A l’ascensor no va coincidir amb ningú. Va pitjar el número cinc i va comprovar un cop més l’hora, en un tic tan involuntari com absurd. «Tranquil·la», es va recomanar a si mateixa. I en sentir que l’ascensor ja frenava, va treure aire llargament i es va posar ben dreta. «Endavant».
–Bon dia, doctora Puig –El Marc, avui també, la va rebre amb un somriure cortès, però no excessiu. Ben mesurat. No l’havia entrevistat ella, però havia deixat molt clar a la seleccionadora de personal quins requisits esperava en els seus col·laboradors.
–Bon dia, Marc. –Li va tornar un altre somriure. També ben mesurat. I sense aturar-se i dirigint-se cap al seu despatx: –Què tenim, per a avui?
–A dos quarts de nou, reunió amb l’equip mèdic, per contrastar impressions sobre els pacients. A les onze, les visites. Avui són el Sr. Vilalta, la Sra. Garcia i la Sra. Milà. També ha de passar a veure el Sr. Bofill i el Sr. Badia, que els operarà a la tarda. Ja té els seus historials sobre la taula –el Marc els hi va assenyalar mentre ella s’asseia. –Estan ordenats per hora de visita. A dos quarts de dues l’espera el Dr. Vilajoana per anar a dinar. Tenen taula reservada a Cal Panxo. –L’Olga va recordar que el tema del dinar era decidir unes directrius bàsiques en l’organització de la clínica i la distribució de funcions entre el personal mèdic. –A dos quarts de quatre, la intervenció del Sr. Badia. A les cinc, la del Sr. Bofill. Ja he dit al personal de quiròfan que es preveu fins un quart de set.
L’Olga va saber que ja havia acabat perquè, encara que conservava l’agenda oberta, la mirava, dret, davant la taula.
–Gràcies, Marc.
–L’esperaré fins que acabi, per si vol repassar l’agenda prevista per demà.
–No, no cal… Deixa-me’n un resum per escrit sobre la taula, jo ja el trobaré després de les intervencions.
–D’acord. Res més?
–No, ara per ara no. –El Marc va obrir la porta per sortir. Abans de tancar-la des de fora va sentir-la, que el cridava. –Marc? –Ell va quedar-se a la porta, escoltant-la. –El que sí que pots fer és deixar-me els historials de les visites de demà, i així ja avançaré feina. –Ell va assentir amb el cap. –I ah! Una altra cosa. –Ell va tornar a girar-se. –No cal que em diguis doctora Puig. Pots dir-me Olga. Ho va dir amb un punt de calidesa, però prou seriosa com perquè no semblés que li proposava res més enllà d’una relació estrictament professional.
–D’acord, doctora Puig. –I va tancar la porta darrere seu, un pèl incòmode.
( I la mort em parlava. Barcelona: Barcanova, 2006)
* * *
No sabria explicar com, però la Rosa pren consciència que està a punt de despertar-se. De puntetes sobre el fil finíssim que separa el son de la vigília, se sent desorientada i ignorant d’on i quan s’ha adormit. Encara amb els ulls tancats, i ben a poc a poc, repassa mentalment totes les parts del seu cos, es concentra a destriar quines sensacions li arriben a través de cada centímetre de pell i a endevinar, en segons, on es troba. Centenars de feblíssimes punxades a les plantes dels peus, descalços, li delaten que jau sobre herba. Somriu lleugerament, alhora que acaricia, amb els palmells estesos, la que creix a ambdós costats, com qui amanyaga un infant esbullant-li els cabells.
Un sol tebi li escalfa les parpelles, prou primes perquè se li tenyeixin d’un taronja rogenc. El ventijol floral i fresc la fa deixondir-se.
S’incorpora. Enlluernada, alça la mà dreta fins al front, improvisant una visera. Té la sensació d’haver dormit molt, però no se sent adolorida, tot i haver-ho fet a terra. És en un turó que descendeix fins un llac petit, en el qual sura una barqueta que s’aproxima a la riba, prop d’una cabana en la qual –ja ho recorda– ha passat la nit. Inicia, amb passes tranquil·les però una estranya impaciència, el camí cap a la vall.
(Del relat «El rellotge de paret», dins Els caus secrets. Palma: Moll, 2013)
* * *
Dempeus, al primer banc de la filera dreta de l’església, la Rita (senyora Rita per a la gran majoria d’habitants de la vila) rebia el condol de gairebé totes les dones del poble. Només hi faltaven les que estaven malaltes o eren massa velles per sortir de casa. Fins i tot les que haurien d’estar despatxant havien tancat una estona els magres negocis per presentar-se al davant de la dona més rica de la vila. En definitiva, ningú no hi hauria entrat a comprar i, a més, enemistar-se amb ella seria, de ben segur, una molt mala idea, no només per perdre una clienta, sinó per guanyar una enemiga poderosa. Primera per l’esquerra –la difunta tenia dues nebodes, a les quals, de manera natural, els corresponia ser cap de dol, però el dret els havia estat arrabassat amb un simple «me l’estimava com si fos ma mare, la vostra tia», remarcant molt la diferència abismal que hi ha entre l’amor que uneix mares i filles i ties amb nebodes– responia amb la veu trencada, els ulls tristos i un mocador de fil impecable preparat a la mà per assecar-se alguna llàgrima que la sort li volgués fer caure. Una llarga cua s’havia format just en el moment que el capellà havia acabat de donar la benedicció que tancava el funeral. Al costat, separant encara més les nebodes del primer lloc, hi havia la seva filla Sílvia, que amb només vuit anys, faldilla prisada i jaqueta negres i dues trenes rematades amb llaços de ras del mateix color, era l’única que plorava de cor. Trobaria molt a faltar la nana. Era ella qui li preparava el bany, qui l’ajudava a vestir-se, qui li explicava un conte i s’estava amb ella fins que s’adormia després que la mare havia passat a fer-li un escadusser petó de bona nit.
(No tot està perdut. Barcelona: Barcanova, 2014)
_0.webp)
