Darrere un revolt, les llums es van fer visibles a un centenar de metres. Vaig afluixar la marxa i vaig acabar frenant en sec: una multitud remuntava el camí lentament, joiosa, desacompassada. Al davant, avançava amb pesadesa un diable sumptuosament emmascarat. Unes quantes dones l’envoltaven temptant-lo amb una dansa convulsa, intentant atrapar-lo en la densa xarxa que componien la música i els moviments febrils dels seus cossos. L’orquestra era molt humil. […]
Quan em vaig adonar que era al mig del camí, ja els tenia al damunt. A penes vaig tenir temps de pujar la finestra. Donaven cops al capó, se sentien crits, la música no callava. Es van estrènyer contra el morro del jeep fins que el diable, conduït per una de les odalisques, va passar per un costat. […] Cares desencaixades per l’aiguardent, rialles, ampolles que sorgien dels ponxos. Desfilaven a poc a poc, animant-me a afegir-me a la festa, burlant-se de mi, cobrint-me d’insults. La imatge de l’assalt al Gringo em va passar pel cap i hi va deixar un rastre angoixant, de por mal reprimida. El jeep em protegia com una cuirassa, però a la vegada m’aïllava i em sotmetia a la curiositat capritxosa d’aquella processó alcoholitzada. Com una vitrina, o més ben dit: com una gàbia que m’oferia obscenament a un riu de mirades que escopien, que cridaven, que riallejaven, un riu que es bifurcava i m’abraçava com una illa, amb corrents, rabeigs, onades que batien la vora amb fúria, remolins, ràpids, rínxols d’escuma que somreien a prop de la platja. Un home va donar un cop al vidre amb una ampolla de Singani. Vaig apartar la mirada però de seguida me’n vaig penedir: potser me n’oferia per beure’n, acabava de refusar la comunió amb aquella gent, amb aquella alegria desesperada. Vaig girar el cap i ja no hi era. Se l’havien empassat les onades successives d’una riuada que ja minvava, que ara es parava, respectuosa, a uns quants metres del jeep i l’esquivava mansament. Només quedaven els últims borratxos, barrilaires endarrerits que trontollaven seguint el compàs que l’orquestra pugnava per mantenir, que em miraven perplexos, bavejant com si em veiessin sortir d’un somni, que es recolzaven al capó i donaven cops sense força als vidres, que cridaven, potser per compensar tot el que havien callat. La música, monòtonament alegre, resignadament èbria, reiterativa fins a la religiositat, s’allunyava. Per un moment, vaig creure comprendre la tristesa d’aquella terra.
(Diumenge de Temptació. Barcelona: Quaderns Crema, 2001, p. 119-121)
* * *
Miquel Rovira l’imagina extremament vell, l’encarnació mateixa de la senectut. Un vell escardalenc com una branca de faig sec, amb la cara recosida d’arrugues com un pergamí rebregat i amb uns ulls que, en sentir-se objecte de l’interès del foraster, s’encendran com brases sota la cendra dels anys i de l’oblit. […]
L’imagina en un poble dels Pirineus, assegut al sol, tot sol, a la porta d’un bar, en una plaça de terra empedrat i desigual, en baixada. O, millor, a la porta d’una casa de pastors, muntanya amunt, sota un cel diàfan, d’una transparència que fereix els ulls, flanquejat per cims imponents. […] Estarà pelant faves, amb un cigarret encès entre els dits esgrogueïts i il·lusionat com un nen de saber que és amb ell i no amb cap altra persona que el foraster vol parlar (en aquests topants no és usual que hi arribi gent de fora). I no gaire sorprès de saber-se l’últim dipositari de la llengua, de l’ànima perduda de tot un poble. ¿Què el pot sorprendre, a l’edat que té?
El foraster ve de molt lluny per parlar-hi. És professor d’una universitat anglesa o, millor, nord-americana. Ha estudiat català, però l’ha estudiat com el que és, una llengua morta, i no el parla amb desimboltura, però l’entén i el llegeix. Pregunta primer en castellà, un castellà deficient, amb un accent americà molt fort, i només quan el vell, sorprès, fa que sí, amb el cap, li repeteix la pregunta en un català de robot, separant molt les síl·labes, amb una dicció clara i una pronunciació neutra, comprensible malgrat la manca d’entonació: «¿És-ve-ri-tat-que-vos-tè-par-la-ca-ta-là?» El vell, els ulls fulgurants d’alegria, assenteix amb el cap, i amb un fil de veu ronca diu que sí, i tant, ¿vostè també?, i el jove professor, de sobte incapaç de parlar a causa de l’emoció, fa un gest ambigú amb la mà dreta, com dient així, així.
Pel professor americà, la resposta afirmativa del vell representa la culminació de llargs anys d’investigacions, de mesos i mesos de peregrinació de poble en poble per la geografia catalana, d’itineraris sembrats de desil·lusions d’última hora, de malentesos, de bromes humiliants. Sens dubte li suposarà la consagració en el món acadèmic, el respecte i reconeixement unànime dels col·legues. Però ara al professor això no li importa. L’emoció que sent és neta, desinteressada, i emana d’unes fibres molt profundes. És l’emoció de qui sap que viu un moment transcendental. Si no s’equivoca, es troba en presència de l’últim home viu que parla català.
(L’últim home que parlava català. Barcelona: Planeta, 2009, p. 15-16)
_0.webp)
