Un dels trets més característics de Josep Maria Castellet ha estat la capacitat d’obrir nous camps conceptuals en el conjunt de les lletres catalanes contemporànies. Així, als anys 50 introdueix el debat de l’objectivisme i el paper del lector en la literatura moderna a L’hora del lector. A partir d’aquí, Castellet ha resumit una part important dels anhels i les aspiracions, els combats i el treball crític per a l’establiment d’un cànon de la literatura catalana contemporània. La Castellet/Molas ha esdevingut una expressió clàssica per referir-se a l’antologia poètica que als anys 60 formula i introdueix el realisme històric al nostre país. D’una altra banda, els assaigs monogràfics d’autors com ara Josep Pla i Salvador Espriu a la dècada dels 70 han estat molt importants per a la comprensió del nostre passat literari recent. I això sense oblidar l’acció i l’activisme cultural que troba moments clau en la direcció literària d’Edicions 62 i en la inauguració de la presidència de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Ara tot això sembla lluny, com una etapa tancada en ella mateixa, mentre Castellet va argumentant lentament per què li sembla que el pas del segle XX al XXI significa sobretot la fi de l’època de la resistència en les lletres catalanes: «Aquest canvi de segle en definitiva coincideix amb un quart de segle de democràcia a Catalunya i s’han acabat ja la dictadura, el franquisme i la persecució sistemàtica. Què passa, doncs amb la literatura? Penso que s’ha exhaurit, potser fa cinc anys, el que podríem dir l’època de la resistència. Durant molt anys persisteixen encara una sèrie de reflexos que vénen de la gent que durant molts anys va viure la dictadura i, per tant, hi havia una mentalitat de resistència que va crear un model determinat i uns anticossos determinats. Avui, les noves generacions d’escriptors -em refereixo a gent a l’entorn dels trenta anys- ja no tenen ni l’esperit ni el record ni les vivències, al capdavall, un reflex de literatura perseguida. Per tant, això ha canviat i és molt important que tothom ho tingui molt clar». Castellet subratlla que aquests nous escriptors parteixen de la seva pròpia situació, la qual cosa no vol dir oblit del passat, i que aquesta situació diferent és, amb les dificultats inherents a tota època històrica, en general millor. «Una altra cosa és el passat literari, l’herència literària. No de Ramon Llull o Ausiàs March ençà. Són els grans clàssics, però jo diria de la Renaixença ençà. Des de Verdaguer, etcètera. Aquesta és la tradició literària en la qual poua l’escriptor actual. Per tant, és una literatura relativament jove, relativament nova per més referències que es tinguin en els avantpassats». Castellet convida a reflexionar sobre el present de la literatura catalana des de l’encreuament de la força voluntarista que representa la Renaixença, amb els fenòmens estètics i polítics característics del segle XIX, tal com el Romanticisme i els nacionalismes, amb la persecució i repressió sistemàtiques que pateix durant bona part del segle XX.
Sigui com sigui, el que considera rellevant Castellet en el moment actual de les lletres catalanes és la necessitat de distingir dos tipus d’escriptors. «D’una banda, tenim un tipus d’escriptor superficial que s’ha acostumat una mica -perquè el creixement de la literatura catalana aquests darrers anys ha estat molt important- a publicar el seu llibret… I, d’una altra, tenim els altres escriptors que són el nucli important de la literatura catalana que té un pes i una densitat. Es tracta de la gent que continua tenint tot allò que caracteritza un escriptor: la preocupació per la llengua literària i la voluntat de creació d’un món, la qual cosa va sempre acompanyada per una cosa que no tenen els escriptors del primer grup, i que és una ambició. Jo sempre a la gent més jove que m’ha vingut a l’Associació, o ha passat per l’editorial, li he dit el mateix: per fer literatura es necessita ser molt ambiciós, tan ambiciós com per voler ser Shakespeare, Cervantes, Dante, qui vulguis. Si tu no tens la voluntat de fer això, no escriguis. Jo crec que l’ambició literària és una condició indispensable per a l’escriptor. Aquest continua sent el nucli d’escriptors que mantenen una literatura viva, renovant-se». Castellet destaca l’exemple dels escriptors de la primera meitat del segle que ens van salvar del buit del franquisme gràcies al plantejament seriós que van fer de la literatura, com a justificació de la seva vida, en circumstàncies difícils. «Carner, Foix, Espriu, etcètera. És l’exemple de la persistència d’una literatura. En la mesura que els escriptors d’avui dia tinguin l’ambició i la capacitat d’escriure com ho van fer aquells en circumstàncies molt difícils, la continuïtat de la literatura està assegurada. Existeixen aquests escriptors? Sí. Existeix un nucli d’escriptors que té aquesta ambició. És per això que he subratllat el problema de l’ambició com una qüestió fonamental».
La seva biblioteca, pràcticament donada, conserva tan sols títols pertanyents a aquest grup d’autors essencials, encara que el que més sorprèn és el protagonisme de la pintura a les parets de casa seva. Es tracta d’una selecta pinacoteca d’amics, en què destaca la presència d’artistes com ara Ràfols-Casamada, Maria Girona, Hernàndez Pijuan i Todó, sense oblidar Miró, Ponç i Tàpies. Aquests quadres semblen el símbol del conjunt d’amistats i relacions culturals que Castellet ha mantingut activament al llarg d’una època significativa de la cultura catalana. Mentre parlem, tinc la impressió que, després de tants posicionaments i inquietuds intel·lectuals, Castellet ha trobat en l’eclecticisme crític, i en un cert relativisme de pensament, aquell grau de saviesa pel qual hom intueix que la intel·ligència és saber acostar posicions i, sobretot, ser conscient que les coses podrien haver estat d’una altra manera. Potser aquest punt de distanciament amb un mateix, és el gest que més em colpeix al llarg de la tarda. Em confessa: «Per circumstàncies històriques, sóc un producte d’una situació molt difícil, que és la de viure sota una dictadura en plena Guerra Freda. Aquests són els meus començaments, i els començaments marquen. I això fa que en la meva brevíssima i insignificant història literària jo hagi adoptat en el començament uns postulats que podríem dir de l’estètica marxista per evolucionar cap a una estètica molt més eclèctica, que és amb la qual, de fet, he acabat la meva carrera crítica. Això ho veig no com la meva voluntat, sinó com un producte de l’època.
(Vicenç Llorca: «La literatura és ambició», Avui. Cultura, 20 de maig de 2004)
* * *
—En el pròleg del teu llibre Josep Pla o la raó narrativa dius que, paral·lelament al treball crític, has fet unes reflexions sobre el sentit de la crítica i dels mètodes d’anàlisi literària. ¿Quines conclusions has tret d’aquestes reflexions?
— Mira, al llibre hi ha una aportació modesta, que és l’antidogmatisme. La majoria de crítics s’inscriuen en una escola determinada i fan passar els autors i els temes que tracten per un embut, que és la metodologia determinada; jo m’he trobat, a través de treballs, fins i tot molt més curts que aquest, que aplicar una metodologia determinada pot conduir a unes digressions que t’allunyen del sentit de l’obra en comptes d’acostar-t’hi. A mi em sembla que el crític, i aquí està l’aportació antidogmàtica que t’he dit, s’ha d’adaptar al que exigeix l’autor, l’obra. Per exemple, la metodologia que vaig utilitzar en l’estudi d’Espriu és completament diferent de la que he utilitzat amb Pla. Josep Pla és un autor explícit i calia buscar una metodologia que venia determinada pel que en Pla bàsicament hi ha una concepció del món i, per tant, calia trobar una metodologia culturalista, amb implicacions filosòfiques, sociològiques, econòmiques, etc… que permetés tocar a fons la seva obra… Amb aquesta flexibilitat antidogmàtica em sembla que pots abraçar tots els aspectes, o almenys els essencials, de l’obra d’un autor.
—Parlant de la teva aportació antidogmàtica a l’estudi crític, ¿potser és perquè en altres èpoques has estat dogmàtic en crítica?
—Sí, exactament. La primera part del que en podríem dir la meva petita història crítica es basava no tant sobre el que era la literatura sinó sobre el que hauria d’haver estat la literatura. Això va desembocar en els postulats utilitzats a Poesia catalana del segle XX i a Poesia, realisme, història. Aquesta concepció entra en crisi quan em dedico a llegir estructuralisme, psicoanàlisi…, una sèrie de coses relacionades amb la literatura, que em donen una obertura a metodologies diferents i, a partir d’aquí, canvia completament la meva visió de la crítica.
—Àlex Broch («Serra d’Or», novembre 1977) marca aquest canvi al voltant del 68. ¿Fins a quin punt hi influeixen, per exemple, la Primavera de Praga i el Maig francès?
—El canvi és interior i ve de la crisi del que en podríem dir el realisme, més a la literatura castellana, a la qual estava molt pròxim en aquella època –als voltants del 65–, que no a la catalana, on no ha estat mai una crisi tan violenta, tan rigorosa. Va ser una crisi de tota una generació que s’havia imposat la literatura com una feina de combat polític i que, a la vista dels resultats, s’adona que bàsicament es tractava de fer literatura, i bona literatura. El Maig del 68, jo el vaig viure d’una manera força peculiar: pel gener havia estat a Cuba, pel maig a França i pel juny a la Unió Soviètica. Veure la possibilitat d’un socialisme amb un cert liberalisme –que hi havia llavors a Cuba: Castro encara no havia entrat definitivament a l’àrea soviètica–, llavors el Maig francès i les seves repercussions i tota la literatura que va venir desprès, i la rigidesa del món en general i del món cultural a la Unió Soviètica…, tot això em va fer adonar que tenia raó en haver iniciat un canvi de procediments que es podrien dir estrictament literaris. Els fets que vaig viure eren polítics, i incidien en els vells esquemes polítics que jo tenia: llavors em vaig convèncer que el camí que havia emprès en el treball de la crítica era bo.
—Als voltants del 65 estaves molt pròxim a la literatura castellana, ¿com i quan vares començar a interessar-te per la literatura catalana?
—Aquest interès ve des dels orígens. Els meus articles en castellà sobre la literatura catalana són gairebé coetanis dels referits a la literatura castellana. Jo tinc articles sobre Pla, Riba, Espriu, dels anys 52, 53…, que és més o menys quan començo a fer crítica amb un cert nivell, més seriosament. Però això no marca la decisió de treballar essencialment sobre la literatura catalana. De fet, crec que haver treballat amb Joaquim Molas marca el meu decantament cap a la literatura catalana, decantament que també té alguns aspectes pràctics i polítics: m’adono que fer una tasca crítica sobre literatura castellana o sud-americana, quan hi ha tanta gent que se n’ocupa, té un interès absolutament respectable, és clar, però que en una situació com la nostra, en la qual faltaven tants estudis sobre literatura catalana, més valia dedicar-hi els esforços. Com que, d’altra banda, la literatura catalana m’oferia una sèrie d’autors i d’obres d’un nivell que en podríem dir universal, d’alt nivell literari, aquesta dedicació no significava rebaixar el nivell del meu treball, i, a més, tenia l’incentiu d’investigar un terreny més verge. En aquests moments, és evident que m’hi trobo més bé, dins la literatura catalana, encara que continuo fent alguns treballs sobre literatura castellana i sud-americana, però ho faig més com a hispanista, és a dir, més com un estranger que es dedica a estudiar una literatura aliena que no vivint-la completament des de dins.
—La feina de crític, la de teòric, juntament amb la de director literari d’una editorial, ¿no et pot fer córrer el perill de convertir-te en un programador de la literatura? Més clar, ¿per què no parlem de mandarinisme?
—Mira, jo separo molt bé aquests dos camps. La feina de director literari és de tipus professional i està subjecta a uns condicionaments de tipus comercial, d’exigències de les col·leccions, etc. Veig molt difícil imposar des d’una editorial un tipus de literatura, perquè només acceptar una tendència, per exemple, reduiria molt el camp de l’editorial, que ha de ser molt més obert. Jo en separo les meves preferències personals… Diria que he editat, o he aconsellat editar llibres que no m’interessaven gaire, però que he considerat interessants per a la cultura catalana. Altres vegades, he tingut dubtes a aconsellar llibres que m’agradaven molt però que no s’adeien amb la línia editorial o que podien tenir poca comercialització. Voldria que això quedés molt clar… Per a mi ho és molt; són dues feines diferents».
(Maria Antònia Oliver: «Josep Maria Castellet, lector ingenu», Serra d’Or, núm. 229, octubre de 1978, p. 35-39)
* * *
—Es diu que vostè ha estat un d’aquells homes que han anat moblant el país. Gràcies a vostè existeixen estudis d’Espriu i de Pla que no tenim d’altres escriptors que convindria tenir, i els anys 60 va fer una proposta de la poesia d’aquest segle. Però també es diu que des del lloc que ocupa té ressorts per fer de mandarí de la nostra cultura i imposar gustos i estètiques. Què me’n diu de tot això?
—Primer de tot que som un país petit i que tots ens coneixem. Després, que a alguns, i a mi mateix, ens ha tocat afrontar uns mateixos problemes des de diferents angles, la qual cosa de vegades pot semblar que els volem manaflejar. Finalment, jo no intento dominar gustos ni imposar res. Al contrari, voldria més pluralitat. Aquest fet d’haver estat per tot, com un servei, no ho faig de gust. No m’agrada gens haver de fer una setmana el pregó de la ciutat i immediatament després pronunciar un discurs de desgreuges en l’homenatge a Joan Fuster. La feina hauria de ser una altra, és a dir, escriure lliurement.
—Com a crític literari que és, quins noms de la nostra literatura creu que han estat poc estudiats i que, per tant, caldria reivindicar més?
—Crec que la major part. Hi ha pocs treballs seriosos que estudiïn la vida i l’obra dels nostres autors. No cal fer ara un llistat de noms perquè em sembla que ningú no té la bibliografia que es mereix.
(Lluís Busquets i Grabulosa: Josep Maria Castellet, un crític amb vocació de lluitador cultural. Barcelona: Llibres del Mall, 1982, p. 177-184)
_0.webp)
