Novel·la Altres

Joan Maria Bigas

Joan Maria Bigas (Barcelona, 1961). Enginyer i escriptor. Forma part del grup d’escriptors que combinen la literatura amb l’exercici d’una disciplina tècnica o científica. Els elements científics i artístics són presents en la seva obra com a escriptor. L’homenatge a l’art i l’arquitectura és el leitmotiv de la novel·la Tan lluny de Roma (2007). L’anàlisi d’un moment històric de Barcelona i dels orígens de l’urbanisme d’Ildefons Cerdà són els motors de la novel·la A terra les muralles! (2012).

Al voltant d’aquests elements, Bigas explora a fons l’univers de les relacions humanes, i s’interessa particularment per les diferències de comportament de l’ésser humà com a individu i com a component del grup social. Entre la descripció dels ambients i els personatges, l’autor gaudeix combinant el que és veritat i l’aparença, i ens planteja temes crucials com el contrast entre geni i mediocritat, l’ambigüitat de la memòria, l’ambició i el desig de transcendència com a motivacions de l’individu, o els límits de la creació artística. Ritme i estructura són les bases de l’estil de Bigas, que reflecteix una constant confrontació entre el racional i l’irracional, entre la crònica i la ficció.

S’inicia en el camp de la literatura amb la novel·la Recorda en Barné (1999), un exercici destinat a combinar ciència i literatura en una col·lecció a l’efecte. La segona novel·la, Tan lluny de Roma (2007), està ambientada en la Roma mítica dels paparazzi i els actors que es passegen per Via Veneto, i ens introdueix en un recorregut fascinant per l’art i l’arquitectura italiana, les quals esdevenen, juntament amb la memòria humana i la presència obsessiva de Roma com a escenari d’un teatre, els protagonistes indiscutibles del llibre. Cinc anys més tard apareix A terra les muralles! (2012), una novel·la històrica que relata les aventures d’Ildefons Cerdà i Ferdinand de Lesseps durant el bombardeig de Barcelona de 1842.

Darrerament, Joan Maria Bigas s’ha format com a escriptor teatral a l’Obrador de la Sala Beckett de Barcelona i a la Societat General d’Autors, realitzant cursos amb Esteve Soler i Paco Zarzoso.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Carme Ros per a l’AELC.
Documentació: Arxiu personal de l’autor.
Fotografies: Arxiu personal de l’autor i arxiu d’Angle Editorial.

Castellano

Castellano

Joan Maria Bigas (Barcelona, 1961). Ingeniero y escritor. Forma parte del grupo de escritores que combinan la literatura con el ejercicio de una disciplina técnica o científica. Los elementos científicos y artísticos están presentes en su obra como escritor. El homenaje al arte y a la arquitectura es el leitmotiv de la novela Tan lluny de Roma (2007). El análisis de un momento histórico de Barcelona y de los orígenes del urbanismo de Ildefons Cerdà són los motores de la novela A terra les muralles! (2012).

Alrededor de estos elementos, Bigas explora a fondo el universo de las relaciones humanas, y se interesa particularmente por las diferencias de comportamiento del ser humano como individuo y como componente del grupo social. Entre la descripción de los ambientes y los personajes, el autor disfruta combinando lo que es verdad y la apariencia, y nos plantea temas cruciales como el contraste entre genio y mediocridad, la ambigüedad de la memoria, la ambición y el deseo de trascendencia como motivaciones del individuo, o los límites de la creación artística. Ritmo y estructura son las bases del estilo de Bigas, que refleja una constante confrontación entre lo racional y lo irracional, entre la crónica y la ficción.

Se inicia en el campo de la literatura con la novela Recorda en Barné (1999), un ejercicio destinado a combinar ciencia y literatura en una colección al efecto. La segunda novela, Tan lluny de Roma (2007), está ambientada en la Roma mítica de los paparazzi y los actores que se pasean por la Via Veneto, y nos introduce en un recorrido fascinante por el arte y la arquitectura italiana, que se convierten, junto con la memoria humana y la presencia obsesiva de Roma como escenario de un teatro, en los protagonistas indiscutibles del libro. Cinco años más tarde aparece A terra les muralles! (2012), una novela histórica que relata las aventuras de Ildefons Cerdà y Ferdinand de Lesseps durante el bombardeo de Barcelona de 1842.

Últimamente, Joan Maria Bigas se ha formado como escritor teatral en el Obrador de la Sala Beckett de Barcelona y en la Sociedad General de Autores, realizando cursos con Esteve Soler y Paco Zarzoso.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Carme Ros para la AELC.
Documentación: archivo personal del autor.
Fotografías: Archivo personal del autor y archivo de Angle Editorial.

English

English

Joan Maria Bigas (Barcelona, 1961), is an engineer and writer. He is a member of the significant group of writers who combine literature with their work in the scientific or technical fields. There is a certain presence of scientific and artistic elements in his work. A homage to art and architecture is the leitmotiv of his book Tan lluny de Roma (So Far from Rome, 2007). The analisis of a special historical moment in Barcelona and the origins of Ildefons Cerdà’s urban planning is the driving force of the novel A terra les muralles! (Tear Down the Walls!, 2012).

Among this elements, Bigas explores in great depth the world of human relations, the way human behaviour changes when a person is alone or in society, and the limits of artistic creation. Between the description of atmospheres and characters, Bigas enjoys combining what is true and what is merely apparent, while raising crucial issues like brilliance and mediocrity, the ambiguity of memory, ambition, the desire to be important and the limits of artistic creation. The pace of his writing and well-founded structures are the basis of Bigas style, which evokes a constant confrontation between racional and irracional, chronicle and literary fiction.

He begun his literary career with the novel Recorda en Barné (Barné Remembers, 1999) an endeavour that aims to combine science and literature in a collection to this effect. His second work, Tan lluny de Roma (So Far from Rome, 2007), is set in the mythical Rome of the paparazzi and the actors that move in Via Veneto, and introduces the reader into a fascinating tour of Italian art and architecture which become, along with human memory and the obsessive presence of Rome as a stage setting, the unquestionable stars of the book. Five years later Bigas published A terra les muralles! (Tear Down the Walls!, 2012), a historical novel which narrates the adventures of Ildefons Cerdà and Ferdinand de Lesseps during the bombing of Barcelona in 1842.

Joan Maria Bigas was recently trained as a playwright at the Obrador form Sala Becket in Barcelona and at the Sociedad General de Autores (SGAE), with the professors Esteve Soler and Paco Zarzoso. He is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers).

Web page: Carme Ros for AELC.
Documentation: Author’s personal files.
Translation: Julie Wark.
Photographs: Author’s personal files and of the publisher Angle Editorial.

Biografia

Joan Maria Bigas Serrallonga va néixer a Barcelona l’estiu de l’any 1961, en una família de l’esquerra de l’Eixample. El fet de ser fill únic potser va influir en la seva passió precoç per la lectura, la qual, com un fet natural, el va portar a l’interès per l’escriptura.

Va ser alumne de l’Institut Jaume Balmes de l’Eixample, on va viure els inicis del període democràtic i la recuperació de l’autonomia per a Catalunya. En aquests anys comença la presa de consciència sobre l’existència d’una literatura en la llengua pròpia, que fins aleshores havia estat gairebé desconeguda per a tants joves com ell.

En sortir de l’institut, l’any 1979, arriba el moment de prendre una decisió difícil, que influirà en ell de forma decisiva: es dedicarà a les ciències, per a les quals sent interès i demostra capacitat, però no abandonarà les lletres, la literatura, que l’acompanyarà de forma constant al llarg de la seva vida. La decisió d’iniciar els estudis d’enginyer de camins va coincidir amb l’ingrés a l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana. En aquests anys Joan Maria Bigas va poder conèixer en persona alguns dels grans noms de la literatura del país. És encara fresc el record de les visites a la casa de Ricard Salvat, que oferia un porto excel·lent, o a la casa de Manuel de Pedrolo una tarda que estava desolat perquè acabava de conèixer la mort de Marguerite Yourcenar.

La dificultat dels estudis d’enginyeria li va fer reduir la seva activitat literària, només mantinguda per la pertinença a l’Associació. El 1987 ja era enginyer de camins, i va ampliar la seva formació amb estudis d’economia, gestió empresarial i urbanisme. En aquest camp, actualment és vocal de comissions del Col·legi d’enginyers de camins a Madrid i a Barcelona i exerceix de professor a cursos de postgrau de mobilitat i urbanisme.

Tot plegat va posposar la decisió que havia pres de dedicar-se també a la literatura. No obstant, a finals dels anys noranta sorgeix l’oportunitat de participar en la col·lecció Solaris d’Eumo editorial, una experiència insòlita en el nostre país que aplegava ciència i lletres en una sola obra. Fruit d’aquest treball va ser, l’any 1999, la novel·la Recorda en Barné, que va aparèixer amb il·lustracions del dibuixant Cesc, i va suposar la seva dedicació més continuada a l’escriptura a partir d’aquest moment.

Des de la data de la publicació de la seva primera novel·la, Joan Maria Bigas va iniciar els treballs de la segona, centrada en Itàlia, que l’havia d’ocupar al llarg de set anys. No obstant, abans de la publicació de la segona novel·la, encara s’avançarien dos llibres més, però aquests de caire tècnic, relacionats amb la seva professió d’enginyer i la seva especialització en el transport públic: es tracta de dos manuals tècnics, el primer dedicat al transport públic urbà (2004), i el segon a la nova generació de tramvies (2006).

Finalment, el novembre de 2007 es publica la seva segona novel·la, Tan lluny de Roma, esperonat per l’entusiasme de l’equip d’Angle Editorial, que l’ajuden a decidir-se a fer realitat un projecte destil·lat lentament, amb cura i sense pressa, madurat al llarg de nits de treball i polit una i altra vegada fins al seu estat definitiu.

Les bones crítiques rebudes per Tan lluny de Roma, entre les quals destaca una de Xavier Pla al suplement de Cultura de l’Avui, que li atorga quatre punts sobre cinc, fan que Joan Maria Bigas es plantegi continuar endavant amb un projecte que li ha anat voltant pel cap des de fa uns mesos: escriure una novel·la sobre Barcelona. En concret, una novel·la històrica sobre la formació de la Barcelona moderna, i sobre un dels seus protagonistes fonamentals, l’enginyer urbanista Ildefons Cerdà.

Joan Maria Bigas prepara aquesta obra mitjançant un procés de documentació extens i sistemàtic. Les visites a l’Arxiu Històric de la Ciutat i a la Biblioteca de la Facultat d’Història són la base de la investigació sobre la ciutat del XIX. Juntament amb els documents d’Ildefons Cerdà, en el procés de documentació apareix també un moment històric important per a la ciutat: la revolta o bullanga de 1842, i el bombardeig de la ciutat per les tropes del general Espartero. I en aquest moment, la figura clau del cònsol francès, Ferdinand de Lesseps.

L’autor decideix fragmentar la narració de la vida i obra de Cerdà i centrar-se exclusivament en l’any 1842, l’any del bombardeig i de la joventut de l’urbanista. I l’any en què Ferdinand de Lesseps, cònsol de França a la ciutat, es proposa salvar Barcelona del bombardeig i fa de mitjancer entre el govern i els revoltats. L’acollida i passió d’Angle Editorial fan possible altra vegada la publicació de la tercera novel·la de Joan Maria Bigas, A terra les muralles!, que surt d’impremta el juny de 2012.

Mentre conclou la seva obra narrativa es forma com a escriptor teatral a l’Obrador de la Sala Beckett de Barcelona i a la Societat General d’Autors, realitzant cursos amb Esteve Soler i Paco Zarzoso.

Joan Maria Bigas, a la seu d'Angle Editorial, 2007.
Joan Maria Bigas, a la seu d'Angle Editorial, 2007.
Joan Maria Bigas a l'Eixample de Barcelona, estiu 2007.
Joan Maria Bigas a l'Eixample de Barcelona, estiu 2007.
Joan Maria Bigas a la Via Giulia de Roma, escenari de la seva segona novel·la, Sant Joan de 2007.
Joan Maria Bigas a la Via Giulia de Roma, escenari de la seva segona novel·la, Sant Joan de 2007.
L'autor a Barcelona, 2004.
L'autor a Barcelona, 2004.
L'autor a Barcelona, 2004.
L'autor a Barcelona, 2004.

Tan lluny de Roma.

Argument

Enmig de la crisi dels anys noranta, quan a Itàlia encara perduren les ferides dels anys de plom, Claudio Toscani inicia una recerca sobre la veritable personalitat de Marco Amato, un famós arquitecte que va viure els anys intensos de la dolce vita romana. Novel·la d’iniciació, els descobriments que Claudio va fent sobre Amato i els qui l’envolten, el condueixen també a una introspecció en la seva ment i en la seva memòria de resultats sorprenents.

Ambientada en la Roma mítica dels paparazzi i els actors que es passegen per Via Veneto, «La deconstrucció de Marco A.» ens introdueix en un recorregut fascinant per l’art i l’arquitectura italiana, les quals esdevenen, juntament amb la memòria humana i la presència obsessiva de Roma com a escenari d’un teatre, en els protagonistes indiscutibles del llibre: especialment l’arquitectura contemporània, en l’època de la transició europea entre el moviment modern i el postmodernisme, posada en contradicció amb l’art italià del Renaixement i el barroc, que a Roma pesen tant com les pedres escampades pels fòrums.

Dotat d’una extraordinària capacitat per a la descripció dels ambients i els personatges, l’autor ens proposa avançar amb Claudio Toscani en la narració d’una història d’ascensió social i d’accés a la fama, i en el descobriment dels engranatges que l’han feta possible, els mateixos que han conformat la nostra societat del tombant de segle. La combinació de les veus que narren, juntament amb els records del protagonista, ens endinsen en un itinerari oníric on apareixen personatges de la dolce vita com Fellini, Gassman, Rossellini o Visconti barrejats amb personatges de ficció, en una prodigiosa mescla que no permet destriar entre el que és veritat i el que és mentida, entre l’obra vertadera i l’obra falsa, perquè totes dues conformen la grandesa d’allò que en diem novel·la.

El propòsit de l’autor, segons l’autor

Tan lluny de Roma és el fruit de set anys de treball: no un treball continuat sinó fragmentari, acumulatiu, compartit amb el creixement dels meus fills petits i amb la meva professió d’enginyer. Vaig començar el llibre cap a l’any 2000, just en el moment de la publicació de la meva primera novel·la, Recorda en Barné, editada per Eumo dins de la col·lecció Solaris.

Tan lluny de Roma és una novel·la difícil de classificar i d’explicar. No perquè sigui confusa o especialment difícil de llegir (em diuen sovint que malgrat les estructures complexes i els diversos plans narratius, el meu estil és prou planer), sinó perquè he volgut avançar amb diferents temes alhora, en paral·lel o, millor dit, fent sanefes que s’entrecreuen al llarg del fris: la veritat i l’aparença, la creació artística, el geni i la mediocritat, l’ambigüitat de la memòria, l’ambició i el desig de transcendència… No es tractava de dir-ho tot, un defecte que es sol atribuir a les primeres obres, sinó de dir tot allò que era necessari aquí i ara.

¿Per què Roma? Perquè és una ciutat on hi tinc família (ara ja cent per cent italiana), i en la qual he viscut de prop l’art i l’arquitectura, ja des de ben jove. Però també perquè Roma som nosaltres, és la societat que ens envolta, és la ciutat que es va reinventar després de la Segona Guerra Mundial i va fabricar l’engany de la dolce vita a partir de fotos dels paparazzi per poder oblidar les misèries del passat i per amagar les del present; és, en certa manera, un símbol de la mateixa Europa. El gran repte era fer actuar a Roma amb personatges versemblants, treballar amb personatges italians de debò i evitar els recursos fàcils dels estrangers que hi viuen de pas, una forma habitual d’amagar el desconeixement de l’escenari on es mou l’acció. Un altre repte era erigir l’arquitectura com a gran escenari de la narració; no pas l’únic, perquè també hi ha l’art, però sí que penso que la meva obra traspua una gran estimació per l’arquitectura, una professió que també m’hauria agradat exercir, si hagués tingut un traç digne i més aptituds per al dibuix. L’arquitectura contemporània és doncs, per oposició amb l’art i l’arquitectura antigues de Roma, una altra dualitat que planteja el llibre, un nou contrapunt que ens fa avançar en la trama.

El ritme, la música del text, és una qüestió que com a escriptor em preocupa enormement, i espero que això es noti, o altrament no hauré aconseguit el que em proposava. El discurs narratiu ha de ser un fluid que avança, per entre revolts i esculls, però sempre amb un flux continu, ininterromput, coherent, fent figures harmonioses per entre les pedres. Les veus que parlen, que aturen momentàniament el discurs, no són altra cosa que els esculls que fan saltar l’aigua i la projecten cap a l’indret necessari per aconseguir l’efecte desitjat.

He escrit sempre enmig d’un somni. Durant el dia he polit allò que havia sorgit espontàniament durant nits inacabables. Si llegiu la novel·la, hi trobareu les estàtues de la Vil·la Sciarra, que et deixen passar fent gestos gentils amb els braços escapçats. Vaig conèixer aquesta vil·la de Roma durant el 1979, quan tenia divuit anys; sense haver-hi tornat més ni recordar-ne els detalls, varen sorgir de l’inconscient aquestes estàtues i es varen situar al mig de la narració. Quan vaig tornar a la Vil·la Sciarra, l’any 2003, em vaig adonar que efectivament existien les estàtues i tenien els membres trencats, i que allò que havia escrit com una ficció era exactament el que havia vist feia gairebé trenta anys i havia guardat en el fons de la memòria; allò que només es podia recuperar amb el somni de l’escriptura.

Així ha estat la formació de Tan lluny de Roma. Però, com es diu al llibre: «Després de les paraules, queda el silenci, un silenci construït amb mots escrits sobre paper, signes concatenats que sobreviuran en els teus ulls que ara llegeixen».

Coberta del llibre Tan lluny de Roma.
Coberta del llibre Tan lluny de Roma.

Vincles

Comentaris d'obra

A terra les muralles! comença amb l’arribada d’Ildefons Cerdà a Barcelona –després d’estudiar a Madrid–, que coincideix amb l’arribada de l’enllumenat alimentat per gas a la zona del Pla de Palau, i es clou amb el bombardeig contra la ciutat ordenat pel general Espartero. Entremig, 400 pàgines que narren amb mestria un instant convuls de la història de la ciutat quan es compleixen 170 anys d’uns fets que, per molts motius, semblen molt més llunyans.

Joan Maria Bigas (Barcelona, 1961) va publicar el 2007 Tan lluny de Roma, una magnífica novel·la que, com passa sovint, va ser força ignorada. L’hi va publicar Angle, editorial que repeteix amb A terra les muralles!. Joan Simón, editor d’Angle, confessa: «Per la qualitat de la novel·la anterior, esperàvem amb ganes aquesta nova; la veritat és que és superior, sobretot en ambició literària.»[…]

Bigas té molta habilitat a l’hora de mostrar les diverses capes socials i, a més, en contextos complexos. «Per documentar-me sobre aquesta època vaig buscar en fonts molt primàries; Josep Fontana és qui desenvolupa més la història de Barcelona. També vaig buscar a la biblioteca de la Facultat d’Història i a la Casa Ardiaca, on vaig poder consultar el dietari original manuscrit de Cerdà», explica l’autor.

Va dedicar dos anys a crear l’esquema de l’obra i a documentar-se i uns tres més a escriure-la. «He volgut fer ficció, una novel·la; i ho és, coral. L’esquelet és històric i el format, epistolar, però gràcies a la ficció miro de mostrar com podia ser aquella època. No he afegit cap trama amb misteris o assassinats…»

Les relacions socials, els amors i les traïcions, són més reals que en moltes novel·les històriques amb intencions de best seller, en el sentit de no forçades, com ara un fragment en què un grup de burgesos que fugen a les cases d’estiu de fora muralles quan la situació es torna perillosa contemplen, com si fos un espectacle, el bombardeig amb què Espartero ataca la ciutat.

La cadena econòmica

«És una època en què es pren consciència de les classes populars. Els diners dels indians que tornen a la ciutat després de fer-se rics a Amèrica serveixen per construir fàbriques. Els pagesos fugen de la misèria i van a treballar a Barcelona. I sorgeixen moviments com ara el socialisme utòpic i els icarians, que promouen la igualtat, que els nens no treballin, que la ciutat tingui més aire… Una mena de comunisme que s’enfronta al capitalisme», explica Bigas amb la passió de qui està amarat d’informació, i «aquests moviments influeixen molt en el que va venir després: la Renaixença i el pla Cerdà».

Són escriptors, metges, higienistes, arquitectes… que es preocupen pel que està a punt de passar a la ciutat, que s’ha convertit en una olla de pressió amb només cinc portes, cinc vies d’entrada, o de fugida.

A terra les muralles! és una novel·la versemblant i acurada, sense anacronismes ni descuits, madurada o cuinada a foc lent, en què l’autor ha abocat creativitat «en el que es diu, però sobretot en com es diu».

Bigas, que és enginyer de camins i especialista en transport i urbanisme, primer volia fer una novel·la sobre Cerdà, però es va adonar que la joventut de l’urbanista era molt interessant, en un entorn de tensió social que va desembocar en revoltes al llarg de tot el segle XIX.

(Lluís Llort. «Entre llums i bombes», El Punt Avui, 25 de juny de 2012)
 

* * *
 

Tan lluny de Roma és el segon llibre de l’enginyer Joan Maria Bigas, ambientat en la ciutat de la dolce vita, dels paparazzi i dels actors que es passegen per Via Veneto. L’obra introdueix el lector en un recorregut per l’art i l’arquitectura italiana. La combinació de les veus narradores amb els records del protagonista crea un itinerari oníric en què apareixen personatges reals com ara Fellini, Gassman, Rossellini i Visconti, a més de personatges de ficció.

La història arrenca enmig de la crisi dels noranta, quan a Itàlia encara perduren les ferides dels anys del plom. Un dels personatges centrals del llibre, Claudio Toscani, inicia una investigació sobre la veritable personalitat de Marco Amato, un famós arquitecte italià que va viure de forma intensa aquell ambient i va aprofitar-se’n per ascendir socialment a costa d’amagar «zones fosques». A través de la barreja de passat i present es va teixint un relat d’elements que es contraposen. Temes com ara la veritat i l’aparença, el geni i la mediocritat, l’ambigüitat de la memòria, l’arquitectura antiga i moderna aporten la «visió polièdrica» de la Itàlia de la segona meitat del segle XX.

Per Bigas, els dos grans reptes eren «fer actuar Roma amb personarges versemblants», amb italians de debò, i «erigir l’arquitectura com a escenari central de la narració».

La novel·la de Bigas és fruit de set anys de treball. La seva professió, enginyer de camins, mai ha estat incompatible amb la seva passió per escriure. Després de publicar Recorda en Barné (1999), va començar a fer una recerca documental dels anys de la reconstrucció de la capital italiana després de la Segona Guerra Mundial per recrear-la amb tots els detalls.

(Maria Soldan. El Punt, 13 de febrer de 2008)

 

 

Antologia

Apoteòtic però no despòtic, líder dels mortals que viuen al seu voltant, segur d’ell mateix i etern desconfiat, magnànim a la manera dels prínceps antics, ferm negociador, orador subtil, devorador del poder a mans plenes (amb el qual gaudeix de sotmetre i humiliar les persones sense temor a la llei), mentider a dosis controlades, psicòleg astut capaç d’endevinar el seu adversari a la primera mirada, conservador de darrera hora per amagar les tendències feixistes (cada cop més convençut que la violència és l’última manera d’imposar les conviccions de la majoria), cínic i sense ideals, dotat d’una intuïció perfecta per olorar d’on ve el vent, home sense vicis, àngel del consens i diable de la intriga, Ciceró de l’oratòria, dirigent de la Democràcia Cristiana protegit amb la tranquil·litat d’apostar a cavall guanyador (ell que viu obsessionat per manar damunt dels altres) el dottore, Angelo Farnese va avançar amb passos greus des del seu cotxe oficial de color negre fins a la tarima amb micròfon parada per a ell al gran vestíbul

—Ah, malaurat Marco Amato

va exclamar alçant el cap abans de pujar al taulat on ell sabia que avorriria tothom amb el seu discurs: el ministre va fingir una expressió d’interès per l’obra de l’arquitecte recentment traspassat molt adequada per fer front a la gernació de periodistes, fotògrafs i càmeres de la televisió que li escrutaven els plecs més ocults del rostre, va mirar atentament la barreja de columnes corínties i finestrals de ferro galvanitzat, els inefables murs de maó travessats per vetes de rajola blanca, les boles de formigó, els arquitraus guerxos, els paraments convergents, i va sentir que alguna cosa en el seu interior s’estremia amb disgust (era aquell tremolor la constatació de l’existència de l’ànima?), però com de costum va conservar el rostre immutable, cobert amb la màscara de l’interès per les coses que el voltaven, malgrat que el seu interior pugnava per trair-lo perquè fins feia poc era el degà dels arquitectes de Roma (això no es podia oblidar) i era clar que una mica de bon gust encara el conservava. Li calia, però, desfer-se’n ben aviat: ara les coses havien canviat, havia estat nomenat ministre i es devia més al poder que no a l’estètica, al pragmatisme i no a les utopies. Els problemes d’Itàlia eren greus, pensà en un d’aquells moments de lucidesa que el caracteritzaven

—Ciao, com esteu, què hi ha de nou?

mentre repartia, amb braç equànime, salutacions als convidats que s’anaven creuant amb ell a mesura que avançava pel vestíbul, recordant gairebé tothom pel seu nom i fent honor així a la seva fama de memòria prodigiosa. De sobte, el príncep va veure la figura encorbada de Silvio Müller, que l’esperava al costat del podi. Barrinant a cent per hora, va meditar inquiet que per primera vegada ja no tenia un arquitecte de tanta confiança com Marco Amato al seu costat, un home de qui coneixia què volia, lleial per interès (millor que no pas fidel) i que entenia les coses a la primera, fet que evitava al dottore els freqüents atacs d’ira que en tan mal lloc el deixaven. A Silvio, en canvi, el coneixia poc (va pensar mentre el mirava de dret als ulls i encaixava la seva mà), de fet fins i tot se’n malfiava, però això era ben bé una intuïció sense fonaments. Així és la vida, avui hi som i demà ja no hi som, va pensar Angelo Farnese evocant Marco Amato mentre pujava al podi, mentre escombrava amb la mirada tots i cadascun dels presents, donava uns copets de prova al micròfon traïdor i desplegava un paper que duia guardat a la butxaca de l’infern

—Buongiorno, senyores i senyors, siguin tots benvinguts a la cerimònia d’inauguració de l’hospital de Viterbo… Ja he dit abans a la premsa que penso que aquest edifici és un dels millors projectes dels últims temps de Marco Amato, el nostre estimat arquitecte, el pare de la pàtria, una obra que en tot cas demostra que el seu autor es va recuperar d’una sequera creativa que molts maliciosament li atribuïen, uns anys de sequera censurables per a alguns…, com si el creador no tingués també dret al repòs, com si no pogués disposar del seu setè dia, fer una aturada en el camí per observar la seva obra i per decidir nous camins… 

(Del capítol cinquè de Tan lluny de Roma. Barcelona: Angle, 2007)
 

Coberta del llibre Tan lluny de Roma (2007).
Coberta del llibre Tan lluny de Roma (2007).