—Quins van ser els motius que et van impulsar a ser traductora?
—Des de sempre he tingut clar que era un camp que m’agradava. Recordo que a les classes de llatí de l’escola ja m’apassionava traduir. A més, quan era adolescent, volia saber què deien les lletres dels meus cantants preferits, la majoria dels quals cantaven en anglès, i a quinze i setze anys agafava un diccionari i començava a traduir pel meu compte cançons dels Beatles, de Bob Dylan o de Leonard Cohen; encara guardo aquelles primeres traduccions. D’altra banda, m’encanta llegir, i per a mi la traducció sempre ha anat lligada a la literatura. Pensava en els meus llibres preferits, com per exemple Jude the Obscure, de Tomas Hardy, i estava segura que allò s’havia de traduir, que s’havia de conèixer.
—Ets de les primeres generacions que vau poder estudiar traducció d’una manera professional i en un centre universitari. Quines competències vas aprendre durant la formació que et van ser útils per a la vida professional?
—Tant en la carrera de traducció com en qualsevol altra, una bona part del que aprens depèn de tu mateix, de les ganes que en tinguis. A banda d’això, he de dir que em van ajudar a adquirir una formació teòrica assignatures com lingüística, català o castellà. En les assignatures més pràctiques, com les de traducció, vam tenir professors amb molta experiència que sempre ens van insistir que el català de les nostres traduccions havia de lliscar bé, que no havia de ser encarcarat; ens van ensenyar a fiar-nos de la nostra intuïció lingüística, procurant que en la traducció no es traslluís el text original.
—Com definiries el teu model de llengua?
—Intento que la llengua sigui rica, és a dir, planera però no empobrida, i em deixo portar molt per la meva intuïció lingüística i pel català que he sentit parlar, tot i que a vegades, això també pot ser enganyós, perquè, segons quin català has rebut, pot ser molt pobre i, per tant, insuficient. Per a mi el més important és que no soni encarcarat, ni que sigui molt llunyà del català viu. També evito els arcaismes, però de vegades, en funció del text original, hi puc recórrer. I intento recuperar expressions que es van perdent. N’hi ha que eren ben vives fins fa ben poc, i aquest empobriment m’entristeix.
—Et decantes més per la «fidelitat» o per la «llibertat» a l’hora de traduir?
—Procuro ser fidel a l’autor, encara que fidelitat no vol dir forçosament literalitat. Si a l’original l’autor fa servir el color groc per descriure una cinta, jo no diré que és daurada o del color del sol només perquè em sembla que queda més bonic. Quan un autor fa servir estructures sintàctiques peculiars, procuro reproduir aquell estil aprofitant els recursos de la nostra llengua perquè sigui llegible i natural en català. De vegades és difícil trobar aquest equilibri. Hi ha qui creu que cal simplificar el text per facilitar-ne la lectura, però no hi estic gaire d’acord. Si, per exemple, a l’original l’autor fan servir frases molt llargues i paràgrafs seguits amb poca puntuació, cal respectar-ho. El traductor procura que el text sigui llegible, però això no vol dir prescindir de l’estil original. No s’ha de tractar el lector com si fos incapaç de llegir paràgrafs de més de cinc línies seguides.
—Impartir classes a la universitat t’ha ajudat a l’hora de traduir?
—Estic convençuda que sí. M’ha ajudat molt per a aprofundir els coneixements de llengua i les decisions que es prenen en traduir. Quan comento textos a classe amb els alumnes, reflexiono més sobre tots els processos de traducció, i sovint aprenc de les solucions que aporten. És un intercanvi, i jo, sens dubte, hi he sortit guanyant. La llengua també sempre està en constant evolució. Des dels vuitanta la qualitat de les traduccions al català ha «millorat» o ha «empitjorat»? […] Entre persones d’una certa edat, que van estar escolaritzades en castellà, hi ha l’opinió general que a les traduccions en català, a diferència de les traduccions en castellà, s’escriu d’una manera diferent de com es parla, i que per tant són encarcarades, poc naturals, amb la qual cosa no hi estic gens d’acord. Si troben que el castellà escrit és més natural és perquè és la llengua en què han llegit sempre, i termes i expressions gens habituals en el llenguatge oral els semblen ben naturals senzillament perquè hi estan més habituats. […] S’ha de tenir en compte, d’altra banda, que hi ha un empobriment general de la llengua, i en aquest sentit, cal recuperar traduccions dels anys trenta, cinquanta i fins dels seixanta que, tot i certs arcaismes, són d’una gran riquesa tant pel que fa al vocabulari com als recursos estilístics.
(Xènia Raya Jiménez, «Entrevista a Josefina Caball», Quaderns. Revista de Traducció 27, 2020, p.187-195)
***
—Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient?
—Entenc que un traductor ha de conèixer els recursos lingüístics de la seva llengua; ha de saber transmetre idees, conceptes, imatges, encara que en aquest cas són les idees, els conceptes i les imatges d’un altre autor. Per tant, el traductor ja és escriptor.
—Hi ha alguna traducció que t’hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu que sigui?
—És difícil triar-ne només una. En destacaria l’assaig La poesia del pensament, de George Steiner, per la profunditat i brillantor de les tesis d’aquest gran pensador. També esmentaria Canadà, de Richard Ford, per la sobrietat i falsa senzillesa del seu estil; Somnis en temps de guerra de Ngũgĩ wa Thiong’o, per l’estil equànime, serè de l’autor; Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat de Vivian Gornick, unes memòries que impacten; o Milkman, d’Anna Burns, un llibre molt original que sortirà aquesta tardor de 2019.
—Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l’original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d’un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?
—És difícil parlar de mecanismes en general. Cada obra demana opcions diferents. Cal, sobretot, saber llegir bé, és a dir, interpretar bé l’original, i després, a partir del nostre bagatge i la nostra intuïció lingüística, buscar les maneres de reproduir el to de l’obra, a més del sentit. S’han de prendre decisions que de vegades comporten haver de sacrificar un aspecte per mantenir-ne un altre; però sovint es pot compensar aquesta pèrdua en algun altre moment del llibre. És, en certa manera, un joc d’equilibris.
—També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d’altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?
—Sí, és cert i lògic. La llengua d’un poble que viu al desert tindrà molts més termes per designar la sorra (segons el color, la part del dia, etc.) que la d’un poble de la selva. Pel que fa a l’anglès i el català, ens trobem sovint que cal completar el sentit d’un terme concret amb adjectius, adverbis o de vegades amb més d’un substantiu. És conegut el cas del verb “mirar”, que en anglès es correspon amb «look at», «stare», «squint» «glance», «behold», «gogle», etc., que descriuen maneres diferents de mirar.
— Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura?
—Si és possible, conèixer l’obra de l’autor sí que ajuda a entendre conceptes o usos sintàctics i morfològics singulars d’aquest autor. Però no sempre tradueixes autors que tenen una llarga trajectòria.
—I ara, més que una pregunta, aquest és l’instant estrella de “La veu del traductor”. Si vols, pots comentar breument allò que consideris més oportú al voltant de la teva professió.
—Traduir és apassionant. Em permet llegir d’una manera més intensa i m’ajuda a ampliar i aprofundir els coneixements de la meva pròpia llengua.
(Sílvia Romero, «Josefina Caball: la traducció literària és un joc d’equilibris». Llavor cultural, 29 d’octubre del 2019)
_0.webp)
