Joaquim Carbó

La casa sota la sorra ha esdevingut un clàssic perquè continua sent llegida després de cinquanta anys d’haver-se publicat i després de vuitanta-vuit edicions, una xifra mai imaginada en la literatura infantil i juvenil. Això fa que molts lectors es preguntin -o s’han preguntat, ja- quins són els ingredients perquè una novel·la aguanti tants anys i sigui llegida per unes quantes generacions posteriors tenint en compte com han canviat amb poc temps els hàbits lectors i culturals dels joves.

Si analitzem la narrativa de Joaquim Carbó descobrirem de seguida una sèrie d’elements molt constants que permeten no sols que ens enfrontem amb una narrativa estimulant i atractiva per a lectors de tots els nivells i edats sinó que, a més, constatarem que el pas del temps no la devalua i que, com passa amb el bon vi, fins i tot augmenta de grau i manté una qualitat literària de nivell. Entre els ingredients més habituals en moltes de les novel·les juvenils de Carbó, podem trobar, sense cap ordre de preferència:

1. La utilització d’un llenguatge precís, descriptiu, carregat de frases fetes, amb jocs de paraules… tot plegat fa que, de cara als mestres, Carbó sigui una mina sobretot pel que fa a recursos lúdics a les classes de llengua.

2. Una relació de personatges emprenedors, actius, expeditius, carregats de valors, de bonhomia, inquiets, valents, solidaris… alguns d’ells amb capacitat suficient perquè el lector s’hi senti identificat.

3. Un Carbó com a cronista de la quotidianitat, que sap descriure la realitat dels humans amb precisió i exactitud. Qualsevol lector pot sentir-se al·ludit en qualsevol moment i en qualsevol escena.

4. Un Carbó que va de l’humor més genuí a la ironia més mordaç i a la crítica més contundent. Qualsevol fet o conducta humana és analitzada amb detall i precisió.

5. Una presència inexorable de missatges positius de tota mena que sovint van acompanyats d’un component educatiu palpable amb l’objectiu de provocar canvis en el lector.

5. Una sensibilitat per la cultura, pels llibres, pel coneixement… amb referències a autors catalans, a obres literàries, a fets històrics.

6. Una sensibilitat, també, per determinats problemes socials i sociopolítics. També l’ecologia i la defensa de la natura són conceptes elementals i prioritaris en l’obra de Carbó i, molt especialment, la sensibilitat pels animals.

7. En general, una sensibilitat per les coses senzilles i naturals… qualsevol cosa menuda o qualsevol petit fet pot ser elevat a dimensions de gesta que centri l’atenció dels lectors.

8. Una gran capacitat d’observació: a Carbó no se li escapa cap detall, cap actitud, cap oportunitat per descriure allò que veu i allò que sent.

9. L’obra de Carbó és sempre una obra positiva i optimista dins d’un clima de sana alegria, amb personatges encoratjadors i bonhomiosos…

10. La complicitat amb el lector, les ganes de fer-li l’ullet de tant en tant, d’atrapar-lo i fer-se’l seu des de l’inici, així com l’interès per arrencar-li un somriure amb la màxima naturalitat.

11. Un doll inesgotable d’inventiva, que mostra una enorme capacitat de fabulació, el converteixen en un gran comunicador.

(Josep M. Aloy: «La casa sota la sorra compleix 50 anys!», blog Mascaró de proa, 4 de juliol de 2016 – enllaç)

* * *

Recomano l’Epistolari Jordi Arbonès-Joaquim Carbó (Punctum), a cura de Montserrat Bacardí, a tots els que es vulguin dedicar a la ficció i a la traducció. Al llarg de més de trenta anys, Jordi Arbonès manté un neguit constant: no sap si quan hagi acabat el llibre que està traduint tindrà més feina, constata que cada vegada cobra menys per fer el mateix, és vetat per algunes editorials, rep crítiques vitriòliques. Joaquim Carbó, de la seva banda, treballa totes les hores del dia: escriu llibres i articles, visita escoles, va a reunions, fa de jurat… El llibre mostra les dificultats que tenen dos escriptors catalans que dominen l’ofici per guanyar-se mínimament la vida amb la seva feina, tant durant la dictadura com durant la democràcia.

Ni l’un ni l’altre perden la il·lusió, tot i les sotragades i les vergassades que reben pel camí. A banda de servir perquè alguns lectors somiatruites aprenguin a tocar de peus a terra, l’epistolari inclou múltiples xafarderies que, una vegada posades en fila, serveixen per fer-se una idea de com va funcionar la cultura catalana a finals de segle vint. En aquest sentit, hem d’agrair la sinceritat de Carbó, que feia de cronista a Arbonès, instal·lat a l’Argentina. Com que les cartes no eren escrites per ser publicades i han aparegut sense amputacions (al contrari, amb un índex onomàstic que sens dubte farà servei), conserven l’aroma del temps.

El que impressiona més és la gran quantitat de referents que semblaven sòlids i que han anat desapareixent sense contemplacions: editorials com Laia i Llibres del Mall, publicacions com Saber i El Món, escriptors com el també prolífic Manuel de Pedrolo que han perdut la seva ascendència, igual com els gairebé oblidats processadors Amstrad, que van revolucionar la manera d’escriure i que avui dia no tenen ni el valor d’una rampoina. A la introducció, Joaquim Carbó fa un resum exacte de l’argument: “Greuges, ressentiments, inquietuds, esperances, il·lusions i, fins i tot, alguna alegria».

(Vicenç Pagès Jordà: «L’aroma del temps», El Punt Avui. Cultura, 4 de juliol del 2014)

* * *

¿Que potser s’ha begut l’enteniment? Què hi fa un escriptor senzill, assenyat i seriós com ell en un col·lectiu d’eixelebrats tanoques com el d’Ofèlia Dracs? Però, no havíem quedat que ell de literatura per a adults re de re? On s’ha vist mai que dues generacions antagòniques es barregin d’aquesta manera, saltant-se totes les normes d’història literària! Allò que no saben els criticaires és, simplement que el Quim és perfectament coherent. Entre Els orangutans i el seu conte del recull Deu pometes té el pomer només hi ha les diferències que va voler la censura de l’any 1967. Perquè Els orangutans té tots els elements de llenguatge popular, de barra irònica i xarona, d’erotisme sense recargolaments tortuosos, de manca de vergonya de l’autor (en el bon sentit de la paraula).

(Jaume Fuster: Pròleg a Els orangutans. Barcelona: La Llar del Llibre, 1983, p. 10)

Balada de la carretera

La corba és perillosa. Ho recordo perfectament perquè ja era així, fa anys, quan la van construir sobre un camí de cabres. El disc que limita la velocitat a quaranta quilòmetres per hora no hi és per fer bonic, però el fatxenda que porto al darrere no en fa cas. No cal ni que miri pel retrovisor per saber la pinta que té: cara de suficiència i una sola mà agafada al volant del flamant esportiu, com si li sobressin experiència i hores de vol. I tan sols fa quatre dies que té el carnet.

N’hi ha prou de veure com li brillen els ullets per endevinar què farà a continuació: sense mala intenció, només pel plaer d’expressar la seva joia de viure, fa sonar el clàxon per demanar-me pas. No li puc fer gens ni mica de cas perquè ja hi som de ple, al revolt. La modèstia prou reconeguda que em porta a viatjar en un utilitari li fa pensar que té dret a demanar-me que m’aparti, encara que sigui impossible cedir-li el pas en aquestes altures i li demano resignació: «Fillet, t’hauràs d’esperar!».

Em consta que volen fer passar aquesta carretera per un altre indret per evitar uns accidents que no serien tan greus si tothom tingués la precaució d’adaptar la seva velocitat al que prescriuen els indicadors. A aquest insensat que porto al darrere no li hauria de fer res circular més a poc a poc per contemplar les tonalitats de verd que canvien segons els raigs del Sol, ara que les neus es fonen, en plena Primavera. És un paisatge que m’emociona i, encara que no ‘està be dir-ho, reconec que m’omple de satisfacció per allò de la feina ben feta.

Avui presenta una lluminositat especial. Sembla que tot s’hagi rentat la cara, com si algú els hagués advertit del meu pas per aquí. El vent ho ha escombrat tot i s’ha emportat els núvols. Tot és radiant, a la meva mida: diví. Les muntanyes es retallen en la llunyania com un mar, digne d’una fotografia en relleu.

L’espectacle seria extraordinari si no hi hagués uns energúmens que no valoren el que tenen davant del nas. ¿Què em costaria, ara, pitjar una mica l’accelerador per ensenyar a aquest irresponsable que mai no em podrà passar la mà per la cara si no em decideixo a afluixar?

No seria correcte donar-li un mal exemple. El que ha de fer és aprendre a no desafiar la seva sort: el pas és difícil i està ben senyalitzat. La gent no escarmenta tot i l’increment de les penitències, tant pel que fa al valor econòmic de les multes com per les retirades de carnet. Ni tan sols s’alarmen per les esgarrifoses estadístiques d’accidents que a mi i tot, si no estigués curat d’espants, m’arribarien a posar la pell de gallina.

Té, ara encara se m’ha acostat més. Em fa tot de senyals de mal gust, grollers, amb una mà i a la seva cara s’hi reflecteix una rialleta que és tota una falta de consideració. Per a ell, sóc un poruc, un carrossa. No s’adona que m’esforço a protegir-lo adaptant-me als reglaments perquè no em pugui avançar. S’ha arrapat amb totes dues mans al volant i se’m clava a pocs centímetres del clatell de manera que no podria evitar de xocar contra el meu vehicle si jo em veiés obligat a frenar de sobte per qualsevol motiu: un gos que travessa el camí, una vaca que rellisca pel pendís, un altre cotxe que ha de reduir la velocitat…

És prou gran per saber què s’hi juga si trepitja la ratlla, ara que deixem el revolt. Recordo allò del lliure albir i m’arracono perquè faci la seva voluntat perquè, a més, sé que no ve cap altre vehicle en direcció contrària. El deixo fer i em mantinc atent i neutral. Sento com fa grinyolar els neumàtics així que intueix el passadís. Passa com una exhalació. No vull que s’atabali i li deixo espai per maniobrar. Prou que li estiraran les orelles, aviat, quan reincideixi a transgredir la llei.

El perdo de vista darrere el revolt, però un quilòmetre més endavant no puc contenir una rialleta quan me’l torno a trobar a peu de carretera, fora del cotxe, dret, encarcarat, justificant-se amb els homes de la moto que l’han aturat i que el sancionen perquè n’ha fet de tots colors.

Quan veu que li passo pel costat, respectant estrictament la velocitat que s’ha prescrit amb encert per a tot aquest sector, veig que em contempla de reüll, emprenyat, i que si pogués em retrauria que no li he barrat el pas, sense pensar que havia de ser ell, precisament, qui ho decidís. No li tinc en compte ni tan sols que em maleeixi per la seva mala sort… ¿En quin calaix hem de desar la llibertat si, a la més mínima, tothom vol un pare pedaç que l’empari i protegeixi? Me n’allunyo i no pateixo. Desitjo que la sanció no sigui massa dura.

Ara ve una recta. Em concentro en el paisatge. Les taques fosques dels arbres destaquen sobre els prats que s’enfilen fins a tocar les roques d’on salten les aigües glaçades que es precipiten cap al curs del riu que brilla com l’escata dels peixos que salten contra corrent.

NO! Això sí que no pot ser. L’he intuït abans que es reflectís en el meu retrovisor. Aquest sí que és un boig! Es llança a tomba oberta i m’avança com un llampec al triple de la velocitat permesa. No sap, o no ho vol saber, perquè ja hem passat el senyal que ho indica, que ara vénen dues corbes tan pronunciades que no es poden agafar a aquesta velocitat. Voldria saber que és capaç de canviar d’opinió, que es penedirà i frenarà a temps per salvar-se, però la seva supèrbia no té límits. Tot és inútil. Quan supera el revolt, m’adono que es dirigeix cap a la primera de les corbes amb un espaordidor grinyol de pneumàtics: el cotxe cueja amb gran perill. Es un conductor expert, però per dominar la segona corba amb què ara s’enfrontarà només el podria salvar un miracle, i tothom sap que ens n’hem desdit, d’això, en aquest segle.

Tampoc no se’n surt, per culpa d’aquest suïcida inconscient, el conductor respectuós de les normes que viatjava tranquil·lament en direcció contrària, i que ha vist com aquell se li menjava el terreny, cosa que l’ha mogut a sortir de la carretera per la seva dreta com a últim recurs. Però, si evita la topada frontal, no li estalvia d’enfilar-se a l’escaló lateral, pel cantó de la muntanya, clavant una roda en un arbre i deixant l’altra voltant sense parar, a mig metre de terra.

El temerari, el criminal, ja entra a la segona de les corbes previstes. No cal que m’aturi a auxiliar l’altre: ha rebut poc perquè no sigui dit que sempre paguen justos per pecadors, i enfilo el lloc de la tragèdia.

L’estrèpit indica que n’ha passat una de grossa. No puc apartar la vista del precipici. Veig el cotxe que rodola amb una tràgica escampadissa de peces i accessoris. Una roca enorme frena el terrorífic descens i tot es converteix en flames a partir de l’explosió final. S’han aturat diversos vehicles al meu costat i ja hi ha algú que inicia el descens per si s’hi pot fer alguna cosa. No seré qui freni aquest admirable i inútil gest de solidaritat que em confirma que no està tot encara tan perdut, com pretenen els incrèduls.

Ara tinc al meu costat un xicot que conec. Es l’infractor d’abans, aquell que, després d’efectuar l’acte de contrició i d’acceptar la sanció, ha reprès el camí. Ara contempla el preu més elevat que s’ha de pagar per no observar les lleis de la carretera. Es porta les mans al cap. Està a punt de trencar el plor, potser perquè comprèn que si no l’arriben a aturar, seria ell qui cremaria com una teia. Em mira, em reconeix, i no es pot estar d’exclamar: «Déu dels Cels!».

Tot i que viatjo d’incògnit, no m’agrada fugir d’estudis. Em tombo i li pregunto, dolçament: «Què vols?»

En ruta,

(primavera de 1991)