Narrativa infantil i juvenil Poesia Crítica literària o assaig Teatre Narrativa Estudis sobre l'autor/autora

Nicasi Camps i Pinós

Nicasi Camps (Terrassa, 1931- Barcelona, 2024). Autor teatral, narrador, poeta i activista cultural. 

Orfe de mare als set anys, la família es trasllada al Poblenou on des de jove l’autor col·labora activament en la vida civicocultural del barri. La seva professió de comercial li permet escriure sobretot teatre, la majoria estrenat per grups de teatre infantil i d’aficionats. La seva primera obra és de 1962, Anuncis econòmics, destinada al públic infantil. Aviat aconsegueix un gran èxit amb Un marit per a la meva dona representada el 1965. Les seves obres tracten diversos gèneres i temàtiques amb predomini de la comèdia com Quatre nits de nuvis… de tres (1987), Els meus marits m’enganyen (1992) o No tot són flors entre roses i clavells (1997). També té peces dramàtiques com la que va escriure arran de l’execució de Salvador Puig Antich: Un dissabte gris i trist, un al·legat contra la pena de mort.

Adapta al català alguns dels clàssics del teatre universal com Les dones sàvies de Molière o Èdip rei (Èdip, fill i espòs) de Sòfocles. Amb gran facilitat per escriure arriba a firmar més de 135 obres, la majoria estrenades, de les quals en té publicades una trentena.

Membre actiu de l’Arxiu Històric del Poblenou col·labora en la seva revista Icària editada per l’entitat, a més de la revista Quatre Cantons. El 2006 rep la medalla d’honor de Barcelona.

Fou soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

 

Pàgina elaborada per Francesc Viñas per a l’AELC.
Documentació: Arxiu Històric del Poblenou.
Fotografia del pòrtic: Arxiu de l’AELC.

Castellano

Pòrtic Nicasi Camps i Pinós castellà

Nicasi Camps (Terrassa, 1931- Barcelona, 2024). Autor teatral, narrador, poeta y activista cultural.

Huérfano de madre a los siete años, la familia se traslada al Poblenou, donde desde joven colabora activamente en la vida cívico-cultural del barrio. Su profesión de comercial le permite escribir sobre todo teatro, la mayoría estrenado por grupos de teatro infantil y de aficionados. Su primera obra es de 1962, Anuncis econòmics, destinada al público infantil. En seguida consigue un gran éxito con Un marit per a la meva dona representada en 1965. Sus obras abarcan varios géneros y temáticas con predominio de la comedia como Quatre nits de nuvis… de tres (1987), Els meus marits m’enganyen (1992) o No tot són flors entre roses i clavells (1997). Además, tiene obras dramáticas como la que escribió a raíz de la ejecución de Salvador Puig Antich: Un dissabte gris i trist, un alegato contra la pena de muerte. 

Adapta al catalán algunos de los clásicos del teatro universal como Las mujeres sabias de Molière o Edipo rey (Èdip, fill i espòs) de Sófocles. Con una gran facilidad para la escritura, llega a firmar más de 135 obras, en su mayor parte estrenadas, de las cuales alrededor de treinta están publicadas.

Miembro activo del Arxiu Històric del Poblenou, colabora en su revista Icària editada por la entidad, además de la revista Quatre Cantons. En 2006 recibe la medalla de honor de Barcelona.

Fue socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

 

Página elaborada por Francesc Viñas para la AELC.
Documentación: Arxiu Històric del Poblenou.
Fotografía del pórtico: Archivo de la AELC.

Biografia

Nicasi Camps Pinós neix a Terrassa el 14 de desembre de 1931. Fill de Manuel Camps Isart de Badalona i de Concepció Pinós Martí de Guissona, té dues germanes més grans, Conxita i Antònia. El pare —republicà compromès— treballa de cambrer tot i que era pintor i dibuixant. En plena misèria propiciada per la Guerra Civil, la mare mor l’any 1938. Al cap de poc temps, pare i fills es traslladen a Barcelona, al barri del Poblenou, on s’instal·len de rellogats en un pis de la Rambla.

Nicasi es posa malalt i és ingressat a l’Hospital de Sant Pau on, malgrat el seu pare, és batejat i més tard admès a l’Escola Parroquial. Abans d’aprendre a llegir ja dibuixa contes i els edita amb un amic en una revista feta a mà. Deixa l’escola per motius econòmics fins que l’any 1946 entra a treballar al garatge de Can Furró de la rambla del Poblenou, on el seu propietari li paga l’escola nocturna a l’Aliança Escolar. En aquest any el seu pare emmalalteix de tuberculosi i mor. Els germans Camps reben l’ajuda d’uns oncles del barri de Gràcia que fa que l’autor entri en contacte amb l’entitat dels Lluïsos i amb el món del teatre d’aficionats. Fa el servei militar a Barcelona i quan es llicencia canvia de feina i treballa de comercial per a l’empresa Metalls i Plateria, coneguda com a Can Culleres. Aleshores comença a manifestar-se la seva activitat cultural amb la col·laboració a la revista Família i la seva participació en l’Orfeó Virolai. Amb altres companys de la parròquia acompanya malalts a Lorda durant força anys. Passa una etapa contemplativa i d’introspecció que el porta a un apropament a una comunitat religiosa, però aviat s’adona que no és el seu camí.

El 30 de setembre de 1962 estrena la seva primera obra de teatre, Anuncis econòmics, escrita per a un grup de teatre infantil. Del 1965 és la peça Un marit per a la meva dona, que té diverses edicions per l’èxit que l’obra té arreu. Escriu amb facilitat i en pocs dies té redactades diverses obres com Si els morts poguéssim parlar o No tot són flors entre roses i clavells.

Autor prolífic, tracta temàtiques i gèneres diversos amb una especial predilecció per la comèdia de caràcter popular que té una gran acollida entre els grups de teatre d’aficionats. Per a les obres més esbojarrades fa servir el pseudònim Nick Hassy. El 1977, arran de l’execució de Salvador Puig Antich, escriu Un dissabte gris i trist, un al·legat contra la pena de mort que obté el premi Emili Vilanova dels Jocs Florals de Múnic. El 1984 rep el premi de l’AETIJ de Madrid per l’obra de teatre infantil, La filla del carboner. Adapta al català alguns dels clàssics del teatre universal com Les dones sàvies de Molière o Èdip rei (Èdip, fill i espòs) de Sòfocles. Té versions, no publicades, de La veu humana de Jean Cocteau i El criat de dos amos de Goldoni.

És autor de més de 135 peces teatrals de les quals només se n’han publicat una trentena, la majoria a l’editorial Millà de Barcelona. Els seus manuscrits es troben entre l’Arxiu Històric del Poblenou, l’Institut del Teatre i la Biblioteca de Catalunya. 

Publica un llibre de narracions escrites al llarg del seu periple com a agent comercial arreu del país: Dels Pirineus a l’Ebre (2007) i un altre de poesia: El pont (2009).

També escriu a les revistes del Poblenou que són referents culturals més enllà del barri: Quatre cantons, de la qual n’és el codirector, i Icària. Papers de l’Arxiu Històric del Poblenou. D’aquest arxiu és un membre actiu destacat.

Entre els premis rebuts al llarg de la seva vida destaquen el premi Sant Martí del Consell Municipal del Districte (1987), la Medalla d’Honor de Barcelona (2006) i el premi Arlequí de la FGATC (2007).

Fou soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Mor a Barcelona el 29 de gener de 2024.

Premis

  • Premi de teatre Emili Vilanova als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili (1977): Un dissabte gris i trist.

  • Premi de l’Associació Espanyola de Teatre Infantil i Juvenil (1984): La filla del carboner.

  • Premi Sant Martí del Consell Municipal del Districte (1987), per la seva obra escrita i per la seva activitat cívica al barri. 

  • Premi Manuel de Pedrolo de relats de ciència-ficció de l’Ajuntament de Mataró (2001): «Missatge al president».

  • Medalla d’Honor de Barcelona (2006).

  • Premi Arlequí de la FGATC (2007).
     

Articles (selecció)

  • DURAN I TAPIAS, Núria: “En Nicasi vist per la Núria” dins CAMPS, NICASI i DURAN, NÚRIA: Quintet d’amors. Barcelona: Editorial Millà, 1997, p. 7-8.

  • FÀBREGAS, Xavier: “Un llarg i inacabat pelegrinatge de Nicasi Camps i Antoni Roig”, Serra d’Or (Barcelona), núm. 175, abril de 1974, p. 39.

  • FAVÀ, Maria: “El record d’en Nicasi Camps i Pinós”. Icària: papers de l’Arxiu Històric del Poblenou (Barcelona), núm. 25, 2024, p. 88.

  • GARCIA, Jesús: “Pròleg” dins CAMPS, NICASI: Dels Pirineus a l’Ebre. Contes a peu de carretera. Lleida: Pagès Editors, p. 9-11.

  • PIRLA, Yolanda: “Si els escenaris poguessin parlar…”, Icària: papers de l’Arxiu Històric del Poblenou (Barcelona), núm. 19, 2014, p. 66-71.

  • ROIG I PROUS, Antoni: “Algunes circumstàncies que envoltaren l’estrena” dins CAMPS, NICASI: Un dissabte gris i trist. Barcelona: Editorial Millà, 1986, p. 11-12.

  • SIMON, Lluís: “Nicasi Camps, escriptor, dramaturg i històric activista del Poblenou”, El Punt Avui (Barcelona), 30 de gener de 2024, p. 26.  

  • VILÀ i FOLCH, Joaquim: “Pastichet- Perich de Nicasi Camps”, Serra d’Or (Barcelona), núm. 184, gener de 1975, p. 54.

Comentaris d'obra

Muntaríem Un dissabte gris i trist. I així es va fer. No cal dir que l’obra va entusiasmar a tots els que havien d’intervenir-hi i es va posar en marxa la maquinària. Els assaigs van transcórrer amb normalitat i tothom va estar d’acord amb l’escenografia que s’havia previst. Però, oh sorpresa! Quan va arribar el dia de muntar l’escena vet aquí que al teatre Romea hi havia instal·lada tota la bastida de canonada de l’espectacle Flowers  de Lindsay Kemp, que es representava en aquells moments. […]

Des del punt de vista estricte  de direcció podríem dir que el punt bàsic va ser la solució donada al fet que la protagonista, Victòria, es mou sempre (i alhora) en dos “llocs” diferents: la presó (on “realment” s’esdevé l’acció) i la cambra de l’hospital on van passar els fets que ella explica a l’advocat en la ja esmentada presó.  Per això calia preveure els dos llocs molt a prop i havia de ser forçosament la llum la que ens ajudés a delimitar exactament on s’esdevenia en cada moment l’acció, evitant a l’actriu una passejada de banda a banda de l’escenari cada vegada que passava de la “vivència” a la narració. Per això vam celebrar tant poder disposar del muntatge  de llums de Flowers. […]

I així va estrenar-se, la tarda del dia 13 de desembre de 1977, Un dissabte gris i trist, original de Nicasi Camps i Pinós, premi Emili Vilanova en els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Múnic.

Antoni Roig i Prous: “Algunes circumstàncies que envoltaren l’estrena” dins Camps i Pinós, Nicasi: Un dissabte gris i trist. Barcelona: Editorial Millà, 1986, p. 11-12.

* * *

Va començar a escriure a la revista Quatre Cantons, de la qual va ser codirector. Allà podem trobar moltes entrevistes, una d’elles a Jordi Pujol.

El 1964, per Setmana Santa, va escriure en quatre intensos dies la “seva” obra de teatre Si els morts poguéssim parlar. En principi escrita en castellà i posteriorment traduïda per ell mateix, parla d’en Juanchu. Un malalt que havia conegut a Lourdes. Això no és estrany en ell: en el cas de No tot són flors entre roses i clavells, obra amb disset personatges, la va pensar un diumenge a la tarda, va trucar als qui volia que fossin protagonistes i director, els va reunir dilluns i divendres l’obra ja estava acabada i passada a màquina! […]

Siguin drames, monòlegs, vodevils, musicals, teatre infantil, etc., les seves obres inclouen un ampli ventall de temes: amor, amistat, adulteri, catalanisme, franquisme, política, trasplantament d’òrgans, alcoholisme, homosexualitat, racisme, violència de gènere… Totes les obres eren signades com a Nicasi Camps i Pinós directament o amb un dels seus pseudònims (com Nick Hassy en les seves creacions més esbojarrades o Tomàs Pinós en alguns casos com a director teatral). Sempre amb un personatge que diu “no em faci riure, que no en tinc ganes”, el seu segell personal. I no ens oblidem de la seva àmplia producció d’adaptació de clàssics.

Yolanda Pirla: “Si els escenaris poguessin parlar…”, Icària: papers de l’Arxiu Històric del Poblenou (Barcelona), núm. 19, 2014, p.66-71.

* * *

En Nicasi Camps i Pinós, el president d’honor de l’Arxiu Històric del Poblenou, se’n va anar al cel, en el qual creia amb fervor, el mes de gener passat. Terrassenc de naixement, però poblenoví de vida, de cor i de militància, ens va fer molta companyia durant noranta-dos anys. Tenia la ploma fàcil per a tota mena de gèneres literaris. Escrivia a raig i sempre llarg. Era capaç de parir una obra de teatre sencera en un viatge en tren. I se’n vantava. Quantes en va escriure fent de brancadier dels malalts que acompanyava a Lourdes?

Catòlic fervent i practicant, treballador incansable, generós fins al moll de l’os, devot de la seva família i gota malaia dels qui no pensàvem com ell. Era xerraire, tossut, molt susceptible i un desconfiat que confiava cegament en els amics. Les seves emprenyades eren llegendàries. Quan s’enfadava, feia el botet com els nens i semblava que el cel havia de baixar a la terra. […]

Era un nacionalista de pedra picada. Molt de la ceba. I s’atrevia a fer pedagogia  xovinista quan anava a vendre el catàleg de “Les Culleres”   per les terres del sud d’Espanya. I això ho feia als anys seixanta, quan no estava gens de moda i, a més, era perillós. Però no li van trencar mai la cara i el client sempre acabava fent-li una bona comanda, que era el seu segon objectiu. Devia ser el viatjant més feliç del ram de la ferreteria.

Maria Favà: “El record d’en Nicasi Camps i Pinós”, Icària: papers de l’Arxiu Històric del Poblenou (Barcelona), núm. 25, 2024, p. 88.

Antologia

ACTE ÚNIC

Escenari nu. A l’esquerra (sempre del públic) hi ha l’ADVOCAT, al mig, al fons, drets, l’HOME i la DONA. A la dreta, a primer terme, en DIMES. Al mig, VICTÒRIA, que s’adelanta cap al públic.

VICTÒRIA
La història que vaig a contar-vos, que és la meva història, va passar a… bé, tant se val, on va passar. Va passar en un país, però també podia haver ocorregut en aquell altre o en el de més enllà. És la trista i amarga història, d’un trist i amarg país que no té llibertat i on encara és vigent la pena de mort. És una tràgica història que podria ocórrer en qualsevol país on no hi hagi llibertat i on es  practiqui la injusta justícia de la pena de mort.

(VICTÒRIA avança cap a l’ADVOCAT que està fullejant un paper. Seu al seu costat)

ADVOCAT
S’adona de la gravetat del seu cas?

VICTÒRIA
Sí…

ADVOCAT
Sap que em serà molt difícil la seva defensa i que li pot sortir una gran condemna?

VICTÒRIA
Pena de mort?

ADVOCAT
No, dona, no pateixi. No crec que arribi a tant. Però el que sí és quasi segur és que el fiscal demanarà com a mínim trenta anys.

VICTÒRIA
(Com un ressò. Abatuda.) Trenta anys… És tota una vida…

ADVOCAT
No oblidi que vostè ha matat un home.

VICTÒRIA
No. L’he deixat morir. Que no és el mateix!

ADVOCAT
Per vostè potser no. Però no oblidi: el fiscal l’acusa d’homicidi premeditat, amb l’agreujant que la víctima estava indefensa i a la seva mercè. És així o no ho és?

VICTÒRIA
Sí… Però vostè sap que no és exactament així.

ADVOCAT
Sí. Però el que cal és que n’estigui convençut el jutge. Per tant, serà bo  que m’expliqui amb tot detall el que va passar. Hi està disposada?

VICTÒRIA
Sí…

ADVOCAT
De primer, una pregunta: pertanyia vostè al moviment polític d’en Jesús Mont Vell?

VICTÒRIA
No. I si vol que li digui la veritat, encara és hora que no sé exactament quines idees tenia. Diuen que si era anarquista. No ho sé, potser sí. Però a mi no m’interessaven, les idees com a idees, a mi m’interessava la persona. (VICTÒRIA s’aixeca i va cap al primer terme del centre de l’escenari. La llum de l’ADVOCAT s’apaga i queda tot l’escenari a mitja penombra, il·luminant només VICTÒRIA que continua la seva narració.)
És cert que hi ha molt de jovent polititzat, però molts d’ells sense les idees massa clares. Jo n’havia fugit sempre. Em sentia una mica burgesa. A casa meva havíem anat assolint, poc a poc, un migrat benestar que no volia deixar que es perdés. M’hi trobava bé. Només volia acabar la meva carrera d’infermera, col·locar-me en un bon lloc, treballar uns quants anys i si podia ser, casar-me amb un bon metge. Un programa no gens ambiciós, ni revolucionari, com pot veure. Darrerament, és clar, tots els esdeveniments del país em preocupaven, però creia, i ho volia creure, que jo no hi podia fer res. 

(Un dissabte gris i trist. Barcelona: Editorial Millà, 1986, p. 15-16)

* * *

MARGALIDA
Sí, pare, vós en sou el carboner, però, i perdoneu que insisteixi, tot va venir perquè un dia que estava sola…

CARBONER (Tallant-la)
Res! A callar. No en vull saber res! Allí on parla un pare, els fills han de callar! Sóc el teu pare i t’ho mano! El protagonista en sóc jo…! I a callar!

(Més musiqueta. Però ara el que surt és el REI, per la dreta)

REI
El qui ha de callar ets tu! Poca-sola…!

CARBONER
Majestat…!

MARGALIDA
Senyor…!

REI
He sentit la vostra conversa, i la veritat és que no teniu raó ni l’un ni l’altre. Sí, sí, molt bé, la història es coneix com la de la filla del carboner, però, és que jo no hi vaig prendre part…? És que jo no hi vaig intervenir…?

MARGALIDA
Oh, i tant que sí…!

CARBONER
Molt, senyor…!

REI
Ah…! I doncs…? On s’ha vist, vejam, que els súbdits vulguin passar la mà per la cara als seus sobirans…? On s’ha vist? On…? A veure, on…? Enlloc!!! Per tant, el qui ha de contar la història sóc jo!

MARGALIDA
Però, majestat, pel sol fet de ser el rei, no vol dir que tingueu dret a convertir-vos en el cronista de la història!

CARBONER (A part, a la seva filla)
Calla, Margalida, calla, que aquesta gent de palau volen tenir sempre la raó, i encara que no la tinguin se la prenen.

MARGALIDA
No seré pas jo qui els la doni, si no la tenen!

REI
Escolteu minyona, que a mi no se’m contradiu, eh…? Que sóc el rei!

MARGALIDA
Bé, molt bé… Sou el rei… Però això no vol dir pas que sempre tingueu la raó!

REI
A palau me la donen sempre!

MARGALIDA
Però aquí, aquí no som a palau!

CARBONER
Perdoneu, majestat, no li feu cas… És la meva filla, sabeu… És jove… irreflexiva…

MARGALIDA
Bé majestat… Si creieu tenir raó, perquè no ho pregunteu als nostres amics del teatre…? Potser ells ens podrien fer sortir de dubtes…

REI
Ui!… però si els ho haguéssim d’anar preguntant d’un a un, no acabaríem mai…

CARBONER
A més, que si no saben ben bé el que va passar…

MARGALIDA
Bé, doncs, perquè ells puguin opinar, abans han de saber tots els punts de la història, o més ben dit… de la rondalla, perquè, a més de nosaltres hi van intervenir també altres personatges.

REI
Bé… però, qui la conta…?

MARGALIDA
De moment, com que som tres, podríem començar nosaltres mateixos. Per de prompte, podríeu iniciar-la vós majestat.

REI
Sí. Em sembla el més adequat!

(La filla del carboner. Barcelona: Editorial Millà, 1995, p. 10 i 11)