Isabel Clara-Simó diu que hi ha dos tipus d’escriptors, els que miren enfora i els que tenen ulls interiors. Show, l’opera prima del figuerenc Àngel Burgas, home vinculat al teatre, és un Ilibre de narracions equidistant —alguns oculistes l’anomenarien guenyo—, que veu de totes dues mirades: de fora a dins i de dins a fora. El seu periple vital va del paisatge urbà als processos mentals d’una nimfòmana fetitxista (a Psycho), una nena amb pares ocasionals (Family), un encadenament de personatges anònims —vegeu el film Short cuts— que amaguen un polvorí soterrat de desitjos sexuals (Foxtrot), un amic de pagament (Meeting-point) o la resposta a la pregunta del milió: què fer amb un pobre que et dona la tabarra perquè li negues vint duros (Show, conte que titula el Ilibre, sens dubte un dels més rodons).
L’univers de Burgas és proper, palpable, tan real i llunyà alhora com els tripis, la maria, el jungle, la sida, el trance, la —diguem-ho així—pseudocultura juvenil i el misteri —gran, molt gran— que amaga la quotidianitat. Costa reconèixer-ho, però ¿qui ens assegura que el nostre veí —que sempre espiem— no és un assassí o un terrorista?; i qui és el babau que sentencia que la infància és l’edat de la innocència? En aquests aspectes l’autor entronca amb un Carver, amb les inevitables influències del mestre Monzó, especialment visibles a Dance floor, història que acaba com el rosari de l’aurora. Vampire, en canvi, és una trama de terror gòtic traçada amb precisió subtil, relligada hàbilment amb el món claustrofòbic dels segrestats i que t’enganxa fins a un final inversemblant.
Aquest llibre és un més dels assaigs amb els quals s’inicia el xou de la nova generació —l’autor té 35 anys— que demana ja, ràpidament, un lloc sota el sol editorial; uns lletraferits encara per definir que cerquen una veu pròpia —una proesa gens fàcil d’assolir: cal eliminar barreres mentals i taquicàrdies inherents al llenguatge—, i que esgrimeixen com a millors arguments una cultura eclèctica que va del funky al dirty realism passant pel vampirisme i les trames hitchcockianes. Són creadors valents que han perdut la por als anglicismes —les 16 històries duen títols en anglès— i que s’enfronten amb una societat com a mínim inquietant, on res és el que sembla.
Moisés de Pablo: «Comença el xou». A: Revista de Girona, núm. 204, gener-febrer 2001, p. 113.
***
Adéu tracta amb profunditat el tema de la mort i no ho fa exclusivament des de la perspectiva dels vius, tal com és habitual en la literatura realista, sinó que va més enllà —al més enllà—, i sovint són els mateixos morts els que ens expliquen les reaccions dels vius. Això fa que aquest llibre no segueixi els models habituals de la contística catalana actual, i confirma la qualitat narrativa d’un autor que amb Show, el seu primer recull, ja havia demostrat que tenia coses a dir. Els personatges d‘Adéu han agafat l’últim tren, i han deixat lluny belles passions i il·lusions falses per vies que desconeixien. I el millor de tot és que el lector, si es deixa portar pels contes d’aquest llibre, segur que sentirà passar aquest tren.
CORNELLÀ, Jordi: «Naixement dels fantasmes», a «Dues lectures per a un recull de contes». A: Revista de Girona, núm. 214, setembre-octubre 2002.
***
Les històries d’Àngel Burgas solen ocupar-se de temes com la identitat d’un mateix, la diversitat, la justícia i problemes socials actuals, com la immigració, les drogues, l’apatia, tot ressaltant, sense prejudicis, aspectes problemàtics de la vida quotidiana que ningú gosa corregir. Les seves obres són una reflexió, sense didactismes, sobre els problemes que ara afecten la humanitat i l’afectaran en el futur si no hi posem remei a temps.
Les seves obren demanen un lector intel·ligent i actiu que reflexioni i tregui les seves pròpies conclusions. En les seves obres, moltes vegades adreçades a un públic adolescent, l’autor hi sosté, tanmateix, la mirada de l’adult, defugint la trivialització.
Autor prolífic, explora tots els gèneres de la narrativa, des de la novel·la realista a la ciència-ficció i la novel·la negra, amb uns valors constants: l’amistat per afrontar les adversitats i no perdre l’esperança del canvi; la família i l’escola com a referents necessaris per als adolescents i joves; la consciència d’un mateix i dels altres per assolir el respecte a un mateix i a la diversitat.
Són obres que també emfatitzen el concepte de la creació literària; una mena d’homenatge a la literatura i als gèneres de ficció dins de la literatura. Perquè allò que ens fa més humans és aquesta capacitat creativa que ens sublima de la realitat.
Ana Magdalena Troncoso Pérez: «Pòrtic». A: Itineraris de lectura: Àngel Burgas, editat per la Institució de les Lletres Catalanes. (2011: 7)
***
La idea del bar sorgeix del que l’autor havia sentit dir del bar Bradway de la ciutat de Jesús, un bar modern, avançat al seu temps i símbol de la contracultura i la llibertat de principis dels 80 famós a totes les Terres de l’Ebre. El llibre, estructurat en cinc parts, parla de la immutabilitat de la vida, de les coses que passen i que van passant sense que un en sigui conscient. Quan algú desapareix fa l’efecte que tot s’acaba, però no és així. Tot continua. Invariable. El títol Els dies de Rainbow, tal i com diu el personatge de Rufí, s’inspira en la cançó de Nicola di Bari, «I giorni dell’Arcobaleno» (els dies de l’arc de sant Martí), molt de moda als anys setanta del segle passat, amb una lletra que parla de fer-se gran i deixar l’hivern enrere. Àngel Burgas parla de la part fosca de les persones. Som també el que no diem. L’aparença que mostrem enfora. La mentida i la complexitat que ens habita.
Anna Carreras: «Àngel Burgas. Una quotidianitat fluïda». Núvol, 30/08/2019, disponible en línia.
_0.webp)
