Enyorança
Digues-me, lluna agradosa,
a on és l’espòs amat?
Digues-me si se’n recorda
de n’Aineta i los infants.
Digues-li, tu que ara el veus,
que jo no el puc oblidar,
pensant quan vendrà lo dia
que mos ulls l’esguardaran.
Quan sent sa nina que riu
i lo ninet veig jugar,
tota plorosa jo pens:
si son pare los miràs!
Bocinets són del meu cor
los meus eixerits infants
i son pare és lo senyor
del meu cor enamorat.
Digues-li, lluna de plata,
que venga prest en Joan,
perquè em trob molt tota sola
sens ell en lo meu costat.
Altre temps, lluna agradosa,
mos n’anàvem en es camp,
ell amb mules i sa rella,
jo amb lo cànyom per filar.
I prop d’ell lo fus omplia
tota gojosa cantant
cançonetes forasteres
de dos cors enamorats.
Mes ai! lluna platejada,
fórem després desgraciats,
vingueren los anys eixuts
i perdérem los sembrats.
Teníem dos infantons
i era precís dar-los pa.
Per ells mon espòs que estim
a l’Havana se’n va anar.
Però jo no vull riqueses
que venturosos no fan;
ni doblers per comprar alhaques
ni faldetes de domàs.
Los meus fillets sempre enyoren
son pare desitjat.
Digues-li, lluneta clara,
que sa nina ja ha dentat
i que va tot sol a escola
lo ninet que creix a pams.
Que enguany lo blat és molt bo,
que va molt verd lo favar,
que sa gent té molta feina
i que pugen los jornals.
Que a Son Roca cerquen homos,
que en demanen a los camps,
que m’estim més escudella
amb ell a lo meu costat,
que menjar grasses gallines
si tan lluny l’he de plorar.
No te descuides, lluneta,
de dir que venga en Joan,
que si es torba, n’Aina seua
d’enyorança morirà.
(A Almanaque el Isleño, 1870, p. 39-40. Citat a partir de Bonnín, Catalina: Poetes mallorquines del segle XIX. Palma: Edicions Can Sifre, 2006, p. 24-25)
* * *
Veu de mare
Agraciada, tendra, pura,
sols m’ha dat Déu una filla,
alegria del meu cor,
bella fada que m’encisa,
tresor per tots molt preuat,
llaç hermós que dos cors lliga.
És l’àngel que batiaren
ab lo dolç nom de Maria.
Quan, jugant damunt ma falda
jo la mir i ella me mira,
los seus ulls són dos estels
que lo meu cor il·luminen.
Quan plena de goig sa veu
diguent-me «mare» me crida,
me sembla que del cel baixen
les més pures harmonies.
Quan un so color de rosa
li tanca els ulls fent-la riure,
al seu Àngel de la Guarda
li deman que ab ella visca.
És amor per sa meua ànima
bella rosa que té espines,
per gosar sos perfums dolços,
què m’importa a mi ferir-me?
Quantes voltes malalteta,
filla aimada, jo t’he vista,
i no espines, sinó espases,
m’han deixada ben ferida!
Ab flocs verds de l’esperança
ferm ramells; veig a ma filla
avui nina, demà dona.
Recta, pura, tendra amiga;
sempre pura, sempre noble,
sobretot caritativa,
que sens aquesta virtut
poc les altres li valdrien.
Més envant, ditxosa mare,
de ca seua és l’alegria,
d’un espòs orgull i glòria,
mirall de les seues filles.
Ai, si fos tan venturosa
que pogués tenir la ditxa
de besar lo front hermós
dels infants de na Maria!
Si a les branques del meu arbre
d’altres noies se n’hi afillen,
donant fruits tan profitosos
que d’amor em fessen rica,
mes velleses venturoses
seran per Déu beneïdes,
donant-me una vida alegre
i una mort dolça i tranquil·la!
Ab flocs verds de l’esperança
ferm ramells. Si se mostien,
si la flor que em dóna flaire
s’esfullàs abans d’obrir-se…!
Ai, Déu meu, mon Déu aimat,
no em doneu tanta desditxa!
Mesquineta de la mare
qui no té més que una filla!
(A Lo Gay Saber, 1878, p. 70. Citat a partir de Bonnín, Catalina: Poetes mallorquines del segle XIX. Palma: Edicions Can Sifre, 2006, p. 26)
_0.webp)
