Novel·la Narrativa breu Crítica literària o assaig Obres traduïdes Altres Estudis sobre l'autor/autora

Raimon Casellas

1855-1910

Raimon Casellas (Barcelona, 1855 – Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 1910). Escriptor, crític i historiador de l’art i periodista.

Com a novel·lista trenca amb la tradició vuitcentista amb Els sots feréstecs (1901), considerada la primera novel·la modernista i la precursora del naturalisme rural. També escriu narrativa breu, com Les multituds (1906) i Llibre d’històries (1909), i col·labora amb articles sobre estètica i crítica d’art a L’Avenç, La Vanguardia, L’Esquella de la Torratxa i Cucut!, entre d’altres. L’any 1899 passa a ser el redactor en cap de La Veu de Catalunya, i els seus articles influeixen decisivament en l’ambient artístic català de l’època. Es lleva la vida en plena maduresa artística, i deixa inèdit un recull d’articles publicats a La Vanguardia, que edita pòstumament Eugeni d’Ors l’any 1916.

Pàgina actualitzada per Josep Miàs per a l’AELC.
Fotografia del pòrtic: Etapes estètiques. Barcelona: Soc. Catalana d’Ed., Vol. 1, 1916.

Castellano

Pòrtic

Raimon Casellas (Barcelona, 1855 – Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 1910). Escritor, crítico y historiador del arte y periodista.

Como escritor rompe con la tradición anterior «vuitcentista» con Els sots feréstecs (1901), considerada la primera novela modernista y la precursora de la corriente artística del naturalismo rural, que posteriormente tendrá tantos seguidores. También escribe narrativa corta, como Les multituds (1906), traducida al castellano en 1921 bajo el título Las multitudes. Novelas breves y Llibre d’històries (1909). Colabora con artículos sobre estética y crítica de arte en L’Avenç, La Vanguardia, L’Esquella de la Torratxa i Cucut!, entre otros. En 1899 pasa a ser el redactor jefe de La Veu de Catalunya, y con sus artículos influye decisivamente en el mundo artístico catalán de la época. Se quita la vida en plena madurez artística, y deja inédito una recopilación de artículos publicados en La Vanguardia, que edita póstumamente Eugeni d’Ors en 1916.

Página actualizada por Josep Miàs para la AELC.
Fotografía del pòrtic: Etapes estètiques. Barcelona: Soc. Catalana d’Ed., Vol. 1, 1916.

English

Pòrtic

Raimon Casellas (Barcelona, 1855 – Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 1910). Writer, Art historian, Art critique and Journalist.

As a writer, Casellas broke away from the previous «vuitcentista» tradition with his novel Els sots feréstecs (1901), considered the first Modernist novel and the precursor of the «Rural Naturalism» literary movement that subsequently had a great following. He also wrote short narrative, with titles such as Les multituds (1906) and Llibre d’històries (1909). He wrote articles about aestethics and Art critics in the newspapers and magazines L’Avenç, La Vanguardia, L’Esquella de la Torratxa and Cucut!, amongst others. In 1899 he became the Chief Editor of the newspaper La Veu de Catalunya, and his articles greatly influenced the Catalan artists of his time. He took his own life at the peak of his artistic maturity, and left a collection of articles unpublished, which were edited by Eugeni d’Ors in 1916.

Page updated by Josep Miàs for the AELC.
Pòrtic’s photograph: Etapes estètiques. Barcelona: Soc. Catalana d’Ed., Vol. 1, 1916.
Translated by Josep Miàs.

Biografia

Raimon Casellas i Dou neix a Barcelona l’any 1855, fill d’una família de tintorers, i estudia Humanitats i Filosofia al Seminari Conciliar entre 1964 i 1972. S’ocupa del negoci familiar fins que es pot professionalitzar com a periodista.

Des de jove s’interessa per l’art i la literatura. L’any 1891 comença a escriure de manera fixa com a crític d’art a L’Avenç i, a partir de 1893 fins al 1899, a La Vanguardia. L’any 1892 és nomenat membre de la Junta de Museus d’Art de Barcelona, des d’on treballa per recuperar i indexar l’art medieval català.

Arran d’una estada a París amb Santiago Rusiñol i Ramon Casas l’any 1893, on descobreix les tendències de l’art modern que circulaven per Europa, es converteix en el crític d’art més influent de Catalunya. Col·labora regularment a la premsa, i els seus articles defensen l’impressionisme i el moviment de l’art per l’art en detriment de la pintura decorativa, de temàtica històrica i costumista. En aquest sentit, a l’Ateneu Barcelonès pronuncia la primera conferència a Catalunya sobre prerafaelitisme i parnasianisme; i al mateix temps divulga l’obra pictòrica de Dante Gabriel Rossetti, Burne-Jones o Puvis de Chavannes i d’altres corrents que aportaven novetats formals i l’apropament als corrents d’Anglaterra, França i Alemanya.

L’any 1891 publica a L’Avenç el seu primer relat de ficció, «La mort d’en Bicicletes», però haurà d’esperar per aconsagrar-se com a narrador fins a la presentació del relat «La damisel·la santa», durant la Tercera Festa Modernista de Sitges, l’any 1894.

El gènere novel·lístic aleshores es considerava poc idoni per a donar sortida a la intensa subjectivitat emotiva que caracteritzava la literatura modernista, i que semblava tenir en la poesia o en la narració curta els canals més adequats per expressar-se. Tot i així, a partir de 1899 treballa intensament en la redacció d’Els sots feréstecs, la seva obra més ambiciosa. Al mateix temps de dedicar el seu temps a l’escriptura, l’any 1899, a instàncies d’Enric Prat de la Riba, passa a ser redactor en cap de La Veu de Catalunya, l’òrgan del partit conservador Lliga Regionalista i únic diari en català de l’època. Aquest és un fet significatiu, ja que el situa ideològicament al costat de la lluita política regeneradora del catalanisme i, alhora, li dóna facilitats per a publicar els seus relats en català amb regularitat. La mateixa novel·la Els sots feréstecs comença a publicar-se en aquest diari com a narracions independents, tot i que després pren unitat temàtica amb la publicació del 1901. L’obra, amb un llenguatge de base ruralitzant, ric i treballat, està carregada de continguts simbòlics i s’estructura a partir de la dualitat entre un capellà i una vella prostituta. Per la seva influència en els escriptors modernistes posteriors, ha estat considerada la novel·la que inicia el corrent principal de la narrativa modernista en català, i la precursora del naturalisme rural. El 1908 Eugeni d’Ors el lloava d’aquesta manera: «[Els sots feréstescs] ve a ser dins la nostra Renaixença, el Don Quixot de la literatura rural».

Fins a la seva mort, Raimon Casellas és redactor en cap de La Veu de Catalunya, i escriu relats curts que aplega en els volums Les multituds (1906) i Llibre d’històries (1909). En la seva faceta com a historiador de l’art, escriu la monumental Història documental de la pintura catalana, encara inèdita.

Durant els fets de la Setmana Tràgica de l’any 1909, Raimon Casellas és confós per algú altre i una patrulla del Sometent li dispara. Tot i sortir il·lès de l’accident, els seus nervis se’n ressenten. Aquest fet, afegit segurament als conflictes amb Enric Prat de la Riba, el temor a ser destituït de La Veu de Catalunya, i la sensació de sentir-se desplaçat per la nova generació noucentista (vegeu el seu escrit d’autojustificació), li provoquen una crisi depressiva que l’aboca al suïcidi el capvespre del 2 de novembre del 1910 llançant-se a la via del tren a prop de Sant Joan de les Abadesses. Amb motiu d’aquesta tragèdia, el pintor Ramon Casas, gran amic seu, pinta l’emotiu quadre titulat «Enterrament de Raimon Casellas» (1910).

Bona part dels articles sobre estètica i crítica d’art que Raimon Casellas havia publicat a La Vanguardia van ser aplegats pòstumament en dos volums amb el títol Etapes estètiques (1916-18), amb un pròleg reivindicatiu d’Eugeni d’Ors.

Signatura de l'autor.
Signatura de l'autor.
Ex-libris personal de l'autor, obra d'Alexandre de Riquer.
Ex-libris personal de l'autor, obra d'Alexandre de Riquer.

La damisel·la santa i altres narracions.

A cura de Jordi Castellanos.

Vincles

Comentaris d'obra

Crec que al Casellas de Les multituds una fonamental preocupació estètica havia substituït la ideològica. Ho dic ara amb les mateixes paraules amb les quals ho vaig escriure l’any 1950 per a la meva Antologia de contistes catalans, […] per a mi, ja aleshores Les multituds era un clàssic. Contemporani de la universalització de la Renaixença i per tant de Verdaguer, per començar, de Narcís Oller, de Maragall i de Víctor Català, Raimon Casellas es mereixia la reedició actual de l’obra que el deixa més alt. Llàstima que es llevés la vida l’any 1910, en plena maduresa.

(Joan Triadú: «Aposta en favor de Casellas i Llor», Avui Cultura (Barcelona), 13 de febrer del 2003, p. 14)
 

* * *

En els seus escrits de L’Avenç, a més d’atacar les restes del Romaniticisme (Guimerà, Pin i Soler i Bosch de la Trinxeria), havia anat potenciant els elements emotius com a inherents a la creació artística. Així, va formular, en ressenyar l’exposició anual de Rusiñol, Casas i Clarasó del 1891, un ‘credo’ estètic, en el qual compaginava el ‘principi d’integritat’, de base realista, amb el ‘principi d’intensitat’, a través del qual es justificava la progressiva introducció i predomini d’elements subjectius, decadentistes i prerafaelites, que començaren molt aviat a fer acte de presència en els seus escrits, sobretot d’ençà que, la primavera del 1893, va viatjar a París juntament ams Casas i Rusiñol. En línies generals, va precisar els models literaris i artístics a seguir en el Simbolisme i, especialment, en Maeterlinck, en la divulgació del qual participà intensament, com a articulista i com a actor en la representació de La Intrusa, feta a Sitges el setembre d’aquell mateix any. Aquests fets repercutiren directament en la direcció que va prendre la seva obra literària.»

(Jordi Castellanos: «Raimon Casellas», dins Història de la Literatura Catalana. Barcelona: Ariel, vol. 8, 1985, p. 101)
 

* * *

És curiós d’observar com Casellas, almenys mentre visqué, fou tractat pels noucentistes com un precedent de la seva actitud en el camp purament literari. Ho motivà, sens dubte, l’estil precís i elaborat de la seva prosa i, probablement també, els consells pràctics que, com a redactor en cap de La Veu, podia haver-los donat quan ells tot just començaven. […] Malgrat que els noucentistes el proclamessin llur mestre, Casellas mai no fou un arbitrarista convençut. Però arribà a col·laborar tan estretament amb ells que, en aquests darrers anys, podem definir-lo com a tal.

(Jordi Castellanos: «Raimon Casellas, entre modernisme i noucentisme», Serra d’Or (Barcelona), núm. 135, desembre del 1970, p. 64-65)
 

* * *

¿Com negar que aquest llibre ha molt envellit, des del punt que es va escriure, fins ara, que surt aplegat per la primera volta? Mes allò que l’ha fet caduc és precisament la seva generositat. –Lliçó preciosa i terrible! Lliçó no prevista per ningú, tant com l’autor vivia. Vells de llavors, joves de llavors, el tingueren, amb raons recíprocament contràries, per crític malvolent. Ell s’esforçà en compendre, i no el comprenien. Ell s’esforçà en perdonar, i no el perdonaven. (La història de les burles i atacs de la nostra premsa satírica contra aquest digne home de lletres, serà un padró de la infàmia d’ella, el dia que algú surti a contar i a documentar…).

(Eugeni d’Ors: «Pròleg» a Etapes estètiques. Barcelona: Societat Catalana d’Edicions, Vol. 1, 1916)
 

 

Antologia

¿Aon reïra de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d’aquell jaio del dimoni?
Era tan xaruc, xaruc, que, mentres els uns deien que tenia més de noranta anys, d’altres juraven que havia passat dels cent, i no mancava qui fes posta sobre que en duia a l’esquena més de cent quinze o de cent vint.

Entre els pastors d’aquelles aspres clotades de Montmany, corria la brama fantasiosa de que ja havia sigut enterrat una vegada, però que com que era bruixot i tenia part amb el dimoni, i ademés era tan ric, tan ric, havia fet mans i mànigues per a descolgar-se de terra, fins a tornar a eixir del fossar.

Quan, de cent en quaranta, compareixia una festa a la missa matinal que un capellà foraster deia a l’ermita de Puiggraciós, tothom se’l mirava de cua d’ull, amb una mena de rancúnia estranya, que tenia quelcom d’enveja i potser fins quelcom d’admiració.

—Ves qui en daria dos quartos d’aquest vellot!…— deia un bover, amb estranyesa.
—I tantes dobles com té enterrades! —responia un llenyataire, amb aires d’home enterat.
—Llamp que el toc! — els demés, plens de cobdícia —. ¡Aixís se li tornessin escorpins!
Però lo cert és que al jaio semblava que no li feien fred ni calor totes aquelles malevolences i mirades de reüll.

Encorbat pels anys i amb el cap cot, igual que si cerqués agulles per terra, passava tot taujà i com qui fa d’orni, a tall d’home refiat que se sent guardades les espatlles per dos gossarros que l’acompanyaven sempre, bo i flairant arreu i reganyant els ullals.

Fos per por dels gossos, fos per por del jaio, la mainada fugia esfereïda cada cop que els veia comparèixer; i només calia cridar ‘¡Mireu que ve l’Aleix! Peraquè les criatures corressin a arrupir-se sota les faldilles de les mares. Tan solament s’hi atansaven els més ganasses, i encara per a fer el valent o per a pidolar-li qualque cosa.

—Aleix… ¿Me voleu dar un quarto? —feia algun bordegàs.
—Nu, nu —responia el jaio, amb un parlar tot emborbossat, tot fosc.
—I ¿per què no?
—Parquè nu’n tenc pos de cortus ju…
—¡Oi sí, que en teniu!
—Nu, nu.
—Bé feu forrolla amb les tòfones.
—Túfunes… Nu’n cercu pos.

I com per a escórrer el bulto a les preguntes i a la requesta dels pidolaires, el vell girava cua de seguit, deixant tot pensatius, tot rumiosos, an aquells veïns de les quasi desertes fondalades de Montmany, que, d’ençà que estaven sense rector a la parròquia, tot lo més se veien algun diumenge, reunits per la campana de Puiggraciós. Mentrestant, l’Aleix, amb una lleugeresa que semblava mentida per als seus anys, davallava cap el sot de l’Uià, traspassava la pineda de la Rovira, seguia el relleu de la cinglera de Bertí, s’endinsava en la boscúria de l’obaga, fins que a l’arribar al collet de l’Ensulsida, com una serp que es fica al cau, s’esmunyia dintre del casalot mig enrunat de Romaní.

Aquelles quatre parets esquerdades sota una teulada plena de forats, com un cel brodat d’estrelles, eren la seva estada, el seu amagatall. D’allí sortia cada jorn a punta d’alba, encaminant-se cap al solei, per a empendre la cacera misteriosa de les tòfones.
—Les condemnades prou s’entafuren… pro ju les amarro pu —mormolava el vell tot cargolant-se i rient per sota el nas.

I, com hi ha nell, que podia ben bé riure, perquè, amb els anys i panys que resseguida els racons i raconets de les feréstegues clotades, pla sabia aon jeien ¡les remaleïdes! Ben acotxades sota terra… ¡Rellamp que les toc! Per a escapar de ser vistes, trien els indrets més amagats, els ermots més olitaris, els claps de terra més tristos… i com que són tan male pècores i tan dròpoles, volen racons un xic humits, però ¡això sí! Ben orejats per l’aire i ben escalfats pel sol de migdia… Per això s’aixopluguen sota els arbres de brancatge esbalandrat ¡les grans barjaules!, per a estar-se a la ressombra, mig assoleiades, mig a la fresca…

De cent passes lluny ja coneixia el jaio els llocs preferits per la perfumada trumfa; i quan passava per la vora d’un pollancre, d’una alzina o d’un noguer, pegava llambregada al voltant de la soca, i tot seguit sabia si hi havia allí res per a pelar. Els gossos anaven endavant, ara ensumant, ara glapint, com conillers que persegueixen un rastre. Ell venia darrere, trico, trico, amb un sarró a l’esquena i un caveguet a la mà. Aixís passaven de vegades hores i hores… però tan bon punt lladrava un gos bo i rascant prop d’una bardissa o d’un matoll de roldor, saltava el vell com una llagasta cap al seti de la fressa, i amb un cop d’ull ne tenia prou per a regonèixer el paratge.  […]

(«L’Aleix de las Tòfonas», dins Els sots feréstecs. Barcelona: Edicions 62, 2001)
 
 

 

Coberta de la segona edició d'<i>Els sots feréstecs</i>, del 1902.
Coberta de la segona edició d'Els sots feréstecs, del 1902.

William Morris, el famoso poeta-artista del prerafaelismo inglés, lo mismo en sus conferencias, que en sus escritos expresa a menudo la creencia de que el mayor ornamento de las sociedades intelectuales y artísticas, con que sueña para los tiempos futuros, consistirá en una gran pintura decorativa que, vistiendo suntuosamente las paredes de los edificios públicos, religiosos o civiles, sirva perennemente de enseñanza y fruición estéticas a los pueblos del porvenir. Aquella pintura —dice— de ornamentalidad y de imaginación, la más propia de una sociedad afinada e intelectiva, vendrá a sustituir a la tablita, al cuadrete, que, con egoísta predominio, han imperado en el arte-juguete de las burguesías advenedizas. Más que al deseo de una escuela especial, sobre todo relevante por sus manifestaciones decorativas, puede decirse que la aspiración del esteta inglés responde a una aspiración común del arte contemporáneo, en gran parte realizada ya en las naciones que constituyen la vanguardia de la cultura moderna.

Las huestes prerafaelistas, formadas por mitades de paisajistas y de pintores místicos, han dotado a Inglaterra de una pintura simbólico-decorativa, que es considerada como un arte nacional. Dante Gabriel Rosetti, Hunt, Millais, Watts, Jones y sus discípulos han extendido las manifestaciones de su escuela espiritualista y ornamental a todas las esferas de la actividad artística, decorando igualmente los templos de Manchester que las salas universitarias de Oxford, los edificios corporativos de Birmingham que los salones londonenses de lores y dignatarios.

La Alemania de nuestros días con orgullo proclama la gloria del venerable Amoldo Boklin, el viejo pintor de los paisajes trágicos y de las escenas de la Pasión divina. Y al mismo tiempo surge toda una escuela de simbolistas jóvenes, en cuyas filas militan Schneider, inspirado poeta plástico de los ideales religiosos y sociales, y Klínger, místico pintor de la historia santa y paisajista de angustiosas visiones, y tantos otros pintores, capitaneados por el cantor de los mares misteriosos y de las apariciones macabras, por este Franz Stuk, representando en la actual Exposición de Bellas Artes por su alucinante Fantasía, esta horrenda visión de una humanidad alocada, corriendo en alas de esqueletos de caballos al negro precipicio de las catástrofes sociales. Intérpretes de la naturaleza exterior y evocadores a! mismo tiempo de los más sitos ensueños del espíritu, todos estos pintores germanos han despertado el arte de su raza del letargo académico en que yacía, para infundirle otra vez aquel simbolismo y aquella ornamentalidad que hicieron la gloria de la pintura alemana en los siglos medios.

Mas donde la gran decoración pictórica está floreciendo, con todo el encanto de lo inspirado y lo inédito, es en la Francia contemporánea, pobremente representada en la actual Exposición por Le Temps passe vite, de Dantan. El genio excelso de Puvis de Chavannes ha resuelto maravillosamente, en el Museo de Lyon, en Santa Genoveva, en la Sorbona y en la casa comunal de París, el problema estético de aliar la composición con el paisaje, la vida de los seres con la vida de las cosas, el mundo del espíritu con la visión exterior. El exquisito paisajista Cazin, legítimo heredero de Corot y de Millet, ha trazado los bíblicos pasajes de Judith en admirable serie de composiciones, donde la acción humana se combina con el espectáculo natural. Alberto Besnard, también paisajista e investigador de sutiles coloraciones y de imprevistos luminismos, ha pintado los símbolos de la Mañana y de la Noche de la Vida junto a un sin fin de decoraciones murales para las mairies y los establecimientos científicos de París. Y lo propio ha hecho Wiliette con sus espirituales plafones de los cenáculos literarios, y Henri Martin con sus dantescas apariciones, y la Anethan con sus grandes pinturas bucólicas, y Fantin Latour con sus radiantes perífrasis de los dramas wagnerianos, y tantos y tantos otros artistas franceses, penetrados todos de la necesidad de fundir, en la composición decorativa, la vida de la humanidad con los esplendores del decorado universal, los ensueños del espíritu con los maravillosos espectáculos de la naturaleza.

[…]

(«Tercera Exposición General de Bellas Artes. Las pinturas simbólico-decorativas», La Vanguardia, 12 de maig de 1986, p. 4)