Josep M. Benet i Jornet neix el 20 de juny de 1940 en el si d’una família treballadora, instal·lada al barri barceloní de Sant Antoni. Als tres anys i mig, va ingressar al col·legi de Paüles del carrer Hospital, anècdota biogràfica que anys més tard va recollir a La desaparició de Wendy. Als sis, va entrar als Escolapis de la ronda de Sant Antoni, on va cursar el batxillerat elemental. L’afició pel teatre es va manifestar ben aviat al col·legi amb la seva participació en un parell de funcions teatrals.
Tot i les limitacions econòmiques i familiars, la lectura es converteix, ja des de la seva joventut, en una passió, tal com ell mateix explica:
«A casa hi havia pocs, comptats llibres. No anàvem al teatre. Tanmateix, així que vaig aprendre a llegir (em va costar, era molt talòs), els llibres se’m van convertir en una passió. Entre demanar que em regalessin una joguina o un llibre (no hi havia mitjans per a les dues coses), preferia un llibre.» (Benet i Jornet, J.M.: «Qui sóc i per què escric», dins L’escriptor del mes. Generalitat de Catalunya, 1993)
Llegia novel·les de «duro» en castellà: Alf Manz (lladres i serenos); José Mallorquí (oest); George H. White (ciència-ficció) i Marisa Villardefrancos (sentimental) i alguns clàssics com Juli Verne o Karl May. Però sobretot llegia tebeos, els quals van ser la seva distracció constant, durant anys. Ell mateix, amb un paper qualsevol, se’ls fabricava. En va produir col·leccions senceres, incloent-hi dibuix i text. Aquells tebeos, en què es conjugaven la imatge i el diàleg, van ser, potser, el primer pas cap al teatre.
Pressionat per la família, va ingressar a l’Escola Industrial per realitzar els estudis de peritatge, però no els va finalitzar. Als divuit anys va decidir no tornar a l’Escola i acabar el batxillerat superior. Després, va anar a la universitat, on va cursar filosofia i lletres. Per a Josep M. Benet i Jornet aquesta experiència va ser molt important. L’objectiu no era estudiar una carrera, era trobar la manera d’aprendre a escriure. No va ser a les classes, però, on va trobar resposta a les seves inquietuds, sinó en els companys, amb els quals va compartir la literatura i la reflexió.
L’any 1962, es va apuntar com a alumne lliure a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), on va conèixer Ricard Salvat, Maria Aurèlia Capmany, Carme Serrallonga, Josep Montanyès, Fabià Puigserver i Francesc Nel·lo entre d’altres. La relació amb alguns d’ells va ser força enriquidora, tal com ell mateix reconeix:
«La Maria Aurèlia era una persona que realment tenia molt de tracte amb tothom i incitava la gent perquè xerrava molt; et portava a casa seva en festes que feia en un pis petitó de la Rambla de Catalunya, dalt d’un àtic, i allà ens amuntegàvem tots i ens parlava de París, del que havia vist, parlava del Nouveau Roman, incitava a llegir llibres… Realment va ser important la relació amb ella. També resultava interessant parlar amb la Serrallonga, d’una manera més reposada i, després, evidentment, amb els companys. Però, sobretot, la Maria Aurèlia era, en aquest sentit, un motor d’explosió bastant considerable.» (Nadal, M.: «El teatre, el joc apassionat de Josep M. Benet i Jornet», dins L’escriptor del mes. Generalitat de Catalunya, 1993)
L’any 1963, empès per Adrià Gual, es va presentar al premi Josep M. de Sagarra, que va guanyar amb Una vella, coneguda olor. Així, va encetar la seva carrera com a autor dramàtic, i es va fer realitat un somni perseguit al llarg dels anys.
Josep M. Benet i Jornet sempre havia volgut ser escriptor, però la manca de confiança i les circumstàncies personals, li feien pensar que es tractava d’un desig irrealitzable:
«Un bon dia, per les bones, sense haver anat pràcticament al teatre, vaig decidir que escriuria per al teatre; però jo em pensava […] que el que escriuria mai no s’estrenaria, ni tan sols es publicaria… em semblaven coses massa grans, llunyanes, impossibles. Així i tot, tenia ben clar que tota la vida escriuria.» (Burguet, F.: «Josep M. Benet i Jornet, 25 anys d’aventura teatral», El món (Barcelona), núm. 307, abril 1993)
Escriure suposava trencar radicalment amb la tradició familiar (l’avi Josep Benet havia estat pagès a les Borges Blanques; l’avi Francesc Jornet, metge a l’Hospitalet del Llobregat i el pare, Pere, comptable i auxiliar administratiu a l’Ajuntament de Barcelona) i, alhora, eixamplar-ne els horitzons. Així, doncs, escriure era una aventura; però la seva dèria pel teatre va fer que es comprometés a viure-la.
El teatre és per a l’autor una passió. Tal com ell mateix confessa, el teatre és una experiència vital, una manera de poder interpretar el món:
«Per a mi el teatre ho és tot, és la meva vida. La vida crec que és absurda, no li veig sentit… Suposo que no en té cap. Llavors l’única cosa que et queda és triar un joc; de la mateixa manera que una tarda et distreus jugant a parxís, a la vida tries un projecte, que és un joc, i la gràcia és que tu mateix te’n marquis les regles.» (Nadal, M. 1988)
Però escriure per al teatre és, també, un repte constant. La voluntat d’anar sempre una mica més enllà el fa ser exigent, com ell mateix confessa:
«De vegades, sento dir que hi ha gent que quan escriu s’ho passa bé, gaudeix i no pateix; jo, en canvi, m’ho passo molt malament, i cada vegada pitjor. No sóc cap geni i ho sé perfectament; a més, mai no quedo content del que acabo de fer, i això és una sort, perquè no m’encanto davant del que escric, no em miro el melic, i cada cop que començo una obra nova, procuro esforçar-m’hi més i exigir-me més a mi mateix.» (Burget, F. 1988)
Josep M. Benet i Jornet desconfia de la inspiració. L’escriptura és una tasca difícil, per a la qual és millor utilitzar una bona dosi d’esforç constant i de treball continu. Escriure, doncs, no és un acte sublim, producte del geni creador, sinó una tasca laboriosa i perseverant, com ell mateix explica:
«Escriure és difícil. I segons sembla l’escriptor no pot estar mai segur que treballant obtindrà els productes sòlids que cobeja. És que en art hi ha, doncs, un element d’importància qualitativa que no es compensa amb l’esforç de la feina? Aquest element hauria de ser allò que anomenen geni, i que l’aprenent d’artista posseeix o no posseeix. De tota manera, per si de cas, val més pencar […]. Potser ni treballant aconseguirem l’objectiu que somiem, però almenys, sí, haurem construït un producte artesanal honest; i assegurar aquest resultat ja mereixeria respecte en els temps que corren.» (A «Notes al marge», dins Descripció d’un paisatge. Barcelona: Edicions 62, 1979)
Aquesta perspectiva de l’ofici d’escriure ha guiat tota l’obra de l’autor, fins i tot en els moments més difícils, com per exemple l’estrena de Berenàveu a les fosques, al teatre Capsa de Barcelona, el 29 de març de 1973. Aquest va ser un moment dur per a l’autor, com ell mateix refereix:
«L’aventura comercial va resultar un fracàs de públic, i la crítica, en general, va tractar autor i obra amb tebior si no amb desdeny. Ho vaig passar malament; a conseqüència de la patacada, i no era la primera del mateix estil que rebia, o amb la patacada com a corroboració que el magre món escènic de l’època no donava un duro pel meu futur.» (A «Nota de l’autor», dins Berenàveu a les fosques. Barcelona: Edicions 62, 1996)
L’obra va ser rebutjada per la crítica, que la va titllar de drama obsolet ancorat en les fórmules del teatre espanyol dels anys cinquanta. Aquest fracàs, però, no va enfonsar l’escriptor, el qual va decidir ampliar el seu ventall de producció. Així, es va demostrar a si mateix i a la crítica que l’única resposta possible era continuar escrivint per poder explorar nous camins del llenguatge teatral.
L’afany permanent de superació artística de Josep M. Benet i Jornet ha cristal·litzat en més d’una trentena d’obres des d’Una vella coneguda olor, cadascuna de les quals és una resposta al repte apassionant d’escriure per al teatre.
Paral·lelament ha desenvolupat una intensa trajectòria com a guionista per a la televisió, i és responsable dels primers serials produïts per Televisió de Catalunya: Poble Nou, 1993-94; Rosa, 1995-96; Nissaga de Poder, 1996-98; i més endavant Laberint d’ombres, 1998-00; i Nissaga, l’herència, 1999; El cor de la ciutat, 2000-2009 i Ventdelplà, 2005-2010.
La trajectòria de Josep M. Benet i Jornet ha estat reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals el Premi de la Crítica Serra d’Or de teatre en dues ocasions (1986 i 1900), el Premi Nacional de Literatura Catalana de teatre (1991), el Premio Nacional de Teatro (1995), la Creu de Sant Jordi (1997), el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes de guions audiovisuals (1998), el Premi Max d’Honor (2010) i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2013).
Josep M. Benet i Jornet mor el 6 d’abril de 2020 a l’edat de setanta-nou anys.
_0.webp)
