Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Miquel Cabal

Miquel Cabal Guarro (Barcelona, 1977). Traductor literari i docent a la Universitat de Barcelona, forma part del Grup d’Estudis Eslaus (UB–UPF). És membre de les juntes de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i del Consell Europeu d’Associacions de Traductors Literaris (CEATL), i ha estat membre del Comitè Executiu del Consell de la Cultura de Barcelona.
Llicenciat en Filologia Eslava i doctor en Lingüística, ha publicat una cinquantena de traduccions de narrativa i teatre d’autors com Andrei Platónov, Fiódor Dostoievski, Liudmila Petruixévskaia, Nikolai Gógol, Serguei Dovlàtov o Marina Tsvetàieva. En l’àmbit acadèmic, ha impartit i imparteix classes en el camp de la sociolingüística, la traducció i la literatura russa.

Va rebre el Premi Vidal Alcover 2014 per Petersburg (Edicions de 1984), d’Andrei Beli, i el Premi Ciutat de Barcelona 2021 per Crim i càstig (La Casa dels Clàssics), de Dostoievski.

Ha publicat El meu país estimat, de Ielena Kostiutxenko (La Segona Perifèria, 2025), El gual de la guilla, d’Anna Starobínets (Mai Més, 2025) i Desaparèixer, de Maria Stepànova (Angle Editorial, 2026).

És tresorer de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i també del Consell Europeu d’Associacions de Traductors Literaris (CEATL).

 

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació i biografia: Miquel Cabal.
Fotografia de portada de l’arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano

Miquel Cabal Guarro (Barcelona, 1977). Traductor literario y docente en la Universidad de Barcelona, forma parte del Grupo de Estudios Eslavos (UB-UPF). Es miembro de las juntas de la Asociación de Escritores en Lengua Catalana (AELC) y del Consejo Europeo de Asociaciones de Traductores Literarios (CEATL), y ha sido miembro del Comité Ejecutivo del Consejo de la Cultura de Barcelona. Licenciado en Filología Eslava y doctor en Lingüística, ha publicado más de cincuenta traducciones de narrativa y teatro de autores como Andréi Platónov, Fiódor Dostoyevski, Liudmila Petrushévskaya, Nikolái Gógol, Serguéi Dovlátov o Marina Tsvetáyeva. En el ámbito académico, ha impartido e imparte clases en el campo de la sociolingüística, la traducción y la literatura rusa. Recibió el Premio Vidal Alcover 2014 por Petersburg (Edicions de 1984), de Andrei Beli y el Premio Ciutat de Barcelona 2021 por Crim i càstig (La Casa dels Clàssics, 2021), de Dostoyevski.

Ha publicado El meu país estimat, de Yelena Kostiuchenko (La Segona Perifèria, 2025), El gual de la guilla, de Anna Starobínets (Mai Més, 2025) y Desparèixer, de María Stepánova (Angle Editorial, 2026).

Es tesorero de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) y también del Consejo Europeo de Asociaciones de Traductores Literarios (CEATL).

 

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación y biografía: Miquel Cabal.
Fotografía inicial del archivo personal del autor.

English

Miquel Cabal English

Miquel Cabal Guarro (Barcelona, 1977) has a PhD in Linguistics and is a literary translator from Russian. He is a member of the cooperative L’Afluent.

After finishing secondary school, he decided to study Slavic Philology, a degree he completed with Mention in Classical Philology. He then obtained a grant to study and work with the library and other services of the University of Barcelona. In 2000, in order to complete his tertiary education, he spent the winter and spring months in Moscow and, on his return, began to work in the music bar Heliogàbal and also embarked on his first literary translation, the result of which was the publication in Catalan of Fyodor Dostoyevsky’s Notes from Underground by Llibres de l’Índex with the title Apunts del subsòl. After this he combined translation, music and various tasks in the catering business and cultural management, although spending increasing amounts of time working as a translator. He has now translated into Catalan authors including Dovlatov, Tsvetaeva, Tolstoy, Platonov and Chekhov. He then began a PhD. Without ceasing his work in literary translation, moved by the reality around him and alarmed by the more scientific forms of philological entelechy, he became interested in sociolinguistics. His doctoral thesis is about the Tatars of Crimea. He left Heliogàbal and, with the rest of the team that worked there, formed L’Afluent, a cultural services cooperative.

Miquel Cabal Guarro is president of the governing board of L’Afluent, a member of the Executive Committee of the Barcelona Culture Council, holds a PhD in Linguistics (University of Barcelona), works with the University Centre for Sociolinguistics and Communication (CUSC-UB), and is a member of the Endangered Languages Study Group at the University of Barcelona. He is a board member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers – AELC) and of the European Council of Literary Translators’ Associations (CEATL).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation and biography: Miquel Cabal.
Portal photograph from the author’s personal files.
Translated by Julie Wark.

Biografia

Miquel Cabal Guarro neix a Barcelona el 1977, tercer en la línia successòria d’una de les deu branques d’una família nombrosíssima de Sants amb poca cosa a repartir. Quan té una mica més de tres anys, son pare se’n va de casa per no donar senyals de vida mai més. Estudiant empollón, acaba l’educació obligatòria amb moltes ganes d’una cosa: matricular-se a rus. És l’any 1991, la convulsió social en una URSS a punt d’extingir-se atia el fervor d’un adolescent que anirà guanyant quilos. Una estada al Sant Petersburg salvatge de 1993 l’acaba de convèncer: aquell desgavell val la pena.

Acabada la secundària, i en plena eclosió del grunge i de tot el que tingui un aire alternatiu, el nen tria una llicenciatura poc mainstream: Filologia Eslava. Per acabar-ho d’adobar, la corona amb una menció en Filologia Clàssica. La condició d’empollón i de santsenc humil li permeten d’estudiar amb beca. I de col·laborar amb la biblioteca i amb altres serveis de la Universitat de Barcelona. Per rematar la formació superior, es planta a Moscou a passar-hi els mesos d’hivern i primavera. Estudia una mica a la universitat, coneix grans mestres, va al mercat, viatja amb tramvia i beu cervesa calenta a divuit graus sota zero. I es rapa la melena grunge que tant havia contrariat fins llavors les àvies russes al metro.

De nou a Barcelona, comença a col·laborar amb l’Heliogàbal, que en aquell moment és encara un antre clandestí. Un editor irreflexiu li proposa de traduir els Apunts del subsòl del neures d’en Dostoievski. I ell, igual d’irreflexiu i de neures, ho accepta. Se’n va a viure a Gràcia, combina la traducció, les pràctiques musicals més o menys reeixides, les feines de porter i de cambrer tot el temps que la salut l’hi permet. Coneix una dona amb tanta paciència que encara l’aguanta. Tradueix cada vegada més, sobretot gràcies a l’impuls d’editors militants, comprensius i eixelebrats. L’Heliogàbal surt de la clandestinitat amb l’embranzida encesa d’un xaval. Llavors l’empollón decideix que ha de tornar a estudiar, que no pot viure sense exàmens, treballs i notes. I comença els estudis de doctorat. Sense abandonar les traduccions literàries, mogut per la realitat que el circumda i esfereït per les entelèquies filològiques més científiques, s’acosta a la sociolingüística. I, entre una cosa i l’altra, té un fill dolcíssim.

Viatja a Crimea i decideix que centrarà la tesi doctoral en els pobres tàtars, maltractats per Stalin i oblidats per tothom. I que provarà de fer-ne un documental, també. L’empollón de Sants, doncs, viu amb un peu a la traducció, un altre a la gestió cultural, una mà ficada en el món acadèmic i l’altra lliure per poder saludar i, de tant en tant, fer sorollot amb la guitarra.

Miquel Cabal al cicle Tritextuals, organitzat per l'AELC, l'abril del 2010 a l'Espai Mallorca de Barcelona.© Carme Esteve / AELC.
Miquel Cabal al cicle Tritextuals, organitzat per l'AELC, l'abril del 2010 a l'Espai Mallorca de Barcelona.© Carme Esteve / AELC.
D'esquerra a dreta: Josep Puig, Jaume C. Pons Alorda, Francesc Serés i Miquel Cabal. © Carme Esteve / AELC.
D'esquerra a dreta: Josep Puig, Jaume C. Pons Alorda, Francesc Serés i Miquel Cabal. © Carme Esteve / AELC.
Miquel Cabal.
Miquel Cabal.

Premis

  • Premi Ciutat de Tarragona-Vidal Alcover de traducció (2014): per la traducció de Petersburg, d’Andrei Beli.
  • Premi Ciutat de Barcelona de traducció (2022): Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski.

DOSTOIEVSKI, Fiódor: «La funció» [capítol d’Apunts de la casa morta],

Vincles

Comentaris d'obra

Per als que ens vam acostumar a seguir les versions de mites com Leonard Cohen o Bob Dylan pels cançoners de l’època, les noves traduccions de les subtitulacions de TV3 ens els van treure dels territoris del surrealisme. És molt difícil traduir perquè has d’interpretar i després redactar amb un domini de la llengua notori. La versatilitat entre tots dos coneixements –afegint-hi el bon gust i el sentit comú– fa que sigui una equació impossible. No diré noms de soferts traductors catalans que estan oferint unes versions impecables, però sí que em centraré en el treball de Miquel Cabal, introductor d’escriptors russos i també recuperador de clàssics. Entre la tasca ingent, voldria destacar Un mes al camp, d’Ivan Turguénev, que s’ha estrenat al TNC, amb memorable direcció de Josep Maria Mestres i unes interpretacions colossals de Sílvia Bel, Xavier Boada, Oriol Agell i companyia. Independent del treball dels actors, del director i de l’adaptador, el fet que el català llisqui és cosa d’un traductor, que ens ha ofert obres de Serguei Dovlàtov, Vladímir Arséniev, Iàkov Braun i d’un grapat de clàssics com Dostoievski, Txèkhov i fins i tot la bogeria d’adaptar en una altra llengua Txevengur, d’Andrei Platónov. Agafar una traducció de Cabal és una garantia de no haver de patir, de no adonar-se que el text original procedeix d’una altra llengua i d’una altra època. Un mes al camp ha estat publicat en la col·lecció de teatre de Proa. És una bona notícia perquè, quan tothom hagi oblidat la funció, sempre hi haurà algun jove lector que comprovarà que en el nostre temps es feien versions de primera qualitat. Cal destacar-ho perquè ja forma part del nostre patrimoni.

(David Castillo: «Cabal, un dels grans traductors actuals», El Punt Avui [Barcelona], 2 de març de 2011)

* * *

Confessió, de Lev Tolstoi, que ara podem llegir en català gràcies a la bona feina de Miquel Cabal i Angle Editorial, és un text de ruptura, de ruptura violenta amb ell mateix que desencadenaria una sèrie de ruptures cada cop més doloroses: amb el benestar familiar, amb una reputació irreprotxable i, sobretot, amb l’Església. Una crònica despietada de la pròpia vida espiritual i una radiografia completa d’aquella crisi que va trasbalsar Tolstoi en arribar als 50 anys, quan l’autor de Guerra i pau va decidir que no valia la pena continuar fent literatura: l’única activitat digna de dedicació, l’única sortida del cul-de-sac on l’havia conduït la recerca del sentit de la vida era la religió, entesa, però, d’una manera totalment heterodoxa, allunyada dels dogmes oficials.

(Xènia Dyakonova: «La mida d’una creu», Ara [Barcelona], 19 d’octubre de 2013, p. 46)

* * *

En les primeres línies del pròleg de La maleta, Sergei Dovlàtov explica una de les seves últimes experiències a Rússia. En el moment d’abandonar la Unió Soviètica, els funcionaris del departament de visats explicaven als que volien marxar que només podien emigrar amb tres maletes. Després de rumiar-ho molt, Dovlàtov es va adonar que en tenia prou amb una de sola: «Em va faltar poc per sanglotar de la llàstima que em vaig fer. Perquè tenia trenta-sis anys. N’havia treballat divuit. Quan cobrava, comprava. Em semblava que havia de tenir alguna propietat. Doncs en total, una maleta. I, a més a més, d’una mida prou modesta.» El que l’escriptor descobriria anys després és que els objectes que contenia aquella maleta esdevindrien els capítols d’una de les novel·les més importants i entranyables del final del segle XX. Amb la política de publicar l’obra completa del narrador, Labreu Edicions ens ofereix una magnífica traducció de Miquel Cabal, que ja havia estat el responsable fa gairebé dos anys de La zona. Apunts d’un vigilant de camp. Com saben els aficionats de la bona literatura, Dovlatov havia arribat al nostre país amb comptagotes a través de petites editorials independents. Per exemple, La maleta tenia una versió a Metáfora; Los nuestros, a Áltera i El compromiso, a Ikusager.

(David Castillo: «Records de la maleta», Avui Cultura [Barcelona], 30 de desembre de 2010, p. 15)

* * *

Seria per convenció o per pura excusa profilàctica que Miquel Cabal Guarro (Barcelona, 1977) va començar la seva conferència advertint que malgrat l’ordre que impera en el resultat del seu treball –la traducció– el desordre és habitual en ell. Ho deia a propòsit de la seva intervenció, la que va obrir dimarts passat el cicle Empremtes: traductors: els camaleons de la llengua, programat pel centre cultural La Mercè de Girona per donar veu als creadors, que revisen en veu alta les seves influències. Perquè la veritat és que, al llarg de l’hora justa que va estar parlant aquest traductor del rus, el seu discurs ens va semblar als assistents d’allò més estructurat i ordenat. Resultat, segurament, de la confiança guanyada de fer classes a la universitat i de la indubtable metodologia (aplicar ordre dins del desordre) intrínseca del seu treball.

Només començar, Cabal va reajustar el títol de la conferència –De Dostoievski a Platónov– per canviar el discurs a un ordre cronològic i correlatiu. A continuació, els oients vam descobrir alguns elements reveladors que s’amaguen en la magna i invisible tasca amb què s’enfronta el traductor literari. Cabal, que tot i la seva joventut disposa d’una àmplia experiència professional (va començar amb 22 anys traduint el seu autor preferit, Dostoievski: «Una sotragada de l’atzar»), es va declarar partidari de traduir cada llibre pas a pas, amb desconeixement absolut de l’obra. És a dir, tal com si l’escrivís ell mateix. També, entre altres particularitats, va reconèixer que llegeix en veu alta per apreciar «com sona» el text. I que li costa més traduir al castellà. Finalment, va tenir el temps just per confessar la seva passió per Platónov, l’autor que el repta constantment a trobar les paraules adequades que s’ajustin a la seva voluntat de forjar un nou llenguatge literari. Tot un «alquimista de la paraula» que tindrà la sort de continuar traduint gràcies als encàrrecs que té.

(Jordi Camps i Linell: «Els camaleons de la llengua», El Punt [Girona], 11 de febrer de 2010, p. 33)

Antologia

Sóc un malalt… Sóc un home dolent. Sóc un home desagradable. Em sembla que pateixo del fetge. Però no en sé un borrall, de la meva malaltia, ni sé del cert què és el que em fa mal. No faig res per curar-me i mai no ho he fet, tot i que respecto la medicina i els metges. A més a més, sóc exageradament supersticiós. De fet, prou per respectar la medicina. (Sóc suficientment culte per no ser supersticiós, però en sóc.) I no, no em vull curar, per maldat. Segurament això no ho podreu entendre. Doncs bé, jo sí que ho entenc. Òbviament, en aquest cas no us podré deixar clar a qui vull fotre amb la meva maldat. Sé perfectament que de cap manera no puc putejar els metges pel fet de no voler que em curin. I sé millor que ningú que amb tot això em faig mal únicament i exclusivament a mi i a ningú més. Però sigui com sigui, si no em curo és per maldat. Que em fa mal el fetge? Doncs deixem que encara me’n faci més!

Ja fa molt de temps que visc així, uns vint anys. Ara en tinc quaranta. Abans feia de funcionari, ara ja no. Era un funcionari malvat. Era groller i m’hi complaïa. I, com que no em deixava subornar, això em compensava. (Mal acudit aquest, però no el penso esborrar. L’he escrit pensant que em sortiria molt enginyós, i ara que he vist que només volia exhibir-me de manera innoble, expressament no l’esborraré!) Quan algú s’acostava a la taula on jo seia per preguntar-me alguna cosa, jo feia grinyolar les dents i sentia un plaer desmesurat si aconseguia ferir-lo. I gairebé sempre ho aconseguia. En general era gent tímida. Ja se sap: usuaris. Però entre els més ostentosos hi havia un oficial a qui jo especialment no podia suportar. No hi havia manera que se subjugués i retrunyia el sabre que feia fàstic. Vam estar un any i mig en guerra pel sabre. Finalment, jo vaig vèncer. Ell va deixar de retrunyir-lo. Tanmateix, això va passar quan jo encara era jove. Però, senyors, sabeu quin era el quid de la meva maldat? Doncs allò en què consistia tot plegat, el que amagava la més gran immundícia: el fet que jo a cada instant, fins i tot en el moment de la més gran bilis, m’adonava avergonyit que no solament no era una persona dolenta, sinó que ni tan sols no estava enfurismat, i que només espantava els pardals per passar una estona distret. I si em surt escuma per la boca, doncs porteu-me una nina, doneu-me una tassa de te amb sucre i és possible que em calmi. Fins i tot pot ser que se’m commogui l’ànima, encara que després segurament faré grinyolar les dents contra mi mateix i la vergonya em farà patir insomni durant uns quants mesos. Aquest és el meu tarannà.

(Fragment inicial de Apunts del subsòl, de Fiódor Dostoievski. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2002, p. 7-8)

I

Em van batejar i educar en la fe cristiana ortodoxa. Em van ensenyar aquesta fe des de la infantesa i durant tota l’adolescència i la joventut. Però en acabar el segon curs de la universitat, als divuit anys, ja no creia en res del que m’havien ensenyat.

A jutjar per alguns records, mai no vaig creure d’una manera seriosa, sinó que simplement tenia confiança en allò que m’havien ensenyat i en allò que els grans professaven davant meu, però aquesta confiança trontollava molt.

Devia tenir onze anys quan un diumenge va venir a casa en Volódenka M., un nen que anava a l’institut i que ja fa temps que és mort, i recordo que ens va anunciar una descoberta que havien fet a l’institut com si fos l’última novetat. La descoberta era que Déu no existia i que tot el que ens ensenyaven només eren invencions (això era l’any 1838). Recordo que els meus germans grans van mostrar interès per aquella notícia i que em van fer anar amb ells. Recordo que tots ens vam animar molt i que vam entomar la notícia com una cosa molt engrescadora i del tot possible.

També recordo que quan el meu germà gran Dmitri, que anava a la universitat, va entregar-se de sobte a la fe amb tota la fogositat de la seva naturalesa, i va començar a anar a totes les misses, a fer dejuni i a portar una vida pura i moral, nosaltres, fins i tot els grans, ens en burlàvem sense parar i per alguna raó vam posar-li els sobrenom de Noè.

(Fragment inicial de Confessions, de Lev Tolstoi. Barcelona: Angle Editorial, 2013, p. 21-22)

EL GORG DE VIDRE

LA BADIA DE MAITUN – EL POBLE DE XKOTOVO – EL RIU BEITSA – TROBADA AMB UN LLEOPARD – DA-DIAN-XAN – EL CÈRVOL

L’any 1902, durant una de les missions amb l’equip de caçadors, vaig remuntar el riu Tsimukhé, que desemboca al golf d’Ussuri, prop del poble de Xkotovo. El meu destacament estava format per sis tiradors siberians i quatre cavalls amb càrrega. L’objectiu de la meva missió era la inspecció militar de la regió de Xkotovo i l’estudi dels passos de muntanya del massís Da-dian-xan, d’on neixen quatre rius: el Tsimukhé, el Maikhé, el Daubikhé i el Lefú. Després havia d’examinar tots els caminois del voltant del llac Khanka i de prop de la línia del ferrocarril d’Ussuri.

La serralada que ens ocupa comença prop d’Iman i va cap al sud, paral·lela al riu Ussuri, en direcció sud sud-oest des de nord nord-est, de tal manera que a l’oest de la serralada hi ha el riu Sungatxà i el llac Khanka i a l’est el riu Daubikhé. Més enllà es divideix en dues branques. Una va cap al sud-oest i forma la serralada de Bogàtaia Griva («la Rica Crinera»), que s’estén per tota la península de Muraviev-Amurski. L’altra branca va en direcció sud i conflueix amb l’alta carena que separa les aigües dels rius Daubikhé i Sutxan.

La part nord del golf d’Ussuri rep el nom de badia de Maitun. Aquesta badia anteriorment penetrava molt més endins del continent. Això es veu a primer cop d’ull. Els penya-segats de la costa són ara uns cinc quilòmetres a l’interior. La desembocadura del riu Tangouza era abans al lloc que ara ocupen els llacs San i El-Pouza, i la desembocadura del riu Maikhé era una mica més amunt del punt per on actualment el creua el ferrocarril. Tota aquesta superfície de vint-i-dos quilòmetres quadrats és una depressió pantanosa coberta amb els al·uvions dels rius Maikhé i Tangouza. Entre els pantans, encara es conserven estanyols en determinats punts: marquen els llocs més profunds. Aquest procés lent de retirada del mar i avanç de la terra ferma encara continua. La badia de Maitun també correrà aquesta mateixa sort. Ja actualment és bastant poc produnda. La seva costa occidental està composta de pòrfirs, i l’oriental, en canvi, de sediments terciaris: a la vall de Maikhé abunden granits i sienites, mentre que més a l’est hi ha roques basàltiques.

(Fragment de Dersú Uzalà. Pel país de l’Ussuri [Dersou Ouzala]. Sant Cugat del Vallès: Símbol, 2007, p. 31-32)

BELA

Anava amb un cotxe de posta des de Tbilisi. Tot l’equipatge que duia al carro era una maleta petita plena fins a la meitat d’apunts del viatge per Geòrgia. Una bona part se’n va perdre, per sort vostra; però la maleta i la resta de coses van quedar intactes, per sort meva.

Quan vaig entrar a la vall del Koixaür, el sol ja començava a amagar-se rere la serralada nevada. El cotxer osseta picava els cavalls infatigablement per arribar a dalt del mont Koixaür abans de la nit i entonava cançons a crits. Quin lloc tan meravellós aquesta vall! A totes bandes hi ha muntanyes inaccessibles, penyes vermelloses cobertes d’heura verda i coronades per boscatges de plàtans, estimballs grocs clivellats de torrenteres i, ben amunt ben amunt, el serrell daurat de les neus; mentre que a baix hi ha l’Aragvi, que, després d’abraçar un rierol sense nom que brolla estrepitosament d’un congost negre i ple de boira, s’estira com un fil d’argent i centelleja com les escates d’una serp.

En arribar al peu del Koixaür, vam aturar-nos a la vora d’una fonda. S’hi amuntegava una vintena sorollosa de georgians i muntanyesos. Hi havia una caravana de camells que s’havia aturat a passar la nit allà prop. Havia de llogar uns bous que arrosseguessin el carro fins a dalt d’aquella maleïda muntanya, perquè ja era tardor, hi havia gelades, i aquella pujada feia unes dues-centes verstes.

No podia fer-hi res: vaig llogar sis bous i uns quants ossetes. Un es va carregar la meva maleta a l’espatlla, els altres van posar-se a ajudar els bous gairebé només fent crits.

(Fragment del llibre Un heroi del nostre temps, de Mikhaïl Lérmontov. Barcelona: Alpha, 2011, p. 11-12)

ELS MITJONS FINESOS DE CRESPÓ

Aquesta història va passar fa divuit anys. En aquella època, jo estudiava a la Universitat de Leningrad.

Els edificis de la universitat eren a la part vella de la ciutat. La combinació d’aigua i pedra crea en aquest lloc una atmosfera especial, majestuosa. En aquestes circumstàncies es fa difícil ser un dropo, però jo me’n sortia.

Al món existeixen les ciències exactes. Per tant, també existeixen les inexactes. Entre les inexactes, em sembla que el primer lloc l’ocupa la filologia. O sigui que em vaig fer estudiant de la Facultat de Filologia.

Al cap d’una setmana, una noia prima amb sabates d’importació es va enamorar de mi. Es deia Àssia.

L’Àssia em va presentar els seus amics. Eren tots més grans: enginyers, periodistes, operadors de càmera. Fins i tot n’hi havia un que era encarregat d’una botiga. Anaven ben vestits. Els agradaven els restaurants i els viatges. Alguns tenien cotxe propi.

Llavors tots em semblaven misteriosos, forts i atractius. Volia formar part d’aquell cercle. Més endavant, molts d’ells van emigrar. Ara són jueus normals de mitjana edat.

La vida que portàvem exigia despeses importants. Normalment se’n feien càrrec els amics de l’Àssia. Això m’incomodava extraordinàriament.

Recordo que el Dr. Logovinski em va posar quatre rubles a la mà dissimuladament mentre l’Àssia demanava un taxi…

Les persones poden dividir-se en dues categories: els qui pregunten i els qui responen. Els qui fan preguntes i els qui responen enfadats, arrugant el front.

(Fragment de La maleta, de Sergei Dovlàtov. Barcelona: Labreu, 2010, p. 13-14)