Novel·la Crítica literària o assaig Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Estudis sobre l'autor/autora

Roser Caminals

Roser Caminals (Barcelona, 1956) és escriptora i viu a Annapolis (Maryland, EE. UU.), on ensenya literatura espanyola a Hood College des de 1981.

La seva primera novel·la apareix en anglès i es publica als Estats Units, amb el títol Once Remembered, Twice Lived (1993), que dos anys més tard apareix a Barcelona a partir d’una traducció seva al català, Un segle de prodigis (1995). Continua en català, amb les novel·les Les herbes secretes (1999), i la trilogia situada a Barcelona El carrer dels Tres Llits (2002; 2010), La petita mort (2004) i La dona de mercuri (2006). Continua amb les novel·les Cinc-cents bars i una llibreria (2010), Els aliats de la nit (2015) i Garbo parla, guanyadora del Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana l’any 2021.

Ha escrit l’obra de no ficció La seducció americana (2009) i ha traduït del català i castellà a l’anglès obres pròpies i de Carme Riera i Emilia Bazán. També té obra traduïda al castellà.

És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Actualització: Bea Fernández.
Documentació: Arxiu personal de l’autora.
Fotografia: Arxiu personal de l’autora.

Castellano

Castellano

Roser Caminals (Barcelona, 1956) es escritora y vive en Annapolis (Maryland, EUA), donde enseña literatura española en el Hood College desde 1981.

Su primera novela aparece en inglés y se publica en Estados Unidos, con el título Once Remembered, Twice Lived (1993), que dos años más tarde se publica en Barcelona a partir de una traducció suya en catalán, Un segle de prodigis (1995). Sigue en catalán, con las novelas Les herbes secretes (1999), y la trilogía situada en Barcelona El carrer dels Tres Llits (2002; 2010), La petita mort (2004) y La dona de mercuri (2006). Continua con las novelas Cinc-cents bars i una llibreria (2010), Els aliats de la nit (2015) y Garbo parla, ganadora del Premio BBVA Sant Joan de literatura catalana el año 2021.

Ha escrito la obra de no-ficción La seducció americana (2009) y ha traducido del catalán y castellano al inglés obra propia y de Carme Riera y Emilia Bazán. También tiene obra traducida al castellano.

Es socia de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Actualización: Bea Fernández.
Documentación: Archivo personal de la autora.
Fotografía: Archivo personal de la autora.

English

Roser Caminals English

Roser Caminals (Barcelona, 1956) lives in Frederick (Maryland, USA) and has been teaching Spanish Literature at Hood College since 1981. Her first novel, Once Remembered, Twice Lived, which is about and set in Barcelona, was published in the United States, after which she translated it into Catalan with the title Un segle de prodigis (1995).

Her novel Les herbes secretes (1999) received first prize in the Fourth «Jocs Florals» (literary competition) for Writers of the Diaspora. She has translated into English Emilia Pardo Bazán’s Los Pazos de Ulloa (The House of Ulloa) and also a collection of short stories by Carme Riera.

In 2002, she published El carrer dels tres llits (The Street of the Three Beds), which has been very well received by readers and critics alike. This is the first novel of a trilogy in which the other two titles are La petita mort (2004) and La dona de mercuri (2006). In 2009 she published the non-fictional work La seducció americana and, the following year, the novel Cinc-cents bars i una llibreria (2010), which describes the difficult sentimental education of young people who, in a grey, rigid and confused period like the 1970s, had everything to discover. In 2015 appeared the novel Els aliats de la nit.

Caminals is a member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers).

Update: Bea Fernández.
Documentation: Author’s personal files.
Photographs: Author’s personal files.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Roser Caminals i Gost va néixer a Barcelona el 1956 i va viure la primera infantesa al carrer del Carme, on la seva família materna tenia una petita botiga de queviures. Als vuit anys va guanyar un concurs de redacció infantil convocat per El Corte Inglés amb motiu del Dia del Pare. El 1979 obtingué la llicenciatura de llengües germàniques (anglès) a la Universitat Central de Barcelona i es va incorporar al Departament d’Anglès com a professora ajudant, mentre escrivia una tesi doctoral sobre Salvador de Madariaga que va merèixer la distinció de «cum laude.»

El 1981 es casa amb el novel·lista nord-americà William Heath i es muda a Frederick, a l’estat de Maryland (USA). Poc després d’arribar reprèn la seva carrera docent com a professora de llengua i literatura espanyoles a Hood College, on actualment és cap del Departament de Llengües Estrangeres i, temporalment, codegana. Al llarg de tots aquests anys, ha estiuejat a Barcelona i Vilanova i la Geltrú.

Les activitats de Roser Caminals es divideixen entre l’ensenyament, la traducció, i la narrativa. Una característica de la seva tasca literària és que es desenvolupa en tres llengües: català, castellà i anglès. Ha publicat assaigs i recensions a revistes americanes, i els seus llibres han rebut comentaris crítics favorables a El País, Avui, El Diari de Vilanova, Regió 7, a més d’altres diaris comarcals, i a revistes com Hispania, The Hispanic Review, Ojáncano i The Catalan Review, editades als Estats Units. L’autora també ha estat convidada a presentar la seva obra a les universitats de Dallas, Hiram, Vassar i Yale i a l’Ambaixada Espanyola a Washington.

Ha traduït del català i castellà a l’anglès narrativa breu de Carme Riera –A Matter of Self-Esteem and Other Stories (2001)–, Primer accèssit al premi de traducció de prosa, V Jocs Florals de la Diàspora; i la novel·la The House of Ulloa (Los Pazos de Ulloa, 1992) d’Emilia Pardo Bazán, que rep un premi-beca de l’Embaixada Espanyola.

Als trenta-set anys publica, en anglès i als Estats Units, la seva primera novel·la, de tema i ambient barcelonins: Once Remembered, Twice Lived (1993), que a continuació tradueix al català, i publica a Barcelona amb el títol Un segle de prodigis (1995). Continua, en català, amb la novel·la Les herbes secretes (1999), guanyadora del primer premi dels IV Jocs Florals de la Diàspora, i la trilogia situada a Barcelona El carrer dels Tres Llits (2002) –traduïda a l’anglès per la mateixa autora–, La petita mort (2004) i La dona de mercuri (2006), totes tres amb traducció castellana. A continuació publica Cinc-cents bars i una llibreria (2010), Els aliats de la nit (2015) i Garbo parla, guanyadora del Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana l’any 2021.

També ha publicat l’obra de no-ficció La seducció americana (2009), on ofereix una visió realista, íntima i sincera de la societat nord-americana actual des de la seva pròpia experiència.

És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i de l’Ateneu Barcelonès, a més d’altres associacions professionals americanes.

Roser CaminalsHarriet Wise Photograph ©
Roser CaminalsHarriet Wise Photograph ©
Roser Caminals
Roser Caminals

Premis

  • The House of Ulloa. «Premio-beca de la Embajada Española» (1992).
  • Primer premi de prosa, IV Jocs Florals de la Diàspora (1998): Les herbes secretes.
  • Primer accèssit al premi de traducció de prosa, V Jocs Florals de la Diàspora Washington, USA (1999): A Matter of Self-Esteem and Other Stories by Carme Riera.
  • 41è Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana (2021): Garbo parla.

Algunes crítiques, ressenyes i entrevistes

  • «Entrevista a Roser Caminals», programa L’Illa de Robinson, El Punt Avui TV, 13 d’octubre de 2015 [enllaç].
  • «Els aliats de la nit, herois anònims en uns temps convulsos», a Sies.TV, 19 d’octubre de 2015 [enllaç].
  • «Roser Caminals presenta la novel·la Els aliats de la nit«, programa Via Directa, ràdio Sant Andreu, 20 d’octubre de 2015 [enllaç].
  • AGUADO, José A.: «Dues famílies; dues generacions», Diari de Terrassa, 24 de desembre de 2010, p. 15.
  • ARNAU, Carme: «Teresa i la ciutat», Avui, 22 de setembre de 2005.
  • BALLBONA, Anna: «Roser Caminals: «M’interessaven els espies aficionats, gent que pren partit per raons molt diferents»», El Temps, 2 de novembre de 2015 [enllaç].
  • BENNASAR, Sebastià: «M’agraden les èpoques fèrtils i poc explorades narrativament», Bearn, 14 d’octubre de 2015 [enllaç].
  • BONADA, Lluís: «Les relacions entre catalans i no catalans s’ha tractat poc a la narrativa», El Temps, 7 de desembre de 2010, p. 84.
  • CAPDEVILA, Jordi: «Els temps convulsos», Avui. Cultura, 2 de desembre de 2010.
  • CID, Eduard: «Roser Caminals ens presenta la seva darrera novel·la, Els aliats de la nit«, ràdio FeM Girona, 2015 [enllaç].
  • CORTADELLAS, Xavier: «La petita mort», Presència, del 27 d’agost al 2 de setembre de 2004.
  • DORAL, A.: «Espies a l’ombra dels Pirineus», Diari d’Andorra, 15 d’octubre de 2015 [enllaç].
  • DORIA, Sergi: «La seducción americana», ABC, 24 de març de 2009.
  • FERNÁNDEZ, Isaac: «El carrer dels tres llits», Avui, 27 de maig de 2004.
  • FERNÁNDEZ, Isaac: «La petita mort», Avui, 27 de maig de 2004.
  • FRANCH, Ignasi: «Els EUA d’una catalanoamericana», El Triangle, 8 de juny de 2009.
  • GARCIA, Raül: «Entrevista a Roser Caminals», Avui, 21 de març de 2009.
  • GIMFERRER, Pere: «Roser Caminals», El Temps, núm. 955, 1 d’octubre de 2002.
  • GUILLAMON, Julià: «La ley del mareo», La Vanguardia. Cultura/s, 26 de maig de 2004, p. 10.
  • GUILLAMON, Julià: «El sonido de Caño Roto», La Vanguardia. Cultura/s, 17 de novembre de 2010, p. 9.
  • HARO, Manel: «Hi ha països que encara persisteixen en actituds destructives», Llegir en cas d’incendi, 3 de novembre de 2015 [enllaç].
  • MANZANO, Emili: «Entrevista a Roser Caminals», programa L’hora del Lector, Televisió de Catalunya, 14 d’octubre de 2010 [enllaç].
  • MARESMA, Assumpció: «Roser Caminals: ‘El New York Times’ i el ‘Washington Post’ moltes vegades fan una simplificació del procés», Vilaweb, 24 d’octubre de 2015 [enllaç].
  • OLIVA, José: «Roser Caminals explora el tráfico de espías a través de Andorra en 40 años», Agencia EFE, 17 d’octubre de 2015 [publicat a La Vanguardia, radio Intereconomía, El confidencial i ABC, entre altres; enllaç].
  • SOLER, Marc: «La vida americana», La Vanguardia. Cultura/s, 29 d’abril de 2009, p. 14.
  • VAL, Eusebio:»Catalanes en el mundo», La Vanguardia. Vivir, 5 d’agost de 2006, p. 5.
  • VENTURA, Gemma: «Entrevista a Roser Caminals», Què Llegeixes?, 14 d’octubre de 2015 [enllaç].
  • VIDAL-FOLCH, Estanislau: «La petita mort», El Periódico de Catalunya, 22 de juliol de 2004.

    • Vincles

    Vincles

    Comentaris d'obra

    [El Carrer dels tres Llits]. Fa servir com a eix una coneguda llegenda urbana barcelonina, immemorial, i arriba a donar-li una dimensió alhora mítica i quotidiana, amb la rara virtut d’encuriosir sempre, de sorprendre sovint i de commoure a estones.»

    (Pere Gimferrer: El Temps, núm. 955, 1 d’octubre de 2002)

    * * *

    [La petita mort]. Los libros de Roser Caminals lo tienen todo para convertirse en una referencia. Desde La verdad del caso Savolta, y La ciudad de los prodigios no había leído un retrato de la Barcelona de 1900 tan convincente.

    (Julià Guillamon: «La ley del mareo», La Vanguardia. Cultura/s, 26 de maig de 2004, p. 10

    * * *

    [La dona de mercuri]. Caminals té la gran virtut de dur-nos allà on hi ha la veritat indestructible de les bones novel·les»

    (Xavier Cortadellas: Presència, del 27 d’agost al 2 de setembre de 2004)

    * * *

    Amb La dona de mercuri, Roser Caminals confirma les expectatives creades amb la seva obra anterior, sobretot amb La petita mort (Rosa dels Vents, 2004). Més afinada, més concentrada, La dona de mercuri té tanmateix unes mateixes característiques: una gran traça a l’hora de crear un ritme narratiu dinàmic que arrossega el lector, uns protagonistes problemàtics, amb un profund neguit interior, una hàbil combinació de realitat i de ficció i, sobretot, una encertada evocació de la Barcelona del tombant de segle.

    (Carme Arnau: «Teresa i la ciutat», Avui, 22 de setembre de 2005)

    * * *

    [La seducció americana]. Su punto de vista sobre el profundo sur, las diferencias entre la Costa Este y la del Pacífico, la gastronomía, el retrato que hace de Las Vegas ligada a cierta mentalidad americana, los grandes paisajes, los estados fundacionales de Nueva Inglaterra y, cómo no, el cine, dibujan un friso complejo con sus luces y sombras, contradictorio y lleno de paradojas que acaba por atraer y seducir. Hay momentos en los que el texto enlaza con los mejores reportajes que se publicaron en la revista Mirador en los años 30 del pasado siglo.»

    (Marc Soler: «La vida americana», La Vanguardia. Cultur/as, 29 d’abril de 2009, p. 14)

    * * * 

    [Cinc-cents bars i una llibreria]. Tinc una mena de debilitat per la narrativa de Roser Caminals… …A Cinc-cents bars i una llibreria, Roser Caminals s’endinsa en el món de l’educació sentimental en una Espanya amb dos pols ben diferenciats: la Barcelona de la seva adolescència, protagonitzada per una estudiant universitària amb ganes de conèixer món, i una família d’una ciutat mitjana de Castella de la mateixa època, que viu immersa entre les arrels d’uns valors ancestrals i l’onada de novetats globals que arriba d’arreu amb la universalització de la música moderna, la ràdio i la televisió…

    Filòloga de professió, Roser Caminals ha brodat amb precisió un llenguatge escaient amb l’època i amb la història que narra. 

    (Jordi Capdevila: «Els temps convulsos», Avui. Cultura, 2 de desembre de 2010)

    * * *

    Com encaixa Els aliats de la nit amb Cinc cents bars i una llibreria? Pel tema de fons: la necessitat de preservar-se, oblidar i seguir endavant, fer sobreviure el cos quan calla el cor. El cas de l’activista Ferenc Kodàly, que ha assaltat la seu del partit feixista hongarès de la Creu Fletxada, i que recorre tota Europa per salvar-se d’una mort segura, no és tan diferent dels dos germans de Lítica, l’aclaparadora ciutat provinciana que esclafa la joventut i la bellesa. El tema dels llibres de Roser Caminals és sempre la llibertat.

    (Julià Guillamon: «Calma, brúixola i tinta simpàtica», La Vanguardia. Cultura/s, 17 d’octubre de 2015)

    * * *

    [Garbo parla]. Escollida pel Jurat del Premi Sant Joan BBVA per l’alta qualitat literària, la manera brillant de defugir els tòpics del gènere a través de la complexitat dels personatges i la solidesa estructural, a Garbo parla Caminals ha trobat una solució de compromís entre una novel·la molt personal, literària, i una altra, històrica, per al gran públic, i ha aconseguit un equilibri remarcable.

    (Julià Guillamón)
     

    Entrevistes

    —Al llibre es defineix com una persona «bicultural», que, segons explica, vol dir «ser pària i patir d’esquizofrènia». Com es porta això?
    —Quan dic això, la gent gairebé em dóna el condol, ho interpreten com una cosa negativa i com una expressió d’autocompassió. I no és així. Per a mi són termes, en el fons, positius, perquè no pertanys enlloc i, al mateix temps, tens una perspectiva múltiple. Ets més tolerant amb tu mateixa i amb els altres i tens tendència a mirar d’entendre abans de jutjar.

    —Al llibre esperava que desfaria els tòpics sobre els nord-americans i, en canvi, n’he trobat molts de reforçats…
    —És que aquests estereotips, fins a un cert punt, són vàlids. El problema és que no es posen en perspectiva i hi ha altres aspectes de la vida americana que són tan certs i vàlids com aquests estereotips i tothom els desconeix.

    —Com ara quins?
    —Com ara el fet que els americans, en certs aspectes, són molt tolerants, molt acollidors, bastant pacífics, tenen un gran respecte pel diàleg, fins i tot quan s’està en desacord.

    […]

    —M’ha cridat molt l’atenció el fet que, tot i ser, aparentment, una societat molt consumista, al llibre explica que allà tot s’aprofita i els productes de segona mà tenen molta sortida. Com s’explica això?
    —Bé, no sé si s’explica. Simplement és així. És una altra contradicció: una societat molt consumista en què tot es consumeix tantes vegades com és possible. La roba de segona i de tercera mà és habitual i el producte usat no està estigmatitzat.

    —Vostè diu que els nord-americans tenen un «temor inconfessat que el Somni Americà no sigui res més que un mite». Ho és?
    —El Somni Americà es basa en unes realitats que van formar part de la fundació del país, en el fet que van acollir moltíssima gent perseguida en altres llocs. Això és cert, no és cap mite. Però també ho és que ha crescut com una mena de monstre i ha esdevingut un mite que, de vegades, és destructiu. Quan el Somni Americà no es pot materialitzar, crea ansietat i inseguretat. El mite que Amèrica és la millor en tot, la número u, que la resta del món és, més o menys, tercermundista i que Europa està encara sota una mena de dictadura estalinista és perjudicial.

    […]

    —El seu llibre és ple de referències a Barcelona. S’enyora?
    Afortunadament, no he tingut gaire temps per enyorar-me, perquè hi vinc pràcticament cada any. Però sí que hi ha moments en què m’enyoro. També sé que, si tornés aquí, enyoraria els Estats Units.

    —Quan es retiri, ¿se n’anirà a Florida, paradís dels jubilats?
    –[Riu]. Ens ho estem plantejant… Hi ha parts de Florida on no hi aniria mai, però encara queden paradisos que són temptadors. No ho sabem, és una possibilitat…

    (Raül Garcia i Aranzueque: Avui, 21 de març de 2009)
     

    * * *
     

    —La novel·la parla d’una ciutat de Castella dels anys 70, en contrast amb la Barcelona dels mateixos anys. Què voleu que transmeti el títol, aplicat a la ciutat castellana?
    —Un estil de vida, una cultura. Sembla que reflecteixi un estil de vida fàcil, però al mateix temps expressa unes limitacions.

    —La vostra intenció era de parlar d’una ciutat castellana provinciana dels anys 70?
    —Sí

    —Però per què parleu de la Barcelona d’aquells anys?
    —Per a mostrar la diferència que hi havia entre aquells dos mons, el de la burgesia catalana i el de la família castellana, més vinculada a la terra i amb una escala de valors diferent.

    —Per què heu triat els 70?
    —Els 70 van ser la dècada de la transició i jo en sóc filla. La transició va afectar més ràpidament unes zones que no unes altres. A Barcelona i a Catalunya hi va haver un sotrac cultural molt fort. Vam viure-hi la contracultura intensament, i als pobles i a les ciutats de província d’Espanya, aquesta transformació va ser més lenta. Els 70 encara eren als 50.

    —Els heu volgut representatius, els vostres personatges?
    —No, individualitzats. Són representatius en la mesura que són influïts per un ambient i els personatges castellans són diferents dels catalans, però la família castellana no és representativa d’una determinada Espanya i la catalana tampoc.

    —La novel·la s’obre amb la descripció detallada i molt visual, gairebé cinematogràfica, d’un atracament. Contrasta amb la resta de l’obra.
    —Ja ho pretenia, produir un contrast. Volia sacsejar el lector. El ritme és ràpid perquè és una escena d’acció. Després és més lent perquè és la penetració en un món, sobretot el de Castella, que forçosament ha de ser lenta.

    —Hi apareixen de tant en tant reflexions molt profundes, a vegades brillants, com quan dieu que si la lletra impresa contra els fets, una foto pot contar la veritat. Són molt pensades?
    —Depèn. N’hi ha que sorgeixen espontàniament. La matèria o l’escena moltes vegades te les donen. Algunes altres vegades les has de suar, però si després només, s’hi veu la suor, no el resultat, les esborro.

    —Continueu introduint els personatges dins una acció sense presentar-los prèviament, veig.
    —Sí. M’interessa que revelin com són a través d’allò que fan i que diuen. Procuro mostrar més que no dir.

    —Però tampoc no són prou determinats per allò que fan, al principi. Cal seguir tota la seva peripècia per copsar-los.
    —Sí. Perquè al principi no els acabo descrivint. Hi ha més complexitats a descobrir.

    —Els títols dels capítols són molt creatius i suggestius. Per fer entendre que els capítols són molt autònoms, que gairebé són relats?
    —En efecte. Els capítols es poden llegir com a unitats completes.

    —Què us va portar a parlar de la Castella dels anys 70 i del contrast amb Catalunya?
    —Una confluència d’elements. Evidentment, hi ha experiències personals, experiències que he fet servir sense que es pugui parlar de novel·la autobiogràfica. El primer element seria l’impacte que em va deixar el centre d’Espanya, una marca. Una novel·la es va formant com un trencaclosques. Sabia que volia parlar d’aquest món i que em calien un parell o tres de personatges. Després apareix l’atracament a la joieria i el món dels marginals i aquestes vetes van anar confluint; el trencaclosques s’anava completant. també em va animar a escriure-la el fet que el tema de les relacions entre catalans i no catalans s’ha tractat poc a la narrativa contemporània i penso que si es toqués més als mitjans de comunicació, les coses anirien d’una altra manera i es podrien dissipar malentesos que fan molt de mal a ambdues parts.

    (Lluís Bonada: «Les relacions entre catalans i no catalans s’ha tractat poc a la narrativa», El Temps (València), 7 de desembre de 2010, p. 84)

     

     

    Antologia

    Parlàvem de feina. La seva i la meva. Sobretot la meva, perquè naturalment jo sabia més d’ell que ell de mi. Em deia que una missió essencial del teatre i la televisió és donar ressò als autors. Tot i així, Auri, és millor llegir que mirar. Mirar és limitat, la lectura és més amplia i més profunda. Em va demanar títols i detalls de les meves novel·les, secrets del meu procés creatiu. Després d’un silenci, li vaig preguntar temptativament, Has quedat satisfet de l’entrevista?, Un actor de la generació anterior em va dir una vegada, noi, mai guanyes una entrevista. Aquesta vegada espero guanyar alguna cosa més. El missatge dels ulls reforçava la intenció de la frase. Fos la que fos.

    La nevera em tenia reservada una última sorpresa. Quan ens vam polir la pasta, el Gabriel va encendre una altra cigarreta i va servir un massini de nata. És boníssim, on l’has comprat?, A l’Escrivà. Em coneixen, tot i que no hi compro gaire perquè no em puc permetre engreixar-me. Només en ocasions especials… Em va mirar amb la rialleta dolça que m’havia dedicat a l’entrevista. Va encendre un altre Marlboro. Cafè, te?, No em diguis que també tens un mostrari de tes… aquest bufet sembla el gabinet dels germans Marx, Ha, ha, ja et vaig dir que aquí tenim de tot. Un conyac?  

    El teatre buit. La cambra cega plena d’andròmines. Flaires de tabac i menjar. Tot plegat creava la il·lusió d’un espai segur, un recer de les inclemències de fora. Em venia a la memòria l’escena del sopar de la Dama i el Rodamon al carreró, darrere del restaurant. Sinó que la Rodamon soc jo i ell, l’aristòcrata. Em vaig adonar fins a quin punt el teatre no era la seva feina. Era la seva llar. Vaig entendre per què allargava al màxim el temps que compartíem al seu regne. En algun lloc hi devia haver un llit més gran que el catre del camerino.

    T’ajudo a rentar els plats, vaig dir, baixant de cop a la realitat més mundana, Ni parlar-ne, demà ho faré, Deveu tenir personal de neteja, Sí, però jo arribo abans que la Reme. Els va deixar esbaldits i apilats. Es va tombar i va encendre un altre Marlboro. Se’m va quedar mirant, recolzat de cul a la pica. Sempre que em mira els ulls, tinc la impressió que sap el que hi ha a darrere. S’està molt bé aquí dintre, Gabriel, però tard o d’hora haurem de sortir al carrer, no creus?, T’ho passes bé amb mi, carinyo?, Mai m’havien invitat a un sopar com aquest, m’ho he passat molt bé, Anem a ballar?

    Em va ajudar a posar-me la jaqueta. Es va penjar a l’espatlla la inseparable bossa de lona. Al carrer feia fred. El pàrquing de Catalunya estava mig buit. Ens vam ficar en un esportiu verd i aviat vam enfilar Muntaner cap al Bocaccio. 

    Les hores dins d’aquella bombonera de luxe se m’esfumen a la memòria en un vapor de xerrameca, còctels i llums psicodèlics. A més del Gabriel, hi havia altres celebritats del món de l’art i la literatura. En va saludar alguna a distància. Un home li va picar l’espatlla mentre ballàvem. Vam evitar parlar amb ningú. En realitat, estàvem sols. Ell i jo. Ens fèiem tips de ballar cançons del Springsteen, la Madona, la Tina Turner… El Gabriel semblava infatigable, immers en la música i els moviments que li fluïen pel cos. De tant en tant els ulls li topaven amb els meus. Em somreia. 

    Sempre m’ha agradat ballar, però al cap d’una estona em notava al límit de les meves forces. El dia intens de treball rematat amb mitja ampolla de cava i dos martinis em passava factura. Vaig aguantar fins a la tanda de lents. No sé a quin moment li vaig deixar caure el cap al pit. Només recordo l’olor de suor fresca i colònia cara. El bramular de bronquis fumadors a l’oïda. Em devia adormir de peu dret. Em va despertar un palmell que em fregava suaument la galta i la vibració de la veu, Pobreta, deus estar molt cansada…      
    Camí de casa conduïa cantussejant la cançó del Springsteen, Everybody has a hungry heart, oh-ho-ho! Jo, amb el cap reclinat al respatller, replicava amb la Turner, What’s love got to do, got to do with it, what’s love, but a second-hand emotion… En comptes de deixar-me davant de la porta, va aparcar en lloc prohibit. Caminem una mica, carinyo, l’aire ens anirà bé. L’aire li va fer cas. Em va revifar a l’instant. El carrer Llúria estava desert, embolicat amb una boirina que enterbolia la llum dels fanals. Mentre cantaves al cotxe, pensava que un dia has de cantar per mi. T’he vist actuar, però mai t’he sentit cantar. 

    No ho havia acabat de dir que es va enfilar a un fanal d’un saltiró. Atacant el vals de La viuda alegre, donava voltes al fanal. Saltava a la vorera i s’enfilava al següent amb lleugeresa de ballarí. No era l’alcohol el culpable de tanta energia. Estava completament sobri. No feia tentines. Però la impulsivitat contrastava amb l’aplom de l’entrevista. Començava a conèixer un altre Gabriel Aymar.
    Caminava al seu costat, enriolada, infectada de vitalitat. A l’entrevista m’havia dit que era tenor. No calia aclarir-ho. Un emotiu com ell només podia ser tenor. La veu havia de ser un instrument al servei de les emocions. Ara aquella veu vibrava contra el fred de la nit. Jo ja no el notava. Pel carrer baixava un rebombori de gent guapa que sortia d’un restaurant o una festa. En topar-se amb el Gabriel, però, no aplaudien com els badocs ingenus de les pel·lícules de Frank Capra. Aquests espectadors eren descafeïnats. Havien perdut la innocència de Capra. El Gabriel la conservava, i feien marrada per esquivar-lo com si la seva innocència fos perillosa. Uns semblaven alarmats. Altres, molestos. Se’l miraven com qui es mira un boig. Ell els ignorava, o  més aviat, no se n’adonava. Jo romania fora del seu abast, dins del cercle magnètic de l’artista. En un instant la nit se’ls va empassar.   

    (Fragment de L’arcàngel divergent. Figueres: Brau Edicions, 2026)