«Josep-Sebastià Pons i Simona Gay foren germans «de sang i poesia», com escriví Carles Riba. Tots dos s’abeuaren als paisatges de la vila natal, Illa de Tet; l’Aspre, el Riberal, les fonts, les places. Comparteixen, en la vida i en l’obra poètica, indrets familiars, Sant Pere del Bosc, Sant Miquel de LLotes, les Corberes, Sant Julià, Casanoves, el Bulès, la vista, esplèndida, del Canigó. No hi trobem ni descripcions del «nord» ni del París del Barri Llatí on Simona Gay visqué uns anys. Juntament amb els indrets de la terra natal descriu altres llocs on, circumstancialment, ha fet estada: Girona, Andorra, Val d’Aran, Fontromeu. Amb els anys, el paisatge descrit per Simona Gay no serà només el referit al seu estat d’ànim, sinó que assolirà una dimensió vinculada a l’entorn familiar, ja que esdevindrà el símbol del record dels seus avantpassats, la «cendra viva» dels records. Amb la mort del germà, la descripció i l’evocació dels paisatges comuns s’intensifiquen, identificant la desaparició de l’ésser estimat i la transformació de la terra i dels paisatges que semblaven eterns, a inicis dels anys seixanta, que la poeta pressent com una desaparició definitiva que no podrà fer reviure més que per mitjà de la paraula poètica.»
(Vinyet Panyella. «Simona Gay, poeta rossellonesa», Serra d’Or (Barcelona), núm. 459, 1998)
***
«Em costa parlar de la poesia de Simona Gay sense evocar la seva persona física. Els versos directes, ingenus, d’Aigües vives em recorden les seves vingudes al Port de la Selva i a la Selva de Mar. La veig amb el manuscrit a les mans, asseguda o ajaguda a les roques de la caleta dels Capellans, consultant, dubtant, una vegada i una altra, car ella coneixia els límits de la seva llengua. El vers li era difícil d’aconseguir, però hi lluïen, vivíssimes, les paraules apreses al camp i el record d’unes lectures, sobretot la del seu germà de sang i de poesia, que li mostrava els camins de l’Aspre i els camps deserts del temps passat.
La primera part d’Aigües vives» és com un àlbum elemental, on es desplega la vida d’una dona. D’un preludi d’amor al «Cant de la promesa», d’uns poemes conjugals a les cançons dels fills, i aquella enigmàtica «Cançó trista» – tènue enigma, potser- que desemboca en el serè i melangiós poema «L’amistat».
Però la segona part del llibre pren més volada. És el país, és Illa, desitjada i enyorada, vista i deixada, que hi alena. «
(Tomàs Garcés. «Els tres llibres de Simona Gay», Serra d’Or (Barcelona), núm. 130, 1970)
***
«En Aigües vives, Simona Gay endreçà els seus poemes en dues parts entorn de dos temes: ella i Illa. Tomàs Garcés defineix la primera part com un «àlbum elemental on es desplega la vida d’una dona»; l’interessa més la segona part, que «pren més volada». I tanmateix la peculiaritat de l’expressió poètica de Simona Gay és més dins els temes femenins de la primera part que en els temes de la segona, on la temptació, fins i tot inconscient, és gran de caure en les petjades del germà. Les dues parts s’equiparen en l’harmonia musical de l’octosíl·lab, repartit en quartetes on passa quelcom del ritme de la cançó popular, o en l’alternança, més alegre encara, de versos de vuit i quatre síl·labes. Recordant com n’eren, de pesades, la majoria de les altres poesies publicades en les revistes locals, hom tornarà a la influència del germà. Ara que s’han nodrit, germà i germana, a la mateixa font de la tradició popular, sentit els mateixos contes, oït les mateixes cançons, vora les mateixes llars, bé n’ha de quedar algun rastre comú.
Als sis poemes de l'»àlbum» femení «elemental» traspua la inquietud de la minyona esfereïda i atreta a la vegada. Les imatges són hortolanes: roses i taronger, i ella també, a la vigília del seu casament, forma part d’aquest bé de Déu, esdevé «poncella» destinada a l'»hort» de l’espòs. Sensualitat amagada al recer del Càntic dels Càntics.»
(Miquela Valls. «Introducció», dins Simona Gay: Obra poètica. Barcelona: Columna, 1992, p. XX-XXI)
***
«Ens toca amb tot el seu sentit implícit aquest poema Lluita amb l’àngel, excepcional dins el recull de Simona Gay. Des d’ell, no central, ans assenyalant el punt més recòndit, pren valor i es lliga tota una poesia que d’antuvi sembla dispersa, de coses, d’afectes, d’encontres, de mites. Dins la qual la poetessa diríem que es descobreix de sobte, talment per la mateixa melodia del seu broll original i alhora per la intimitat de la seva cordial matèria. S’hi sent i la sent seva:
Mon cor és musica i també joglar.
El fet se li imposa per la seva evidència, i ella ho constata, no limitant-se a acceptar-ho venturosa, sinó també deduint-ne, estaríem per dir, la mena del seu deure com a artista:
No vingui la son, somnio desperta,
i no té el dormir un somni tan clar.
Des del llindar, la poesia de Simona Gay és així proclamada sota el signe de la vigilància i de la llum diürna; d’una vigilància que s’exerceix deliberadament, per una molt serena i alegre ascesi, no tant sobre les mateixes operacions de l’art, com sobre l’onada que bat els ulls i el cor des del món exterior; i una llum, insistim, conquerida per un esforçat ordenament previ de l’ànima des de la nit. Les forces violentes que arremoren i torturen el món no poden res contra la joia tranquil·la que se’ls oposa. Els perills interiors s’aboleixen així mateix: els records, en lloc d’ésser pòsits obscurs de tristesa o de recança, valen i operen amb les coses mateixes, en una mena de vivència actual; les esperances, les anticipacions, no desequilibren el gaudi pur de l’instant:
que sols del Present
vingui la llum immutable.
Dins d’aquesta poesia, en suma, una dona se’ns mostra vivint molt discretament, sí, però molt fonamentadament, en una consciència d’elecció. Elegeix ella el seu torn; humil, però, no pretén de valer més que les altres coses tan preciosament redimides:
Com sedueix la tendresa i els orgulls
de florir sempre al mirar de dos ulls!
Dos versos sols per a suggerir la fe amorosa, el do amorós de tota una vida! De passada gairebé, sense escarafalls, sense subratllats; talment com se’ns parlarà poques pàgines després de la nit obscura de l’ànima. L’amor és així una part en la conjunta plenitud.»
(Carles Riba. «Lluita amb l’àngel, per Simona Gay», Revista de Catalunya (Barcelona), núm. 94, desembre 1939)
***
«En La gerra al sol veurem que també ha contemplat amorosament el paisatge després de la pluja. Ha parat el xàfec, però tot és expectant, immòbil, «per si plou o no plou». És llavors quan, abans que la boira estengui un altre vel damunt la carena, brilla un instant la clara blavor. I amb les seves tres notes d’oboè, avellutades, apagades, no sabríem si melangioses o alegres,
«el crit perdut
de la puput
allarga el cel».
Només l’atenció gairebé extàtica del poeta veurà aquest prodigi del cant de l’ocell allargant tot d’una la clariana afuada, insegura, amenaçada de boira.
La poesia d’aquest llibre, com la de LLuita amb l’àngel o la del primer llibre, Aigües vives, és feta d’aquesta visió penetrant, que la situa en la gran tradició dels poetes que ens parlen «de la terra, de les estacions, del mar, de la sembra i la collita», de tot allò que , com recordava Karl Britton en el seu estudi sobre el llenguatge, és vitalment lligat a l’home, a l’existència i perduració de la nissaga.
L’observació que trobem en aquests poemes, de vegades enclou implícitament com un propòsit d’elevació – mig enternida, mig faceciosa- en l’ordre dels éssers:
«La vinya allarga ja la rama molla i tendra,
s’eriça el raïmet».
Ací el fruit incipient, per una màgia difícilment destriable, diríeu que perd la seva natura vegetal i adquireix un perfil d’amable bestiola. La fina rapa i els grans a penes visibles són un petit eriçó verd o un dragó esborradís, gairebé d’imatge xinesa.»
(Marià Manent. «Pòrtic» dins Simona Gay: La gerra al sol. Barcelona: Barcino, 1965, p. 7-9)
_0.webp)
