Montse Barderi Palau

Montse Barderi (Sabadell, 1969) és llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona i s’ha especialitzat en periodisme i en estudis de gènere. En destaca el mestratge de la filòsofa Fina Birulés. 

Publica tant ficció –com ara La memòria de l’aigua (Premi Prudenci Bertrana de novel·la, 2019) i La vida autèntica (2021)– com assaig –Manual d’amor aristotèlic per a dones del segle XXI (2020)–, sovint entremesclant la novel·la amb la reflexió filosòfica. Se centra en les experiències de les dones i en les vivències de l’amor i el desig.

A més, col·labora tant en premsa escrita com en ràdio i televisió. I es dedica a l’ensenyament amb conferències, cursos i clubs de lectura. Forma part de Lletres a les Aules i Lletres en Viu de la Institució de les Lletres Catalanes. Altrament, és membre del jurat del Premi Prudenci Bertrana de novel·la i del Premi Josep Pla.

És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Contacta amb l’autora

Pàgina elaborada per Irene Zurrón Servera per a l’AELC.
Documentació i fotografies: Arxiu personal de l’autora.

Castellano

Castellano Montse Barderi

Montse Barderi (Sabadell, 1969) es licenciada en Filosofía por la Universitat de Barcelona y se ha especializado en periodismo y estudios de género. Destaca la maestría de la filósofa Fina Birulés.

Publica tanto ficción –como La memòria de l’aigua (Premi Prudenci Bertrana de novela, 2019) y La vida autèntica (2021)– como ensayo –Manual d’amor aristotèlic per a dones del segle XXI (2020)–, a menudo entremezclando la novela con la reflexión filosófica. Se centra en las experiencias de las mujeres y en las vivencias del amor y el deseo.

Además, colabora tanto en prensa escrita como en radio y televisión. Y se dedica a la enseñanza con conferencias, cursos y clubs de lectura. Forma parte de Lletres a les Aules y Lletres en Viu de la Institució de les Lletres Catalanes. Por otra parte, es miembro del jurado del Premi Prudenci Bertrana de novela y del Premi Josep Pla.

Es socia de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Irene Zurrón Servera para la AELC.
Documentación y fotografías: Archivo personal de la autora.

English

Montse Barderi English

Montse Barderi (Sabadell, 1969) has a degree in Philosophy from the University of Barcelona and has specialised in journalism and gender studies, an area in which she highlights the mentorship of the philosopher Fina Birulés.

She publishes both fiction (for example La memòria de l’aigua (winner of the 2019 Prudenci Bertrana Prize for the Novel) and La vida autèntica, 2021), and essay (Manual d’amor aristotèlic per a dones del segle XXI, 2020) and often mingles fiction with philosophical reflection. Her writing focuses on the experiences of women, love, and desire.

She also works with the printed press, radio, and television, as well as teaching and giving lectures, courses, and speaking at reading clubs. She belongs to the areas of Lletres a les Aules (Letters in Classrooms) and Lletres en Viu (Letters Live) of the Institution of Catalan Letters. Moreover, she is a jury member for the Prudenci Bertrana Prize for the Novel and the Josep Pla Prize.

She is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

Contact

Web page: Irene Zurrón Servera for AELC.
Documentation and photographs: Author’s personal files.
Translated by Julie Wark.

Biografia

Montse Barderi neix a Sabadell el 1969 a una família treballadora que regenta un bar. La seva relació amb els llibres s’enceta als nou anys, quan la seva germana Núria, vint anys més gran, se’n va a Veneçuela deixant en dipòsit al bar diverses caixes de llibres de la seva biblioteca personal. Llibres que per enyor a la germana es va llegint i que la marquen profundament, com Te deix amor la mar com a penyora de Carme Riera, lectura que desperta la seva vocació d’escriptora.

De ben jove ha de deixar els estudis i començar a treballar: primer en una fàbrica il·legal de circuits electrònics integrats, al cap de cinc anys en una oficina d’importació de productes químics i, finalment, amb vint-i-tres anys, a l’Ajuntament de Sabadell. Aquest treball suposa un abans i un després en la seva vida atès que gràcies a l’horari intensiu pot seguir estudiant: primer la llicenciatura de Filosofia a la Universitat de Barcelona, i a continuació un postgrau de periodisme i un màster d’estudis de gènere.

Durant l’etapa de formació universitària, destaca el mestratge de Fina Birulés, gràcies a qui Barderi forma part de la Junta del Seminari Filosofia i Gènere, organitza el Congrés Femení Mundial de Filosofia al CCCB el 2002 i és patrona fundadora de la Fundació Maria-Mercè Marçal. 

Des de l’inici de la seva carrera com a escriptora ha combinat la novel·la amb la divulgació filosòfica. El seu primer llibre, Perdre per guanyar (Ara Llibres, 2008), ja barreja els dos gèneres. I en la seva darrera novel·la, La vida autèntica (Columna, 2022), la trama s’intercala constantment amb capítols de reflexió.

Un àmbit que marca la seva vida literària és el periodisme, que exerceix –especialment el cultural– simultàniament amb la publicació de llibres, col·laborant tant en premsa escrita com en ràdio i televisió. Ha fet entrevistes culturals, crítica teatral i cinematogràfica i articles d’opinió a mitjans com Serra d’Or, El Punt Avui, Núvol, Catorze, Sàpiens i La Maleta de Portbou. També ha participat en seccions radiofòniques com Filosofia per a la vida quotidiana amb Josep Cuní a Cadena Ser, a banda de col·laborar puntualment en altres programes de Catalunya Ràdio i TV3. El periodisme li dona disciplina i hàbit, a la vegada que una relació diària, quotidiana i gens mística amb l’escriptura. 

Així mateix, es dedica a la comunicació i l’ensenyament amb conferències i cursos d’escriptura creativa. Els seus àmbits d’especialització són la dona i la literatura, sobretot Teresa Pàmies, de qui és comissària l’any 2019. Forma part de Lletres a les Aules i Lletres en Viu de la Institució de les Lletres Catalanes i ofereix regularment cursos i clubs de lectura al Col·legi de Doctors i Llicenciats. Altrament, és membre del jurat del Premi Prudenci Bertrana de novel·la i del Premi Josep Pla.

Té una gran vinculació amb Glòria Gasch, la seva primera editora i directora editorial de Columna Edicions. Barderi considera que cal reivindicar la figura de l’editor en la trajectòria d’un escriptor, ja que té un pes important en l’impuls d’una carrera literària amb la màxima qualitat i coherència.

Premis

  • Premi eTwinning en l’àmbit europeu de Ciutats Educadores (2015).
  • Premi Prudenci Bertrana de novel·la (2019): La memòria de l’aigua.

Camí d’anada i tornada

Vincles

Comentaris d'obra

La vida autèntica és una reflexió sobre l’amor encarnada en tres personatges que es necessiten mútuament i que només seran capaços d’abandonar el joc quan vagin mal dades. Barderi no es limita a explorar els sentiments amorosos sinó que també ens descobreix el pensament i lectures de l’Oliver i la Roxana, d’un gruix intel·lectual considerable. Barderi ens revela la intimitat dels seus personatges amb aquella facilitat que Kundera tenia per nuar teoria i experiència a La insostenible lleugeresa de l’ésser, un llibre que vam llegir ara farà quaranta anys i que Barderi també ens convida a rellegir amb uns altres ulls. “Un bon llibre no pot ser només mimètic, reflectir, imitar la vida. També ha de ser simbòlic (…). Una narració sense símbols només estaria farcida de temps i necessitats biològiques, d’interessos pràctics”, diu la Roxana. Aquesta capacitat simbòlica serà, en última instància, la que marcarà la diferència també entre un home i un altre.

És fascinant i paradoxal que Barderi, que en els seus assaigs i articles ha defensat sempre l’amor aristotèlic, aquell que s’estableix entre dues ànimes nobles, aquell que no fa mal, l’amor lliure d’abús i maltractament, no pugui evitar quan fa novel·la vincular l’amor autèntic a la noció de sacrifici, a la passió en el sentit més cristià.

La vida autèntica és un tractat sobre la passió, que explora fins al límit “la veritat oculta, la que tothom veu i ningú esmenta. De com ens arribem a mentir per no viure l’autèntica vida. De la solitud inexorable, de la solitud acompanyada i de l’isolament vençut”. Barderi llança sobre el tauler de la vida una sèrie de dilemes que posen en tensió el joc amorós: el cos i la intel·ligència, el risc i la seguretat, la llibertat i el compromís, la seducció i el respecte, la solitud i la companyia.

(Bernat Puigtobella: «La passió segons Roxana Segarra», Núvol, 5 de setembre del 2021. Llegir l’article complet)

* * *

[La vida autèntica] (…) La vida té tots els qualificatius imaginaris segons l’experiència de qui l’expliqui. Però també hi ha qui indaga sobre la seva essència. És el que fa Montse Barderi en la seva segona novel·la, una prova superada amb escreix gràcies a l’ofici i a la motivació de l’escriptora, que va molt més enllà del que podria donar de si una narració plana, unidimensional i autoreferencial, tal com són tan sovint els títols que ofereix la indústria editorial. Per contra, aquest llibre és tot ell de gran calat, perquè el més petit dels comentaris forma part d’un discurs narratiu intens i extens que no deixa indiferent.

(…) El text avança entre reivindicacions i llambregades. Reivindicacions com la de les tietes –“una dona de mitjana edat plena de curiositat (…) amb fam de cultura. Són les que omplen els teatres, les presentacions de llibres, són les principals lectores…”; les premis Nobel de literatura Gabriela Mistral, Selma Lagerlof i Pearl S. Buck. Llambregades com la picada d’ullet a l’Annie Hall de Woody Allen, quan Diane Keaton es contempla des de fora de l’escena mentre fa l’amor; cap a José Saramago escrivint enamorat a Pilar del Río; cap al patriarcat en la literatura catalana; cap a presències de Plató, Julio Cortázar, Margueritte Yourcenar, André Gorz, R. Carver, Sèneca, Wordsworth; cap als poemes d’Emily Dickinson i com saber portar el nostre retall de la foscor perquè sempre hi ha un dia que neix, i cap al vers inoblidable de Pavese: “vindrà la mort i tindrà els teus ulls”… La vida perdurable és una novel·la d’amor i literatura i és molt més que això perquè després del periple dels personatges s’entreveu l’essència de la vida autèntica perquè “tota vida autèntica desborda de tant en tant els seus dics negres”. Com que no s’hi val a fer d’espòiler, acabo amb dues reflexions sobre la relació entre els llibres i l’amor. Escrivia Rosa Leveroni que l’amor sense literatura no és res. Baltasar Porcel afirmava que un llibre és una gran il·lusió o no és res. La vida autèntica transcorre enmig.

(Vinyet Panyella: «La vida autèntica, segons Montse Barderi», L’Eco de Sitges, 16 de maig del 2022. Llegir l’article complet)

Antologia

Parlaré d’amor, d’enamorament, de necessitat, de decepció i desamor, i ho faré partint d’Aristòtil però seguint inquietuds pròpies, com un llibre que recull pensaments que s’enfilen a partir de la seva lectura. Aquest no és un estudi sobre l’obra aristotèlica –si ho fos, hauria de centrar-me sobretot en la política–, sinó un passeig que parteix d’un punt del seu mapa: l’amor com la trobada entre persones nobles que es fan mútuament el bé. No és això el que volem dels clàssics? Que ens parlin a cadascun de nosaltres a través de la lectura directa de les seves pàgines?

Qui és noble? Qui no ho és? Qui és ningú per dir si algú és noble o no? Qui pot encarnar l’ideal de la noblesa? Hi ha algú en el món veritablement noble? No som tots una mica nobles i una mica –o molt– el que podem…?

Intentaré definir la noblesa al llarg d’aquest opuscle, però d’entrada és noble algú que vol fer el bé a l’altre, que el vol potenciar i tenir-ne cura –sense aplacar les seves capacitats–. Tot i que és una primera definició vaga, ens pot servir de traç orientador. Aquest llibre, doncs, parteix d’una premissa: que hi ha persones que són bones i d’altres que no ho són, i que la bondat té a veure amb la responsabilitat personal. Que l’entorn i les experiències de la infantesa compten, però no determinen, que com deia Yourcenar: «Arriba un moment que tothom decideix ser qui vol ser, i així serà fins al final».

(Fragment de Manual d’amor aristotèlic per a dones del segle XXI. Barcelona: Destino, 2020)

* * *

Recordo encara aquell dia, una mica abans de la gran vergonya, un matí sense solta ni volta. Es van posar a banda i banda de la porta i m’hi van fer passar; em colpejaven mentre corria tant com podia amb el cap cot entre els braços. Eren batzacs plens de ràbia, d’acarnissament, dins d’un núvol de crits, amb la immunitat d’una manada enriolada dins d’una catarsi salvatge, però el que més mal em va fer, la humiliació suprema, va ser l’escopinada a la cara. Tocar-me per verificar-ho, el fàstic del dit empastifat, anar corrents al lavabo i rentar-me, fregar fins a fer-me mal, intentar no plorar per un menyspreu massa intens i cruel per no albergar cap culpa.

Després de vivències així un pot escriure les cartes que calgui sense problemes. Només necessitava passar desapercebut, i les cartes d’amor eren el meu passaport d’immunitat.

Per a què les volien, aquelles estúpides cartes? Si no tenien cap interès literari, si no els agradava llegir? I elles? Per què també ho feien veure si estaven molt més interessades a tenir bones notes i a ser perfectes que no pas a sentir l’estrebada d’un vers? Doncs perquè en la carta, el mapa sempre equival al territori. Una carta té a veure amb la profunditat del jo, en l’espill precís del propi cor. El diàleg, la vida en general, és molt més idiota. És una càmera borratxa que filma a tota velocitat.

(Fragment de La vida autèntica. Barcelona: Columna, 2021)