Els papers que Bernat Capó ha dedicat d’una manera o altra al tema morisc es diferencien en molts sentits dels d’altres escriptors, autors de novel·les o, com Josep Piera, dedicats als poetes. Bernat Capó, crec, no s’ha sentit temptat per novel·lar d’una manera o altra temes dels àrabs, especialment dels valencians. Aquestes narracions responen a la problemàtica que he esbossat més amunt suscitada per Joan Fuster, però hi ha també un component esteticista més d’acord amb la novel·la històrica que s’ha posat de moda en les últimes dècades. Jo posaria Bernat Capó més a prop dels historiadors que no pas dels novel·listes, però tampoc no serà molt exacta aquesta aproximació, ja que el seu cas em sembla molt especial i particular, «diferent». L’escriptor de Benissa ha conreat la narració –però no la temàtica morisca. La part de la seua obra dedicada a aquesta temàtica cau més dins l’esfera del periodisme, de l’article-assaig.
(Josep Iborra. «Bernat Capó i el rerafons morisc», dins Antologia. Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, Ajuntament de Benissa, 1997, 1997, p. 11-17)
* * *
Al País Valencià no han abundat aquesta mena d’escriptors. Tampoc en castellà. En el pròleg del llibre de B. Capó, Espigolant pel rostoll morisc, M. Sanchis Guarner atribueix la manca a casa nostra de literatura comarcal memorialista a la ignorància general d’una norma culta per escriure en la pròpia llengua. És una idea molt estimada de l’il·lustre filòleg. I addueix el cas de les novel·les valencianes de Blasco Ibañez. Clar que el costumisme d’aquest fill del cap i casal en ben pocs moments se n’ix de les rodalies de València; arriba a Alzira a tot estirar. I la resta del nostre territori? Gabriel Miró, potser? En l’escriptor d’Alacant, que ja era d’una altra generació, el topos de les seues narracions i la «realitat» que l’envolta s’han esbravat en benefici del propi llenguatge, alambinat.
(Antoni Prats. «Bernat Capó, memorialista», dins Antologia. Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, Ajuntament de Benissa, 1997, 1997, p. 23-27)
* * *
Bernat Capó ha respost sempre a les lleialtats que el defineixen. Per exemple, ha sigut i és amic dels seus amics. I sense fer-ne ostentació, tampoc ha deixat de mostrar-se laic i socialista, d’aquells que no en fan ostentació però tampoc ho deixen córrer. No li cal, per tant, ni en una cosa ni en l’altra, ser «renovador» o «fonamentalista». I entre eixes lleialtats essencials, la lleialtat a Benissa és bàsica i prou més que un sentiment. És, crec jo, el convenciment que veure –i viure– les coses tal com són demana un punt de vista, un «lloc» intel·lectual ben identificat amb el «lloc» geogràfic, cultural, històric. El «lloc» biogràfic en definitiva, que és el més pròxim a l’experiència de la pròpia identitat.
Per supost que viure a Benissa és un privilegi. Sobre tot si la pròpia llar està dividida entre el Pla dels Molins i la Fustera. Però tot i que la bellesa indubtable ajuda, estic convençut que en la fidelitat de Bernat Capó al seu poble hi ha una síntesi de les seues fidelitats essencials i una intenció d’aconseguir la solidesa necessària per a sentir-se més ferm en l’expressió dels seus punts de vista.
(Vicent Ventura. «Benissa una lleialtat», dins Antologia. Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, Ajuntament de Benissa, 1997, 1997, p. 37-38)
* * *
Bernat Capó és un escriptor singular, diferent, personal; potser anacrònic, però amb una carrera literària totalment coherent amb la qual s’ha guanyat el reconeixement tant dels escriptors com dels lectors. El recorregut que hem plantejat per la seua obra ens ha permés comprovar la constància i la fidelitat de l’autor a unes línies d’interés, desconnectades o al marge de les modes literàries de cada època, que són l’essència que lliga les seues obres: des de l’observació del viatger, a la imaginació del narrador que sap trobar en la gent que l’envolta, en els costums i en les històries que ha heretat, la màgia suficient per a concedir-los el do més preuat: l’eternitat, que només és possible amb la paraula que esdevé literatura.
Uns mots necessaris que no han deixat de sonar, ara sí, per redreçar la cultura valenciana des del territori que millor coneix, des de Benissa i la comarca de la Marina, creant una revista com El poble, plataforma i referent per a tants escriptors, i uns premis literaris com els 25 d’Abril que s’han fet un lloc reconegut unànimement dins el panorama de les lletres catalanes, i que han sabut superar les fronteres i situar-se en la normalitat editorial.
(Anna Esteve. «Bernat Capó en el marc de les lletres catalanes contemporànies», L’Aiguadolç [monogràfic Bernat Capó], núm. 33-34, 2007)
.webp)
