Poesia Crítica literària o assaig Traduccions realitzades per l'autor/a Altres

Manuel Balasch

1928-2009

Manuel Balasch i Recort (Cornellà de Llobregat, 1928 – 2009). Prevere, hel·lenista, traductor i poeta.

De família menestral, estudia Filologia Clàssica a Barcelona, s’ordena sacerdot i continua els estudis a Munic. Es doctora amb una tesi sobre Juvenal, primer de la llarga llista d’autors llatins, però sobretot grecs, que traduirà al llarg de la vida, al català i també al castellà. Sobretot és conegut per les dues traduccions que fa de la Ilíada. També fa algunes traduccions de l’alemany, com les Elegies de Duino de Rilke. En aquest sentit, la col·laboració amb la Fundació Bernat Metge, de la qual esdevindrà membre del consell de direcció, serà estreta.

Per altra banda, també es dedica al conreu de la poesia, amb un llibre premiat, Poemes (1971), i dedica nombrosos treballs a l’estudi de la figura de Carles Riba. Així mateix, edita el Memorial del pecador remut, de Felip de Malla.

Mor a la seva ciutat natal el 2009, a l’edat de 80 anys.

 

Pàgina elaborada per Oriol Valls per a l’AELC.
Fotografia: Fundació Manuel Balasch.

Castellano

Manuel Balasch castellano

Manuel Balasch i Recort (Cornellà de Llobregat, 1928 – 2009). Sacerdote, hel·lenista, traductor y poeta.

De familia menestral, cursa estudios de Filología Clásica en Barcelona, se ordena sacerdote y sigue sus estudios en Múnich. Se doctora con una tesis sobre Juvenal, primero de la larga lista de autores latinos, pero sobre todo griegos, que traducirá a lo largo de su vida, al catalán y al castellano. Sobre todo es conocido por las dos traducciones al catalán de la Ilíada. También realiza algunas traducciones del alemán, como Elegies de Duino, de Rilke. En este sentido, la colaboración con la Fundació Bernat Metge, de la cual devendrá miembro del consejo de dirección, será estrecha.

Por otra parte, también se dedica al cultivo de la poesía, con un libro premiado, Poemes (1971), y dedica numerosos trabajos al estudio de la figura de Carles Riba. Asimismo, realiza la edición del Memorial del pecador remut, de Felip de Malla.

Fallece en su ciudad natal en 2009, a la edad de 80 años.

 

Página elaborada por Oriol Valls para la AELC.
Fotografía: Fundació Manuel Balasch.

English

English

Manuel Balasch i Recort (Cornellà de Llobregat, 1928 – 2009), who was born into a family of artisans, was a priest, Hellenist, translator, and poet. He studied Classical Philology in Barcelona, was ordained as a priest, and continued his studies in Munich. He obtained a PhD with a thesis about Juvenal. This would be the beginning of a lifetime’s work in which he translated many works from Latin, and especially Greek, into Catalan and Spanish. He is particularly well known for his two translations of The Iliad. He also translated some works from German, including Rilke’s The Duino Elegies. In this area, he worked closely with the Bernat Metge Foundation of which he was to become a member of the Board of Directors.

He also wrote poetry and published the prize-winning collection Poemes (1971) as well as writing many studies about the poet Carles Riba and editing Felip de Malla’s Memorial del pecador remut.

He died at the age of eighty in 2009, in the town of his birth, Cornellà de Llobregat.

Web page: Oriol Valls for AELC.
Photograph: Fundació Manuel Balasch.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Manuel Balasch i Recort neix a Cornellà de Llobregat el 13 de maig de 1928 en una família humil, d’origen menestral.

El 1953 es llicencia en Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona, i posteriorment fa la carrera eclesiàstica fins a 1957. Aquest mateix any es doctora amb una tesi sobre Juvenal, que obté el premi Menéndez y Pelayo de tesis doctorals de lletres. L’any després es doctora en Teologia a Salamanca, i amplia els seus estudis a Munic i Heidelberg.

A partir dels anys seixanta, comença una llarga col·laboració amb la Fundació Bernat Metge, de la qual arribarà a formar part del consell de direcció, amb traduccions de Juvenal, del llatí, i de Baquílides, Polibi, Sòfocles, Aristòfanes, Homer, Safo, Tucídides, Èsquil, Píndar, Plató i Heròdot, del grec. Del 1971 data la primera traducció, en vers, de la Ilíada d’Homer, de la qual farà una nova versió el 1997, guardonada amb els premis Ciutat de Barcelona i Crítica Serra d’Or. També col·labora amb la Fundació Bíblica Catalana amb la traducció dels dos Llibres dels Macabeus de la Bíblia, el 1968.

En paral·lel, desenvolupa una tasca com a catedràtic de grec en instituts a Xàtiva, Reus i Barcelona. El 1993 entra com a catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona. El seu vessant acadèmic el porta a estudiar la figura de Carles Riba, amb estudis com Carles Riba, hel·lenista i humanista (1984), Carles Riba, la vessant alemanya del seu pensament i de la seva obra (1987) i Carles Riba, poeta i humanista cristià (1991), i a editar el Memorial del pecador remut, de Felip de Malla, en set volums. Així mateix, destaca la publicació de nombrosos llibres de text per a l’ensenyament del llatí i del grec.

Com a poeta, la seva obra Poemes (1971) obté el premi de poesia catalana Ciutat de Barcelona 1967. També publica L’Elegia transparent (1998) i Miralls del temps (2000).

El 1991 rep la Creu de Sant Jordi, i a partir de 2000 és admès a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Mor a la seva ciutat natal el 13 de febrer de 2009, a l’edat de 80 anys.

Premis

  • Premi de poesia catalana Ciutat de Barcelona (1967): Poemes.
  • Premi Ciutat de Barcelona (1998): La Ilíada.
  • Premi Crítica Serra d’Or (1998): La Ilíada.

Del grec clàssic

  • BAQUÍLIDES. Odes. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1962 (reed. 2008).
  • Lírica grega arcaica. Igualada: Bas Estamper, 1963.
  • POLIBI. Història. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1963-1987 [vol. V-XII].
  • SÒFOCLES. Tragèdies. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1964 [vol. IV i últim: Èdip a Colonos, Els sàtirs rastrejadors].
  • ARISTÒFANES. Comèdies. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1969-1977 [vol. I: Els acarnesos; vol. II: Els cavallers, Les bromes; vol. III: Les vespes, La pau; vol. IV: Els ocells, Lisístrata; vol.V: Les tesmofòries, Les granotes; vol. VI: Les assembleistes, Plutus].
  • HOMER. La Ilíada. Barcelona: Selecta, 1971.
  • SAFO. Obra completa. Barcelona: Edicions 62, 1973.
  • HOMER. Himnes homèrics. Barcelona: Curial, 1974.
  • TUCÍDIDES. Història de la guerra del Peloponès. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1978-1982 [vol. VI-VIII].
  • ÈSQUIL. Les set tragèdies. Barcelona: Edicions 62, 1986.
  • PÍNDAR. Epinicis: odes triomfals de l’olimpisme clàssic. Obra completa. Barcelona: Edicions del Mall, 1987.
  • PÍNDAR. Odes. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1994. [vol. III-V].
  • PLATÓ. Diàlegs. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1986-1997 [vol. VIII: Gòrgias; vol. IX: Fedre; vol. X: La República (llibres I-IV); vol. XI: La República (llibres V-VII); vol. XII: La República (llibres VIII-X); vol. XIII: Parmènides; vol. XIV: Teetet; vol. XV: El sofista; vol. XVI: El polític; vol. XVII: Fileb].
  • HOMER. La Ilíada. Barcelona: Proa, 1997. [Nova edició]
  • HERÒDOT. Història. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 2000 [vol. I i II].

Vincles

Comentaris d'obra

LA «ILÍADA» DE MANUEL BALASCH

No hi ha dubte, tanmateix, que el treball de l’hel·lenista i professor Manuel Balasch (col·laborador de la Fundació Bernat Metge, traductor d’Aristòfanes i de Polibi entre d’altres i autor d’estudis i treballs sobre filologia clàssica) ha estat ardu, arriscat i d’una gran ambició. El públic culte català no tenia fins ara cap versió, ni tan sols erudita o de divulgació en prosa, del primer gran poema èpic d’Occident.

[…] L’elecció de Manuel Balasch, fins i tot sense que se l’hagi formulada, només pot haver tendit, durant els dos anys que ens confessa que ha esmerçat en la seva tasca, a acostar, com diu ell, Homer al nostre poble. Ho ha fet amb un gran coneixement del grec homèric, a partir d’un text original establert amb les màximes garanties i tenint al davant un ventall de traduccions del poema, entre d’altres l’alemanya de Voss, que no podia ignorar. Ho ha fet també partint d’una primera traducció o canemàs, en la qual l’exactitud i fins i tot la literalitat degueren comptar molt, i passant després a la versió definitiva. Ho ha fet, en fi, amb uns criteris de llengua sobre els quals no es pot dir que hagi improvisat en cap moment, sinó que hi ha treballat a fons i n’ha obtingut un desplegament ben visible de recursos. Sovint les necessitats del rigor mètric i la pruïja d’evitar imperfeccions, com les rimes internes consonants per exemple, han determinat l’elecció d’una locució menys corrent i de sentit menys obvi sense un context prou clar i entre les inversions i els epítets del moviment i la cadència del poema. I de tot plegat des del cantó de l’ofici no sabríem fer-li’n cap retret. El lector, només, pot si per cas entrebancar-s’hi una mica, trobar-hi a faltar una zona última de fluència, de miracle. Un més enllà que ja és la poesia.

(Joan Triadú: «La Ilíada, traduïda, per fi, al català». Serra d’Or, 149 (febrer de 1972), p. 41-43)

* * *

Les preferències de mossèn Balasch com a traductor s’inclinen, doncs, cap a la poesia, però dintre aquest gènere, no sembla que segueixin un camí homogeni: ha triat entre les obres més difícils de la poesia antiga, sobretot des del punt de vista de la traducció, si exceptuem, potser, el cas de Juvenal. Ha triat diversament i ha reeixit, a parer meu, també diversament, perquè mentre el preciosisme narratiu d’un Baquílides -poeta que Balasch ha entès jo diria que molt bé- ha quedat ben reflectit en la traducció que n’ha fet, la fal·lera pel rigor mètric i alguns excessos de refinament lèxic quan ha traduït Safo no han contribuït, em sembla, a una imatge fidel de la poetessa de Lesbos.

Però el tema és, ara, el seu Aristòfanes, un poeta dramàtic, atenès, a cavall entre els segles V i IV a.C., capaç alhora del desvergonyiment i de la procacitat dels sàtirs pintats als vasos de la seva època i de la seva terra, i també de preferir el venerable i pietós Èsquil a qualsevol altre poeta. Una barreja sovint al·lucinant que qualla en una llengua poètica que constitueix, sense cap mena de dubtes, un unicum en la història de la poesia. […] Un gran amor a la realitat, als colors de la vida, malgrat que calgui veure’ls de vegades -i prou que ho sabia, Aristòfanes- sota els núvols de la guerra. Tot això plegat, i moltes coses més, fa de mal traduir, de mal incorporar-ho a una tradició literària tan posterior i tan distinta. I, com és lògic, tot això fa possibles, i igualment legítimes, diverses maneres de traduir. Doncs bé, mossèn Balasch n’ha escollit una, i fidel a aquesta manera, ens dóna una traducció realment agraïble d’Aristòfanes […].

La conclusió d’aquests exemples és clara: la feina és ben feta, respon al «màxim esforç» que el traductor ens diu haver posat en la seva tasca, per «amor a la cultura i al país». Que Aristòfanes admet traduccions distintes, és clar; passa amb tots els poetes, i més amb un com Aristòfanes que mobilitza tots els recursos de la tradició literària grega anterior, no pas de poca importància, i tots, també, els de la parla popular atenesa del seu temps.

 

(Carles Miralles: «L’Aristòfanes de mossèn Balasch». Serra d’Or, 176 (maig de 1974), p. 46-47)

 

Coberta del vol. I de les <i>Comèdies</i> d'Aristòfanes.
Coberta del vol. I de les Comèdies d'Aristòfanes.

Entrevistes

Pregunta. ¿Qué se ve en los griegos que no se vea en la vida?

Respuesta. Que somos griegos, precisamente. Nosotros somos la suma de la metafísica griega, del derecho romano y de la especulación teológica cristiana. Eso nos ha hecho, y la demostración sólo puede verse en el pasado.

P. ¿Y en la lengua griega?

R. Mire, yo aprendí mi primera declinación latina a los 10 años y a los 13 mi primera declinación griega. Pero lo que es la lengua griega en realidad tarda mucho en saberse. La lengua griega es un instrumento perfecto. De una potencia expresiva insuperada.

P. ¿Qué quiere decir?

R. Que es la lengua que mejor ha penetrado en la esencia de las cosas. El verbo griego es un instrumento de una fuerza tremenda. Por eso el griego, en realidad, es intraducible.

P. ¿Una lengua perfecta es el fruto de una sociedad perfecta?

R. Al menos de una sociedad muy, muy inteligente. Creo firmemente que los hombres más inteligentes que han existido han sido Platón y Aristóteles. Los griegos llegaron al límite máximo del entendimiento humano. Los diálogos platónicos tienen una intensidad abstracta comparable a la operación matemática más abstrusa.

P. ¿Ese máximo límite del entendimiento humano en qué se concreta?

R. El concepto de concepto es una aportación exclusiva de Sócrates. Sin la inducción socrática, el hombre occidental estaría subiéndose por las palmeras, y lo mismo puede decirse del silogismo aristotélico.

P. ¿En su dilatado trato con la lengua le ha descubierto usted una naturaleza inefable?

R. No, no, la lengua es un instrumento, sólo un instrumento, incluso el griego es sólo un instrumento.

P. Algunas de sus primeras traducciones recibieron críticas: le acusaban de escribir un catalán… intraducible.

R. Y en cierta manera eran críticas justas. Hice una traducción de La Ilíada, en 1971, que he rehecho por completo. No me gustaba.

P. ¿El qué no le gustaba?

R. Yo tenía entonces una obsesión por la literalidad. Así, descuidaba el estilo y la propiedad del catalán que utilizaba.

P. ¿Por ejemplo?

R. Uno, más o menos anecdótico. En la primera versión de La Ilíada yo hablaba de Aquiles, el de los peus ivarsosos…

P. Ya, ya… R. Y claro, ahora he escrito ràpids o veloços.

P. ¿Y cómo se convenció de la necesidad del cambio?

R. Releo mis textos constantemente. Siempre he sido muy crítico conmigo mismo. Y luego me influyó mucho también la lectura de Pla y de Gaziel.

P. ¿Cuánto hace de eso?

R. Unos 15 o 20 años. Poco después de cumplir los 50 me di cuenta de que mi catalán tenía que evolucionar, hacerse más inteligible.

 

(Arcadi Espada: «Incluso la lengua griega es sólo un instrumento», El País, 29 de maig de 1998)

Antologia

TRIGEU.- Estic esfereït i no ho dic pas de broma. Ep, tu, maquinista, para esment, perquè ja se’m regira una flatulència pel llombrígol i si no vigiles nodriré l’escarabat. Però em fa l’efecte que ja soc a prop dels déus. Sí, ja veig el palau de Zeus. (L’escarabat es para davant de la porta). ¿Qui hi ha, a les portes de Zeus? (Truca repetidament). ¿No obrireu?

S’obre la porta i surt Hermes.

HERMES.- ¿D’on ve la ferum de mortal que m’ha escomès? Senyor Hèracles! ¿Què és, aquesta cosa horrible?

TRIGEU.- Un hipocàntar.

HERMES.- Fastigós, barrut, desvergonyit, descarat, redescarat i recontradescarat! ¿Has arribat aquí, arxibrètol dels brètols? ¿Com et dius? ¿No m’ho diràs?

TRIGEU.- Arxibrètol.

HERMES.- ¿I el teu lloc de naixença? Digues-me’l.

TRIGEU.- Arxibrètol.

HERMES.- ¿I el teu pare, qui és?

TRIGEU.- ¿El meu? L’arxibrètol.

HERMES.-  Per la Terra! És impossible que no moris si no em declares com et dius.

TRIGEU. (Baixa de l’escarabat, que desapareix de la vista del públic). Trigeu l’atmònida, un vinyater entès que no és sicofanta ni enamorat de negocis bruts.

HERMES.- ¿I per què has vingut?

TRIGEU.- (Li allarga un cistell.) – A portar-te aquesta carn.

HERMES.- (Endolceix el to.) – Pobret! ¿I com has arribat?

TRIGEU.- Garrepa! ¿Ho veus com ja no et semblo un arxibrètol? Ara vés i crida’m Zeus.

HERMES. (Riu). Ha, ha, ha! Als déus no podràs ni atansar-t’hi, perquè des d’ahir han desaparegut, han emigrat d’aquí.

TRIGEU.- ¿A quin lloc de la terra?

HERMES.- Vet aquí: “de la terra”!

TRIGEU.- ¿On, doncs?

HERMES.- Molt lluny d’aquí: al fons, simplement, de la volta del cel.

TRIGEU.- ¿I com és que t’han abandonat aquí a tu tot sol?

HERMES.- Vetllo per la resta de l’obra dels déus: tupinets, planxetes, amforetes.

[…]

TRIGEU.- ¿I per què ens han fet això? Digues-m’ho.

HERMES.- Perquè heu triat la guerra quan moltes vegades ells us oferien ocasions de treva; els espartans, si havien obtingut una mica d’avantatge deien això: “Pels dos déus! Ara sí que ens les pagarà, aquest de l’Àtica»! I quan éreu vosaltres, els “aticonis”, que teníeu un èxit i venien els laconis a tractar de la pau, dèieu a l’acte: “Ens ensarronen, sí, per Atena! Per Zeus! D’ells no n’hem de fer cap cas. Ja tornaran, si és que posseïm Pilos”.

TRIGEU.- És ben bé la marca de l’estil del meu país.

HERMES.- Per això no sé si des d’ara tornareu a veure alguna vegada la Pau.

(ARISTÒFANES. La pau. A Comèdies, vol. III. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1972, p. 96-99)

* * *

Això és l’exposició dels resultats de la recerca d’Heròdot d’Halicarnàs, feta perquè amb el temps no es perdi el record dels fets, grans i admirables, duts a terme tant pels grecs com pels bàrbars, però més encara perquè se sàpiguen les causes que els induïren a fer-se la guerra.

[1] Doncs bé, els doctes dels perses afirmen que els culpables de la discòrdia foren els fenicis. En efecte, des de la mar anomenada Roja arribaren a la nostra i s’establiren en el país on viuen encara avui, i immediatament van emprendre llargues navegacions; transportaven mercaderies d’Egipte i d’Assíria a molts indrets, entre els quals cal esmentar Argos. En aquella època Argos avantatjava totes les ciutats del país que avui anomenem Hèl·lada. O sigui que els fenicis arribaren a Argos i posaren a la venda llurs mercaderies. Feia cinc o sis dies que hi eren, i ja s’ho havien venut gairebé tot. I moltes dones anaren a la platja, entre elles la mateixa filla del rei, que es deia Io, i era filla d’Ínac; també els grecs indiquen aquest nom. Diu que romanien dretes ran de les popes de les naus i anaven comprant el que els agradava. Que els fenicis es feren senyals mútuament i que s’abraonaren sobre les dones, la majoria de les quals aconseguiren, tanmateix, escapar-se. Però Io i algunes altres foren segrestades. Els fenicis les feren embarcar, salparen i fugiren cap a Egipte. [2] Els perses expliquen que fou d’aquesta manera com Io arribà a Egipte, diferentment de com ho expliquen els grecs. Així començaren els greuges mutus. Els doctes dels perses continuen explicant que alguns grecs, dels quals són tanmateix incapaços de dir-nos els noms, arribaren a Tir de Fenícia i hi segrestaren Europa, la filla del rei del país. I comenten que ho feren per pagar amb la mateixa moneda. Segons això, els grecs haurien estat els culpables del segon greuge. Perquè salparen en una nau llarga i posaren rumb a Ea i a la Còlquida, i arribaren al riu Fasis. Després d’haver atès la resta d’objectius pels quals hi havien anat, raptaren Medea, la filla del rei.

(HERÒDOT. Història. vol. I. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 2000, p. 46-48)

* * *

VISIÓ

Roma i amor són la mateixa cosa,
amb el deport, que riu per sota el nas,
d’emboscat capgirell. No flairaràs
la divergència de color de rosa

que el tancat llibre exhala. Maniosa
cursivament fortuna d’escarràs,
les birimboies pitgen el tenaç
inoportú ramell d’escabiosa.

Surts fantasmal, oh caçador de bruixes
que en la foscor litúrgica dibuixes
típic santcrist de saig i de borrell.

La medieval ciutat benigna ruixes
i riu la nostra quan entre les cuixes
et cruix la carcanada del saumell.

 

(Miralls del temps. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000)