Pere Calders va néixer el 29 de setembre de 1912 a Barcelona, però va viure en una masia de Polinyà del Vallès (Vallès Occidental) els primers vuit anys de la seva vida. Pels volts de 1920, la seva família es va instal·lar a Barcelona, fet que li va possibilitar l’accés a l’Escola Superior de Belles Arts, després dels estudis primaris. Posteriorment va treballar com a dibuixant d’un publicitari, i com a periodista a El Diario Mercantil i a l’Avui dels anys trenta, i a revistes com L’Esquella de la Torratxa. A l’Avui va publicar el seu primer conte, encara que ell considerava el dibuix i la il·lustració el seu ofici principal, entre altres motius perquè coneixia la dificultat de guanyar-se la vida com a escriptor professional en català.
Ben aviat, l’any 1936, va publicar els seus dos primers llibres, el recull de contes El primer arlequí i la novel·la curta La glòria del doctor Larén, on ja s’insinuaven els trets característics del que havia de ser la seva obra posterior, com l’absurd, l’imprevist o l’atzar. Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, va adoptar una actitud compromesa col·laborant en publicacions polítiques i de suport al soldat, sense abandonar el conreu de la ficció: els contes de L’any de la meva gràcia (que anys més tard inclouria, en la seva major part, a Cròniques de la veritat oculta), i la narració La cèl·lula, que es va perdre sense publicar-se.
El 1937 es va allistar com a voluntari a l’exèrcit de la República i va ser destinat com a cartògraf a la rereguarda de Terol, on va escriure per encàrrec les seves impressions personals a la crònica Unitats de xoc. Aquest dietari de guerra es va publicar el 1938 amb un pròleg de l’escriptor Carles Riba, i constitueix un dels documents literaris més significatius de la Guerra Civil espanyola.
De retirada cap a Barcelona va ser capaç d’escriure la seva primera novel·la llarga, Gaeli i l’home Déu, tot i que no es va publicar fins al 1986. Amb la caiguda de la República, Calders va ser internat al camp de concentració de Prats de Molló, fet que descriu en un article de 1974: «A la falda dels Pirineus i en ple hivern, amb la moral i el cos malalt, érem una desgraciada gent. La major part d’aquells milers i milers de soldats patíem disenteria o altres afeccions intestinals i el camp va quedar cobert d’excrements en un espai increïblement curt; (…) dormíem i vivíem al ras al mig de la brutícia, i alguns, massa, van morir també al ras sobre una neu i una terra inundades. La merda era alguna cosa més que una interjecció proferida per un personatge de novel·la o per un recurs d’estil «vigorós» per a qualificar una situació.»
Va aconseguir evadir-se del camp de concentració i, després d’una curta estada a França, havent deixat a Catalunya la seva primera dona i un fill, es va exiliar a Mèxic, on de seguida va contactar amb els catalans també exiliats, com Josep Carner, de qui va rebre el primer ajut. A Mèxic, hi va estar vint-i-tres anys, va tenir tres fills amb Rosa Artís, la seva segona dona, germana de l’escriptor Avel·lí Artís Gener «Tísner».
Pere Calders no es va integrar mai del tot a Mèxic perquè va mantenir viu el desig de tornar a Catalunya, a part que es va relacionar de manera habitual amb els cercles intel·lectuals i socials dels catalans exiliats. Tot i això, Joan Fuster va escriure: «És ben possible que, sense el pas per l’exili —sense l’escenari i sense els personatges que li proporcionà Mèxic—, els contes de Calders haguessin derivat a factures més acostades a Poe, Pirandello o Kafka: al conte «filosòfic» tradicional. Mèxic li brindava una «realitat» susceptible d’interpretacions suggestives».
En aquell país, va treballar per a l’editorial Uteha a més de fer altres feines per a la subsistència econòmica, sense deixar mai de promoure i col·laborar en les revistes que els catalans de Mèxic feien possible. Per exemple, durant uns mesos de 1958 i 1959 va editar els Fascicles literaris, de periodicitat mensual, escrits i pagats íntegrament per ell, on parlava de l’actualitat catalana. Alhora, no va deixar d’aprofundir en la seva faceta de contista i novel·lista, i va anar publicant tota la seva obra de ficció a Barcelona, encara que al principi va tenir moltes dificultats per trobar editor.
L’any 1942 va publicar el seu primer recull de contes posterior a la Guerra Civil espanyola, Memòries especials, però no va ser plenament reconegut per la major part de la crítica catalana fins a l’any 1955 amb un altre recull anomenat Cròniques de la veritat oculta, on va incloure molts contes de la seva primera època. També són reculls de contes els dos llibres que van seguir: Gent de l’alta vall (1957) i Demà a les tres de la matinada (1959).
L’editorial mexicana on treballava va comprar la barcelonina Montaner i Simon, i aquest fet li va facilitar el retorn a Catalunya l’any 1962. En el viatge de tornada portava alguns originals inèdits, però un d’ells va extraviar-se irremeiablement per la pèrdua d’una maleta. De nou a Catalunya va practicar «un periodisme de caire polèmic», segons Montserrat Roig, a revistes com Tele-Estel, Canigó i Serra d’Or. De seguida va publicar les novel·les L’ombra de l’atzavara (1964), amb la qual va guanyar el premi Sant Jordi i Ronda naval sota la boira (1966) —per a alguns crítics la seva millor obra—, i la narració curta Aquí descansa Nevares (1967).
Aquesta obra, els contes de Gent de l’alta vall i La batalla del 5 de maig (que inclouria a Invasió subtil), conformen el que el mateix Calders anomenava «l’obra de tema mexicà» o «les mexicanes». D’altra banda, a L’ombra de l’atzavara mostra la dura experiència de l’exili, tant individual com col·lectiva.
Pel que fa als contes, l’any 1968 els reuneix tots i n’afegeix algun d’inèdit al volum Tots els contes, que va obtenir el Premi de la Crítica Serra d’Or l’any següent. Per llegir més contes inèdits, els lectors van haver d’esperar fins al 1978, amb Invasió subtil i altres contes (Premi Lletra d’Or i Premi de la Crítica Serra d’Or el 1979), i posteriorment Tot s’aprofita (1983, Premi de Creació Literària de la Generalitat), De teves a meves (1984) o El barret fort (1987). Val a dir que, malgrat el reconeixement dels cercles intel·lectuals a la seva obra, no va aconseguir un èxit popular important fins que, el setembre de 1978, el grup de teatre Dagoll Dagom va escenificar alguns contes seus amb el muntatge Antaviana, que va representar un dels èxits teatrals del moment.
Pere Calders va col·laborar en llibres col·lectius i va continuar escrivint articles per a Canigó, Serra d’Or, El Temps i Avui. Ell equiparava la literatura i el periodisme, vàlids tots dos per explicar la realitat, malgrat que confessés: «He viscut una monarquia que va caure, un parell o tres o dictadures, una República, una guerra, dos intents d’autonomia, un llarg exili, una transició democràtica (amb restauració monàrquica) i un espectacular triomf del socialisme. Sembla que, en una ocasió o altra, m’hauria d’haver estat possible de practicar el periodisme (que m’atreu força) sense reserves ni pors. Doncs no ha estat —ni és— així».
L’any 1984 es va iniciar la publicació de les seves Obres Completes a la col·lecció Clàssics Catalans del segle XX, d’Edicions 62, i el 1986 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va morir a Barcelona la nit del 21 de juliol de 1994. El seu llegat literari, amb nombrós material narratiu inèdit, està dipositat a la Universitat Autònoma de Barcelona, que el va donant a conèixer gradualment. El primer volum —no venal— ha estat Entre la ratlla i el desig (1996). L’any 2000 Pere Calders i la seva obra protagonitzen una exposició temàtica al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, i l’any 2012 se celebren nombrosos actes en commemoració del centenari del seu naixement.
_0.webp)
