Rossend Arús i Arderiu

Arús es va dedicar al teatre ja de nen i, fins i tot, va escriure precoçment obres teatrals, com La hija del sepulturero (es donava per perduda, però n’he trobat una pàgina manuscrita, en què es data el desembre de 1854 i es manifesta el caràcter romàtic de l’obra) i Llegir, escriure i… dejunar, que s’ha situat l’any següent. Sembla que ambdues es van representar al Col·legi de Sant Isidor de Barcelona, on estudiava Arús.

L’inici de la carrera teatral adulta no es documenta, però, fins al 1865, amb El senyor Pere, una comèdia, en vers i en dos actes, situada a Sant Hilari en l’epidèmia de còlera d’aquell any i que planteja un frustrat casament de conveniència, amb alguns tocs de denúncia social i política, Lladres de ciutat, drama en prosa d’ambientació contemporània —tot i que l’epíleg passa, anticipatòriament, vint anys després d’aquesta data—, que denuncia vehementment l’especulació urbanística a Barcelona i, més en general, la corrupció. Un poc posterior a Tal faràs, tal trobaràs (1865), d’Eduard Vidal i de Valenciano, i anterior a Les joies de la Roser (1866), de Frederic Soler, no sols és dels primers drames en català, sinó que, encara que la reivindicació social es troba també en obres romàntiques i transcendint el teatre de costums, suposa una certa aproximació, més deliberada o menys, al realisme, que no havia estat prou preuada ni estudiada abans del meu treball de recerca, encara que Jordi Galofré ja l’havia destacada en si i en relació al teatre català del seu temps. Magí Sunyer ha coincidit a remarcar la importància d’Arús en l'»aclimatació» d’aquest corrent a l'»escena catalana», aspecte ressaltat també en la ressenya de Josep M. Domingo sobre la recent edició del Teatre Complet d’Arús. Tot i ser una obra primerenca és de les més interessants d’Arús. Havent topat amb la censura, no va tornar a estrenar obres de teatre fins després la Revolució de Setembre, amb Lo comte En Jaume (1869), una paròdia de drama històric romàntic a l’estil de les de Frederic Soler i satiritzant el repertori del Teatre Odeon. Arús es va interessar, però, escassament per l’ambientació en el passat, tot i que, poc després de parodiar-la, va traduir al català (1869/1870) el drama Ausias March (1858), de Víctor Balaguer.

En el teatre d’ambientació contemporània, Arús introdueix la denuncia social, tant en els sainets Qui busca troba (1870) en què una criada i una senyora escarmenten els seus luxuriosos pretendents, i, més accentuadament, Lo pla de Palàcio (1871), en què destaca la figura picaresca d’un venedor d’elixirs en el mercat del seu barri del Born, com sobretot en el drama Claudi F. (1872), basat en un cèlebre cas de suplantació. Aquesta nova aproximació al realisme, encara poc introduït en el teatre i fins i tot en la narrativa catalana, tornarà a pasar desapercebuda al públic, poc avesat a obres d’aquestes característiques, però també als crítics de l’època i als estudiosos posteriors. […]

Alternant o combinant la plasmació de la realitat amb elements fantàstics, va explorar diversos gèneres temàtics i formals, incorporant-hi variades influències i amb aportacions pròpies. Ressalten els precoços elements pròxims al realisme, encara que no han estat prou valorats pel públic ni la crítica ni la historiografia literària. De totes maneres, amb plantejaments burgesos, però bon coneixedor del món menestral i de les convencions teatrals, va aconseguir d’arribar a un públic popular, amb intenció sovint moralitzant. Amb un considerable èxit, va compaginar el didactisme amb l’entreteniment i la tradició amb la modernitat.

(Joan Rocamora Aguilera. El teatre de Rossend Arús i Arderiu. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2020, p. 581- 584 [tesi doctoral del Programa de Doctorat en Llengua i Literatura Catalanes i Estudis Teatrals])
 

* * *
 

Crec que es pot afirmar que Rossend Arús va ser un dramaturg monolingüe, tant com ho hagin estat els escriptors catalans dels dos últims segles que només han escrit l’obra de pura creació en català i han utilitzat el castellà per respondre als requeriments «comercials» que en aquesta línia se’ls feia, ja fos des de publicacions en castellà o des de les necessitats de programació d’unes empreses dramàtiques. Tindrem ocasió de comprovar que les set obres de teatre en castellà de Rossend Arús, amb molta probabilitat, són, totes, traduccions i adaptacions d’altres obres o continuacions de peces famoses.

Rossend Arús va ser un activista de la llengua. En consonància amb aquesta sensibilitat lingüística, en el teatre es manifesta un interès específic en la conversió de la llengua en assumpte. Per entendre-ho bé, hem de descodificar alguns hàbits d’època. Per exemple, Arús signava les seves obres com a «Rossendo», amb o final i amb dues esses, perquè estava convençut que aquesta era la forma catalana del seu nom. Un passatge de Lladres de ciutat ho certifica. Un dels protagonistes, en bona mesura contrafigura del dramaturg, s’anomena «Eduardo». Quan, el dia del seu sant, el seu criat li pregunta per què els coneguts li envien targetes de felicitació en castellà, ell, combatiu, contesta: «És moda: parlen en català i escriuen en castellà, tenen per mengua escriure en la seva llengua». La resposta serveix en safata la rèplica del criat: «Ells són els de la mengua, i… però val més callar!». És evident que es tracta d’un diàleg escrit per a la conscienciació sociolingüística, i també ho és que si qui hi intervé hagués pensat que «Eduardo» era una forma castellana, s’hauria fet anomenar «Eduard», com el dramaturg, que hauria signat «Rossend».

Aquesta sensibilitat es fa notar en ironies, com l’acotació a l’ús de català i castellà a Lo comte En Jaume —«crec que en diuen bilingüe»—, en catalanitzacions abusives —les monges del Loreto són de Lloret, a La cambrera— i en detalls com que, en aquesta mateixa obra, les cartes de recomanació de la criada estiguin escrites en català, quan no era habitual. El castellà és la llengua de l’oficialitat. A La patum, pim, pam, pum, d’usar l’espanyol se’n diu «parlar com els burots» i els que l’utilitzen, a banda del diputat foraster, són els buròcrates. En conseqüència, el programa de les festes que organitza l’ajuntament està redactat en castellà. L’humor habitual en aquests textos i l’atenció en el contacte de llengües ens introdueix en l’esfera del plurilingüisme. A Lo pla de Palàcio, el dramaturg es diverteix amb les catalanades d’un pagès que està convençut que parla bé el castellà i diu «ni en agujero ni en ventana» i «un mío conocido», entre altres expressions genuïnes. A La patum, l’alcalde que vol agradar al diputat li explica la tradició d’«El huevo como baila» i fa exclamar a un vilatà: «¡Quin castellà més dolent!». En definitiva, s’enregistra que el poble no sap castellà i que els que, perquè l’han estudiat o perquè han viscut fora del país, pensen que el dominen, s’equivoquen. A Lo barber del rentamans, es dona com a explicació de parlar «en castanyola» que, «com que hi servit, el sé molt». Similarment, els funcionaris forasters que s’esforcen poc o molt a usar alguna mena de català s’expressen en una barreja informe de les dues llengües. Les locucions populars no distingeixen gaire la frontera lingüística: tant es pot considerar que alguna cosa té «més perill que Prim a Castillejos» com exclamar, per a un fet finalment esdevingut «Ya cayó Tetuán!». Una d’aquestes locucions, ja habitual en el teatre de Josep Robrenyo, es fossilitza en castellà: «Ya se ve».

S’hi manifesta una complaença en el plurilingüisme. El llarg subtítol de Lo primer any republicà obre les possibilitats en l’etcètera final, quan diu que està escrita «en vers català, castellà, italià, francès, etc., etc.». En aquesta mateixa línia desenfadada, fins i tot descarada, a No desitjaràs la muller del teu pròxim explica que ha escrit el francès que utilitza un personatge de la mateixa manera que Pitarra el català, tal com es parla. En la peça que de manera més completa desenvolupa el plurilingüisme, La llanterna màgica, s’adverteix que tot el que no és català, està escrit com s’ha de pronunciar, tal com sona, amb ortografia catalana i prescindint per complet de les respectives normatives. En efecte, els personatges utilitzen, d’alguna manera, el castellà, l’anglès, el rus, el francès, l’hongarès, l’italià i l’alemany en l’estil més macarrònic possible o en simples aproximacions pròpies del joc del «català mare de totes les llengües». Sobretot en els disbarats escènics, abunden els acudits, els dobles sentits, les confusions de paraules i l’expressió és distesa, com a La Llúcia dels cabells de plata, on es parla d’un Geni meravellós com «el sòcio de les ales».

(Magí Sunyer. «El dramaturg Rossend Arús i Arderiu» dins Rossend Arús i Arderiu. Teatre Complet I. 1865-1873. Tarragona Barcelona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, Edicions de la Universitat de Barcelona, Biblioteca Pública Arús. Ajuntament de Barcelona, 2019, p. 20-21)
 

* * *

Rossend Arús és l’home que de manera més conscient utilitza el teatre com a tribuna des de la qual propagar les idees polítiques: el 1886 la censura li prohibí una comèdia i a partir de 1874 produirà tan sols teatre de circumstàncies. Durant el període que ara estudiem aprofita la relativa llibertat d’expressió per a estrenar cada any una «revista política» segons el model que tipificaren Eduard Vidal i Valenciano i Conrad Roure a Antany i enguany: dos personatges, Silvestre —que encarna l’any vell pròxim a expirar— i Manuel —l’any nou a punt de néixer—, evoquen els principals esdeveniments de l’any i els comenten. Rossend Arús se serveix de la «revista política», a partir de 1870, per a fustigar aquells qui havent destronat Isabel II restableixen la monarquia en la persona d’Amadeu de Savoia i, sobretot, per a propugnar la instauració de la república federal.

En l’abrandada i ingènua dedicatòria de la seva obra Mai més monarquia! (1873), adreçada al seu amic Joan Lligé i Pasqual, queda patent com per a Rossend Arús el teatre era una mena d’apostolat (…)

A Mai més monarquia!, paràbola escènica on, per mitjà de personatges-símbol, planteja políticament l’actualitat espanyola, i en El primer any republicà (1873), «revista política», Rossend Arús s’expressa amb una absoluta claredat: és el moment en què els homes de la seva ideologia veuen arribada l’hora d’empunyar les regnes del país i , amb el suport d’amplis sectors populars, analitzen els errors de llurs enemics i n’escarneixen l’estretor de mires. A ambdues obres cal destriar els vessants diferents que les componen: allò que hi és atacat i allò que hi és proposat.

(Xavier Fàbregas. Teatre català d’agitació política. Barcelona: Edicions 62, 1969, p. 126-128)

ACTE ÚNIC

Gòtic  saló  de  lo  castell  senyorial  de  Catalunya.  Son  aspecte,  grandiós  però  pobre,  sens  un  moble  ni  un adorno. A la paret dreta, la llar amb l’escó; a l’esquerra, trono amb dosser; deuen muntar-se tres o quatre esglaons. Dissipa la negra foscor que regna una llàntia que penja del sostre. Un gran finestral al fondo. Porta d’entrada a la dreta i una a l’esquerra, que va a l’interior.

QUADRE I
ESCENA I

SOMETENT dormint en l’escó. PATGE 1, PATGE 2.

PATGE 1
Com te deia, veig la cosa
tant i tant embolicada
que me pareix que d’aquesta
difícil serà aixecar-se’n.
Ves allà on vulgues, no troves
més que penes i desgràcies.

PATGE 2
És cert.

PATGE 1
I per a deixar
la mesura ben casada,
la misèria, amb son corteig,
via fa vers esta casa.

PATGE 2
¿Com ho saps?

PATGE 1
Fa poca estona,
ara mateix, m’ho contaba
un que esporuguit l’ha vist
entrar en nostra comarca.

PATGE 2
¿I venia cap aquí?

PATGE 1
Amb afany, apressurada.

PATGE 2
¿Com ho prendrà Catalunya?

PATGE 1
¡Pobra d’ella! ¡Desgraciada!

PATGE 2
¡Oh!, li sobren los recursos
per a privar-li l’entrada
si tal cosa n’intentés.
¡No n’entrarà!

PATGE 1
¡Com t’enganyes!

PATGE 2
Té medis de resistència
si d’aquí vol allunyar-la.

PATGE 1
¿Com ho fa, per detenir-la,
per a son pas oposar-se?

PATGE 2
Convocant a los seus fills.

PATGE 1
Sa veu no serà escoltada.

PATGE 2
Si de les glòries antigues
els hi treu la recordança…

PATGE 1
¿En les glòries vols que pensi?,
¿vols que es fixi en les hassanyes,
quan temps fa que ni sisquera
se recorda de sa mare?

PATGE 2
El poble antes…

PATGE 1
És que el poble
d’abans no és el poble d’ara.

PATGE 2
Tot perdut, doncs, tu t’ho mires.

PATGE 1
Que m’equivoqui Déu fàcia.
Mes ¡ai!, que lo cor no s’erra,
quan pensa mal, cap vegada,
puix pareix que l’avís dona
perquè nos posem en guàrdia.
I si els temors que s’abriguen
sota els plecs de la meva ànima
la fréstega realitat
vingués a fer-los palpables,
prega per nostra senyora,
tan bondadosa i tan santa,
prega perquè quedi lliure
de la tempesta que amaga
fer-la caure sobre d’ella
la maldat amb crudel sanya,
tempesta que borraría
d’eixa terra fins lo rastre.
¡Ai llavors de Catalunya!,
¡ai!, també, ¡ai de nosaltres!

PATGE 2
Passos sento.

PATGE 1
És Catalunya.
No diguem cap més paraula,
¡la palidès de son rostre
sa angústia que bé retrata!
Deixem-la sola.

PATGE 2
No hi queda.  
¿I aquest?

PATGE 1
No punxa ni talla.
Fa molts anys que s’adormí
i, si no el criden, no s’alça.

ESCENA II

Dits. CATALUNYA abatuda.

CATALUNYA
No és possible suportar
tanta pena i desconsol,
no és possible que una mare
alenti patint com jo.
Tenir per suprema ditxa
poguer emmirallar-se amb goig
de sos fills en la mirada,
de sos ulls al resplendor,
i haver amb esglai d’apartar-se
amb pas febril, pressurós,
al veure que ses pupil·les
despedeixen raigs de foc,
que en un mar de sang es neguen,
que venjança diuen sols.
¿Aquests són los fills que un dia
humillaren a tothom?
¿Què resta de mes grandeses,
de mon passat esplendor?,
¿que la victòria caigué
a ses plantes de genolls?,
¿que si la mare l’anhel
hagués tingut, pretensiós,
de portar una corona
que il·luminés tot lo món,
al cel pujaven ardits
i arrancaven amb valor
les estrelles a grapats
i del seu assiento al sol?
No són aquests los que em feien
de ventura eterns los jorns.
Ara venjatius, perversos,
amb cos de tigre ferós,
se maten los uns als altres,
s’assassinen amb rancor
i els dies de ma existencia
me tornen sigles de dol
sens que tingui ni esperança
de calmar el meu desconhort.
Aquest palau que albergava
d’una riquesa el tresor,
santuari de mes victòries,
temple august de sants records,
ha devengut en alberg
de pobresa i desconsol;
al contemplar despullades
ses parets, que en altre jorn
menaçaven desplomar-se
amb lo pes abrumador
de tants trofeus conquistats
en los confins més remots,
se’m nua el pit i acudeix
a mos ulls lo plor a doll.
¡Aplaca, Senyor, tes ires,
que ja he begut fins lo fons
el calis de l’amargura,
la copa de lo dolor!
La felicitat no vetlla
ja del meu poble la son,
que aquest silenci que regna
és silenci de la mort.
Me pareix que sento passos
ressonant-ne per ‘quí a prop.

(Acte I, escenes I i II de ¡Via fora, sometent!, dins Teatre complet II (1874-1877). Tarragona; Barcelona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, Edicions de la Universitat de Barcelona, Biblioteca Pública Arús, Ajuntament de Barcelona, 2020, p. 248- 251)

* * *
 

ESCENA V

ESPERANÇA, LLÚCIA (surt de la casa.)

ESPERANÇA
¿Recordeu lo que us parlava?

LLÚCIA
Sí senyora.

ESPERANÇA
Està molt bé:
la voluntat decisiva
del senyor duc ja sabeu;
sou jove, càndida i bona,
heu viscut al costat meu
quasi des de la naixença
i per vós crec he complert
com la mare carinyosa
vers la filla que ho mereix.
Ditxosa mil voltes vós:
ditxosa sí, hermós pomell,
que, ignorant lo que és el món,
cap temor vos ha de fer.
Ditxosa vós que, al pasar
el llindar de lo castell,
no us tornareu per mirar
lo que tras vós deixareu.
I les mundanals memòries
del bullici i del plaer
no us torbaran, temptadores,
quan ja casada sigueu;
puix, ignorant lo que es trova
detràs les velles parets,
lo que a son detràs se quedi,
jamai ambicionareu.
Mansa coloma ensenyada
a menjar en lo palmell
del duenyo que l’ha criada
a casa seva mateix,
no sabent moure les ales,
mai en volar pensareu,
evitant que un caçador
vos fereixi mortalment.
¡Ai!, en vritat que us envídio,
Llúcia la d’hermós cabell,
amb vostra innocenta vida,
la virtut del no saber.
Mes, ¿per què n’esteu tan moixa?
¿Sospireu…? ¡Ah, ja comprenc!
És perquè el moment s’acosta
que amb el duc us casareu.
No us teniu de posar trista,
al contrari… ¡Si ell us vegés…!
Bueno, me’n vaig cap a dintre
i els xismes prepararé
perquè tot estigui a punt
i no se m’olvidi res.
Feu d’entrar tot de seguida,
que una airada no us prengués.
No és lluny l’hora convinguda:
a les nou d’aquí marxem
i sou l’esposa del duc
tan prompte toquin les deu.

(Marxa, LLÚCIA l’acompanya fins a la porta.)

LLÚCIA
¡Aneu amb Déu, Esperança!

ESPERANÇA
¡Adeu, filla!

ESCENA VI

LLÚCIA

LLÚCIA
¡Per fi em deix…!
No sé què tinc, ¡ai de mi!,
que, en remolinós tropell,
mil idees oposades
me combaten de valent.
Ses paraules, complascuda,
altres nits escoltí bé,
i d’eixos quadros tranquils
que pinta sense pinzell,
d’eixos plaers casolans
la ditxosa senzillès
i la calma venturosa,
me feren volguer amb anhel
ser desposada amb un noble
i habitar en un castell.
Mes hui l’hi sentit distreta
trobant ses paraules, cert,
més pesades que els discursos
que els polítics solen fer.
¡Ai de mi!, prompte esta casa
abandono amb dolor greu
i sempre, fins a aquesta hora,
la mirava indiferent.
Avui lo deixar-la sento,
tal volta per ‘xò mateix,
que, en casar-nos, és precís
canviar d’allotjament.
¡Que prompte serà la marxa!
No sé de què tinc recel
però és cert que jo voldria
que el duc en mi no pensés.
Diu que em vol perquè so maca,
perquè és de plata el cabell,
perquè tinc… ¿I si em mirava…?
Jo aixís podria saber
si diu vritat o mentida.
Provar-ho no costa gens.
Baixo an el pou la galleda,
la pujo plena al moment,
l’aiga és clara com cristall,
a la superfície em veig
i aixís sortiré de dubtes.

(Agafa la galleda i la tira al pou.)

Més aviat és dit que fet.
¡I que costa de pujar!
¡No em creia que tant pesés!

(Acte I, escenes V i VI de La Llúcia dels cabells de plata, dins Teatre complet I (1865-1873). Tarragona; Barcelona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, Edicions de la Universitat de Barcelona, Biblioteca Pública Arús, Ajuntament de Barcelona, 2019, p. 409-411)

* * *
 

Despues de cumplir ab totas
las formalitats marcadas.
Si miran prim… t’asseguro,
un ratolí no s’escapa!
Per fi baixarem al moll
per medi d’una palanca
(Puig fins los vapors mes grans
al costat del moll atracan.)
Jo de veurem tocant terra
á Deu n’hi donava gracias,
quant me sento que m’colocan
una ma sobre la espatlla;
no ab mal modo, molt atenta,
pero ¡jo t’fum! si pesava;
me giro, es molt natural,
per veurer qui m’avisava
y me trovo frente á frente
un home com una casa;
un municipal ¡ma noya!
quina perxa, quina escala;
qualsevol tambó major
ab lo barret y mangala
li passa sense ajupirse
per entre mitj de las camas.
¿Recordas á Barcelona
un  de molt y molt ganapia,
prim com los fideus de tretse,
que no mes tenia camas,
ab un cos com d’una agulla,
y per brassos dugas barras,
que después lo varem veurer
al cementiri de guarda…?
Donchs aixis mateix lo meu,
mes no sech; bonas espatllas,
vermell com un perdigot,
las cuixas semblant pilastras
un cossarro de mes bulto
qu’una bota de deu cargas,
unas mans mateix que truytas,
y ademés la seva panxa.
Ni se jo l’ qu’ell me va dir,
ni ell que jo li contestava;
aixó n’era mes difícil
perqué las mevas paraulas
per lo aburrit y cansat,
entre dents las murmurava.
Per últim me feu entendrer
que li enseñes l’equipatxe,
contesto ab signos: No n’porto;
 y á las horas va deixarme.
Com ja saps que vaig venir
sols ab la roba posada,
vaig escapar d’una y bona
qu’aquí lo mateix qu’á Espanya
son mes dolents que las furas
los empleats de l’Aduana.

(Fragment de Cartas a la dona. Vol. I. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Biblioteca Pública Arús, 2015, p. 115-116)