Ferran Canyameres i Casamada

Ferran Canyemeres (Terrassa, 1898 – Barcelona, 1964). Escritor.

Estudia el bachillerato en la Escuela Pía de Terrassa y a los pocos años deja los estudios. Empieza su trayectoria en el mundo de la letras como colaborador de varias publicaciones locales, bajo el seudónimo «Ferran d’Egara». En 1917, con ganas de conocer mundo, se va a Francia, primero a Carcasona y después a París. Allí entra en contacto con escritores franceses, colabora en publicaciones literarias de Cataluña y crea la revista bilingüe –en catalán y francés– Plançons. En 1919 vuelve a Barcelona y en 1928 se casa con Enriqueta Casals y publica la obra de teatro Clavell de sang. Durante los años treinta desarrolla varias actividades culturales desde la asociación «Amics de les Arts de Terrassa» y escribe la novela póstuma Més enllà del rancor. Al terminar la Guerra Civil se exilia a París con su hijo Jaume. En Francia recupera el contacto con su amigo Joan Puig i Ferreter. A pesar de ello, al cabo de poco tiempo se pelean y el autor se va de París y escribe El gran sapastre (1977), en dónde explica los motivos de los enfrentamientos entre ambos autores. De esta época de intensa actividad literaria también son los libros de memorias Quan els sentits s’afinen (1959) y De París, el fel i la mel (1965).

A partir de 1942 se dedica intensamente a la poesía y funda la editorial Albor. En 1949, con la intención de volver a Barcelona, firma un contracto con la editorial Aymà para editar sus traducciones de Georges Simenon. En 1954 es detenido por haber ayudado a Joan Comorera, que entonces era secretario general del PSUC en la clandestinidad. Pasa un año en la Modelo y, al salir, publica Poesia secreta (1955). En 1957 vuelve a ingresar en prisión y cuando queda definitivamente en libertad, el mismo año, se aboca a su actividad como escritor. De este modo, publica las obras El gos udolà a la seva mort (1958, Premio Joan Santamaria), Josep Oller i la seva època (1959, Premio de la Crítica) y Quan els sentits s’afinen (1959). Con el libro El Vallès, vigor i bellesa (1960) gana el Premio P. Maspons i Camarasa. Durante los años sesenta también publica, entre otras, las obras Món, dimoni i carn (1962), Clavé, un solitari (1963) y De París, el fel i la mel (1965).

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación: Toni Terrades y Gustau Erill i Pinyot: Ferran Canyameres: entre la memòria i l’oblit. Barcelona: Baula, 1999.
Fotografías: © Ferran Canyameres: entre la memòria i l’oblit. Barcelona: Baula, 1999.

Ferran Canyemeres (Terrassa, 1898 – Barcelona, 1964) was a writer.

His secondary education was at the Escola Pia in Terrassa but he stopped studying at an early age and set out on his career as a writer, working with several local publications in which he used the pen name «Ferran d’Egara». In 1917, eager to explore the world, he went to France, first to Carcassonne and then to Paris. There he met several French writers, wrote for literary publications in Catalonia and founded the bilingual –Catalan and French– review Plançons. He returned to Barcelona in 1919 and married Enriqueta Casals in 1928. The same year he published the play Clavell de sang (Blood Carnation). In the 1930s he was active in the cultural sphere, working with the group Amics de les Arts (Friends of the Arts) in Terrassa. He also wrote the posthumously published novel Més enllà del rancor (Beyond Rancour). After the end of the Civil War he went into exile in Paris with his son Jaume. Here, he re-established contact with his friend Joan Puig i Ferreter. However, they quarrelled shortly afterwards, whereupon he left Paris and wrote El gran sapastre (The Great Numbskull, 1977), in which he explains why the two writers clashed. Two other books of memoirs also date from this period of intense literary activity: Quan els sentits s’afinen (When the Senses Are Honed, 1959) and De París, el fel i la mel (From Paris, Bile and Honey, 1965).

After 1942 he was very much focused on poetry and also founded the publishing house Albor. In 1949, now planning to return to Barcelona, he signed a contract with Aymà for the publication of his translations of Georges Simenon. In 1954 he was detained for having helped Joan Comorera who was then the secretary-general of the clandestine Unified Socialist Party of Catalonia (PSUC). He spent one year in the Model Prison and, on his release, published Poesia secreta (Secret Poetry, 1955). In 1957 he was imprisoned once again. When he was set free later that year, he threw himself into his work as a writer and wrote several books including El gos udolà a la seva mort (The Dog Howled at His Death, 1958 – winner of the Joan Santamaria Prize); Josep Oller i la seva època (Josep Oller and His Times, 1959 – winner of the Critics’ Prize); and Quan els sentits s’afinen (1959). Another work from the period, El Vallès, vigor i bellesa (The Vallès: Vigour and Beauty, 1960), was awarded the P. Maspons i Camarasa Prize. He also published books in the 1960s, these including Món, dimoni i carn (World, Demon and Flesh, 1962), Clavé, un solitari (Clavé, a Solitary Man, 1963) and De París, el fel i la mel (1965).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Toni Terrades; Gustau Erill i Pinyot: Ferran Canyameres: entre la memòria i l’oblit. Barcelona: Baula, 1999.
Translation: Julie Wark.
Photographs: © Ferran Canyameres: Entre la memòria i l’oblit. Barcelona: Baula, 1999.

Ferran Canyameres i Casamada neix a Terrassa el 25 de gener del 1898. És el cinquè fill de Valentí Canyameres i Teresa Casamada i el primer noi del matrimoni.

L’any 1909 estudia el batxillerat a l’Escola Pia de la mateixa ciutat, amb una pensió de l’Ajuntament. Al cap de pocs anys, la precària situació econòmica familiar l’obliga a deixar els estudis i es posa a treballar al taller d’ebenisteria on el seu pare és l’encarregat. En aquesta època, l’any 1914, també treballa com a escrivent en una tintoreria industrial i comença la seva trajectòria en el món de les lletres com a col·laborador de diverses publicacions locals, sota el pseudònim «Ferran d’Egara». Aquest mateix any és designat per a ocupar el Secretariat d’Entitats Culturals de la ciutat. El 1916 treballa com a professor de comptabilitat en una escola nocturna, però l’any 1917, enmig de la Guerra Mundial, se’n va a França. Primer passa uns mesos a Carcassona i posteriorment va a París. Després d’una estada de tres mesos a Londres, torna a la capital francesa i comença a treballar al Banco Español del Río de la Plata. Entra en contacte amb escriptors francesos, col·labora amb publicacions literàries de Catalunya i crea la revista bilingüe –en català i francès– Plançons.

L’any 1919 fa el Servei militar a Guadalajara i, el 1921, després de la mort del seu pare, marxa a Tunis com a mariner d’un vaixell mercant. De tornada a Barcelona comença a treballar com a escrivent i com a dibuixant en una agència de publicitat. Aquest mateix any pateix i supera el tifus. El 1923 és processat per delictes d’impremta i queda en llibertat mitjançant una fiança. En fer vint-i-cinc anys, torna a Terrassa i, l’any 1924, és nomenat Secretari de la Cambra de Comerç i Indústria. El 1928 es casa amb Enriqueta Casals i publica el seu primer llibre, l’obra teatral Clavell de sang. Aquest mateix any tradueix els Paradisos artificials de Baudelaire. El 1932 és nomenat Delegat de les Fires Internacionals de Mostres per la II República Espanyola. En aquesta època desenvolupa diverses activitats culturals als Amics de les Arts de Terrassa i escriu la novel·la pòstuma Més enllà del rancor. En acabar la Guerra Civil s’exilia a París amb el seu fill Jaume, mentre que la seva dona i la seva filla es queden a Terrassa. A França recupera el contacte amb el seu amic Joan Puig i Ferreter. Amb tot, al cap de poc temps es barallen i l’autor marxa de París i escriu El gran sapastre, on explica els motius de l’enemistat. D’aquesta època d’intensa activitat literària també són els llibres de memòries Quan els sentits s’afinen i De París, el fel i la mel.

L’any 1942 es torna a trobar amb la seva dona i la seva filla a Bouglainval i es dedica intensament a escriure poesia. Aquest any també funda l’editorial Albor, dedicada a publicar edicions de bibliòfil d’autors catalans, il·lustrades per Picasso, Clavé, Grau Sala, Martí Bas, Rebull i Pedro Flores. El 1948 Ferran Canyameres és nomenat secretari dels Jocs Florals de la Llengua Catalana que se celebren a la Universitat de la Sorbona de París, col·labora a la Revista de Catalunya i és conseller de l’Associació Cultura Catalana. En aquesta època lloga un pis a Barcelona i signa un contracte amb l’editorial Aymà per editar les seves traduccions de Georges Simenon. Instal·lat definitivament a Barcelona, l’any 1954 la policia el deté per haver ajudat l’aleshores secretari general de PSUC, Joan Comorera. Acusat de rebel·lió militar, és empresonat a la Model durant un any. En sortir de la presó, amb un estat de salut delicat, reprèn la seva activitat social i cultural i el 1955 publica el llibre de poemes Poesia secreta. L’any següent es representa L’anunciació de Maria, l’obra de Paul Caludel que Canyameres havia traduït. El mateix any 1956 se celebra el judici del cas Comorera i l’autor és condemnat a dos anys de presó i, a principis del 1957, torna a entrar a la Model.

Finalment queda en llibertat la primavera del mateix any i l’autor s’aboca a la seva activitat com a escriptor. D’aquesta manera, el 1958 apareixen les obres El gos udolà a la seva mort, que obté el premi Joan Santamaria, Josep Oller i la seva època, Premi de la Crítica del 1959, i Quan els sentits s’afinen. Amb el llibre El Vallès, vigor i bellesa guanya el Premi P. Maspons i Camarasa. Món, dimoni i carn, publicada l’any 1962, Clavé, un solitari, del 1963, o De París, el fel i la mel, apareguda el 1965, són algunes de les obres que configuren la bibliografia de l’autor durant els anys seixanta. Al gener del 1963, l’autor contrau una pneumònia. El mateix any viatja a París per compilar informació per a la redacció de l’obra La dansarina Roseta Mauri i col·labora en publicacions com Serra d’Or i Pont. L’any 1964 Ferran Canyameres es dedica a endreçar el seu arxiu personal, així com tota la seva obra escrita. En el seu testament nomena set marmessors: Salvador Espriu, Albert Manent, Dom Marc Taxonera (Abadia de Montserrat), Josep Fornas, Josep Vidal i Canyameres, Rafael Tasis i la seva filla Montserrat. El mateix any firma un contracte amb l’editorial Bruguera per editar els llibres De París, el fel i la mel i La vida en pseudònim.

Després d’un viatge a Perpinyà a l’estiu d’aquest mateix any, mor el dia 27 de setembre a causa d’una embòlia cerebral.