Novel·la Teatre Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Guions Estudis sobre l'autor/autora

Sergi Belbel

Sergi Belbel (Terrassa, 1963). És autor, director i traductor teatral. Llicenciat en Filologia Romànica per la Universitat Autònoma de Barcelona (1986), va ser membre fundador de l’Aula de Teatre de la UAB,  professor de Dramatúrgia a l’Institut del Teatre de Barcelona (1988 a 2006), director artístic del Teatre Nacional de Catalunya (2006 a 2013) i president del Patronat de la Sala Beckett de Barcelona (2016 a 2023).

Amb la seva primera obra, Calidoscopios y faros de hoy, obté el Primer Premio Marqués de Bradomín (1985), i des d’aleshores publica peces teatrals de manera constant i amb gran reconeixement de crítica i públic. El 1987 obté els premis Ciutat de Granollers per Dins la seva memòria i el premi Ignasi Iglésias per Elsa Schneider. Altres obres són: La sang (1988), Després de la pluja (Premi Nacional de Literatura Dramàtica de la Generalitat de Catalunya 1993-95 i Premi Serra d’Or 1994), Morir (premi Born de Teatre, 1995 i premi Nacional de Literatura Dramàtica, 2006), El temps de Plank (1999), Forasters (premi Butaca 2005 al millor text i espectacle teatral), Mòbil (2005) o A la Toscana (2007), Fora de joc (2010), Si no t’hagués conegut (2018) i Hamlet.01 (2022). La repercussió internacional de Sergi Belbel és visible en el gran nombre d’obres seves representades a l’estranger i en les múltiples traduccions que s’han fet dels seus textos, a més d’una vintena d’idiomes. L’any 2017 la versió francesa de Després de la pluja (Après la pluie) s’estrena a la Comedie Française.

Amb peces de ritme àgil i directe, on temes com la comunicació en les relacions humanes i el temps apareixen constantment, és una de les veus més representatives del teatre català contemporani.

L’any 2021 guanya el Premi Sant Jordi amb la seva primera novel·la, Morir-ne disset. Dos anys després publica una segona, Acte de fe.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i de l’Associació Catalana de Dramatúrgia.

 

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Sergi Belbel, Txiqui Vanaclocha i Toni Terrades.
Fotografies: © Felip Mena.

Castellano

Castellano

Sergi Belbel (Terrassa, 1963). Es autor, director y traductor teatral. Licenciado en Filología Románica por la Universidad Autónoma de Barcelona (1986), fue miembro fundador de la Aula de Teatre de la UAB, profesor de Dramaturgia en el Institut del Teatre de Barcelona (1988 a 2006), director artístico del Tatre Nacional de Catalunya (2006 a 2013) y presidente del Patronato de la Sala Beckett de Barcelona (2016 a 2023).

Con su primera obra, Calidoscopios y faros de hoy, obtiene el Primer Premio Marqués de Bradomín (1985), y desde entonces publica piezas teatrales de forma constante y con gran reconocimiento de crítica y público. El 1987 obtiene los premios Ciutat de Granollers por Dins la seva memòria y el premio Ignasi Iglésias por Elsa Schneider. Otras obras son: La sang (1988), Després de la pluja (Premio Nacional de Literatura Dramática de la Generalitat de Catalunya 1993-95 y Premio Serra d’Or 1994), Morir (premio Born de Teatro, 1995, premio Nacional de Literatura Dramática, 2006), El temps de Plank (1999), Forasters (premio Butaca 2005 al mejor texto y espectáculo teatral), Mòbil (2005) o A la Toscana (2007), Fora de joc (2010), Si no t’hagués conegut (2018) y Hamlet.01 (2022). La repercusión internacional de Sergi Belbel es visible en el gran número de obras suyas representadas en el estranjero y en las múltiples traducciones de sus textos, a más de veinte idiomas. El 2017 la versión francesa de Després de la pluja (Après la pluie) se estrena en la Comedie Française.

Con piezas de ritmo ágil y directo, en las que temas como la comunicación en las relaciones humanas y el tiempo aparecen constantemente, es una de las voces más representativas del teatro catalán contemporáneo

El año 2021 ganó el Premio Sant Jordi con su primera novela, Morir-ne disset. Dos años más tarde publica una segunda, Acte de fe.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana y de la Associació Catalana de Dramatúrgia.

 

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC. 
Documentación: Sergi Belbel, Txiqui Vanaclocha y Toni Terrades. 
Fotografías: © Felip Mena.

English

English

Sergi Belbel (Terrassa, 1963), a playwright, theatre director, and translator, graduated in Romance Philology from the Autonomous University of Barcelona (UAB) in 1986. He was a founding member of the UAB Theatre Studio, lecturer in Dramaturgy at the Theatre Institute of Barcelona (1988 – 2006), artistic director at the National Theatre of Catalonia (2006 – 2013), and president of the Board of Trustees of Sala Beckett, Barcelona (2016 – 2023).

His first play, Calidoscopios y faros de hoy, received the First Marqués de Bradomín Award (1985). Ever since then, he has regularly published plays to great critical and public acclaim. In 1987, he was awarded the City of Granollers Prize for Dins la seva memòria and the Ignasi Iglésias Prize for Elsa Schneider. His other works include La sang (1988), Després de la pluja (winner of the 1993-1995 Generalitat de Catalunya National Prize for Dramatic Literature, and the 1994 Premi Serra d’Or Prize), Morir (winner of the 1995 Born de Teatre Prize and the 2006 Prize for Dramatic Literature), El temps de Plank (1999), Forasters (winner of the 2005 Butaca Prize for Best Play and Stage Show), Mòbil (2005), A la Toscana (2007), Fora de joc (2010), Si no t’hagués conegut (2018), Hamlet.01 (2022). 

Sergi Belbel’s international presence is evident in the large number of his plays performed abroad and translations of his plays into more than twenty languages. In 2017, the French version of Després de la pluja (Après la pluie) was staged in the Comedie Française.

With his agile, well-paced plays constantly musing on subjects like communication in human relations and time, he is one of the leading representatives of contemporary Catalan theatre.

In 2021, he received the prestigious Sant Jordi Prize for his first novel Morir-ne disset, which was followed two years later by a second novel, Acte de fe.

He is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers) and of the Associació Catalana de Dramatúrgia (Catalan Playwrights’ Association).

 

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Sergi Belbel, Txiqui Vanaclocha, and Toni Terrades.
Photographs: © Felip Mena.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Sergi Belbel i Coslado neix a Terrassa el 29 de maig de 1963. Llicenciat en Filologia Romànica i Francesa per la Universitat Autònoma de Barcelona (1985), participa, des de l’any 1980, en activitats teatrals amb el grup Gresca / 80 de Terrassa i amb el grup de teatre de l’Institut Français de Barcelona. És membre fundador, des del 1983, de l’Aula de Teatre de la UAB.

El desembre de 1985 obté el Primer Premio Marqués de Bradomín, convocat pel Centro Nacional Nuevas Tendencias Escénicas, per l’obra A.G. / V. W., Calidoscopios y faros de hoy, obra editada i estrenada l’any 1986. Aquest mateix any comença a col·laborar amb el Teatro Fronterizo i escriu les obres Tu, abans i després, que roman inèdita, i La nit del cigne, premi Ciutat de Granollers 1987, estrenada als Amics de les Arts de Terrassa el novembre de 1986 i que es publica el 1988 a la revista Els Marges. Un cop finalitzats els estudis, el curs 1986-1987, obté una beca predoctoral per incorporar-se al Departament de Filologia Romànica, però hi renuncia en acabar el curs per dedicar-se exclusivament al teatre. Des de l’any 1988 i fins al 2006 és professor de Dramatúrgia a l’Institut del Teatre de Barcelona.

L’extensa tasca com a director de teatre de Sergi Belbel s’inicia l’any 1986 amb la direcció de L’augment, de George Perec. Des d’aleshores compagina la direcció de textos propis —Minim.mal Show (1987), Òpera (1989), En companyia d’abisme (1989), Tàlem (1990), Carícies (1992), Després de la pluja (1993), Homes! (1994), Después de la lluvia (1996), Sóc Lletja (amb Jordi Sánchez, 1997), Morir (1998), El temps de Planck (2000), Forasters (2004), A la Toscana (2007), Les roses de la vida (2017), Si no te hubiese conocido (2018), Angle mort (amb Roc Esquius, 2021), Hamlet.01 (2022), Laly Simon (2023), Hamlet.02 (2024), La torradora(amb Roc Esquius, 2025) i El casalot  (2026)— amb la d’obres d’altres autors. Ha dirigit textos de Calderón de la Barca, Schiller, Shakespeare, Goldoni, Molière, De Filippo, Perec, Beckett, Mamet i, d’entre els autors catalans, Àngel Guimerà, Emili Vilanova, Mercè Rodoreda, Josep M. Benet i Jornet, Jordi Galceran, David Plana, Roc Esquius i Cristina Clemente.

La seva obra escrita, sempre emmarcada en el terreny de la dramatúrgia, és extensa i molt guardonada. Des de 1985, publica peces teatrals amb molta freqüència. L’any 1988 apareix Elsa Schneider, guanyadora del premi Ignasi Iglésias 1987. L’any 1990 publica En companyia d’abisme i el 1992 Carícies. Amb Després de la pluja (1993) obté els premis Crítica Serra d’Or de teatre i Nacional de Literatura Catalana de teatre, ambdós l’any 1995, i amb Morir (1995), li són concedits els premis Born de teatre 1995 i el premi del Ministeri de Cultura de literatura dramàtica, el 1996. Fins a dia d’avui, mai ha deixat de publicar peces de ressò, dins i fora de catalunya.

L’any 2021 guanya el premi Sant Jordi amb la seva primera novel·la, Morir-ne disset. Dos anys després n’escriu una segona, Acte de fe. 

La repercussió internacional de Sergi Belbel, en efecte, és perfectament visible en el gran nombre d’obres seves representades a l’estranger —a Catalunya, la representació ha estat sistemàtica—, amb èxits molt significatius de crítica i de públic, sobretot a Llatinoamèrica i a Europa i, en particular, als països de parla alemanya. De la mateixa manera, l’èxit com a dramaturg queda palès en la traducció dels seus llibres a gairebé una vintena d’idiomes, especialment al francès, a l’anglès i a l’alemany, a banda del castellà, idioma al qual s’ha traduït la major part de la seva obra.

De la feina a la televisió és responsable de l’adaptació dramàtica i del guió de la telenovel·la Secrets de Família (1995), amb argument de Maria Mercè Roca, i de l’argument i guió de la sèrie Ivern (1996 – 2001) per a Televisió de Catalunya, publicat a l’editorial Empúries l’any 2002. És autor, també, del guió de Nissaga: l’herència (1999), per a Televisió de Catalunya, i de Después de la lluvia (2000) per a TVE. És creador de la serie Si no t’hagués conegut (2018) per a Netflix, TV3 i DiagonalTV.

En cinema, col·labora amb Ventura Pons en el guió de Carícies (1997), basat en la seva pròpia obra. Ventura Pons també adapta al cinema les seves obres Morir (o no) (2000) i Forasters (2008). Coescriu, amb Cristina Clemente i Aintza Serra, el guió d’Eva, de Kike Maillo (2011), nominat al Premi Gaudí i al premi Goya. També és col·laborador en el guió de les pel·lícules de Lluís Miñarro Stella Cadente (2014) i Love me not (2019)

Com a traductor, ha fet arribar als lectors i espectaors catalans obres de Racine, Bernard-Marie Koltès, Molière, Eduardo de Filippo o Jean-Michel Ribes, entre d’altres.

Entre els anys 2006 i 2013, Sergi Belbel és director artístic del Teatre Nacional de Catalunya i del 2016 al 2023 va ser el president del Patronat de la Sala Beckett de Barcelona.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i de l’Associació Catalana de Dramatúrgia.

Sergi Belbel.
Sergi Belbel.
Imatge de la representació de l'obra A la Toscana.
Imatge de la representació de l'obra A la Toscana.
A la Toscana.
A la Toscana.
Imatge de l'obra Mòbil.
Imatge de l'obra Mòbil.
Representació de El mètode Grönholm, dirigida per Sergi Belbel.
Representació de El mètode Grönholm, dirigida per Sergi Belbel.

Premis

  • Premi Marqués de Bradomín (1986): Calidoscopis.
  • Premi Ciutat de Granollers de teatre (1987): Dins la seva memòria.
  • Premi Ignasi Iglésias (1987): Elsa Schneider.
  • Premi de la Crítica a la millor direcció (1991): Desig.
  • Premi Ojo Crítico de RNE (1992).
  • Premi Nacional de Literatura Dramàtica de la Generalitat de Catalunya (1993-95): Després de la pluja.
  • Premi de la Crítica Serra d’Or de teatre (1994): Després de la pluja.
  • Premi Born de teatre (1995): Morir.
  • Premi Ercilla de teatre a la «mejor labor teatral» (1996).
  • Premi Butaca a la millor direcció (1996): L’hostalera.
  • Premi Nacional de Literatura Dramàtica del Ministeri de Cultura (1996): Morir.
  • Premi «Els millors de 1997» de Tarragona a la millor direcció (1997): L’avar, de Molière.
  • Premi Meliá Parque al millor autor (1997): Després de la pluja.
  • Premi «Molière 1999» a la millor obra còmica de la temporada (1999): Après la pluie, en la producció del Théâtre de Poche Montparnasse de París (1998-1999).
  • Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya a la direcció (2000):  L’estiueig, de Carlo Goldoni.
  • Premi de la Crítica Serra d’Or al millor muntatge teatral (2002): La dona incompleta.
  • Premi Max de les Arts Escèniques a la projecció internacional (2002): Després de la pluja.
  • Premi Ciutat de Barcelona de les Arts Escèniques per la dramatúrgia i la direcció(2003): Dissabte, diumenge i dilluns, de De Filippo.
  • Premi Butaca a la millor direcció i al millor muntatge teatral (2003): Dissabte, diumenge i dilluns, de De Filippo.
  • Premi «Teatre de Barcelona» a la millor direcció de la temporada (2003): Primera Plana.
  • Premi «Els millors de 2003» de Tarragona a la millor direcció teatral (2003): L’habitació del nen, de Benet i Jornet.
  • Premi Teatre de Barcelona a la millor direcció de la temporada (2004-2005): el mètode Grönholm.
  • Premi Butaca al millor text i al millor espectacle teatral (2003): Dissabte, diumenge i dilluns, de De Filippo.
  • Premi Butaca al millor espectacle teatral de la temporada (2009): El Ball.
  • Premi Butaca al millor espectacle teatral de la temporada (2011): Agost.
  • Premi Rosalía de Castro del Centro Pen Galícia (2018).
  • Premi de la Crítica de Barcelona al millor espectacle (2018): Una gossa en un descampat, de Clàudia Cedó.
  • Premi Butaca a la millor direcció (2019): Una gossa en un descampat.
  • Premi Teatre de Barcelona a la millor direcció (2019): Una gossa en un descampat.
  • Premi Teatre de Barcelona al millor espectacle de proximitat (2021): Angle mort, coescrita amb Roc Esquius i dirigida per Lluís Elias.
  • Premi Cituat de València de Teatre Eduard Escalante (2021): Ella i la màquina.
  • Premi Sant Jordi de novel·la (2021): Morir-ne disset.
  • Premi Butaca al millor espectacle teatral de petit format (2022): Hamlet.01
  • Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de teatre (2023): Ella i màquina.
  • Premi Teatre de Barcelona al millor espectacle teatral de la temporada (2025): Dones de radio, de Cristina Clemente, producció de Bitò.

Del norueg

  • FOSSE, Jon: Vindrà algú [amb Anne-Lise Cloetta].

Vincles

Comentaris d'obra

«Fins ara, Sergi Belbel només ha pogut demostrar les seves possibilitats dins el teatre des de la direcció escènica, és a dir, manipulant textos d’altri. La seva obra ha pujat molt escadusserament a l’escena amb A.G./V.W., calidoscopios y faros de hoy, el juny del 1986, i amb dues peces d’encàrrec (La nit del cigne i el guió de Mínim.mal Show), suficients, des del meu punt de vista, per demostrar una eficàcia plena. I una gran facilitat. Com si es mogués en el seu medi natural. Espero, però, que el lector s’haurà adonat, amb el que hem escrit, de fins a quin punt eficàcia i facilitat són el producte d’un treball constant i rigorós i, sobretot, d’una sòlida formació cultural no gens comuna a les nostres latituds. La saviesa teatral sorgeix, doncs, de l’assumpció personal, segura, d’una herència cultural i literària europea (francesa, particularment) i del domini del llenguatge teatral. Aquesta base cultural, que hi és gairebé omnipresent –fins al punt que podem parlar de teatre culturalista, com a mínim en relació amb quatre o cinc de les seves obres–, en cap moment no l’ha frenat en l’exploració del llenguatge escènic. Més aviat al contrari: li ha obert camins. Perquè l’ha sotmesa a uns altres codis formals, en aquest cas, els del teatre, amb una visió intel·ligent i crítica.»

(Jordi Castellanos, del pròleg a Elsa Schneider. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1988, p. 8-9)
 

* * *
 

«Considero que el fenomen Belbel és, i m’expressaré amb un adjectiu pedant i ranci, rotundament alliçonador. Perquè la seva trajectòria internacional no tan sols el prestigia a ell, també incideix i afecta el prestigi del teatre català de text per aquest mons de Déu.
Precisaré. Si Belbel figura a tot arreu és perquè estrena a tot arreu. Vull dir a bona part d’Europa i a bona part d’Amèrica. De manera sovintejada, reiterada. I des de gairebé el principi de la seva carrera. Sense parar. És considerat, en els medis teatrals occidentals, no sols com un dramaturg sòlid la carrera del qual cal seguir atentament i que escriu en una llengua que és la catalana sinó també, de manera potser injusta, és així mateix considerat com un dels poquíssims dramaturgs de tot l’Estat espanyol que convé seguir amb atenció. […]
És a dir, a Europa, avui, se sap que existeix una dramatúrgia catalana la qual potser val la pena observar i seguir. I aquest és un fenomen absolutament nou. Abans, mai no s’havia produït. No sé quant durarà, no sé si durarà o no, però de moment la situació és la que acabo de descriure. Guimerà va ser un meravellós autor traduït i estrenat arreu, però també va ser, en aquest sentit, no pas en la qualitat, una personalitat aïllada, i podia arribar a succeir que, a segons quines llunyanies l’estrenaven, s’ignorés que escrivia en una mena d’estranya llengua que deia «català». Això d’ara és diferent. Els textos catalans i en català (no únicament els grans grups catalans d’espectacles escènics que triomfen pel món i que s’expressen amb imatges més que en paraules i que, de tota manera, si han de recórrer a la paraula, sovint recorren al castellà) han esdevingut, de sobte, una marca. Una petita marca, si ho voleu, però una marca que, per un instant, pot servir de reclam. Bé, doncs tot això ho ha aconseguit Sergi Belbel, només Sergi Belbel. Sense moure ni un dit, no pararé d’insistir-hi; simplement per l’interès adelerat que han despertat les seves obres… i per la forma com ell, aleshores, ha explicat d’on venien.
Això és el que ha aconseguit aquell xarneguet que a l’escola no va obrir boca fins que no ho va poder fer en la llengua que a partir d’aquell moment, i cada cop de manera més reflexionada, va decidir que, fora del clos format pels pares, pels germans i per la resta de la seva família d’origen, seria, potser per sempre més, la seva.»

(Josep M. Benet i Jornet, del pròleg a Forasters. Barcelona: Proa, 2004, p. 8-9)
 

* * * 

«[…] A la Toscana, una de les peces destacades, i de les més ambicioses i assolides de tot el teatre de Belbel, n’és, però, l’excepció. D’una banda, s’hi dóna una proposta dramatúrgica valenta basada en un perspicaç tractament de l’òptica narrativa sobre la realitat i, de l’altra, s’hi exposen algunes de les característiques formals i tècniques, així com els procediments dramàtics més genuïns i recurrents en l’obra belbeliana, com el lector pot comprovar i l’espectador podrà confirmar en els possibles i diversos muntatges escènics de A la Toscana.»

(Enric Gallén: «A la Toscana o la felicitat fragmentada«, dins l’obra A la Toscana. Barcelona: Proa, 2007, p. 9-18)
 

* * *

«Belbel, en el que fins a avui és la seva obra més ambiciosa, extensa i complexa de les 21 que porta escrites, no conta res de nou, però s’atreveix a resseguir amb un traç de gruix els perfils de la tragèdia, ni que sigui encotillada en la fórmula del melodrama. Són invariants de la dramatúrgia belbeliana el tema del temps i del seu pas, dels creuaments i col·lisions entre distintes temporalitats convocades en el present escènic, aspectes que configuren una exploració dels límits de la teatralitat per forçar-los. O el tema dels vincles familiars, generalment feixucs, que a Forasters adquireix una dimensió densa, fins a fregar el col·lapse, presentant-nos una mena de família Monster que aquí seria família Càncer. Tot el podrimener de la civilització europea es xifra en la malaltia terminal que devora el clan, veritable precipitador de la peça més que no pas l’assumpte col·lateral i publicitari (Fòrum obliga) de la immigració.»

(Francesc Massip: «Emmirallats», Avui (Barcelona), 18 de setembre de 2004, p. 52)

Entrevistes

Enmig de la immensitat asèptica del Teatre Nacional de Catalunya, perdut al fons d’un passadís infinit que decoren cartells d’estrenes sonades, un home jove, d’estatura discreta i aparença senzilla, ens allarga la mà amb aire acollidor. És Sergi Belbel, el director del Teatre Nacional de Catalunya. Malgrat l’expressió oberta i cordial, alguna cosa en el gest, la imperceptible concavitat de les espatlles, suggereix una antiga timidesa a hores d’ara dominada. Darrere les ulleres de conxa fosca brillen els ulls inquiets i vius. Belbel parla amb una naturalitat gens afectada i un punt d’apassionament engrescador en tot allò que explica. […]

—A vint-i-dos anys ja guanyes un premi per la teva primera obra teatral. Què és el que t’atrau de l’escriptura dramàtica respecte de la prosa o la novel·la?
—Mai no m’havia plantejat ser escriptor de teatre. M’hi vaig trobar. Jo anava per filòleg, és a dir, volia ser professor de llengües i estudiar els qui escriuen. Mai no havia pensat que em dedicaria a la creació. Però a la universitat vaig topar amb un mestre, en Sanchis Sinisterra, que feia classes de Teoria del teatre. Quan jo arribava a casa tenia com una mena de necessitat de posar en pràctica totes aquelles teories. Així va ser com vaig posar-me a escriure teatre. De moment, no he escrit mai ni cap novel·la, ni prosa, ni per descomptat poesia. En canvi, per a l’escenari, em surt de dins.

—Quins grans dramaturgs consideres que han estat els teus mestres? Shakespeare, Molière, Goldoni, o els més pròxims com Anouilh, Ionesco, Brecht?
—El primer contacte va ser a través de la literatura francesa. Jo vaig estudiar filologia romànica i francesa. Per tant, els impactes més grans recordo perfectament que van ser, sobretot, Racine, també Molière, encara que no tant, i Beckett. Després tinc mestres vius: Sanchis Sinisterra i J.M. Benet i Jornet.

—I, d’una manera més general, respecte de les influències actuals, què t’ha marcat més, Europa o els Estats Units?
—Europa. El fet d’estudiar filologia t’insereix dins l’àmbit de la literatura bàsicament europea. El nostre bressol és Grècia; allà ho trobes tot. De fet, Shakespeare no deixa de ser un retorn a l’hel·lenisme. Per a mi, el punt d’inici són els Grecs, i a partir d’aquí tot el teatre llatí, el del Renaixement, Shakespeare, el Segle d’Or, el teatre barroc, el teatre clàssic francès, el romanticisme alemany…, fins a arribar aquí. Vaig tenir un coneixement bastant directe, a través de la literatura, dels grans mestres. (…) Ja cap als anys vuitanta, sí que vaig descobrir aspectes de la dramatúrgia americana, sobretot Tennessee Williams i David Mamet, que sí que em van influir.

—Quina importància dónes a la literatura en la creació dramàtica?
—Molta. Jo sóc un lector àvid de novel·les des que tinc ús de raó. Sempre he llegit molta més novel·la que no pas teatre. Ara, per la meva feina, potser llegeixo més teatre, però, per gust, el que em surt de dins és llegir novel·la. Novel·listes que m’agraden? Molts. El que jo havia fet eren grans immersions en determinats autors. Tenia temporades que dedicava a llegir diverses obres d’un mateix autor. A vint anys em va agafar per Dostoievski. Ho vaig llegir tot: L’idiota, Crim i càstig, Els germans Karamàzov… Després vaig tenir una temporada durant la qual em vaig submergir en l’existencialisme francès: Camus, Sartre… Després vaig llegir molt Jane Austin, el romanticisme anglès… I Flaubert, és clar!, el top dels tops!

—Què busques escrivint teatre? Quina és la idea que serveix d’estímul, de detonant per a posar-te a escriure?
—Si sabés què busco, no sé si escriuria. Quan ets jove i véns del món de la filologia, de la semiòtica, tendeixes a pensar que t’has de fer l’aparell crític abans d’escriure l’obra. Finalment descobreixes que si vas en aquest sentit et surt una obra amb un punt d’artifici, perquè fas abans la crítica literària que la mateixa escriptura de l’obra. Arriba un moment en què t’has de deixar anar. Desconeixes quins són els mecanismes que t’empenyen a la creació i fas un procés d’aïllament, de desconnexió amb el dia a dia, d’introspecció, i et deixes dur. Per a mi, els processos de creació cada dia s’assemblen més a processos d’alteració de la personalitat. Sembla molt gruixut això que dic, però no ho és. Es tracta d’oblidar-te una mica de tu mateix, deixar-te endur per una zona una mica desconeguda que no sempre arriba. Pot ser que et posis a escriure i que no et surti res; i de vegades, en un moment impensat, et surt. Hi ha un punt de misteri que jo trobo que és bo de mantenir. Respecte del que busques escrivint, essencialment és la comunicació. En el terreny teatral hi ha una qüestió delicada, i és que l’espectador el tens allà, en directe. quan escrius una novel·la no veus la cara del lector. Això ho tinc molt present a l’hora d’escriure: saber que hi ha vuitanta, cent, cinc-centes persones en directe que han de rebre un impacte, unes sensacions, uns sentiments, que han de riure, o han de plorar o s’han d’emocionar o esgarrifar… Aquest haver de compartir l’espai del temps entre els que fan l’obra i els que l’escolten i la veuen, per a mi és molt important com a punt de partida. En aquest sentit, les condicions són fonamentals: saber quin actor ho farà, en quin teatre es representarà, si vols un espai gran o petit, si és un sol espai o vint-i-cinc que es van canviant… A l’escriptura teatral hi ha uns elements sensorials que marquen molt el que fas. En el terreny del que expliques, és trobar un punt d’equilibri entre el suposat gust de l’espectador i el gust personal. Es tracta de saber, d’intuir, què és, del que observes del món i de la vida, allò que pot interessar algú altre. Hi ha moltes històries que no escric, perquè penso: «Això no interessa a ningú!»

—En quin gènere et trobes més còmode: la comèdia, el drama, el thriller?
—La veritat és que em trobo còmode en «el teatre». La comèdia té un punt agraït quan l’encertes. Però jo tampoc no sóc d’un gènere pur: m’agrada que en el drama puguis riure, que a la comèdia puguis estremir-te.

(Zeneida Sardà: «Sergi Belbel, dramaturg i director del Teatre Nacional de Catalunya», Serra d’or, núm. 570, juny de 2007, p. 54-58.)

 

 

Antologia

DONA JOVE. Tenim moltes coses a dir-nos, encara, ho saps prou bé. Sé que hi ha coses que penses i calles perquè no vols dir- les, o no vols dir-me-les, sí, dir-me-les a mi, per algun problema teu que ignoro, que fins I tot tu mateix ignores, i això em fa mal, saps?, em fa mal, em dol, i em dol veure´t així, veure’m així, veure’ns així, omplint amb paraules vanes vans instants de silenci, i amb insults, els teus insults, perquè és un insult el que acabes de dir, m’insultes, m’insultes quan dius que ja no tens res a dir-me.

(Carícies, 1992)

***

SECRETÀRIA MORENA:  Ara tot canviarà.
SECRETÀRIA CASTANYA:  No ho sé.
SECRETÀRIA MORENA:  Ara tens poder.
SECRETÀRIA CASTANYA:  Abans també en tenia. Sense cap càrrec. El poder no és una qüestió de càrrecs, no és una qüestió de posicions, ni de valors, ni d’escales, ni d’escales de valors. El poder real és en els ulls i en les paraules, el poder és en el gest i en el silenci, no es troba en un despatx ni en un paper ni en un vestit ni en els diners ni en res que es pugui mesurar. El poder no és mesurable. I els ulls no poden mentir, no saben dissimular; les paraules enganyoses acaben traicionant el qui les pronuncia; els gestos esquerps, incontrolats, histèrics, els tics,  la crispació dels músculs, la tibantor dels cossos, els falsos moviments, el malestar dintre la pròpia pell i la incòmoditat del silenci després d’una disputa són les misèries dels falsos poderosos. La mirada neta, la paraula lliure, el gest tranquil, el silenci pacient: aquest és el meu poder i fa molt temps que el tinc.

(Després de la pluja, 1993)

***

DONA: …Interessa’t per la gent de debò, pels seus problemes de debò, i fes una pel·lícula valenta sobre ells, sobre les seves aspiracions, les seves frustracions, la seva lluita, les seves mancances, els seus conflictes; deixa’t estar de frivolitats i de viatges en el temps i en l’espai i de judicis superficials i immadurs sobre la gent i els joves i el món i la societat i mulla’t de debò en els temes i en la vida i fes un guió collonut!  Imagina’t algú que està a punt de morir, però hi ha algú altre al seu costat que l’ajuda a sobreviure, i això provoca una cadena de supervivències. Perquè la gent s’ajuden entre ells, i posar això en dubte o jugar amb això… és mesquí. Baix. Vil. La gent sobreviu, la gent sempre ha de sobreviure.

(Morir, 1994-1996)

***

No recordo quan vaig començar a pensar en català. Potser la nit del primer mort. Ho he fet. He mort una persona. Vaig pensar: he mort una persona. No vaig pensar: he matat una persona. He mort. Cal dir-ho així. Tanmateix, el verb matar també existeix en català. És al diccionari. Però sona molt menys català dir he matat una persona que no pas he mort una persona. L’última rèplica de Terra Baixa de Guimerà em va quedar gravada al cap de ben petit quan vaig veure l’obra per primera vegada, a l’escola: he mort el llop, crida Manelic. No diu pas: he matat el llop. Guimerà també va haver d’aprendre a pensar en català. Va néixer lluny d’aquí, i de mare forastera. La seva primera llengua, materna, va ser la meva, el castellà, per a mi matern i també patern. Com jo, havia hagut d’aprendre a pensar en català, doncs. Ves quines coses. Però don Àngel no devia assassinar ningú, era un prohom, i tothom sap que els prohoms no cometen crims i són moralment irreprotxables. Esclar que déu n’hi do la gent que el venerable autor mata i fa matar en el seu teatre. Per amor, per gelosia, per angoixa, per desesperació. Per sexe, en una paraula. Però, que he mort mai algú per sexe, jo? No, si faig memòria. De cap manera. Jo només he mort algú per ser. Més ben dit: per anhel de ser. Català. Ser català. Per poder pensar -que és el mateix que dir però amb ningú que t’escolti-: he mort el llop, la guineu, la rata, l’escurçó, o la persona que em volia fer mal, a mi o als meus éssers estimats, la persona que fa que ser català pugui ser una cosa més dolenta que no pas bona. Un incís important: mai no he mort ningú que no em volgués mal. Ni que no fos un o una indesitjable. Ni ningú que no fes nosa al món.

(Morir-ne disset, 2022)

***

HAMLET: A mi el que em fa més gràcia d’aquest inici famós de l’obra que du el meu nom, segurament la més famosa de tota la història del teatre de tots els temps, és l’un tros només de n’Horatio. Horatio ve amb tu?, demana en Barnardo a en Marcel·lus. Un tros només, se sent. I no és en Marcel·lus qui parla. Respon el mateix Horatio referint-se a ell mateix. Un tros només. Però…  per què coi dius això, Horatio, amic? Només arriba una part de tu? Per què? Pel fred? Per la son? O perquè quan apareixes pel fons a l’exterior del castell (és a dir, quan poses el peu damunt la plataforma de darrere de l’escenari) primer treus el caparró i després el cos i per això quan dius “una part de mi”, pels espectadors i les espectadores, sobretot les situades a baix a platea, però també als balcons, allò que tu dius correspon exactament a allò que elles i ells veuen: “una part de l’act.01, 2022)or”?
Que catxondo!

( Hamlet.01, 2022)