«I Anvers? Els versos han tornat a l’ortodòxia del marge dret de la pàgina, ja no hi ha una diàspora de síl·labes sinó un cert retorn a l’obediència. S’afebleix la síncope, s’atempera el contratemps, s’aixeca la discursivitat i guaiten de bell nou l’insomni, la paüra i la sedició. No podem mirar enrere, però, al mateix temps, un mai no torna d’enlloc intacte: sempre queden, adherits al teixit del vers, rastres del viatge. I com llegim al poema «L’anvers», «¿és potser la mateixa, si és de tornada la senda?». És per això que Anvers s’ha de llegir en relació amb l’escriptura anterior, especialment amb els dos darrers llibres, amb els quals estableix un vincle regit per la noció de velocitat. Miquel Bezares ha citat alguna vegada e. e. cummings com una de les seves fonts. Crec, però, que la presència del poeta nord-americà no s’ha de rastrejar en la tipografia descentrada del Tríptic del Vers —de fet, els experiments tipogràfics ja els trobam a llibres molt anteriors a aquest tríptic, com Crònica del desfici— sinó, més aviat, en la idea d’acceleració. En la poesia de cummings cada unitat verbal funciona a la màxima velocitat, com una concentració de presència en un segment mínim de temps. També en la poesia darrera de Miquel Bezares la dicció frissa, s’acaramulla, s’atura espantada al caire d’abismes, es desconcerta. En aquests moments de desconcert, la possibilitat d’aparicions és màxima, i també ho és el dinamisme de la poesia, perquè no hi ha res més immobilitzador que la certesa: la certesa és una illa perduda enmig de la mar que, en acollir el nàufrag exhaust, ja no el deixa fugir.»
(Margalida Pons: fragment del text de la presentació de l’obra Anvers. Palma: Edicions del Salobre, 2006)
* * *
«Miquel Bezares (1968), va sorprendre amb el seu primer poemari Cos de calitja, fundat sobre un erotisme d’ampla suggerència. De Carnaval (1990) i Crònica del desfici (1991) fins a 11 poemes 1990 – 1997 (1997) es fa palesa la maduresa poètica formal i estilística, i l’assoliment d’una veu molt personal que s’ha refermat per mèrits propis al panorama de les nostres lletres.»
(Francisco Díaz de Castro i Antoni Xumet Perelló: «Anotacions mínimes d’un paisatge: jove poesia a Mallorca», Caràcters (València), núm. 8, juny de 1999, p. 3-4)
* * *
«No deu ser del tot casualitat que els dos darrers llibres de poemes de Miquel Bezares (Llucmajor, 1968) incloguin la paraula vers en el seu títol (Versllum, de l’any 2000, i El convers, que ens presenta ara). Els versos que escriu Bezares són també versos per escoltar, però per escoltar amb els ulls. Una mica com allò de la différence de Derrida: la seva diferència és només perceptible sobre la pàgina escrita, on la tipografia esdevé tan significativa com el ritme o la rima o més. Es tracta d’un camí poc explorat en la tradició catalana (encetat per Junoy i Papasseit) i en general arginat de les poètiques que formen part de l’establishment literari. En el cas de Bezares, però, i a diferència dels primers avantguardistes catalans, la disposició tipogràfica sobre la pàgina no té una finalitat estrictament mimètica, sinó que proposa dispersions de sentit anàlogues, però no equivalents, a les que es poden aconseguir per procediments estrictament fonètics. […]
El convers continua, doncs, la trilogia iniciada amb Versllum. Es tracta, en aquest cas, d’un poemari format per dues seccions simètriques de 27 poemes cadascuna, titulades Introvèrsia (novament el mot incorpora la paraula vers) i El convers, com el mateix títol del llibre. La proposta de Bezares arrenca del modernist nord-americà e.e. cummings i es podria dir que és, en la forma, una iniciativa comparable a la de Susan Howe i Charles Bernstein en la poesia nord-americana, i paral·lela si es vol –per citar un exemple de la seva mateixa fornada– a la de la valenciana Maria Josep Escrivà (un cognom que –casualment?– novament evoca l’escriptura). En el cas d’aquests joves autors en llengua catalana cal assenyalar que es troben amb una dificultat no gens negligible: com molts poetes de primera línia de la modernitat, e.e. cummings no té cap llibre traduït al nostre idioma, la qual cosa vol dir, simplement, que la seva proposta no ha estat incorporada a la nostra llengua literària, i la feina està per fer.»
(Melcion Mateu: «Vindicació del vers», Avui Cultura, 17 de juny de 2004, p. 13)
* * *
«El poeta Miquel Bezares havia demostrat amb tres reculls anteriors de relats breus (Susanna i l’estranger, Plaça d’Àfrica i Susannes) que era també un narrador de primera qualitat, un d’aquests narradors inclassificables que presenten i defensen, des de la primera línia dels seus llibres fins a l’última, allò que se sol anomenar un món propi, amb unes obsessions temàtiques i estilístiques molt marcades que conferien als seus contes un cert caràcter desafiant i hermètic. Ara, amb Quan els avions cauen (i que ningú no cerqui connotacions morboses en un títol que ja existia abans de l’11 de setembre), Miquel Bezares no «confirma» res que no es trobàs ja ben present i palès en els llibres anteriors (i en particular a l’últim, Susannes), però diguem que poleix i afina tot el conjunt per oferir-nos el que, a parer meu, és el millor dels seus llibres fins ara.
L’escriptura de Bezares continua aglutinant, com ja li és habitual, simbolisme vuitcentista, expressionisme de principis del XX, elements fantàstics procedents indistintament de la tradició romàntica (narradors com Nerval o Leconte de Lisle semblen guaitar per la base), la narrativa popular i el cinema, i una inquietud existencial que es manifesta en la trencadissa noció d’identitat característica dels individus que protagonitzen els seus relats. Aquesta individualitat tan fràgil acostuma a presentar-se condicionada pel desig eròtic i la volubilitat de les relacions sentimentals, temes entorn dels quals gira el gruix de l’obra narrativa i poètica de l’autor. A Quan els avions cauen, però, es depuren certs excessos retòrics i l’acció i l’expressió es tesen fins al punt just abans del col·lapse, una mica a la manera de Raymond Carver. Per altra banda, al costat de la voluntat de subtilesa persisteix un registre sarcàstic, de vegades grotesc (vegeu els contes «Fusions i adquisicions», «El ventilador», o «Placebo»), potser no tan reeixit, o, almenys, de resultats més previsibles. Però relats com «Els ocells del migdia», «Quietuds llogades», l’estremidor «Caure en desgràcia», «El nedador» o el que dóna títol al llibre són senzillament brillants, peces mestres que assenyalen Miquel Bezares com un narrador emergent, especialment valuós entre els de la literatura catalana d’avui.»
(Sebastià Alzamora: «Miquel Bezares, «Quan els avions cauen»», Serra d’Or, núm. 506, febrer de 2002, p. 71)
* * *
«Miquel Bezares (Llucmajor, 1968) fa molts anys que cultiva la poesia i la narrativa breu –precocíssim, l’autor es va autoeditar el primer llibre el 1987–, però no ha estat fins a Els avions cauen que ha publicat els seus relats en una editorial barcelonina. Malgrat que això pugui semblar el procés natural en una trajectòria que ha estat llarga i constant, el fet és que malauradament no és sempre fàcil, per a un autor de l’anomenada perifèria, aconseguir que les seves obres trobin el públic al qual en definitiva van destinades. El seu llibre anterior de relats, per exemple, Susannes (1999), era ja un recull perfectament tancat, unitari i madur, però va patir d’una difusió limitadíssima per part de la desapareguda editorial mallorquina Di7.
I tanmateix, en aquests temps que volen abocar-nos cap al pensament únic, la dieta multicultural i el consumisme exagerat, la condició de perifèric no pot ser sinó un avantatge: un avantatge respecte a la cultura del nucli difusor que sempre se’ns acaba imposant, que tard o prest tots acabem assumint com a pròpia. Aprofitant aquest avantatge, traient partit d’aquesta riquesa, Bezares ens ofereix una mirada reveladora sobre allò que tots coneixem; retrata universos personals que s’esfondren, morts inesperades, relacions que s’acaben i que sovint són en si mateixes perifèriques, desviades, heterodoxes: una distorsió en relació amb el model imperant. És significatiu en aquest sentit, el relat que dóna títol al recull –un títol d’una desafortunada actualitat, tot i ser anterior a les catàstrofes recents–: els avions poden caure, però la mirada de Bezares s’atura uns segons abans de l’estimball, en el clímax de la tensió psicològica; una vegada esbossat l’apunt, renuncia a completar-lo. Les narracions ens mostren que les coses no són allò que semblen, però sovint tampoc no se’ns acaba de dir quina és la seva naturalesa última. […]
Bezares és un remarcable cultivador dels gèneres breus, la lírica i el relat, que sotmet el llenguatge a la màxima exigència de síntesi i precisió sense renunciar a explotar les seves diverses possibilitats, que l’han portat a practicar des de la poesia visual al conte llarg. D’una banda, les narracions de Quan els avions cauen tenen una certa afinitat amb aquella tradició que va des d’Anton Txèkhov a Raymond Carver i que passa per Ernest Hemingway: la tradició de l’apunt psicològic, la intensitat del llenguatge i la humanitat dels personatges. Però, d’altra banda, l’exercici de compressió a què Bezares sotmet els recursos expressius no el condueixen pel camí del minimalisme: la seva prosa és rica en recursos; alguns personatges esdevenen caricatures; el punt de vista de vegades coqueteja amb els límits de l’objectivitat. […]
Quan els avions cauen és, doncs, un recull de contes més variat que l’anterior de l’autor, Susannes –on sovint les protagonistes compartien el mateix nom propi i una concepció heterodoxa de les relacions humanes–, però en tots els relats que l’integren Bezares se’ns revela com un narrador d’una eficàcia consumada, amb una prosa alhora poètica i precisa, capaç d’adaptar-se a la descripció minuciosa, de gran plasticitat, a l’anàlisi psicològica o la lleugeresa del diàleg. Un escriptor –narrador i poeta– de gran potència suggeridora, que ens desvela l’angle ocult de la realitat i que és prou subtil per captivar-nos precisament amb les paraules que es deixa en el tinter.»
(Melcion Mateu: «Veritats a mitges», Avui Cultura (Barcelona), 14 de març del 2002, p. 10)
_0.webp)
