Novel·la Poesia Teatre Narrativa Estudis sobre l'autor/autora

Guillem Cabrer

1944-1990

Guillem Cabrer (Palma, 1944-1990). Poeta, novel·lista, dramaturg i professor de llengua i literatura.

Estudia al Seminari de Palma però el 1969 l’abandona. Després de passar un temps a Roma, on es llicencia en Filosofia, el 1973 s’estableix a Badalona, on fa de professor de català. El 1979 retorna a la seva ciutat natal i combina la feina d’escriptor amb la de professor de llengua i literatura catalanes a la Universitat de les Illes Balears.

A més de la seva obra poètica aplegada en el volum Poesia Completa (2000), és reconegut també com a narrador, sobretot per la seva novel·la Merlot (1977). En l’àmbit teatral ha realitzat adaptacions de contes mallorquins i ha escrit peces pròpies, la majoria premiades. Destaca per la seva força dramàtica Monòlegs (1981). També ha dirigit i ha portat a l’escena obres d’altres autors. La seva darrera obra és la novel·la El Minotaure (1990).

Fou soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Francesc Viñas per a l’AELC.
Documentació: Arxiu Guillem Cabrer. Biblioteca de Cultura Artesana. Departament de Cultura, Patrimoni i Esports. Consell de Mallorca.

Castellano

Guillem Cabrer castellano

Guillem Cabrer (Palma, 1944-1990). Poeta, novelista, dramaturgo y profesor de lengua y literatura.

Estudia en el Seminario de Palma pero en 1969 lo abandona. Después de pasar un tiempo en Roma, donde obtiene la licenciatura en Filosofía, en 1973 se establece en Badalona y ejerce de profesor de catalán. En 1979 vuelve a su ciudad natal y combina la tarea de escritor con la de profesor de lengua y literaturas catalanas en la Universitat de les Illes Balears.

Su obra poética está recogida en Poesia Completa (2000) y también es reconocido como narrador, sobre todo por su novela Merlot (1977). En el ámbito teatral ha realizado adaptaciones de cuentos mallorquines y ha escrito piezas propias, la mayoría premiadas. Destaca por su fuerza dramática Monòlegs (1981). También ha dirigido y ha llevado a escena obras de otros autores.

A causa de un cáncer muere en 1990. Su última obra es la novela El Minotaure (1990).

Página elaborada por Francesc Viñas para la AELC.
Documentación: Arxiu Guillem Cabrer. Biblioteca de Cultura Artesana. Departament de Cultura, Patrimoni i Esports. Consell de Mallorca.

English

Guillem Cabrer english

Guillem Cabrer (Palma, 1944-1990) was a poet, novelist, playwright, and language and literature teacher. He studied in the Palma seminary, which he left in 1969 and, after some years in Rome where he obtained a degree in Philosophy, he settled in Badalona and taught Catalan. In 1979 he returned to the city of his birth where he worked as a lecturer in Catalan Language and Literature at the University of the Balearic Islands, combining this with his own writing.

Besides his poetry, which is brought together and published in the volume Poesia Completa (2000), he is also a well-recognised fiction writer and, in particular, for his novel Merlot (1977). As a playwright, he adapted Mallorcan stories for the stage as well as writing his own works, most of them prize-winning. His play Monòlegs (1981) is outstanding for its dramatic power. He also directed and brought to the stage works by other authors.

He died of cancer in 1990 and his last work is the novel El Minotaure (1990).

Web page: Francesc Viñas for AELC.
Documentation: Guillem Cabrer Archive. Biblioteca de Cultura Artesana. Departament de Cultura, Patrimoni i Esports. Consell de Mallorca.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Guillem Cabrer i Borràs neix al carrer Montenegro de Palma el 1944 dins d’una família mallorquina benestant. És el tercer de sis germans que estudien al Col·legi La Salle. Més endavant cursa estudis eclesiàstics al Seminari Conciliar de Palma i els abandona el 1969, quan es trasllada a Roma, on es llicencia en Filosofia. Entre 1973 i 1979 viu al Principat, on fa de professor de català a les Escoles Minguella de Badalona. Torna a Palma i s’estableix a una casa del centre al carrer de Santa Clara. La ciutat de Palma, alguns dels seus edificis i les cases on viu són referències literàries en la seva obra; especialment el seu darrer habitatge en una casa de camp a Esporles on situa alguns dels seus poemes. A Palma, Guillem Cabrer exerceix de professor de llengua i literatura catalanes a l’Escola Universitària de Magisteri i posteriorment, als darrers anys de la seva vida, de professor de literatura catalana al Departament de Filologia de la Universitat de les Illes Balears. Col·labora a revistes i diaris com Última hora en la secció «La columna de foc».

Comença a escriure poesia durant la seva estada al Seminari i aviat se sent atret pels màxims representants de l’anomenada Escola Mallorquina, Miquel Costa Llobera i Joan Alcover. Dels seus versos, d’una gran sinceritat, cal esmentar les seves obres poètiques Retrets i pregàries (1984) i Amor somriu de perfil (1988). És en el gènere narratiu on destaca amb la seva reconeguda novel·la Merlot, tal com subratlla la contracoberta de l’edició de l’editorial Moll, «és una mena d’homenatge, tant a Stendhal com a Llorenç Villalonga, i sobretot a Luchino Visconti, les suggerències plàstiques del qual hi apareixen hàbilment trasposades del llenguatge cinematogràfic al llenguatge literari.» A partir d’aquí escriu la seva darrera novel·la, Minotaure que havia de formar part d’una tetralogia que no va poder continuar.

En l’àmbit teatral compagina la seva autoria dramàtica amb la de director teatral d’algunes de les seves peces i d’altres autors. Com autor s’inicia amb adaptacions de rondalles i el 1972 obté el premi Ciutat de Palma de Teatre per l’obra Aina Sacoma (1974), estrenada el 1979 dins el marc de la V Mostra de Teatre. Seguiran Els bojos (1976), Les roselles diuen no (1981), estrenada dins l’onzena edició del Festival Internacional de Sitges, i altres premis teatrals com el de la Ciutat d’Olot 1979 per Capitel·lo (1981) i el Premi Born de Teatre de Ciutadella per Freturós l’impotent, estrenada el 1984 al Teatre Principal de Palma. La crítica especialitzada destaca sobretot els seus Monòlegs (1981) per la seva força literària. En aquestes obres i en altres d’inèdites, però representades al Teatre Principal de Palma, hi ha una decidida «apologia de la llibertat individual» en paraules de Gabriel de la S. T. Sampol.

Guillem Cabrer mor el 3 de juliol de 1990 a causa d’un càncer.

Guillem Cabrer. Fotografia de la revista <i>Estudis baleàrics</i>.
Guillem Cabrer. Fotografia de la revista Estudis baleàrics.
Portada de la revista amb homenatge a l'autor.
Portada de la revista amb homenatge a l'autor.
Assaig de <i>Monòlegs</i>. Fotografia de la revista <i>Estudis baleàrics</i>.
Assaig de Monòlegs. Fotografia de la revista Estudis baleàrics.

Premis

  • Ciutat de Palma de Teatre (1972): Aina Sacoma.
  • Festa de les lletres de Campos-Joan Ballester de narració (1976): Amanda Duçai o la vertadera vida de Catalina Rigo.
  • Ciutat d’Olot de teatre (1979): El capitel·lo.
  • Born de Teatre de Ciutadella (1979): Freturós l’impotent.
  • Textos teatrals del Teatre Principal de Palma (1989). Habitació 309.

    • Barcelona

    Poemes que van ser escrits expressament per acompanyar un conjunt de litografies d’Àlvar que varen ser presentades l’any 1977 a la Biennal de Basilea.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    No hi ha dubte que la poesia és el gènere on Guillem Cabrer va assolir un grau més ple de maduresa, una seguretat més completa d’escriptura. Des del punt de vista de la tècnica literària, és a l’obra poètica on hem d’anar a cercar els productes més perfectes. Tot i així, jo diria que és a la narrativa on l’escriptor es va realitzar més bé en profunditat i on va contemplar un horitzó més ampli. No endebades Guillem Cabrer va reservar a aquest gènere el domini dels somnis; al capdavall, la part millor d’ell mateix. I en fer aquesta afirmació no em referesc als contes de Tumbet, massa grenyals i, en conseqüència, massa esquemàtics, ni tampoc a una «nouvelle» que pateix encara dels mateixos mals com és Amanda Duçai o la vertadera vida de Catalina Rigo, tan interessant, d’altra banda, en tant que crea un personatge paradigmàtic del món narratiu del nostre escriptor; un món en el qual, com observa Pere Rosselló, els herois –rere els quals s’amaga d’alguna manera el mateix narrador– «encarnen la tragèdia d’una existència en què el desig i la realitat no es corresponen», i que, a més a més, reflecteix puntualment l’actitud d’en Cabrer en relació amb el fet de la creació literària. En dir, però, que és en el camp de la narrativa on va aconseguir els productes de més alta dimensió, em referesc a les dues novel·les que va publicar: El Minotaure i Merlot, sobretot a aquesta darrera que és, a parer meu, la seva obra més valuosa.

    (Josep Maria Llompart: «Guillem Cabrer o l’alegria de viure», Retrats. Guillem Cabrer, Barcelona: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, 2006, p. 18-19)
     

    * * *

    Guillem Cabrer es va formar a Barcelona, on va exercir l’ensenyament des de l’any 1972 fins al 1978. Per l’edat, per la residència i pels temes que tracta, s’acosta al grup d’autors que en una altra ocasió hem anomenat «mallorquins de Barcelona» (Porcel, Soler i Antich, D’Efack, Barceló, Vidal i Alcover…) i va ser a Barcelona, també, on va estrenar algunes peces, fins que va tornar a residir a Ciutat, en un moment clau, el de la reobertura del Teatre Principal de Palma, per fer de «pont» entre la tradició i els temps moderns, d’educador del públic mallorquí. Per aconseguir-ho, Guillem Cabrer aportava a la seva obra una tenacitat fora mida, indispensable per reunir els actors, obtenir subvencions i col·laboracions, etc. Els resultats eren evidents: Guillem Cabrer era, aleshores, l’únic autor mallorquí que podia estrenar amb una freqüència contínua una obra original o dirigida per ell. Això és un fet excepcional que es va guanyar a pols, però que també es va veure afavorit per la manca d’una competència autòctona, reduïda en el millor dels casos a la comèdia postregional. Així i tot, cal suposar que Guillem Cabrer va ser estrenat per alguna cosa més que per pur interès personal: relacionat amb el passat, el teatre de Cabrer representa un avenç estimable i, tanmateix, el fiasco va ser efectiu des del moment que les circumstàncies apuntades més amunt van facilitar, també, la representació als escenaris ciutadans d’un teatre modern d’arreu del món. No hi ha dubte que aquest teatre destacava la mitjania del de Guillem Cabrer (i val a dir que la de tot el teatre mallorquí), però això, en si, no comportava cap perill i fins i tot podia servir d’esperonador, a l’inrevés del que succeïa amb l’eficaç funció pedagògica del teatre de fora Mallorca, davant la qual el didactisme de Guillem Cabrer es mostrava com a anacrònic i sense sortida, tret d’una evolució hipotètica, que la mort prematura de l’autor va impedir. Dit d’una altra manera, podia interessar un teatre pel sol fet d’haver estat escrit per un autor mallorquí i representat per uns actors mallorquins?

    (Antoni Nadal: «Guillem Cabrer, autor de teatre» dins NADAL, Antoni: Teatre modern a Mallorca. Barcelona: PAM/Universitat de les Illes Balears, 1998, p. 162-163)
     

    * * * 

    Merlot (1975, publicada en 1977) segurament és la millor novel·la de Guillem de Cabrer. L’autor hi aconsegueix una simbiosi mes perfecta entre el món històric descrit i la tragèdia individual dels personatges. A diferència de Amanda Duçai, on el rerafons dels anys de la postguerra era més lleugerament dibuixat, Merlot recrea la societat del romanticisme mallorquí. Com més tard en Minotaure, la introducció de referències reals ens situa la història en unes coordenades que permeten al lector d’avui comprendre-la millor. Així, la tertúlia d’intel·lectuals mallorquins que Bímbila, la protagonista, reuneix setmanalment a casa seva introdueix en el relat noms com els de Quadrado, Furió, M. Aguiló, B. Ferrà, T. Forteza, etc. Ens trobem en una Mallorca que ja ha rebut la visita de G. Sand i F. Chopin, però en què encara falten alguns anys perquè ens visiti l’Arxiduc Lluís Salvador. Guillem Cabrer ens hi situa la història de Merlot, la trama de la qual podria comparar-se a les tragèdies de les grans òperes romàntiques. No és debades, per tant, una altra referència que trobam en el llibre: la de Nabucco de Verdi, ja que Merlot també és una paràbola sobre la llibertat humana.

    (Pere Rosselló Bover: «L’obra narrativa de Guillem Cabrer», Estudis baleàrics. Homenatge a Guillem Cabrer (1949-1990), núm. 42, gener-abril, 1992, p. 18) 
     

     

    Antologia

    IV
    Ets ple i revengut d’esperit
    amb una ànima
    que umpl el buit de la meva concupiscència.
    No pot ésser mai
    que t’alimentis amb l’art
    (menja híbrida, barreja de mel i palla),
    tu necessites vianda amb ous filiats
    i el suc vivificador de sarments fornides.
    Ni el brau, ni el gall de llavor,
    caminen més segurs que tu
    quan véns amb pas ardent
    i mirada furtiva cercant el llit isabelí,
    –llit dels meus avis–
    a cobrar el deute del plaer.

    Aquí on tu fecundes estèrilment
    hi vaig néixer jo
    i esper que qualque dia
    també hi nesquis tu.

    (Carta oberta. Palma: Olañeta, 1979)
     

    * * *

    A ENYORAMENT

    Amor a la torta
    plany en la nit,
    closa la porta,
    sol en el llit.

    Empenta forta
    cap al neguit;
    paraula morta
    em crema el pit.

    Escolt callant
    el mateix disc
    i vaig dient:

    ni palp, ni sent,
    ni ensum, ni cant,
    ni alèn, ni visc.

    A ARCÀNGEL

    Paraules del meu tacte, llepolia
    fosa en el tors del nostre eixorc estiu;
    mirades discursives que fan via
    pel nostre sentiment de vol esquiu.

    Bé sé jo que la vida és del qui riu;
    Mart i Venus disputen la valia
    per conèixer la carn de viu en viu
    i fer llepar la sort de cada dia.

    No sé què hi ha més lluny de l’horitzó,
    viure, però, sens viure és com un crim;
    voldria cloure el gust de la dolçor

    en la lletra retòrica del rim
    i, triant de la vida el que és millor,
    a cau d’orella dir-te sols: t’estim!

    (Retrets i pregàries. Palma: Cort, 1984)

     

    ESCENA II

    (El mateix decorat. Quan s’obri l’escenari els dos protagonistes estan en el llit. Al cap d’un poc ella s’aixeca i volteja indecisa per la cambra).
    ELIONOR.- (Acostant-se al llit. Senyor, Senyor! (Pausa). Senyor!
    (Agustí, peresosament, s’incorpora).
    ELIONOR.- Ja apunta l’alba?
    AGUSTÍ.- Ara dormia ben a pler! ¿Què, heu passat gust?
    ELIONOR.- El gust que passaré, després de set anys!
    AGUSTÍ.- Voldria que quedàssiu tan satisfeta de mi que enyoràssiu sempre aquesta nit (s’aixeca).
    ELIONOR.- Amb el vostre permís, em vestiré.
    AGUSTÍ.- Tant frissau?
    ELIONOR.- Sí, cridau-lo mentre jo em mud.
    AGUSTÍ.- Esperaré que estigueu arreglada, serà millor.

    (Dona Elionor es retira darrera el llit i el capitel·lo s’asseu en una cadira de braços que estarà en el primer terme de l’escenari, badalla i fa estiraments).

    AGUSTÍ.- No cantau quan vestiu?
    ELIONOR.- Ara no en tenc ganes.
    AGUSTÍ.- No estau inspirada?
    ELIONOR.- Cantar, quan em vestesc, és com una ajuda al ritual que estic complint, però ara vaig de pressa i no m’entretenc en harmonies.
    AGUSTÍ.- Em sembla que les estrofes que abans heu cantat tenien un altre fi. Necessitau ajuda? (cortès).

    (…)

    ELIONOR.- Fins ara m’ha preocupat el patir del presoner i des d’ara no viuré més que per alegrar-li la vida.
    AGUSTÍ.- Potser no serà necessari.
    ELIONOR.- No vos entenc.
    AGUSTí.- Vull dir que la vida ja és atractiva per ella mateixa i, tal volta, en comptes d’alegrar-la-li, la vos haureu d’alegrar a vós mateixa. 
    ELIONOR.- El meu goig està en la unió amb la persona que més estim. 
    AGUSTÍ.- L’estimació, de vegades, pot canviar d’un objecte a un altre.
    ELIONOR.- Senyor, si voleu no m’allargueu més l’espera. Ja estic en condicions de rebre don Jordi; si voleu, feis-lo venir o digau-me on l’he d’anar a cercar.
    AGUSTÍ.- Això no és tan fàcil com pareix…, hi ha certes dificultats. No tot pot esser tan ràpid….
    ELIONOR.- ¿Insinuau que faltareu a la vostra paraula?

    (Teatre. Les roselles diuen no. El capitel·lo. Monòlegs. Palma: Moll, 1981)

    Aquell segon estiu a Mallorca va esser del tot diferent del primer, no perquè anassen a diferents llocs, sinó per l’esperit amb què actuà la princesa. Des de l’abril, que havia visitat Mallorca la infanta Lluïsa Fernanda, fins al juliol, que se n’anaren a Puigpunyent, Bímbila se dedicà amb moltíssim interès a la llengua mallorquina. Aixi és que Bímbila sorprengué els majorals i amos de les seves possessions perquè aquell estiu ja parlava correctament el mallorquí. Si anaven a Puigpunyent era per la frescor que feia en aquell poble. Tenien les cases elevades i ombrívoles. Però Puigpunyent no agradava a la princesa i va influir a Don Felip per anar-se’n més prest que els altres anys cap al terme de Sineu, on solien passar el mes d’agost. Aquí Don Felip va caçar llebres a voler i en les seves caçades l’acompanyava En Merlot. Don Felip estava molt per aquell jove tan correcte i amatent, i per això el va triar com a ajudant personal, ja que a l’estiu no el necessitaven com a lacai; així és que En Merlot se convertí en l’acompanyant de Don Felip. No tan sols a caçar, sinó que també l’acompanyava quan Don Felip es passejava per les seves propietats o quan arribava al poble per saludar un o altre senyor. Bímbila va veure amb molt bons ulls aquella ascensió d’En Merlot. Fins i tot li donava un cert assossec quan veia que de la seva voluntat, disfressada de necessitat, es derivava aquell servei que En Merlot feia al seu espòs.

    La presència de Don Felip retenia els instints de Bímbila, i, si li guardava fidelitat era més per compassió que no per amor.

    Bímbila, a Sineu, es trobava més a pler que no a Puigpunyent. A Sineu visitava les monges tancades, que adesiara li feien coixins quartos, coques batudes i altres dolços, tan i tan bons, que la princesa trobava que eren plats de primera categoria.

    La marquesa, a l’estiu, enyorà ben molt el piano, no només pel delit que li causava de tocar-lo, sinó també perquè En Merlot, com a ajuda, en ordenar-ho ella, li girava els fulls de la partitura que interpretava.

    Les festes que se celebraven a Sineu pel mes d’agost les presidiren els marquesos d’Aubarca. Aquell any Bímbila va organitzar un ball popular i va convidar els senyors de les propietats veïnes, enviant-los una targeta de les que li havia fet En Guasp. Dins la clastra de la possessió dels Aubarca hi havia tot el jovent dels entorns. Copeos, mateixes , boleros i boleres, ho ballaven ben arreu i amb molta gràcia. Hi havia uns xeremiers que tocaven i els dansaires s’acompanyaven al ritme de les castanyetes. Les al·lotes miraven de reüll En Merlot i desitjaven conèixer-lo. A En Merlot li digueren si volia fer parella per ballar el parado de Valldemossa, perquè se mirava la festa des d’un racó. Ell acceptà ben content la proposta perquè ganes ja en tenia, però la seva timidesa i la discreció el retenien aturat. L’afortunada, que va obrir el ball amb En Merlot, va esser una sineuera filla d’un fuster. Aquesta al·lota era ben garrida i tenia fama d’esser de les més deixondides de la vila. A Bímbila no li passava res per malla d’allò que feia En Merlot, i sentí com una coentor quan el va veure ballar ben rioler amb la fustereta. La princesa va veure que després del ball En Merlot i la sineuera anaven a la cisterna de la clastra i ell li donava de beure d’un poal que havia tret d’aigua fresca. L’aigua rajava del boll, empesa per En Merlot, massa de pressa, i l’al·lotella se banyava la cara a tot arreu; feien festa amb rialles i jocs. Bímbila, temerosa de les amistats que podia començar el seu pubill, digué a Na Tonina que En Merlot servís als assistents orxata d’ametlla per si tenien set; Don Felip digué a la seva esposa que millor seria que ho servissin uns altres i deixessin disfrutar En Merlot, que pareixia que ho passava de primera. Bímbila retirà l’ordre a Na Tonina i va haver de veure com En Merlot continuava fent broma amb aquella revetlera. 

    (Merlot. Palma: Moll, 1977)