació.
Jo sabia que quan el cuc Holmes en portava alguna entre mans més valia no interrompre les seves cabòries si no volies rebre algun estirabot. Els genis tenen moments ben desagradables.
Just quan començava a llegir el primer full del diari, el timbre de la porta del préssec on vivíem va interrompre la pau d’aquella calmada tarda. Era una trucada que deixava veure ben clar i sense cap mena de dubte, que el seu autor o autora patia un fort desassossec.
Vaig alçar el cul del còmode seient on reposava per anar a obrir. Davant meu va aparèixer una cuca molt bufona que lluïa un barretet virolat i un llaç a la cueta.
–Bona tarda– va dir-me amb una veu més fina que un fil de pescar. I va prosseguir –Sóc ben conscient que no és un bon moment per rebre visites, però estic molt amoïnada i no tinc a qui recórrer.»
(Del llibre Va de cucs)
* * *
«–Però nena, fes un esforç, aquestes et queden molt bé, et fan el peu molt fastigós.
–Apa, mare, si semblen les sabatetes d’aquella bleda de la Ventafocs el dia que va anar al ball.
La dependenta va intervenir per desordenar una mica més la discussió entre la mare i la filla:
–Em sembla que tinc el que busquen.
I va desaparèixer passadís enllà.
La mare i la filla continuaven discutint, de fet sempre ho feien, semblaven carn i ungla, com es diu popularment.
La dependenta va aparèixer carregada amb mitja dotzena de caixes. Va obrir la primera. Eren unes sabates de ferro colat, negres i plenes de taquetes marronoses. Un fàstic de sabates.
–Mira, criatura espantosa, aquest model et deformarà el peu. Veus, toca aquí, notes un tros de ferro punxegut? Doncs se’t clavarà a la planta del peu, et farà un mal horrorós. Te’l deixarà ple de blaus. La meva filla en té unes d’iguals i cada vegada que se les posa plora del mal que li fan.
–Ah no! –va protestar la nena tot deixant anar un baf una mica pudent perquè feia mesos que no es rentava les dents–. Jo vull unes sabates originals.
La dependenta no es donava per vençuda:
–Però aquestes són horribles, fixa’t que són més negres que els escarabats i són molt sorolloses, quan te les posis ben segur que no deixaràs dormir ningú. Quan a meva nena se les posa abans d’anar a dormir ens passem tota la nit sense aclucar l’ull. Ens avorrim molt, ja veuràs com tu també t’avorriràs.
La mare va decidir ajudar la dependenta, perquè tenia pressa per anar a la secció de perfumeria i comprar-se algun perfum de suor de cavall o d’aigües amb restes de col fermentada.
–Em sembla que aquesta senyoreta té tota la raó, et fan un peu brut i nauseabund.
–Que no i que no –insistia la nena.»
(«El món de cap per avall», del llibre Un trèvol de set fulles)
* * *
«Es va despertar de sobte. Va obrir el llum petit que estava situat damunt el capçal del llit. A poc a poc va anar assossegant la respiració. Va mirar el rellotge. Eren dos quarts de cinc de la matinada. Es va omplir un got d’aigua i se’l va beure de cop, com si s’hagués perdut al bell mig del desert i després de caminar hores i hores hagués ensopegat amb un oasi. La blancor del llençol li va recordar el malson que li havia robat el descans.
No hi havia res, tot era blanc. Ell semblava una ombra, blanca també. Immaculadament blanca. Dolorosament blanca. Fins i tot els ulls eren dos puntets blancs. Anava arrossegant-se sense cap punt de referència a l’horitzó. De tant en tant es girava per observar els senyals que deixava el seu cos, però no en veia cap. Només aquella blancor terrible, aspra com un tros de fregall, sorda, sense textures. Una blancor que li cremava la mirada. Va pensar que era a l’infern, però que aquest lloc espantós no tenia res a veure amb el que li havien descrit quan era una criatura. No hi havia foc, ni flames, ni dimonis que ballessin al voltant d’una olla amb aigua bullent plena de condemnats que purgaven penes antigues. No hi havia dimonis que el burxessin amb les forques. La vermellor de l’infern era blanca. Tot era blanc. I va cridar, i el crit també era blanc.
Aleshores es va despertar.
L’habitació li va semblar més solitària que mai. Tenia ganes de plorar, de dir en veu alta el nom dels amics, de demanar-los que vinguessin a fer-li companyia. Però sabia que seria inútil. Aquella soledat només podia omplir-la amb la seva presència. I amb el record.
Va pensar que poques hores després veuria el pare, i aquesta seguretat va ser com el bàlsam que calma la coïssor d’una ferida.»
(Del llibre Els gegants adormits)
* * *
«El de literatura té raó quan assegura que descriure no és tan senzill com sembla, sobretot quan afecta els sentiments. En aquests casos només se’n surten satisfactòriament els escriptors que dominen plenament l’ofici.
Quan escoltava aquesta afirmació pensava que era una manera de fer interessant la feina d’escriptor. Al cap i a la fi, el de literatura dedica el seu temps lliure a escriure contes. I no ho fa malament, però pel meu gust els seus arguments són massa recargolats, d’una complicació que no té cap justificació, si no és la voluntat d’allunyar-se del lector normal i corrent, com ara jo. El dia que li vaig comentar què em semblava la seva obra em va contestar –mentre em perdonava la vida amb l’expressió distant dels seus ulls– que els seus contes tenien moltes lectures i jo vaig pensar que no li calia tenir àvia, perquè ell solet sabia convertir les crítiques en elogis. Ja se sap que la gent de lletres té un rei al cos. Són una colla de vanitosos que viuen de contemplar-se el melic i que pretenen que tots els mirem, també. Es pensen que allò que els passa pel magí pot tenir algun interès per a algú més que per a les seves respectives marones, que acostumen a ser les úniques que troben meravelloses les coses que fan o pensen els seus fillets. La meva marona no és cap excepció: sóc el noi més bufó i més intel·ligent del planeta. Tothom –i jo m’incloc en aquest tothom– sap que no és veritat, però ella s’ho creu, i el fet de tenir un fill i una filla més –els més bufons i els més intel·ligents, és clar– no li suposa cap contradicció. Som únics i tots tres som perfectes.
Però avui he descobert que el de literatura té més raó que un sant, perquè vull descriure la noia que estimo i el que sento per ella i no sé com fer-ho. ‘Molt sovint les paraules s’escapen. Semblen peixos que vulguis atrapar amb les mans’, afirma el de literatura mentre pentina amb la mirada tota la classe per veure si ens cau la bava davant tanta erudició. Avui veig que té raó. Fa estona que estic davant de l’ordinador intentant descriure-la, i la pantalla és una peixera plena de peixets que fugen, que s’escapen quan intento encalçar-los.
Jordi –em dic– anem a pams. Tanca els ulls i esforça’t a recordar-la. No és tan difícil, aquest exercici, perquè et sembla que en vas ple, de la seva imatge, de la seva olor, de la textura dels seus cabells, de la música de les seves paraules, del gust dels seus llavis, perquè us heu besat. Un petó, només. Un petó i el món ja no és el que era. Un petó senzill i la vida té el regust del pa acabat de coure, de la mantega endolcida amb melmelada de prunes.»
(Del llibre M’ha agafat fort)
_0.webp)
