«A Madrid sempre hi ha coses… Jo visc al carrer Ríos Rosas (no Río Rosas, com diuen). Ríos Rosas va ser un polític, i un polític important, del segle passat. He vist la seua biografia. Va nàixer a Ronda el 1812 i morí a Madrid el 1873. Ex-president de Govern, ministre moltes vegades, fou un ‘polític’ que, en morir, tenia exactament al seu calaix quinze pessetes. El seu soterrar va ser pagat per l’Estat. Moria més pobre que les rates.
Aquesta notícia avui pujaria a la premsa diària amb els titulars més gruixuts –tan acostumats estem a actituds contràries i al fet que la professió de polític té avui una tan dolenta anomenada. Però pense que al romàntic segle XIX varen fer una política honesta i desinteressada, tant Ríos Rosas –home conservador i de dretes– com Pi i Maragall –progressista i republicà. Per tots dos costats hi havia homes idealistes, honrats, que varen passar pels poders de la direcció de l’Estat i varen morir pobres, o no massa rics.
Sembla que ara, el segle XX, les coses marxen per camins molt diferents. Polítics, gairebé sense un clau de fortuna personal al començament, després del seu pas per l’administració de l’Estat, són gent rica i potència financera.
Per exemple, a l’Alemanya d’Hitler, en els darrers tamps, es va veure com la cobdícia reblia les activitats d’aquells Nibelungs de via estreta, que no oblidaren de fer-se rics al costat de les seues idees de raça superior. Hitler va morir de manera ignominiosa i tots els seus amics de càfila varen fugir i deixaren al darrere els seus tresors.
Mussolini, al seu èxode fins el reixat de Villa Belmonte del poblet italià de Bonzanigo, a més de la companyia de la seua ‘amigueta’ la Petacci, portava un fenomenal tresor, el famós tresor de Dongo, i després d’anys de poder personal i tirànic, aquell home, mestre d’escola al començament, anava carregat de baguls plens d’or i divises.
D’Amèrica hispana, la moderna història ens conta les fugides dels dictadors de torn. Batista era un antic sergent i se’n va guillar de l’illa, diuen que carregat de diners, i sembla que avui viu força bé. A Veneçuela, Pérez Giménez conten que va fer el mateix; a Santo Domingo, els hereus del ‘benefactor’ Trujillo són tots a Europa i la fortuna que tenen és fabulosa.
Es parla molt de defensar la civilització cristiana occidental, espiritual davant el materialisme i l’ateu progressisme. L’esperit enfront de la matèria.
És curiós constatar que, al món d’avui, són precisment els qui es diuen materialistes els qui porten un ideal i saben morir per ell: el guerriller i maquissard d’Àfrica, Àsia, Amèrica. En tant que les civilitzacions soi disant espirituals, s’omplen la boca de bells mots sobre els valors ‘ètics’ i no es preocupen de res més que dels seus negocis, el seu confort personal. En aquests països, els homes que condueixen el timó de l’Estat es fan rics aviat i pensen poc en l’esperit.
El guerriller que mor al Viet-Nam, a Amèrica, té l’esperança d’un món millor, porta una ideologia, té una moral i no simplement un way of life dels colossals EE. UU.
Ni els bombardeigs, ni les tortures, ni les pressions econòmiques a més del luxe, cotxes i vida d’alt nivell, no poden matar aqueixa llum que l’home porta al més pregon del seu cor.
Sempre hi haurà idealistes que moriran pobres.»
(«També hi ha idealistes pobres», del llibre Viure a Madrid: cròniques des de l’altiplà)
* **
«Feia poc que el cornetí havia esgranat els seus arpeigs que volien dir: Ara podeu jaure i dormir la migdiada, us hem donat una refecció suculenta d’arròs amb naps i budells de rossí; cal fer-ne la digestió, dormiu amb tranquil·litat, silenci… Silenci…!
La cel·la 437 com totes les altres de la presó era plena de gom a gom. Tretze homes ajaguts, dues rengleres de sis tocant-se de peus mai millor dit, com en una llauna de sardines; el qui feia tretze contra el buit de la porta al costat del comú.
Vicent havia arribat a la plenitud de la seua vida, tenia quaranta anys; ell deia sempre:
–Vaig amb el segle.
Quaranta anys plens de vida, d’acció i vicissituds. Alt, magre, bru amb els cabells negres i cargolats, perfil perfecte, l’esguard esmolat i de conformació atlètica. Abans d’esclatar la guerra feia de model a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, un model molt apreciat perquè a més del seu físic perfecte tenia l’elegància de moviments i poses estudiades al París dels anys vint sota el mestratge d’Isadora Duncan.
Vicent rememorava els darrers anys de la seua vida, d’aquesta vida que s’anava acostant a la seua fi; el seu procés encara no s’havia iniciat… Eren tants! La feina era aclaparadora pels juristes amb uniforme de soldat, que aplicaven un codi militar apropiat a milers i milers de rojos separatistas.
Passaven els mesos i la presó no es buidava; els dijous feien ‘saca’, cinquanta o seixanta condemnats emprenien el camí de Paterna on els afusellaments s’acomplien al camp de tir. Aquest poblet dels engirs de València mai no es podia pensar la importància que li pervindria en la història d’aquests anys ‘tromfals’.
Al racó del comú Nicolau, un gitanet de divuit anys xerrava amb Marià Torner, dirigent anarco-sindicalista de Foios. La xerrameca era monòtona, molesta:
–Collons, voleu callar!
La resta de la cel·la dormia, esbufegava, ronxava.
Dos quarts de tres; la corneta toca una altra diana. Diana encara? Doncs sí; aixecar-se i baixar al pati, les portes s’obren amb més esclats; en fila i per parelles baixen els dos replans per l’escaleta de la galeria. A baix l’oficial de presó amb aspecte de porc cerrut diu:
–Marchen en parejas de a dos (sic).
Se surt al pati. Una bafarada d’aire calent, una llum i un so que encega. Els llogaters de la tercera i quarta galeria s’hi aboquen i comencen a passejar voltant l’irregular pati, són tres mil persones que fan la roda sota la mirada d’un soldat dalt de la garita de la cantonada. Borinoteig, renou de rusc, brunziment de milers de converses…
La porta d’entrada tancada, a l’esquerra els comuns, una llarga cua espera el seu torn contemplant una interessant partida de pilota de llargues, pilota de trinquet.
–Quinze a trenta cavallers…!
–Val i trenta…!
Els espectadors es juguen un panet, chuscos de caserna. Camperols de tot el país hi estan representats. Alzira, Gandia, Elx, Borriana… tots els llocs fins els més allunyats tenen el seu comitè que els representa i espera la decisió judicial.
De la porta estant un bordegàs bru d’aspecte de pinxo del carrer de Gràcia, crida noms. Es fa un sil·lenci total:
–Oido Vicente Tous… locutorios de jueces
–Oido José Sanchez… con ‘bola’
Una sortida en llibertat d’un de dret comú. Per als polítics només n’hi ha una, les eixides són devers Sant Miquel o Paterna.
–Oido Ambrosio Huci… a locutorios
–Oido ese Huci…
Després el brunziment torna de bell nou, la sínia humana s’engega una altra volta.
Cadascú parla del seu problema: la cistella, els avals, les notícies del poble… Vicent passeja sol, allunyat de tots recorda el seu passat…»
(Del llibre Sumaríssim d’urgència)
* * *
«La vila d’Horta de Sant Joan (Terra Alta) ja havia conegut les desastroses conseqüències de la guerra. Durant la primera carlinada serví de refugi a les forces de Cabrera per l’abric que li donava la privilegiada situació de clau i pany de la porta de les serralades dels Pesells.
Ara, en el tercer intent dels tossuts partidaris de la causa de don Carles, altra vegada es veié implicada en les anades i vingudes de les partides, de nou la seua posició geogràfica dins de la zona muntanyenca del país ho afavoria.
De la part del Matarranya la partida de Pascual Cucala caigué sobre la vila com llops famolens o aus de rapinya a la recerca de queviures, diners i cavalls, en una operació de ràtzia en zona enemiga.
Dies abans també havien passat en retirada les forces republicanes del Xic de les Barraquetes, i tant els uns com els altres no deixaren casa per furonejar ni corral sense buidar.
La guerra havia adquirit en aquestes contrades un caire de pillatge i devastació insostenible per als esverats habitants de la comarca; les famílies benestants, per damunt de les seues idees polítiques, que podem assegurar que no eren massa fermes en cap sentit, anaven fugint cap a Tortosa, ciutat emmurallada, més gran i millor defensada i sempre en certa mesura més segura davant les incidències de la contesa. Algunes fins i tot fugien a Tarragona, zona lleial al Govern, cercant una tranquil·litat que no tenien al poble.
La família Montcada de la vila d’Horta tenia la casa pairal, una de les més riques del poble, a la plaça porticada just al costat de l’església, casalot amb escut de pedra, gran porta de roure obscur, balconada de ferro forjat i reixats a les finestres.
La situació esdevenia cada cop més perillosa i, davant les notícies de robatoris que arribaven, havien decidit de quedar-se fins a l’últim moment; llurs pares els havien contat que quaranta anys enrere les forces de Cabrera havien ocupat el poble i ho havien passat molt malament, els impostos i les donacions a la causa més o menys voluntàries havien deixat les arques de la família mig buides, no obstant, la trista experiència històrica els havia ensenyat que la presència dels amos de la casa evitava els fets depredadors de les partides dels dos bàndols; malgrat tot, finalment decidiren marxar.
Des de Tarragona, el cap de l’exèrcit republicà, general Jovellar, manava teòricament sobre totes les terres de l’Alt i Baix Ebre, però a despit de les seues persecucions, els guerrillers carlins, com un eixam de vespes enfurides, infestaven masos, viles i llogarets imposant la llei de Carles VII, al mateix temps que furtaven tot allò que els queia a les mans sense distingir opcions polítiques.
Cucala, amb la seua gent, feia una guerra particular en benefici propi, les ordres de Savalls eren poc obeïdes i la seua actuació responia més als seus propis criteris que a un pla d’operacions perfectament dirigit i ordenat. En el moment d’ocupar la vila d’Horta feren un ban demanant les aportacions ‘voluntàries’, vitualles i bestiar, segons la categoria de la casa, que calien com a contribució a la santa causa.
Don Joan Montcada com a cap de família, una setmana abans de l’ocupació del poble, en veure que les coses s’agreujaven dia a dia decidí traslladar-se amb tots els seus a Tarragona, santuari de la tranquil·litat i la pau. Don Joan i la seua dona, donya Maria, havien pres aquesta decisió després d’interminables converses estudiant els pros i els contres i fent-hi participar els fills, l’hereu Joanet i la jove Dolors. L’assumpte mereixia la unanimitat de tot el clan.
–Bé, ja està decidit, ens n’anirem tots i deixarem la casa a cura de Ramon i la dida; no vull que els meus néts patixquen els desassossecs i sobresalts que vaig patir jo en la meua joventut.
Una vegada acordat el viatge a Tarragona, cridaren els dos servents de confiança, el matrimoni format per la dida Antònia i en Ramon, fidels a la família Montcada per un sentiment de lleialtat i honastedat personals, a més dels vincles, tan forts a la nostra terra, que determina l’haver criat als seus pits l’hereu Joanet.»
(«Terra guanyada», del llibre Terra guanyada i altres contes)
_0.webp)
