Evidentment, tots gastem hores de llum. És quan vivim amb els altres, enamorats o tan sols negociats, i n’utilitzem llurs productes i, també, les ànimes. Això no obstant, els poetes, sobretot els més líricament turmentats, ens valem de la nocturnitat per capturar l’adversari. En el benentès que l’adversari és, no cal dir-ho, el misteri. El misteri que habita les regions exteriors, atès que, per més ignorància de què ens vanem a propòsit de nosaltres mateixos (què i qui som, d’on venim i a on anem), aquesta actitud implica una immodèstia severa, puix que estem plens de vida i de lletra; i un atapeïment de tanta envergadura és prova de màxima saviesa. De manera que la Lala Blay ha de sortir al desert en cerca d’una suposada ciència superior, per tal com la seva interrogant existencial, i personal, ja la té resolta. Si de cas, només practica el comentari, la glossa, els desordenats exercicis dels ésser elegits. La nostra poeta, doncs, ens treballa el món com qui para la taula: humanament eficaç, com correspon als límits de la naturalesa en perpètua creació. Perquè, de fet, l’existència és elemental i, a més, transcendent.
Així doncs, després de l’intercanvi consabut (ulls per lletres; emocions per raonaments), el lector negociant –tots som lectors negociants a la fira del llibre del món– declara, tranquil·lament, que ha clos un bon tracte. No hem arribat a cap conclusió definitiva, perquè arribar a una conclusió és morir. Tot just encetem l’aventura, la confusió que és tota obra ben nascuda. Fregant – per tant evitant – la complexa però casolana, i per això encomanadissa, Szymborska, la Lala Blay, a qui no li calen lloances, irromp, amb “nocturnitat i traïdoria” al cercle de la poètica catalana que m’interessa perquè em fa estremir.
(Màrius Sampere i Passarell. Fragment del pròleg de Plec de claror.)
***
Com tants altres llibres de poesia, aquest té seixanta quatre pàgines, que vol dir que és compost de sis plecs. Plecs de pura llum lírica, però sempre a còpia de tractar amb l’ombra. Amb la nit, de fet, i amb el trànsit de la tarda.
Blay escriu seguint el mestratge de la poesia postsimbolista. En el primer moviment del llibre, s’hi adverteix la lectura intel·ligent de Vinyoli. Un poema com Record fa pensar en Cisterna, del poeta barceloní (en tots dos la vida com a solatge, com a pòsit d’experiència, revelat per la memòria). El desig d’essencialitat expressat a Boscatge coincideix amb el mateix desig vinyolià expressat a Cap a les deus. Pentinaves la terra, en canvi, té un aire més ferraterià. Més anglosaxó que no pas germànic, per dir-ho d’una manera massa elemental. Suposo que és per tot això que Màrius Sampere, el prologuista, parla de Plec de claror com d’un llibre revelat. La naturalesa – i la realitat, en un sentit més ampli – proporcionen tot de signes: la nit, una corda, el bosc. El misteri és present des del primer vers. L’anotació del misteri –malament rai, de la poesia que no el sap registrar– continua al llarg del llibre: com en aquells poemes de llum i sentit translúcids en què es parla del suïcidi. La nit és el domini de l’amor, però també de la mort. Blay escriu des d’una mesurada distància. La realitat és entrellucada, intuïda. Com si, des de la banda de fora d’un escenari velat pel teló, apartéssim uns quants plecs de la roba per poder espiar el teatre de dins. Subtilitat i bon gust, i no fer servir ni una paraula de més: excel·lent ofici.
(Jordi Llavina. «Longitud d’espina» a Avui, 16 de novembre de 2005.)
***
Però en el nostre cas, els versos de Lala Blay, subtils i intactes com agulles imantades, ens cerquen, s’imposen i juguen amb nosaltres sense misericòrdia intel·lectual i, com en un joc amorós, la nostra poeta s’insinua, contacta, s’apodera de les nostres defenses i acabem perdent. Perdent en benefici d’un guany superior, l’accés a un camp magnètic, exclusivament personal en què un jo absolut, graciosament incorpori, presideix tota proposició carnal.
Aquest és el llibre, tal com se’ns presenta: sensual. I encara molt més. Perquè l’autora, per damunt d’un lirisme volgudament anònim, personalitza, esdevé, complaguda, la protagonista insubstituïble de l’obra: res no serà –determina– aliè al subjecte de l’oració en què ella se situa. En el poema, considerat un món reduït a paraula, no hi ha ningú més que l’autora i el seu còmplice necessari. En aquestes línies horitzontals que són els versos en tensió, hi ha, també el propòsit d’escriure verticalment, la voluntat de manifestar el poder de l’immòbil, que sempre supera, per oposició, la perpetuïtat del moviment, la vida.
(Màrius Sampere i Passarell. Fragment del pròleg d’Abstància.)
***
Les petites editorials ens continuen donant grans alegries. Avui celebrem poder parlar d’un nou llibre de Lala Blay, Abstància, publicat a «Pont del Petroli. Poesia», una col·lecció molt ben dissenyada que aprofundeix en l’experiència de llegir els nostres autors amb alguna cosa més que el tacte del paper. La concepció del llibre és excel·lent, i més encara en el cas que ens ocupa, amb els gravats a punta seca de Rosa Vives.
Lala Blay ja havia publicat en editorials com Proa o Pagès, i ens havia cridat l’atenció, però crec fermament que som davant del seu millor llibre. Abstància és un poemari singular que ens provoca en tot moment interessants sensacions estètiques gràcies a la perícia de la seva autora. Són poemes breus, d’una afilada intensitat, que se centren en petits detalls, però al capdavall volen entendre el món, donar-nos una visió universal des de la particularitat d’una veu capaç d’assolir altes cotes de lirisme.
I és que Blay escriu, segons les seves paraules, amb una «brevetat sense finta», i els versos ens van deixant espurnes de saviesa: «Cada paraula petita i eterna / que dic – la preserva silent / el fidel adversari», llegim a la pàgina 49. Ja ens avisa Màrius Sampere al pròleg, quan parla dels seus versos: «subtils i intactes com agulles imantades».
Fa goig trobar poetes per als quals la paraula primigènia té una funció central, capaços de mostrar els matisos amb la destresa que acompanya l’escriptura d’Abstància. Al capdavall, ens retorna el plaer de la gran poesia, la que cerca sentits on difícilment ens semblaria que pogués trobar-los. Tot seguint el solc que va marcant l’autora ens omplim de versos que ens subjuguen i gaudim del poema, de «la mortal entrada del poema / com un tu».
(Xulio Ricardo Trigo. Serra d’Or, núm. 684, desembre 2016.)
_0.webp)
