—I tu qui ets?
—Jo? Sóc Utinghami, el rei de la boira.
—El rei de la boira? La boira no en té cap, de rei.
—Això perquè ho diguis tu. El que passa és que jo no em vaig exhibint pel món i proclamant als quatre vents qui soc, com fan la major part dels reis; per això ningú no em coneix.
—Doncs, mira que, si ho ets, tens un regne ben galdós —li va dir l’Eulàlia, que no es podia treure del damunt l’enuig que la boira d’aquells dies li causava.
—I per què?
—Per què? La boira és grisa i trista, no veus res, de seguida es fa fosc i la humitat se’t fica als ossos: ve-t’ho aquí!
(Utinghami el rei de la boira. Barcelona: La Galera, 1985, p. 10)
* * *
Quan en Joan es va adonar del que passava, ja devia fer dies que l’idil·li havia començat. Va trigar una mica a lligar caps i a comprendre-ho tot, però era evident que entre el Doctor Trementí i la soprano empipadora hi havia alguna cosa. Cada tarda, als volts de quarts de sis (una de les seves hores predilectes per tocar el saxo), la cantant es posava a la cuina i encetava els seus refilets. Immediatament ell reprenia la tàctica de dedicar-li esbojarrades improvisacions. Va ser durant una d’aquestes improvisacions quan va descobrir les bombolles. El fenomen li va cridar l’atenció perquè, a més, les bombolles eren força especials: irisades, grans, majestuoses. Provenien de la finestra del segon pis de l’altre cantó del celobert, i no era pas un vailet qui les feia sinó un individu que ja devia ratllar els quaranta i que lluïa unes ulleres que accentuaven el seu posat somiador. El Joan es va sorprendre una mica en reconèixer el Doctor Trementí. Ja era una bona casualitat que visquessin tan a prop l’un de l’altre i no s’haguessin vist mai. Però de fet allò no era tan estrany en una ciutat: tampoc no havia vist mai la veïna cantaire la tenia molt més a la vora.
(El rastre de les bombolles. Barcelona: La Magrana, 1990, p. 12)
* * *
Així, doncs, hi vam anar, i ens vam enfilar a la tàpia, i després ens vam asseure amb les cames penjant per la banda de dins, i no sé de qui va ser la idea, però al cap de poc ja havíem saltat i estàvem passejant pel jardí.
Ser allà amb la Geraldine era increïble. L’anava acompanyant pels meus racons preferits i li explicava com eren abans. Perquè el jardí ha canviat molt des que hi treballa el Thomas: cada dia és més impressionant. Li vaig ensenyar el carpí on m’havia amagat quan vam estar a punt d’enxampar-me i també l’arbre on estava enfilat el dia que va arribar el senyor Gouzes.
Perquè, sense adonar-nos-en, ens havíem atansat molt a la casa. I tampoc no sé com havia estat que anàvem agafats de la mà. De cop i volta, vam veure encendre’s un llum en una de les finestres de la planta baixa i ens vam estrènyer més fort.
—Val més que marxem —vaig dir jo.
La Geraldine va fer que sí amb el cap, però no es va moure.
—M’agradaria veure el laberint, abans.
(La casa de les acàcies. Barcelona: Barcanova, 1997, p. 55)
* * *
El Bruno gairebé s’havia oblidat d’aquella visita tan desagradable quan, un matí, en tornar del mercat, es va trobar que la Maduixa no hi era. La va buscar pertot arreu, sense èxit. Molt preocupat, es va posar a cuinar però, com que li faltava l’ajuda de la seva gata, que és com dir de la seva memòria, només va poder preparar els plats que recordava de dalt a baix i va haver d’inventar-se una excusa per als clients que s’estranyaven que la carta fos tan curta.
A la tarda, quan la Rita va sortir al balcó, li va explicar les seves inquietuds.
—Els gats ja ho fan, de tant en tant, això d’anar a escampar una mica la boira —el va tranquil·litzar ella.
—Però la Maduixa no ho havia fet mai…
—Potser s’ha enamorat d’un d’aquests gats tan pinxos que es passegen pel barri… Au, home, no t’amoïnis: ja veuràs com demà torna a ser a casa!
Al Bruno li hauria agradat confessar a la Rita que no era només que tingués por que li hagués passat alguna cosa a la Maduixa (que prou que el preocupava) sinó que, sense ella, hi podia haver una catàstrofe al restaurant. Però no s’hi va atrevir: segur que la Rita l’hauria pres per boig i no tenia manera de demostrar-li que deia la veritat.
(Per un plat de macarrons. Barcelona: Cruïlla, 1997, p. 18-19)
* * *
Al principi, a la gent li havia costat agafar-li confiança, a aquell botiguer aparegut de cop i volta i que tenia aquell costum tan estrany de treure-s’ho tot de la butxaca. I ara!, quina poca serietat! Un botiguer que feia trucs com un mag de fira!
Perquè tothom estava convençut que allò de la butxaca només era un truc que el senyor Serafí feia servir per a impressionar-los, o per a prendre’ls el pèl, i que per força hi havia d’haver alguna trampa. Però per més que intentaven descobrir-la, no se’n sortien. I, si algú de més atrevit li preguntava com s’ho feia, el senyor Serafí li responia amb un somriure enigmàtic:
—Això és un secret.
(La butxaca prodigiosa. Barcelona: Cruïlla, 2007, p. 15-18)
_0.webp)
