Llorenç Capdevila Roure va néixer a Alpicat, al Segrià, el 20 d’octubre de 1969. És el fill petit de cal Fuster, ofici al qual es van dedicar diverses generacions d’avantpassats fins al seu pare, que va combinar aquesta activitat amb la pagesia. Com que antigament els fusters eren els encarregats, quan calia, de fer els taüts, els més vells del poble encara recorden que de casa seva també en deien cal Taütaire.
Va anar a l’escola pública d’Alpicat, on va ser testimoni de la crueltat d’alguns docents que van intentar fer-li memoritzar lliçons a cops de regle, però també de l’arribada de nous mestres amb un tarannà molt més obert, i dels quals va aprendre, entre altres coses, a estimar la lectura. Per casa no corrien gaires llibres, però la lletra impresa hi despertava respecte i mai no el van dissuadir de llegir, ans al contrari. Així, d’adolescent va empassar-se el que li vingué de gust, sobretot novel·la de misteri i d’aventures, però aviat va descobrir també Pere Calders, Jaume Fuster o Quim Monzó.
Va estudiar la secundària a l’institut Màrius Torres de Lleida, on va coincidir amb professors com el poeta Jordi Pàmias o el novel·lista Pep Coll. Va ser membre fundador del grup cultural alpicatí Taciplà. El 1987 va començar la carrera de filologia catalana a l’Estudi General de Lleida. Recorda amb especial nostàlgia les classes de professors com Pere Rovira, Xavier Macià, Ramon Sistach, Amadeu Viana, Isabel Grifoll, Albert Turull, Joan Julià o Josep Murgades. Allà va formar part del consell redactor de la revista universitària Tirant al Blanc, on va publicar la primera narració (Manual d’higiene), escrita a quatre mans amb l’amic Josep-Enric Teixidó. Un cop acabada la carrera, sense tenir massa clar quin havia de ser el seu futur professional, va passar dos anys combinant els cursos de doctorat (primer a l’Autònoma i després a la flamant Universitat de Lleida) amb l’activitat de pagès i la preparació de les oposicions per a professor de secundària. L’any 1994 va aprovar aquestes oposicions i el van destinar a Manresa. Actualment viu a Castellnou de Bages, en companyia de l’Alba Graït i, des del 2001, de la seva filla Èlia.
Ha treballat, fent de professor de llengua i literatura, a l’INS Guillem Catà de Manresa i a l’INS d’Auro de Santpedor, on encara exerceix actualment l’activitat docent.
No va acabar els estudis de doctorat, però té un títol de màster en Lingüística Aplicada Catalana.
La mort del seu pare, Josep Capdevila, l’any 1997, va ser un dels motius que el van empènyer a escriure, per fi, una novel·la. I el 1999, amb Racó de món (El Mèdol, 2000), va guanyar el premi Vila d’Ascó. Aquest llibre, a part de recrear l’actualitat rural de les terres de Lleida, és un homenatge al món de la seva infantesa i joventut.
L’interès per la literatura baixmedieval, i especialment per la figura de Bernat Metge, el va dur posteriorment a iniciar una trilogia amb aquesta època com a marc de fons. Així va començar un cicle de novel·les que s’anà definint sobre la marxa i que formen un retaule de la Baixa Edat Mitjana i per això se les ha qualificat sovint de novel·les històriques. El color del crepuscle (2001) se situa cap a finals del segle XIV; O rei o res! (2002) retrata els mesos que van seguir la resolució del Compromís de Casp; i Ànima de llop (2004) conclou el tríptic a l’època convulsa de les revoltes remences i la guerra civil catalana de la segona meitat del segle XV.
Serrallonga, l’últim bandoler (2006) és una altra novel·la de personatge ambientada en un període històric passat, en aquest cas el segle XVII, on l’autor pretén donar una visió humana i no contaminada del llegendari bandoler de les Guilleries.
Ha guanyat tres cops el premi Gran Angular de novel·la juvenil: el 2007 amb El secret del bandoler, el 2015 amb L’herència del vell pirata, i el 2025 amb El Jim i la Janis.
El 2008, fruit de la col·laboració amb TV3, apareix la novel·la basada en la sèrie Els diaris de Pascal, una història d’amor que vol ser un retrat de la Barcelona de l’època republicana.
Sota la pell, publicada el 2010, suposa un canvi de registre important en la trajectòria narrativa de Capdevila. Segons la contracoberta, és una «novel·la negra i d’introspecció psicològica», i s’inspira en l’assassinat real d’una prostituta que va ser trobada a l’Eix Transversal amb un tatuatge força peculiar. El 2011 publica Tothom a terra!, que recupera l’escenari de Racó de món.
Entre el 2016 i el 2024 ha publicat tres novel·les que, en conjunt, fan un recorregut al llarg del segle XX: Pacte de silenci (2016), Pell de serp (2021) i Li deien Caracremada (2024).
Forma part del col·lectiu literari Lola Palau, al costat de David Clusellas, Pep Garcia, Maria Dolors Guàrdia, Joan Pinyol, Pilar Duocastella, Jaume Huch, Jordi Estrada, Antoni Pladevall, Imma Cortina, Josep Maria Solà, Lluís Montoliu, Miracle Sala, Xavier Mas Craviotto i Jordi Cussà. Escriu regularment per a alguns mitjans. Col·labora periòdicament a la revista manresana El Pou, al diari Regió 7 i, a Lleida, al suplement Lectura del diari Segre.
És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
_0.webp)
