Carles Cano

Carles Cano nació en el siglo pasado, en el 57. Dicen que la cosecha de Rioja de aquél año fue excepcional. Pero por desgracia Carles no es un vino, y por si fuera poco nació en Valencia el año de la riuà bajo un signo de agua: piscis.

Ha trabajado de un montón de cosas en esta vida: de carpintero, de tallista en madera, de camarero, de profesor de baile, de profesor de valenciano, de locutor y guionista de radio y televisión, de cuentacuentos, de escritor… y aún hay un puñado de cosas que le gustaría hacer.

Como cuentacuentos ha participado en algunos festivales internacionales y ha contado en diversos países como Guinea Ecuatorial, Francia, México, Argentina, Marruecos y Reino Unido, así como en todo el Estado español.

Se dedica a la poesía visual desde el año 2000 en que montó la exposición «Poemes, Broemes i altres artificis» con sus alumnos de literatura. En 2003 expuso otra, titulada «Cartes» y en 2005 impulsó el proyecto «Trueque», una exposición-intercambio con más de 60 poetas, ilustradores, pintores, titiriteros, escultores, dermatólogos y profesores de inglés.

Ha participado como conferenciante en diversos encuentros, mesas redondas, jornadas… referidas a literatura infantil y juvenil, radio, televisión, teatro, poesía visual y literatura oral.

En el año 80 empezó a escribir por una apuesta y ahora continua apostando contra él mismo, A veces pierde, pero cuando gana es tan fantástico que eso le anima a seguir jugando. Le encanta contar historias en el formato que sea, acaso por eso ha escrito cuentos, guiones para radio y televisión, cómics, teatro, aforismos, poesías…

También le gusta mucho buscar y, por supuesto, encontrar; ya sean espárragos, setas, lugares, personas, historias, poemas visuales o retablos góticos. Le molesta mucho la mezquindad, el me-da-lo-mismo y el trabajo mal hecho. Aún se sorprende de muchas cosas. Eso no es todo amigos!

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Contacto con el autor.

Página elaborada por Josep Miàs para la AELC.
Documentación y pórtico: Carles Cano.
Biografía: Ana Luisa Ramírez.
Fotografía de portada: © Carles Francesc. Fotografías de la biografía del archivo personal del autor.

Carles Cano was born in 1957, a year in which it is said that the Rioja vintage was exceptional. Unfortunately, however, Carles is not a wine and, to add insult to injury, was born in Valencia, the year of the floods and, moreover, under a water sign: Pisces.

He has worked at several trades in this life – as a carpenter, woodcarver, waiter, dance teacher, Valencian language teacher, radio and television announcer and scriptwriter, storyteller, writer … and there are quite a few other things he’d like to do.

As a storyteller, he has participated in international festivals and told his stories in several countries including Equatorial Guinea, France, Mexico, Argentina, Morocco and the United Kingdom, as well as throughout Spain.

He has been working on visual poetry since 2002 when he and his students organised a literary exhibition called «Poemes, Broemes i altres artificis» (Poetry, Joketry and Other Tricks). In 2003 he produced a second show called «Cartes» (Cards) and, in 2005, an exhibition-exchange with more than sixty poets, illustrators, painters, puppeteers, sculptors, dermatologists and English teachers.

He has spoken at several seminars, in panel discussions and conferences related with children’s and young people’s literature, as well as in the domains of radio, television, theatre, visual poetry and oral literature.

He began to write in 1980 as the result of a bet and, now betting against himself, he is still writing. Sometimes he loses but winning is so fantastic he is encouraged to keep betting. He loves telling stories, whatever the format, which is probably why he’s written stories, radio and television scripts, comedy, plays, aphorisms, poetry, etcetera.

He also likes seeking and, of course, finding, whether it’s asparagus, mushrooms, places, people, stories, visual poems or Gothic altarpieces. He can’t stand meanness, the «don’t-give-a-damn» mindset and carelessly done work. He’s still surprised by many things. And that is not all, my friends!

He is a member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers).

Contact.

Web page: Josep Miàs for AELC.
Documentation and portal: Carles Cano.
Biography: Ana Luisa Ramírez.
Photograph: © Carles Francesc.
Translation by Julie Wark.

Carles Cano Peiro (València, 1957) és llicenciat en Filologia Catalana i ha exercit la docència en instituts durant més de vint anys. A més ha treballat d’ebenista, de tallista en fusta, de cambrer, de mestre de ball, de guionista i locutor de ràdio i televisió.

La seua trajectòria com a escriptor d’obres destinades a xiquets i joves comença a principis dels anys 80 del segle XX. Després de la precarietat de moltes dècades, la dels 80 es convertí a tot l’estat espanyol en una època daurada de la Literatura Infantil i Juvenil. Aquest impuls nou va traure a la llum autors de diversos temps, geografies i cultures; entre ells va aparéixer Carles Cano amb les seues primeres obres en català i castellà.

Amb Aventures de Potaconill, va quedar finalista del premi Enric Valor en 1981. L’obra va ser publicada dos anys més tard. Des d’aleshores, l’autor ja no cessaria en el seu treball de creació literària. Paral·lelament, la seua dedicació a la narració oral anà en augment, a més de les intervencions en taules redones, jornades, cursos i conferències. Treballà com a locutor i guionista en Ràdio 9 i la Cadena SER. Guionista també de televisió, va intervenir en programes de Canal 9 i de TVE.

Amb el canvi de segle, inicià una nova vessant creativa a través de la poesia visual i objectual. Ha portat a terme dues exposicions: «Poemes, broemes i altres artificis» i «Cartes», la primera amb la poma com a motiu central i la segona amb cartes de la baralla.

En 2005, va impulsar el projecte «Trueque», una exposició d’intercanvi d’obres amb més de mig centenar de poetes, il·lustradors, dermatòlegs, titellaires, pintors, escultors i professors d’anglés.

També ha elaborat llibres de text, especialment per a l’editorial Anaya, i ha fet multitud de conferències i xarrades a universitaris i en formació del professorat.

Tot al llarg de la seua trajectòria, Carles Cano ha estat guardonat amb diversos premis, entre els quals cal esmentar el premi Lazarillo de 1994 per l’obra de teatre T’he enxampat Caputxeta! una obra àmpliament representada arreu del territori espanyol. Aquesta mateixa obra i En què es diferencien el Blanc i el Negre van ser seleccionades per als premis «White raven» per la Biblioteca de la Joventut de Munic en 1996. En 2007 va guanyar el premi de l’Hospital Sant Joan de Déu amb Per un botó, i en 2012 el premi Carmesina per Set Blancaneus i un Nan, premi Samaruc 2013. En 2016 El desbaratat conte dels fesols màgics rep el Premi Ciutat d’Alzira Vicent Silvestre de narrativa infantil.

Carles Cano sol adjudicar a l’atzar un paper important en el seu propi esdevenir, ja que assegura haver començat a escriure per una aposta amb un amic. Apostaren a veure qui era capaç d’escriure deu pàgines per presentar-se a un concurs de contes de premi sucós. Va ser Carles qui va guanyar l’aposta, el premi no. Tanmateix això el va engrescar a continuar escrivint.

També fou l’atzar que el va conduir cap a la narració oral a què dedica la meitat del seu temps actualment ja que, veient que les trobades amb alumnes que li sol·licitaven podien fer-se llargues i monòtones, va començar a preparar-se narracions com si foren un as a la màniga que fera més lleuger l’encontre. Aquestes narracions acabaren agafant més i més força i va arribar el moment que en alguns casos substituïren la trobada amb autor per una sessió de narració.

El seu amor a les paraules i l’habilitat com a narrador li venen, no obstant de prou més lluny. En la més tendra infantesa va ser son pare, Julián Cano, qui encisava els seus fills amb històries conegudes, inventades i amb la narració de contes, com aquell el començament del qual marcà una fita per a Carles: «Amb una flauta sota el braç i una ploma en el barret…» Aquest entranyable narrador que era son pare, a qui el fill ret homenatge en una obra de trets autobiogràfics titulada Límpida Fons, desaparegué massa prompte. Amb la mort de son pare, als 8 anys, intern en un col·legi de monges, a Carles se li van acabar els contes. Li quedaven, malgrat això, les sessions contínues de cinema dominical, aquelles de dues pel·lícules en què podia enganxar-se de nou amb la primera, com en un conte de mai no acabar. En el pati, a l’hora de l’esplai, el petit Carles era sol·licitat pels seus companys perquè contara les pel·lícules de la setmana.

D’aquesta manera, es convertí en un lector sense llibres que, a manca de millors ofertes, devorava els llibres de text de llengua i literatura només caure a les seues mans al començament del curs. Hi llegia les seleccions de fragments de lectura que, moltes voltes, quedaven incomplets, en suspens. N’hi hagué un d’Horacio Quiroga, «El paso del Yabebrirí», que el deixà especialment intrigat. Al cap de dotze anys d’haver llegit aquest fragment, va tenir la sort de trobar el text original complet i pogué completar per fi la història.

Quan Carles relata una història, ja siga de la tradició oral o de les escrites per ell mateix, fa la sensació d’estar davant un xiquet reconcentrat en el seu joc de batalletes que, visualitzant la representació de cada paraula, les va esguitant d’onomatopeies: «Tin!» «Nyas!» «Coca!» «Pren!» «Xas!» «Boooommm!»