Novel·la Prosa Narrativa breu Obres traduïdes Estudis sobre l'autor/autora

Manuel Baixauli

Manuel Baixauli (Sueca, 1963) és pintor i escriptor.

Inclinat a les arts des d’adolescent, Baixauli estudia Pintura a la Facultat de Belles Arts de València. Després de guanyar diversos premis com a pintor i fer-se un nom, penetra en un camí que el duu a refer constantment les seves pintures. L’any 1990 entra de professor a l’Escola d’Art Escultor Beltran, de Sueca.

No és fins als trenta anys que Manuel Baixauli comença a escriure. El recull de contes Espiral (Premi Ciutat de Badalona 1998) és el primer llibre que publica. Aquest primer volum de relats i microrrelats crida l’atenció d’una minúscula elit, tot i que passa desapercebut per al públic en general.

Quatre anys després, el 2001, publica Verso (Premi Ciutat d’Alzira 2001), una novel·la que explora, amb estructura i forma atrevides, on es barregen el relat en tercera persona, el monòleg interior, l’escriptura dietarística i les reflexions sobre art, les falses aparences del nostre entorn.

És, però, a partir de la publicació de L’home manuscrit que Manuel Baixauli adquireix renom en l’àmbit de les lletres catalanes. L’obra, multipremiada i sorprenentment –tot i la seva complexitat– ben rebuda pel públic lector, explora les obsessions per l’escriptura i la seva capacitat per transformar la vida i les persones. L’any 2014 publica la novel·la La cinquena planta, guardonada amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i el Premi Crexells. A Ningú no ens espera (2016), aplega algunes de les seves celebrades columnes publicades a la premsa. El 2020 publica la novel·la Ignot, que gira al voltant de la necessitat de crear, de les expectatives i de la frustració.

Baixauli s’ha autodefinit com un reescriptor, per la seva dèria de refer constantment els seus textos.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Abel Ramon Vidal per a l’AELC
Fotografia: Imatges cedides per l’autor. Retrats realitzats per Francesc Vera.

Castellano

Pórtico

Manuel Baixauli (Sueca, 1963) es pintor y escritor.

Inclinado a las artes desde adolescente, Baixauli estudia Pintura en la Facultad de Bellas Artes de Valencia. Tras ganar varios premios como pintor y hacerse un nombre, penetra en un camino que lo lleva a rehacer constantemente sus pinturas. En el año 1990 entra de profesor en la Escola d’Art Escultor Beltran, de Sueca.

No es hasta los treinta años que Manuel Baixauli empieza a escribir. El elenco de cuentos Espiral (Premio Ciutat de Badalona 1998) es el primer libro que publica. Ya este primer volumen de relatos y microrrelatos llama la atención de una minúscula élite, a pesar de que pasa desapercibido para el público en general.

Cuatro años más tarde, en el 2001, publica Verso (Premio Ciutat d’Alzira 2001), una novela que explora, con estructura y forma atrevidas, donde se mezclan el relato en tercera persona, el monólogo interior, la escritura dietarística y las reflexiones sobre arte, las falsas apariencias de nuetro entorno.

Es, sin embargo, a partir de la publicación de L’home manuscrit cuando Manuel Baixauli adquiere renombre en el ámbito de las letras catalanas. La obra, multipremiada y sorprendentemente —a pesar de su complejidad— bien recibida por el público lector, explora las obsesiones por la escritura y la capacidad de esta por transformar la vida y las personas. En 2014 publica la novela La cinquena planta, galardonada con el premio de la Crítica dels Escriptors Valencians y el premio Crexells. En Ningú no ens espera (2016), reúne algunas de sus celebradas columnas publicadas e la prensa. El 2020 publica la novela Ignot, que habla de la necesidad de crear, de las expectativas y de la frustración.

Baixauli se ha autodefinido como un reescritor, por su afán de rehacer constantemente sus textos.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Abel Ramon Vidal para la AELC.
Fotografía: Imágenes cedidas por el autor. Retratos hechos por Francesc Vera.

English

English

Manuel Baixauli (Sueca, 1963) is a painter and writer. Inclined towards the arts since his adolescent years, Baixauli studied painting in the Fine Arts Faculty at the Valencia University. After making a name as a painter and receiving several prizes for his work, he embarked on a course that has led him to engage in a constant repainting of his pictures. In 1990 he started to teach at the Escultor Beltran Art School, in Sueca. ?

It was not until he was thirty years old that Manuel Baixauli started to write. His first published work was the collection of stories called Espiral (Spiral – winner of the 1998 City of Badalona Prize). This volume of short stories and micro-stories draws attention to a tiny elite that remains unnoticed by the general public.

Four years later, in 2001, he published Verso (winner of the City of Alzira Prize of 2001), a novel – of daring structure and forms, mixing third-person narrative, inner monologue, diary writing, reflections on art – that explores the deceptive appearances of our surroundings.

However, it was after the publication of L’home manuscrit (Manuscript Man) that Manuel Baixauli began to make his name in the milieu of Catalan letters. This work, which explores obsessions related with writing and its capacity for transforming lives and people, has received many prizes and, despite its complexity, has been surprisingly well received by the reading public. In 2014 he published the novel La cinquena planta, awarded the Crítica dels Escriptors Valencians and the Crexells prizes. In Ningú no ens espera (2016), he collected his most celebrated opinion columns published in the press. In 2020 he publishes Ignot, a novel about the need to create, expectations and frustration. 

Baixauli has defined himself as a re-writer because of his idiosyncracy of constantly reworking his own texts.

Manuel Baixauli is a member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers).

Web page: Abel Ramon Vidal for AELC
Photographs from the author’s personal files. © Francesc Vera.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Manuel Baixauli Mateu neix a Sueca el 2 d’octubre de 1963.

Inclinat a les arts des d’adolescent, estudia Pintura a la Facultat de Belles Arts de València, entre els anys 1982 i 1986. Ben aviat guanya força premis i es fa un nom; però a mesura que madura, el seu estil s’allunya de modes, galeries i concursos i penetra en un camí personal caracteritzat per l’obsessió de refer constantment les seves pintures, al punt que alguns dels seus quadres tarden lustres i fins i tot dècades a ser enllestits.

Des de l’any 1990 exerceix de professor a l’Escola d’Art Escultor Beltran, de Sueca, plaça que li permet continuar fent la seva obra sense urgències econòmiques.

A partir dels trenta anys d’edat comença a escriure. Espiral (Premi Ciutat de Badalona 1998) és el primer llibre que publica. Es tracta d’un recull de seixanta-vuit contes, molts d’ells brevíssims, on plasma les obsessions –la fugacitat de tot, la mort, l’oblit…– que ja eren presents a la seva pintura i que es reflectiran, també, en les obres posteriors. Espiral crida l’atenció d’una minúscula elit, però passa desapercebut per al públic en general.

Quatre anys després, el 2001, publica Verso (Premi Ciutat d’Alzira 2001), una novel·la que explora les falses aparences del nostre entorn. D’estructura i forma atrevides, amb alternances entre el relat en tercera persona, el monòleg interior, l’escriptura dietarística i les reflexions sobre art, Verso conté ja alguns dels temes que més tard, el 2006, sortirien més desenvolupats a la seva novel·la més coneguda, L’home manuscrit.

És a partir de la publicació d’aquesta obra (Premi Mallorca de Narrativa 2006), que Manuel Baixauli adquireix renom en l’àmbit de les lletres catalanes. La novel·la, radical, intensa, imaginativa, tracta de l’obsessió per l’escriptura i la capacitat per transformar la vida i les persones, per canviar el rumb del destí en favor de la voluntat humana. Aquesta novel·la rep una acollida espectacular per part de la crítica, amb cinc premis a llibre publicat –Premi Salambó, Premi Nacional de la Crítica, Premi Biennal de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Premi de la Crítica dels Escriptors Valenncians, Premi Qwerty–, i esdevé, tot i la seva complexitat, un èxit de vendes.

La seva dèria de refer constantment els seus textos el duen a reescriure i revisar llibres ja publicats anteriorment, com per exemple Espiral, el seu primer llibre, que veu una segona edició l’any 2010, amb un epíleg explicatiu i revelador.

L’any 2014 apareix a les llibreries la seva tercera novel·la, La cinquena planta, que rep el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i el Premi Crexells. El 2016 publica un recull d’algunes de les seves columnes publicades a la premsa, amb el títol Ningú no ens espera. El 2020 publica la novel·la Ignot, que gira al voltant de la necessitat de crear, de les expectatives i de la frustració.

Home mirant el futur.
Home mirant el futur.
Dona.
Dona.

Premis

  • Premi Ciutat de Badalona (1998): Espiral.

  • Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira (2001): Verso.

  • Premi Mallorca de Narrativa (2006): L’home mansucrit.

  • Premi Salambó de Narrativa (2007): L’home manuscrit.

  • Premi Biennal de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana 2006-07 (2007): L’home manuscrit.

  • Premi Nacional de la Crítica Catalana de narrativa (2007): L’home mansucrit.

  • Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (2008): L’home manuscrit.

  • Premi QWERTY de Narrativa en català (2008): L’home manuscrit.

  • Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa (2015): La cinquena planta.

  • Premi Crexells de novel·la (2015): La cinquena planta.

  • Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any (2024): Cavall, atleta, ocell.

La cinquena planta.

Una setmana després d’haver enllestit un llibre titulat L’home manuscrit, Manuel Baixauli va sentir els primers símptomes d’una malaltia que el va deixar, en pocs dies, completament paralitzat, talment una pedra. Una pedra amb tota la capacitat de pensar i de sentir. Al cap de sis llarguíssimes setmanes, va començar a recuperar la mobilitat i, més endavant, l’autonomia. Durant el procés de rehabilitació, Baixauli va conèixer els singulars personatges que poblaven el sanatori i es va obsessionar amb l’última, inaccessible, cinquena planta.

(Sinopsi)

Vincles

Comentaris d'obra

Hi ha unes cases fonamentals a L’home manuscrit de Manuel Baixauli. La primera és un «casalot en ruïnes» abandonat de fa temps, el casal d’en Màrius, en diuen. El narrador hi arriba amb els seus amics de dotze anys, un dia que han robat un meló d’Alger. Les parets són plenes de «grafits insolents», tenen «l’aire trist, melancòlic, d’un desig insatisfet». En aquest casal s’esdevé la primera de les Cinc intervencions, «pel cap baix», que han marcat la seva vida. La segona casa és un edifici decrèpit, un far prop d’Estaca de Bares. La tercera, Villa Carmen, l’edifici abandonat d’una zona costera a prop de Sueca, provisionalment salvada de l’especulació. El narrador s’hi instal·la i hi emplena les parets amb tot de cares d’albats i autoretrats de Rembrandt -sobretot un en què, ja vell, Rembrandt es riu cínicament d’ell mateix, del món, de nosaltres-, les pinta de color ocre perquè és el color que li agrada més «com a fons per a escriure», i escriu sobre aquestes parets, però sobretot escriu bona part de les cent mil pàgines del seu Dietari en la millor etapa de la seva vida com a reescriptor tal com el narrador ens diu que fa i com Manuel Baixauli ha dit també d’ell.

El narrador, doncs, reescriu sense parar, obsessivament, perquè L’home manuscrit és la novel·la d’algú abocat a la literatura, d’algú que vol oposar-se a l’oblit tot i saber la impossibilitat del seu esforç, que vol fer previure els morts -els seus pares, morts d’accident; el seu germà albat, Màrius, o Patro, la bibliotecària-; una novel·la també en què el narrador ens fa plantejar què som, què hauríem pogut ser si haguéssim pres altres opcions a la vida. [···]

Baixauli ha escrit una novel·la ambiciosa i complexa, interessant i densa, gens amable i gens comercial, en què el desig, les frustracions, la passió per la literatura i les pors es combinen, s’equilibren i s’alimenten com rius invisibles. Si hi ha llibres que s’obliden just acabats de llegir, L’home mansucrit no és d’aquests.

(Xavier Cortadellas. «Un desig enquadernat», El Punt.Presència, agost del 2007)

* * *

Baixauli, pintor i escriptor, és home d’obra molt breu i molt treballada. Durant la promoció del llibre no s’ha cansat de repetir que ell, més que escriptor, es considera reescriptor, ja que els seus textos són el producte de contínues redaccions i reconsideracions. De fet, el protagonista de L’home manuscrit dedica tot el seu temps a escriure un dietari fins al dia que decideix no escriure res més i retocar, reduir i destil·lar tot el que ha escrit fins a condensar milers de pàgines en un text de tot just dues-centes. Les que té L’home manuscrit.

No es fàcil fer una sinopsi de l’argument d’aquest llibre perquè el repte de l’autor situa la novel·la molt més en el món de les idees que de l’acció. Per acotar el territori en què ens movem diria que ens parla del poder que té la literatura per canviar-nos el destí i per lluitar contra l’oblit.

Evoco Verso (Bromera, 2002), l’anterior novel·la de Manuel Baixauli, i em sembla trobar-hi uns quants punts de contacte amb la d’ara. El protagonista en aquell cas era un pintor que s’aïlla del món fent veure de cara a tothom que se n’ha anat becat a Roma. La seva fugida cap endins es materialitzarà en un poble d’estiueig fora de temporada des d’on el protagonista posarà en qüestió la seva feina a partir, també, d’un dietari en què deixarà reflectits els seus neguits.

El recurs a una línia d’intriga que arrossegava -i en la segona meitat desequilibrava- Verso amb l’aparició d’una truculenta secta no el tenim tan acusat en el text d’ara, per bé que a Baixauli li continuen funcionant molt millor els inicis i desenvolupaments que els finals de les històries. L’obra té moments esplèndids i no tinc cap dubte que serà un dels llibres que quedaran del 2007.

(Joan Josep Isern. «Sobre escriure; és a dir, viure», Avui. Cultura, 20 de setembre del 2007)

* * *

L’home manuscrit, de Manuel Baixauli, Premi Mallorca de Narrativa 2006, que acaba de publicar l’editorial Moll, és sens dubte un text excepcional, que podria titular-se igualment Vida escrita. Perquè el testimoni que ens fa avinent l’autor és el d’una vida que en bona part es fa o es viu escrivint, i que pot mantenir-se mentre sigui llegida, en una roda que pot prolongar-se indefinidament, mentre quedi ni que sigui un sol exemplar del llibre, un únic manuscrit o mecanoscrit -o un sol enregistrament- del text. En definitiva, gairebé com si no es pogués viure més que escrivint. O com si l’única manera de viure plenament fos escrivint. O com si escriure pogués substituir viure. I tanmateix, ¿no resulta solipsista que l’experiència més important o més significativa que puguem tenir consisteixi justament en l’escriptura? En qualsevol cas, no podem deixar de constatar que la narrativa de Manuel Baixauli resulta, certament, espectacular per la seva extraordinària capacitat narrativa i pel seu alt grau de veracitat i coherència, malgrat el caràcter realment extremós d’algun dels episodis reportats.

Entrar en matèria, en la matèria o el gènere de L’home manuscrit, no és fàcil. Tal vegada, en una primera aproximació com aquesta, podríem apuntar que és una novel·la per a novel·listes, una narració per a narradors, un assaig per a assagistes. En tot cas, senzillament, es tracta d’un text per a fer pensar, d’un text que requereix un cert esforç. L’escriptura hi té un paper determinant: l’escriptura com una manera de viure, l’escriptura com un mitjà per a conèixer o aprendre, l’escriptura com un instrument per a refer el passat o aclarir, fundar i fonamentar el futur. [···]

Com ja hem suggerit, la qüestió capital que planteja L’home manuscrit és fins a quin punt l’escriptura pot fer l’home, fins quin punt l’escriptura ens pot fer viure, fins quin punt l’escriptura -per dir-ho així- ens pot inventar. Manuel Baixauli sembla partir de la tesi que la realitat creada per l’escriptura és tan forta com la realitat exterior. «No esdevé, allò que un relata, experiència», es demana. La imaginació de l’escriptor conforma una nova realitat. El mite explica tant com la raó. «Tot acte guanya en la prefiguració o en el record». L’home manuscrit defensa la tesi que mentre un text doni cabuda i agomboli un home, aquest no perirà del tot. La memòria més eficaç seria sempre la de l’escriptura. Aquesta no només dóna vida als personatges que esmenta, reals o imaginaris, ans també preserva la seva memòria. Cal llegir aquesta novel·la dietari. Les meves notes presents no pretenen resumir el llibre -tasca gairebé impossible si no és escrivint-lo de nou- ans animar el lector a escometre’l. Perquè el treball, de fer-ho, val bé la pena.

(Bartomeu Fiol. «Una novel·la dietari, vida escrita», Diari de Balears, 19 d’octubre del 2007)

* * *

Lo que más me gusta de L’home manuscrit de Manuel Baixauli (Sueca, 1963) es que a partir de un planteamiento inicial que no es gran cosa, va creciendo como un puzzle, con piezas que forman ejes y bordes que se completan y rellenan. Las páginas que dedica a los nonatos, a la persecución por Sueca del escritor Josep Palacios (modelo del escritor separado del mundo y superexigente), el relato de un viaje a México después del terremoto del 86, apuntan a una personalidad singular. Incluso cuando trata del primer contacto con las letras (tras robar un melón el chico se refugia en la biblioteca: así empieza todo), la figura de la bibliotecaria, la señorita Patro («arxiu vivent del clavegueram psicològic del poble»), salva la escena y la sitúa lejos del tópico. Aunque Baixauli es muy serio, se regala algunas licencias cómicas y en la novela llega a aparecer Dios tomando un refresco. La historia está construida a partir de una serie de revelaciones que marcan hitos en la vida del protagonista (leer, saber, desear, recordar, huir). Después de cada una de ellas se intuye un relato alegórico (algunos de gran belleza, como el del encuentro con los antepasados en el cementerio). Sin este tipo de contrapuntos, la historia vocacional y la crisis de los cuarenta no aguantarían. Gracias a la escritura versátil y a distintas tonalidades de voz, la historia del disidente «dels costums i comportaments del veïnat, «l’Elegit», «l’escriptor boig, solitari», resulta simpática y los momentos en los que la historia alcanza una dimensión trágica, lucen de verdad.

A los escritores sensibles, como Manuel Baixauli en Sueca, Toni Mollà o Vicent Alonso en València, Pere Rovira en Lleida o Ponç Pons en Menorca, les cuesta encontrar acomodo dentro de la realidad que les rodea, de lo que acostumbran a quejarse amarga y repetidamente. L’home manuscrit es así la deconstrucción de un dietario: muestra las motivaciones del autor, la formación sin culturalismos abusivos, la orgullosa agorafobia, la tendencia a creerse superior y al mismo tiempo, profundamente abyecto, la duda sobre cuál podría haber sido la vida del protagonista, tras la muerte de sus padres, si en lugar de escoger la soledad se hubiera refugiado en casa de los tíos. A diferencia de los autores que simplemente escriben y publican sus notas diarias, Manuel Baixauli ha elaborado un sofisticado artificio literario que sobresale por su brillantez e inteligencia.

(Julià Guillamon. «La vocación o el destino», La Vanguardia. Cultura, setembre del 2007, p. 9)

* * *

Set anys després de L’home manuscrit, Manuel Baixauli ens proposa franquejar la porta d’una nova proposta narrativa, La cinquena planta. Una proposta «autobiogràfica» on realitat i ficció –com en tota biografia que valga la pena– s’entrecreuen, es difuminen i es confonen. Una proposta que parteix allà on acabava L’home… per a endinsar-se en vetes més profundes de la seua personalitat. Ací se’ns contarà per exemple, la trasbalsadora experiència de la síndrome de Guillain-Barre, la malaltia que va deixar Baixauli paralitzat durant 42 llarguíssims dies al llit d’un hospital. Aquesta vivència única va tindre lloc precisament quan l’autor havia enllestit la primera redacció de la novel·la que després s’anomenaria L’home manuscrit. El tràngol va passar i la novel·la esmentada, guanyadora del Premi Mallorca, es convertiria en un dels grans èxits de la literatura catalana d’aquests anys.

Ara Baixauli ha représ aquests aspectes de la seua biografia –el descens als inferns Guillain-Barre, la peripècia de L’home…, la llarga però fructífera rehabilitació postmalaltia en un sanatori digne de Thomas Mann– en un nou relat que és, alhora, molts relats diferents. La cinquena planta, en concret, fa referència a l’últim pis del sanatori, una misteriós estatge on no mena cap porta, ni cap escala, ni cap ascensor. Aquesta planta –les golfes de tot plegat, el lloc que l’anatomia humana reserva per al cervell– sembla regir el destí d’una munió de personatges que travessen l’obra, començant pel mateix autor. De fet, és impossible llegir aquestes pàgines i no pensar contínuament en les arquitectures impossibles de Maurits Cornelis Escher, l’artista neerlandès mestre de les distorsions geomètriques. L’obra de Baixauli, en efecte, ve plena de portes, escales i passadissos que no porten enlloc, si no és a alguna andana purament mental.

La cinquena planta, fet i fet, és una obra d’una rara intensitat, que ve a confirmar la naturalesa singular del món de Baixauli. La seua, d’alguna manera, és una història d’èxit que estava abocada a un perfecte fracàs, com ell mateix ens va explicant al llarg del llibre. Casos com el seu n’hi ha molts en la nostra i en qualsevol literatura: escriptors amb món propi, amb una escriptura de qualitat, que no troben mai els seus lectors. Baixauli podria haver estat un altre d’aquests il·lustres marginals, però ell va saber convertir un fracàs en un èxit. Saber, ben pensat, no és exactament la paraula. La fortuna, en realitat, li ha esdevingut. La bona sort editorial que l’ha pessigat ha vingut a compensar-li, de fet, la malastrugança de la malaltia. El que la vida li havia extirpat per un cantó li ho ha tornat per un altre.

I no dic això, òbviament, per llevar-li gens de mèrit. Jo vaig ser precisament el primer a saludar L’home manuscrit com una obra «densa i perfeccionista», d’una qualitat indubtable. I ho vaig fer, per cert, al setmanari El Temps (núm. 1.210), a l’agost del 2007. L’autor, que em va agrair personalment aquell primer toc d’atenció pública, s’hi referiex en la darrera pàgina de La cinquena planta: «Diuen que les primeres [ressenyes] són decisives –reflexiona–, que marquen tendència, que condicionen les posteriors». Doncs així va ser, i n’estic tan satisfet com ell.

Ara Manuel Baixauli torna amb un nou llibre que no deixa de ser una claustrofòbica elucubració local –o, a tot estirar, comarcal. I, tanmateix, aquestes històries admeten perfectament una lectura universal. Aquest és el seu mèrit i el seu secret.

(Joan Garí. «Kafka, Escher i Bergman al sanatori», El Temps, núm. 1548, febrer de 2014)

Entrevistes

—Em tempta traslladar-li dues qüestions que apareixen dins L’home manuscrit, a l’entrevista apòcrifa amb Escriptor: «Per què escriu?» i «Què li agrada llegir?»
—Ignore per què escric. Si estic temps sense escriure em trobe mal, com quan estic temps sense fer exercici. Escriure és, per a mi, una manera de transpirar. Si no escric, les històries que imagine m’embussen el cap. M’agrada llegir de tot menys la mala literatura. He intentat llegir best-sellers però em cauen de les mans, m’avorreixen.

—L’home manuscrit implica en vivències i encomana reflexions, opinions, destins, emocions… Cal transgredir les fronteres entre gèneres?
—Cal ser absolutament lliure, i sincer, quan s’escriu. Hem de sentir la llibertat de quan estem sols al vàter. Les fronteres són cosa de polítics o, en tot cas, de crítics que temen la complexitat. Però la vida és complexitat.

—En el torrent imaginatiu però coherent amb el que ens absorbeix l’obra, quins papers juguen la paciència i la voluntat?
—La voluntat és el que ens fa lliures. Lliure no és qui fa allò que el cos li demana, sinó qui fa el que decideix fer, encara que siga contrari al que li demana el cos. Sobre la paciència, estic d’acord amb Leopardi quan deia que «és la més gran de les virtuts, perquè no en té l’aparença, de virtut».

[···]

—Resulta difícil trobar l’equilibri entre realitat i ficció per tal d’aconseguir la versemblança de la narració? O no depèn d’això?
—La versemblança depèn de l’estil. Kafka o Borges poden contar qualsevol enormitat i te la creus; en canvi, un autor mediocre pot narrar que va al quiosc a comprar pipes i no ser creïble.

[···]

—Els seus llibres han estat publicats com a guanyadors de premis importants. Quina opinió té del paper dels premis literaris en la nostra literatura?
—Els editors a qui vaig mostrar el text em digueren que tenia molta qualitat però que no era comercial, que buscara una altra via. Sense els premis, potser encara seria un autor inèdit. Els editors són empresaris, volen fer caixa. Si fas un producte aliè als estereotips has de presentar-te a un premi. A un premi, és clar, no controlat pels editors. N’hi ha ben pocs, d’aquests.

—Al llibre es diu que «els finals tancats són efectistes, analgèsics, fal·laços (…) Res no acaba de colp, en la vida». La literatura ha d’atrevir-se a anar més enllà de la seguretat dels formalismes?
—La literatura, i l’art en general, només tenen sentit si són un revulsiu, si són imprevisibles.

(Eduard Ramírez: «La literatura i l’art només tenen sentit si són un revulsiu, si són imprevisibles», Levante. Posdata. Suplemento Cultural (València), 5 d’octubre de 2007, p. 3)

* * *

—Has dedicat a la pintura la major part del teu temps. Ets a la vegada pintor i escriptor. T’has trobat mai temptat a decantar-te per alguna de les dues disciplines artístiques?
—Abans pintava i escrivia alhora. Ara no tinc temps. O pinte o escric. Una activitat em refresca de l’altra. En tot m’agrada el contrast. Sempre busque el costat fresc del coixí.

—Has comentat en alguna ocasió que t’atreu treballar en el buit, i és per tots sabut que, quan ens endinsem per camins desconeguts, podem arribar a llocs inesperats. Aquesta aventura acaba sempre bé?
—Quatre de cada cinc pintures acaben al fem. Però val la pena, perquè el que se salva justifica les hores aparentment perdudes. Amb els llibres em passa igual. En l’última versió de L’home manuscrit, per exemple, han desaparegut escenes i personatges que m’havien acompanyat molt de temps, durant les versions prèvies. És com quan podes un arbre: allò que descartes dóna vigor al que hi queda.

—A L’home manuscrit es diu d’algú que «si vol i si pot fer literatura, li cal un pou. Sense pou no hi ha literatura». On has trobat el pou per escriure aquest llibre?
—La vida és distracció i caos. I per a escriure cal concentració. El pou és una metàfora del distanciament, de la mirada lúcida. On trobar-lo? A dins d’un mateix.

—Una de les particularitats del joc literari que proposes està basada en la fam de literatura que el protagonista no aconsegueix saciar, i que li fa escriure les parets de casa seua. Quin paper jugues tu, Manuel Baixauli, dins aquesta obsessió?
—Em fascinen els personatges extremats. Els folls, els sants, els visionaris… M’atrauen tant els escriptors grafòmans com els escriptors que no escriuen, tot i que jo estic més prop dels segons. Poc i bo és una de les meues divises.

[···]

—Creus que la realitat de Sueca s’assembla a la que descrius en la novel·la, amb la depredació urbanística que pateix Villa Carmen?
—Si algú vol doctorar-se en Destrucció del Paisatge només li cal fer un passeig per la costa valenciana. Sueca no és cap excepció.

—Dius que el llibre ha funcionat de boca a orella, gràcies en primer terme a les bones crítiques. Com valores la repercussió que tenen les obres d’autors valencians als mitjans de comunicació en llengua catalana?
—En general, qui no escriu des de Barcelona ho té cru. El meu primer llibre, per exemple, senzillament no va existir, i això passa amb el 90 % dels llibres valencians. L’home manuscrit és, però, una excepció: fou precisament a Barcelona on començà a parlar-se’n. D’altra banda, la blogosfera pot pal·liar aquest desequilibri. En el meu cas, els blogaires han estat decisius en la propagació del boca-orella.

(Agnès Vidal i Vicedo: «El magatzem de la memòria», Lletres (València), agost/setembre 2008, p. 18-19)

* * *

—No li aclapara tant de premi? S’ho esperava? La crítica ha estat unànime, a l’hora de judicar la seua obra.
—Jo tenia una fe cega en el llibre, l’havia escrit amb total llibertat, sense especular si agradaria o no a la crítica o als possibles lectors. Cada volta que el rellegia o el reescrivia m’ho passava millor, i mai no me’n cansava. Tanmateix, el vaig presentar diversos anys, sense èxit, als ajuts de la Institució de les Lletres Catalanes, i, posteriorment, a distintes editorials. El Premi Mallorca m’arribà quan ja tenia la confiança afeblida i quan ja em plantejava guardar-lo en un calaix.

—I, paradoxalment, no és una «obra fàcil», ni té, a priori, un lector ampli. Com s’explica l’èxit, literari i comercial, de L’home manuscrit?
—L’èxit és un misteri. Davant de L’home manuscrit, els primers lectors qualificats i els crítics coincidien: «és un llibre difícil, gens comercial». En tot cas, és un llibre que, abans de ser un èxit de vendes, ha sigut un èxit de crítica. Són els lectors especialitzats, els malalts de literatura, qui han engegat, als diaris i a Internet, el boca-orella. La meua hipòtesi sobre l’èxit comercial és que, contràriament al que semblava, és un llibre que permet distints nivells de lectura, i per tant pot interessar a un ventall ampli de lectors. De fet, tracta assumptes essencials, que a tots ens afecten.

—La seua obra no es basa en una «acció trepidant», sinó més aviat en una trama psicològica, de recerca personal. La identitat és una constant en els clàssics contemporanis. És el tema principal de la seua obra?
—La identitat, la rectificació de la pròpia identitat, el destí, la lluita obsessiva i alhora inútil contra el destí. Els humans som insignificants, però, a diferència de les formigues o els estruços, lluitem cada dia per deixar de ser-ho.

—La identitat del protagonista és diversa, múltiple, plena de possibilitats, gràcies a o per causa dels altres jo (Ell i l’Albat) que suplanten o diversifiquen les seues potencialitats. És una obsessió per vostè aquesta qüestió de la identitat?
—Cadascú de nosaltres som moltes persones alhora. Som un bosc de contradiccions i de possibilitats insospitades. Els qui escrivim projectem variants del nostre jo en els nostres personatges. Això és enriquidor i fins i tot terapèutic, psicològicament parlant. Escriure una novel·la ens pot salvar de caure en l’esquizofrènia, en la delinqüència o en la política. Si Hitler o Stalin s’hagueren dedicat a escriure novel·les, potser no haurien fet una obra mestra, però ens haurien estalviat molts disgustos.

—És inevitable veure-hi la influència o, si més no, una línia literària de treball entorn de la identitat explorada pels autors europeus contemporanis: Kafka, Ionesco, Becket, Pessoa… L’home manuscrit és també un homenatge als clàssics?
—No hi ha cap homenatge deliberat. Però com que som no sols el que mengem, sinó també el que llegim o veiem o escoltem, potser es nota que sóc, sobretot, un consumidor de clàssics. I no sols literaris. Potser Bach o Bergman m’han influït tant com els que vostè esmenta.

—L’amor -jo diria obsessiu- per la literatura, per llegir i, sobretot, per l’escriptura hi és també omnipresent. El protagonista de L’home manuscrit consagra la seua vida a elaborar un Dietari immens (que al final es quedarà en dues centes pàgines); les seus llibretes, els seus escrits a les parets…
—No m’agraden les coses a mitges. O tot o res. En art, cal ser radical. Benvingudes siguen les obsessions, les dèries, els excessos.

[···]

—Hi ha també una presència explícita: la de l’escriptor Josep Palàcios, que no s’esmenta pel nom en cap moment, però sí la seua obra més «coneguda», alfaBet. Vostè es considera deixeble de Palàcios…
—Deixeble? No. El que he rebut d’ell no és una ensenyança, sinó, en tot cas, una influència. Però també l’he rebuda de Borges o de Melville, i ningú me’n diria deixeble. De Palàcios em considere amic i admirador. Som molts els qui admirem Palàcios. Pocs ho manifesten en públic.

—Tot i que no hi apareix, Fuster també deu ser una referència literària i personal ineludible per vostè.
—I tant. Cap escriptor valencià actual seria exactament el que és sense l’existència prèvia de Fuster. Ens ha marcat a tots.

—És veritat que Fuster va escriure una novel·la?
—Ho diu ell, en una carta. Sembla ser, però, que la seua autoexigència era massa alta i la féu desaparèixer abans que la llegira ningú.

[···]

—El protagonista de L’home manuscrit és un ésser més aviat auster, solitari, ermità, un «boig» aliè a les temptacions mundanes i materials. Vostè valora el món de l’art, en la seua condició d’artista doble, com a escriptor i pintor, per damunt de totes les coses?
—No. El més important, per a mi, és la vida, i els seus minúsculs plaers quotidians. Sé que és cert, però, que, per als qui en som addictes, l’art ho impregna tot. És la nostra religió.

—Hi ha també una crítica al diner fàcil, contra l’especulació urbanística.
—L’obsessió per acumular diners, la incultura i la insensibilitat són, per a mi, les pitjors malalties de la nostra societat.

—Un altre tema important és el de la transcendència més enllà de la mort. S’hi percep una confiança bastant ferma en la literatura com a possibilitat de superar o anar-hi més enllà de la mort…
—La literatura ens pot dur una mica més enllà de la mort, però no massa. El nostre destí indefugible és l’oblit. I això cal assumir-ho amb filosofia, sense fer-ne un drama.

—També hi ha un gust per l’escatologia mortuòria, per la necrologia, com es constata en una de les històries, Saviesa.
—Mirar frontalment a la mort obri els ulls. Els cementeris són una font de lucidesa.

—Jo me l’imagine a vostè, després de mort (espere que com més tard, millor), dins d’un nínxol, amb una espelma, un llibre i unes quantes llibretes escrivint in secula seculorum…
—Millor imagine’m amb els ulls tancats, escoltant eternament la mar o, ja posats, les Variacions Goldberg.

—Abans d’això, però, per quan una altra obra de Manuel Baixauli?
—Aquesta és, sens dubte, la pregunta més difícil. Només puc contestar: no ho sé.

(Juli Capilla: «En art, cal ser radical. Benvingudes siguen les obsessions, les dèries, els excessos», Serra d’Or, setembre de 2008)

Antologia

FAMÍLIA

Mentre contemple el mar darrere d’una finestra, un insecte aterra en la part exterior del vidre. Els meus ulls l’enfoquen, se’m desdibuixen les ones. A quin ordre pertany? A quina família? A quina espècie? Té les ales transparents, les extremitats finíssimes, un abdomen allargat i dues antenes. Com deu tindre la cara? M’està mirant? M’alce, agafe la lupa, m’hi acoste de nou.
Sí, m’observa; i m’he alegrat moltíssim en reconèixer el caràcter del meu avi, mort des de fa quinze anys.

(Del llibre Espiral. Barcelona: Proa, 2010)

* * *

«Sóc a la intempèrie i tinc fred. He eixit a fer exercici. Córrec, córrec a un ritme suau, gens forçat; no sé quina hora és, la llum és lívida com a l’alba. Vaig entre horts de taronja, pels afores d’alguna ciutat d’on m’arriben, esmorteïts, sorolls d’automòbils. Avance per un caminal de terra que voreja un cementiri. Les tàpies són altes, però deixen veure nombrosos xiprers, molt més alts. Córrec i mire al davant, trepitge les ombres puntegudes dels arbres sobre terra. Ja no se sent els cotxes; no sent res, llevat del meu alè feixuc. Entre les ombres afilades n’apareix una amb contorn de persona. M’ature, mire cap al cementiri: arrimada a la tàpia, veig la part superior d’una xiqueta llargaruda, quasi tan alta com els xiprers, vestida i pentinada d’una altra època. M’observe sense entusiasme, sense indiferència, fixament, des de la mort. A poc a poc compareixen figures oblongues a la tàpia, de diverses edats, de distints aspectes. Em miren amb ulls inexpressius com canons d’escopeta. No suporte la pressió de tantes pupil·les, emprenc a córrer, me n’allunye… Al cap d’una estona, exhaust, em gire; al lluny, el cementiri està ple de gent altíssima. Des d’ací no reconec la xiqueta d’abans, però, tot i que no acabe d’estar-ne segur, entre la multitud veig una jove que podria ser Marta… Sí, crec que és Marta, i un jove l’agafa, confiat, pel muscle. Qui és, aquest? Sóc jo mateix, qui l’agafa i el mira? Force la vista per distingir el caràcter…, el veig borrós, desdibuixat. No sé si em mira seriós, si riu o si està fent una ganyota de menyspreu…»

(Del llibre Verso. Alzira: Bromera, 2001, p. 51-52)

* * *

«11-III-1993

M’ixen uns quadres tan enrevessats, tan complexos formalment que, si no fóra per l’austeritat cromàtica, enfitarien l’espectador. Monocroms quasi, centren el protagonisme en el clarobscur, en la composició i en els valors d’una textura subtil, molt elaborada. Sobre un fons ocre, plasme formes que no existeixen. L’ocre, en diverses tonalitats, mesclat amb altres colors però sense perdre el predomini, confereix a les pintures aparença de mapa antic.
Mapes de la meua ànima, radiografies del meu esperit.
I per què l’ocre? Mai no ha sigut el meu color preferit. Més aviat al contrari: no em compre roba d’aquest color, no el triaria per a pintar un cotxe… Ara bé: és un color neutre, com el gris però més càlid, un excel·lent fons per a llegir, escriure o dibuixar. Aquest paper on escric, per exemple, és ocre; i les parets d’aquesta cambra, i la façana de l’Acadèmia… Busque la paraula en el diccionari: «Ocre, del mot grec ochrós, a través del llatí ochra, que significa ‘groc’…». Groc? Sempre he considerat que eren colors distints, l’ocre i el groc; de fet, hi ha una diferència notable entre els tubs de pintura que porten aquests noms. Ironies de l’etimologia; moltes vegades el temps fa que una paraula canvie de significat, o que signifique el contrari que en l’origen. Una altra accepció: «Ocre, nom genèric d’un cert nombre de materials terrossos, emprats com a pigments». La pols és ocre. Ocre és el cafè amb llet, l’arena, la son; ocre és la maduresa, l’avorriment; ocre és la rutina, ocre és la calor, ocres són els vòmits i alguns excrements; ocre és la memòria.
Nosaltres som pols i en ocre ens convertirem.«

(Del llibre Verso. Alzira: Bromera, 2001, p. 150-151)

* * *

«Acceptí les coses com eren. La ganyota dels cadàvers m’havia fet desgraciat però lúcid.
Comencí a escriure cada dia, a ordenar pensaments, a interpretar el món. El Dietari em desvià de la bogeria, de la droga, de la política, del suïcidi… Escrivia a rajaploma, sense pla previ, com un posseït. Quantes nits, havent sopat, m’he assegut a escriure sentint de fons les veus somortes de televisors pròxims, i els comentaris ocasionals, encara més somorts, de veïns que dormien desperts de cara als televisors!
A falta de silenci, sovint m’hi posava polifonies de Palestrina, música celestial, sense forts contrastos, que colgava les veus de la banalitat. La música exquisida: la millor amiga del silenci, qui millor el tracta, qui més se li assembla.
Tinc un armari de paret de vora tres metres d’alt i poc menys d’ample reblert de llibretes plenes de tot el que m’ha passat pel cap. Al principi usava llibretes amb rengleres de dues línies, per a subjectar la cal·ligrafia rebeca; després optí per la línia única, on les paraules feien equilibrismes; més tard la quadrícula, que ordenava cada racó de la pàgina; actualment evite crosses que limiten les pulsions de l’escriptura. El buit, només, només un buit tocat, a ser possible, d’ocre. El blanc pur encega.
Un riu dins d’un armari, una cascada de paraules, un conglomerat de múltiples continguts i diferents formes literàries, barrejats en aparent caos. Aparent, car és l’ordre natural del pensament, lliure de motlles preestablerts, d’estructures simplistes, de començament-nus-desenllaç… Prosa lliure, plena d’incisos, i d’incisos dins dels incisos. El curs del pensament com el curs del temps, que no s’atura.
Qui vulga saber de mi (qui voldrà mai saber de mi?), qui pretenga conèixer-me (qui pretendrà mai, i per què, conèixer-me?), haurà de llegir el Dietari (qui el llegirà mai, el Dietari?). Ni partides de naixement ni expedients acadèmics ni testimonis orals ni carnets ni historials mèdics ni fotografies ni… Dietari, escrit amb suc d’ànima. Només una cosa m’ha absorbit tant o més que escriure el Dietari: reescriure’l, revisar textos antics i corregir-los, afegir incisos, precisions, substituir adjectius, podar paraules sobreres o envellides, escriure damunt l’escrit amb la lucidesa del distanciament, mantenir els textos vius, frescos, tibants.
La vida no és un aparador de documents, sinó tot el que en queda al marge. El Dietari parla dels marges.»

(Del llibre L’home manuscrit. Palma: Moll, 2007, p. 46-48)

* * *

«Establir-me a Villa Carmen suposà l’inici de la meua etapa més fèrtil com a escriptor; disposava de més temps que mai per a pensar, recordar, imaginar. El Dietari s’engreixà amb llibretes noves i amb afegits a les antigues, cresqué fins a assolir, en el punt de màxima prolixitat, un corpus de vora cinc-centes llibretes. Unes cent mil pàgines escrits, tres milions de línies, dos-cents deu milions de mots! Una desmesura! Un excés que amenaçava la qualitat dels escrits i que exigia un canvi de plantejament. Des de fa un lustre no encete llibretes, no escric res de nou. Em dedique només a corregir, a millorar, a polir, a ampliar quan cal, però sobretot a podar el que ja he escrit. Elimine reiteracions, ingenuïtats conceptuals o estilístiques, tòpics, excessos verbals, frivolitats i tot allò que considere superflu. La maduració com a individu m’ha dut la maduració com a lletraferit. El Dietari minva en pàgines però creix en densitat, en precisió. Ja no escric mai sobre fulls verges, sinó sobre textos. He esdevingut reescriptor, escalafó superior al d’escriptor. On d’adolescent descrivia el gust de menjar la primera tallada de meló a l’estiu, ara descric aquell mateix gust afegit al gust de totes les posteriors vegades que he menjat la primera tallada de meló a l’estiu. Quan descric un crepuscle, descric el vastíssim inventari de crepuscles acumulats en el meu Magatzem de la Memòria. I així amb tot. He substituït l’escriptura incidental, presentista, per l’escriptura estratificada. La relectura persistent dels propis escrits en delata fragments flonjos, inconsistents. El Dietari ideal que m’agradaria confegir es limitaria, com a molt, a un miler de pàgines; o millor, a un centenar; o millor, a una desena; o millor, a una pàgina; o millor encara, a una frase, a una paraula, a un gest. A una mirada. Condensar tot el que un ha viscut i après, des que va nàixer, en una sola mirada: vet ací l’objectiu. Quimera? Què aconsegueixen, sinó, alguns autoretrats del Rembrandt provecte?… Davant meu, mentre escric açò, hi ha l’espill vell, picat, ratat de les vores, on veig el meu bust. Dilluns faré quaranta anys, la meua mirada ja no és la del menut que fugia d’un llaurador indignat. Tampoc no és desesperançada. No habite en el pou, de moment. El visite, el freqüente, m’hi aboque per extraure’n llum. No m’hi instal·le, però. Com Rembrandt, vull avançar en sentit contrari a la dispersió, a la futilitat, a la verborrea vàcua. Si aquest camí porta al fons del pou, faré del fons del pou casa meua.»

(Del llibre L’home manuscrit. Palma: Moll, 2007, p. 153-154)