Poesia Obres completes Altres Estudis sobre l'autor/autora

Bernat Artola i Tomàs

1904-1958

Bernat Artola (Castelló, 1904 – Madrid, 1958), poeta i crític d’art.

Acabats els estudis de Batxillerat a la intel·lectualment turgent Castelló dels anys vint, Artola s’interessa pel dibuix, la pintura i l’arquitectura. Alhora, però, el seu afecte per la literatura fa que es presenti, amb èxit, a diversos concursos literaris i guanyi premis amb els seus poemes. Primer a Barcelona, després a Salamanca, Artola es llicencia en Lletres, finalment.

Havent guanyat el 1925 i el 1926 els Jocs Florals organitzats per la prestigiosa associació «Lo Rat Penat» de València, Artola publica Elegies l’any 1928, aplec elogiat per Miguel de Unamuno. La seva trajectòria poètica es bifurca en dues tendències: una de to popular i pairal, com és el cas de Festivoles (1941), A l’ombra del campanar (1945) o Poble: (cançoner satíric) (1947); i una altra de més intimista, metafísica, elegíaca com Llàntia viva: planys i cançons (1947) o Olivera i llorer (1950).

Molt unit a la seva terra, Artola participa activament en diverses associacions i esdeveniments socials i culturals tant abans com després de la guerra. Atret per la vida cultural madrilenya, però, i sense èxit laboral, s’hi trasllada l’any 1952. Casat i amb un fill, mor l’any 1958, deixant obra inacabada.

Pàgina realitzada per: Abel Ramon Vidal per a l’AELC.
Fotografies: Arxiu familiar de Bernat Artola Castellets.

Castellano

Bernat Artola castellano

Bernat Artola (Castellón, 1904 – Madrid, 1958), poeta y crítico de arte.

Acabados los estudios de Bachillerato en la intelectualmente activa Castellón de los años veinte, Artola se interesa por el dibujo, la pintura y la arquitectura. Al mismo tiempo, su afecto por la literatura hace que se presente, con éxito, a varios concursos literarios y gane premios con sus poemas. Primero en Barcelona, después en Salamanca, Artola se licencia en Letras, finalmente.

Habiendo ganado el 1925 y el 1926 los Juegos Florales organizados por la prestigiosa asociación «Lo Rat Penat» de Valencia, Artola publica Elegies en el año 1928, conjunto elogiado por Miguel de Unamuno. Su trayectoria poética se bifurca en dos tendencias: una de tono popular y solariego, como es el caso de Festívoles (1941), A l’ombra del campanar (1945) o Poble: (cançoner satiric) (1947); y otra más intimista, metafísica, elegíaca como Llàntia viva: planys i cançons (1947) o Olivera i llorer (1950).

Muy unido a su tierra, Artola participa activamente en varias asociaciones y acontecimientos culturales tanto antes como después de la guerra. Pero, atraído por la vida cultural madrileña, y sin conseguir el éxito laboral buscado, se traslada a Madrid en el año 1952. Casado y con un hijo, muere en el año 1958, dejando obra inacabada.

Página realizada por: Abel Ramon Vidal para la AELC.
Fotografías: Archivo familiar de Bernat Artola Castellets.

English

BErnat Artola English

Bernat Artola (Castelló de la Plana, 1904 – Madrid, 1958) was a poet and art critic.

After completing his secondary schooling in the intellectually turgid Castelló of the 1920s, Artola was attracted to drawing, painting and architecture. At the same time, however, his interest in literature led him to present successfully for several literary competitions in which he won prizes for his poems. He eventually obtained an Arts degree after studying first in Barcelona and then Salamanca.

In 1925 and 1926, Artola won the «Jocs Florals» literary competition organised by the prestigious association «Lo Rat Penat» of Valencia, after which he published Elegies (1928), a collection of poems that was praised by Miguel de Unamuno. His poetry branched into two main strands, one of traditional, popular tone – as exemplified by Festivoles (Burlesques, 1941), A l’ombra del campanar (In the Shadow of the Belfry, 1945) and Poble: (cançoner satíric) (My People (Satirical Songbook), 1947) – while the other is more intimate, metaphysical and elegiac as demonstrated in the works Llàntia viva: planys i cançons (While Weeping: Laments and Songs, 1947) and Olivera i llorer (Olive Tree and Laurel, 1950).

Very much a man of his land, Artola actively participated in a number of associations and social and cultural events both before and after the Civil War. However, attracted by cultural life in Madrid and unable to find satisfactory employment in his home area, he moved there in 1952. Married with one son, he died in 1958 leaving unfinished works.

Web page: Abel Ramon Vidal for AELC (Association of Catalan Language Writers).
Translation: Julie Wark.
Photographs: Bernat Artola Castellets family files.

Biografia

Bernat Artola i Tomàs neix el 20 de desembre de 1904 a Castelló.

El seu pare, Bernat Artola Soligó, treballa com a delineant a l’Ajuntament i és professor de dibuix i la seva mare, Carme Tomàs Traver, fa de mestressa de casa. Artola viu una infància feliç a Castelló de la Plana, on mostra ja des dels seus anys a l’institut una predisposició per les lletres. L’any 1922 finalitza els estudis de Batxillerat i, per influència familiar, comença a col·laborar a l’estudi d’arquitectura del seu oncle, l’insigne arquitecte Francisco Tomás Traver.

Anomenada per Azorín la capital cultural del País Valencià, Castelló era en els anys de la preguerra una activa societat intel·lectual, que combinava una tendència pairal i populista amb una renovació literària que volia superar el jocfloralisme imperant. Bernat Artola forma part de la «Generació de 1930», així anomenada per haver-se presentat amb l’antologia La poesia valenciana en 1930. És el Castelló de la poesia costumista, de les Escenes castellonenses de Salvador Guinot o el Tombatossals de Josep Pasqual Tirado, però també el Castelló de la Taula de Lletres Valencianes (1927-1930), escenari d’una literatura, en definitiva, que es debat entre el passat i el futur.

Amb vint-i-un anys Bernat Artola és nomenat Professor Ajudant de Dibuix de l’Escola d’Arts i Oficis de Castelló i aquest interès pel dibuix i la pintura fa que s’incorpori a l’Agrupación Ribalta, fundada l’any 1914 pel seu amic Juan Bautista Porcar. Paral·lelament, Artola escriu els seus primers poemes: l’any 1925 guanya la Viola d’Or als Jocs Florals organitzats per Lo Rat Penat, amb el poema «L’Ermità», i el 1926 publica Cançons d’Amor, un aplec de dotze poemes amb què obté la Flor Natural al popular concurs literari. Des del 1920 l’Ajuntament publica un butlletí, el «Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura», on Artola publica alguns dels seus primers poemes.

Traslladat a Barcelona, comença els estudis d’arquitectura l’any 1926, però els abandona per entrar, l’any 1928, a la Facultat de Lletres, on té com a professor, entre d’altres, a Manuel de Montoliu. El 19 de maig d’aquell mateix any és designat Bibliotecari del Consell Directiu de l’Ateneu de Castelló, i participa en les trobades de la revista Taula de Lletres Valencianes els anys 1928 i 1929 respectivament. L’any 1928 apareix el llibre Elegies, elogiat per Miguel de Unamuno. El 1930, ja retornat a Castelló, organitza el Museu Provincial de la ciutat. Aquell mateix any, el 24 de setembre, mor la seva mare, i Artola inicia una etapa una mica bohèmia, participant en l’ambient cultural de la ciutat, assistint a tertúlies, realitzant feines de dibuix, disseny i arquitectura -col·labora amb arquitectes com Francisco Tomás Traver, Vicente Traver Tomás, José y José Meyer i dissenya la coberta del llibre Tombatossals, de José Pascual Tirado, que obté el primer premi de la Cambra del Llibre de Madrid-, i escrivint poesia diversa -aquell mateix 1930 escriu el Santoral, un poemari en castellà inspirat en vides de sants.

La seva formació intel·lectual segueix aquest doble vessant: el tècnic, d’influència paterna –la qual cosa fa que es matriculi a Madrid a l’Escola d’Aparelladors–, i el de les humanitats, pel qual, finalment, es decanta, reprenent els estudis de lletres a la universitat de Salamanca (1935-36), on té com a professor Miguel de Unamuno. El 1935 publica el poemari Terra.

Finalitzats els estudis a Salamanca, Bernat Artola torna a Castelló, on s’hi estarà fins al 1952. El 1937 participa en el Segon Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes celebrat a València, i durant la Guerra Civil participa en la denominada Junta de Recuperació del Patrimoni Artístic, recuperant, custodiant i salvant nombroses obres d’art. El 1937 entra a formar part de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Valencians i durant el curs 1939-1940 obté el títol de «Maestro de Primera Enseñanza». Al final de la guerra, un grup de falangistes el deté, però gràcies a les gestions del seu germà Francisco no ha de passar més que una nit al calabós.

Bernat Artola té una vinculació sempre molt activa amb els esdeveniments les diverses institucions castellonenques: col·labora en l’estrena de l’Òpera «La filla del Rei Barbut», llibret de Manolo Segarra i música de Matilde Salvador, realitzant-ne el «Proemi» i uns versos contra la censura per haver-ne prohibit el primer intent de representació; el 1943 la Diputació Provincial li encarrega una reproducció artística de l’Escut Nacional pel despatx del president; i participa activament en la Junta Central de Festejos fundada l’any 1944, que organitza les Festes de la Magdalena. El 3 de febrer de 1945 mor el seu pare. Inicia col·laboracions al Diario Mediterráneo.

A mesura que es recupera la normalitat cultural a la ciutat, Bernat Artola torna a participar en algunes tertúlies amb artistes castellonencs del moment com Paco Alloza, Tomás Colón Bauzano o el barceloní Román Bonet (BON). Ja des del principi de la seva aventura poètica, però de manera més acusada durant la postguerra, la seva poesia es caracteritza per seguir dos estils diferenciats: en un canta i analitza irònicament el seu poble –com ho mostren els versos de Festívoles: tres poemes populars (1941), A l’ombra del campanar (1945) o Poble: (cançoner satiric) (1947); en l’altre segueix un camí poètic més intimista i metafísic -és el cas de Llàntia viva: planys i cançons (1947) o Olivera i llorer (1950).

Havent venut la seva casa de Castelló, i després d’un període desafortunat a Barcelona –on ni tan sols les gestions de Joan Iglesias, «Delegat del Ministerio de Información y Turismo», serveixen perquè trobi alguna feina remunerada–, Bernat Artola viatja a Madrid, la primavera de 1953, i inicia un periple per diversos domicilis i diverses feines. Col·labora amb alguna institució i, a través de José Camón Aznar, duu a terme algunes feines per la revista Clavileño. El 13 de març de 1954 es constitueix l'»Editora Llatina S. A.», de la qual és Director Tècnic. En plena vida madrilenya, el 12 d’abril de 1955, es casa –a la Capella del Sant Calze de la Catedral de València– amb Enriqueta Castellets Folch. I no és fins l’any 1956 que troba feina, finalment, com a professor. Segueix escrivint sobre art per algunes publicacions madrilenyes, com Revista de Ideas Estéticas, Goya o Levante i prepara l’exposició «Un siglo de pintura española (1856-1956)», procés que el duu a una peregrinació de recerca a Barcelona, València, Salamanca, Xàtiva i Granada.

La seva activitat poètica durant aquests anys de vida madrilenya no s’atura: Collita és el darrer llibre publicat en vida, escrit entre el 1954 i el 1956. El 19 de juny de 1957 neix el seu únic fill, Bernat. El 8 de maig de 1958, després d’una sèrie de complicacions a l’artèria aorta, Bernat Artola mor. L’any 1968, pòstumament, i amb pròleg de Germà Colon, apareix Olivera i llorer. El 1983, l’Ajuntament de Castelló publica en tres volums les seves obres completes.

Bernat Artola amb una colla d'amics.
Bernat Artola amb una colla d'amics.
Bernat Artola a la Feria del Campo de Madrid respresentant Castelló.
Bernat Artola a la Feria del Campo de Madrid respresentant Castelló.
Retrat de Bernat Artola.
Retrat de Bernat Artola.
Exlibris de Bernat Artola.
Exlibris de Bernat Artola.
Fragment de la copla-poema de Bernat Artola dedicada a Román Bonet (BON), de 1930.
Fragment de la copla-poema de Bernat Artola dedicada a Román Bonet (BON), de 1930.

Terra: (1930 – 1934).

Terra aplega poemes apareguts a publicacions diverses, com l’Heraldo de Castellón, la Taula de Lletres Valencianes o el Boletín de la Sociedad Castellonense, i en ells Artola duu a terme un exercici de despullament del llenguatge. Al llarg de la seixantena de poemes que conté hi trobem diverses endreces, la qual cosa mostra la seva filiació intel·lectual amb segons quins escriptors del moment –Carles Riba, Josep Mª de Sagarra, Lluís Nicolau d’Olwer, Carles Soldevila, Eduard Ranch, Miguel Unamuno o Josep Mª. López Picó– i el volum va dedicat a la seva mare, morta l’any anterior.

El poemari va precedit per les següesnts paraules: «Sempre he cregut, que sota l’home singular hi bat l’home genèric i que per sobre les valors anecdòtiques, hi són les valors essencials. És per això que jo he clos els ulls per a refer, dintre la balma blava de la consciència pròpia, la realitat experimentada al fragment sentiment. [···] Per guaitar al meu món he obert un finestral a la carn viva, i per defendre un poc el buit i estalviar l’endeny, he forjat una reixa de versos. Els ferros, entreverats de roses decoratives, esdevenen una clausura excepcional; no sé si són meus, o si són un accident genèric. Mirant el món pel reixat, no sé s’hi sóc a dintre o s’hi sóc a fora de la presó.»

I a la faixa s’hi reprodueixen les paraules del mestre i amic Miguel de Unamuno: «Este librito de poesías de Bernat Artola Tomás, «TERRA», me ha confirmado en el juicio que formé al leer las anteriores suyas. Poesía de aire levantino no meridional si por esto último entendemos hojoso. Me recordaba el paisaje de la marina alicantina -del Alacant lemosín- más de dibujo que de pintura, jugoso por dentro y enjuto por fuera. Una poesía con sordina y contención clásica. Y una lengua cuya precisión se me vuelve imprecisa. Recordaba unas veces a Ausias March, el escolástico, el aristotélico, sutilizando amores de fuego de hogar y otras veces a Boscán, lemosín también en su castellano doméstico. Y alguna vez a Cabanyes, otro catalán de lengua que dibujó catalanidad poética en su lengua de escuela y no de cuna. Y luego un contenerse y retenerse en normas. Y nada estridente.»

Vincles

Comentaris d'obra

Bernat Artola Tomàs no és una casualitat de la història del seu poble. Considerat poeta màxim de Castelló per alguns, oblidat per uns altres, idealitzat i admirat en reduïts cercles intel·lectuals, el seu record constituïa des de fa temps una raó punyent i indefugible per a honorar-lo com calia. El seu poble, tantes vegades infidel a la memòria dels fills il·lustres, era en els darrers anys sensible a la necessitat d’escriure un vers definitiu en el poema de la vida d’aquell que tingué com a ex-libris de la seua obra el lema «Damunt de la mort, la vida».

I ara, amb l’edició de la seua obra poètica completa, Bernat Artola esdevé, amb tota la seua força emblemàtica, el poeta i home bo que realment va ser ja abans de morir: aquell que millor cantà el seu poble, el més gran versificador valencià contemporani, un dels poetes de llengua catalana amb més pureses i més intuïció i un humanista que va viure amb insòlita intensitat els avatars històrics del seu poble i el seu país durant la primera meitat del segle XX.

La societat que autènticament va conèixer Bernat Artola, tradicional i mediterrània, de vida tranquil·la i poc inquieta, propensa a la ironia i a la festa, era la d’un poble on tothom es coneixia. Castelló de la Plana, la vila i els ravals, era una terra notablement fidel a les seues arrels històriques i culturals. Les persones i personatges que hi vivien, les famílies i els carrers, expressaven de forma lleial la simbologia pairal del Fadrí i el santuari de Lledó, de la Panderola i el passeig Ribalta, de les alqueries i les ermites, de l’estàtua del Rei Jaume I i el Teatre Principal.

(Lluís Messeguer. «Introducció. L’àmbit del temps», dins Obra completa. Primer volum. Castelló: Publicacions de l’Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. XVII-XVIII)

* * *

La seua afecció al jocfloralisme, d’altra banda, tampoc implica concessions a nivell estètic i estilístic. El paisatge no és per a Bernat una mera contemplació. Al contrari, en la visió artoliana del món exterior hi juguen alguns elements voluntàriament integrats pel poeta: una adjectivació enriquidora i metaforitzadora, una anàlisi de la relació «jo poètic»/paisatge (com en «Balada del cor distret» o «L’estel») i fins i tot un aprofundiment de la seua simbologia o de la seua relació amb l’amor (com en «Campanes» o «La Mare»). Més encara: el llenguatge no es queda en el retoricisme del gènere sinó que es mostra també ausiasmarquià i neoromàntic i empra un lèxic i una sintaxi també pròpia de les obres «cultes» com Terra (1935), Llàntia viva (1947), El delme del temps (1950) o Tornaveu (1950). El joclfloralisme, en definitiva, és per a Bernat una eina social d’expressió, un camí que li ofereix la història literària per a exercir el seu orgull d’escriptor valencià.

Cal esmentar també el problema de la llengua. La tria estètica comportava també la tria lingüística. Bernat Artola no és realment un poeta bilingüe: dels mil cinc-cents sis poemes que apareixen a la present obra només cent quaranta-nou són en castellà. D’altra banda, l’obra castellana només apareix de veres entre els anys 1925 i 1933. Fora d’aquests anys els poemes castellans són solts i escadussers. […]

El «to personal»: en això radica la seua aportació literària. Tant si escriu romanç, sonet, dècima, epigrama, elegia, quartet o «lledó» (d’invenció personal). Tant si escriu per a un premi literari com si fa poesia metafísica o intimista com si s’acosta a la poesia popular. Tant quan el tema és abstracte com quan defineix situacions concretes, externes o personals. Tant quan fa lírica com quan fa narrativa, quan pretén la solemnitat com quan vol la sàtira i la ironia… És pel seu «to personal» que mereix el títol de «rehumanitzador de la poesia».

(Lluís Messeguer. «Introducció. L’àmbit del temps», dins Obra completa. Primer volum. Castelló: Publicacions de l’Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. LXXI-LXXV)

* * *

Des dels seus primers poemaris en català, Cançons d’amor (1926), Elegies (1928) o Terra (1936), els de preguerra, palesa una poètica basada en l’interior humà com a resposta a les motivacions exteriors. Fidel a Ausiàs March en els seus primers reculls, admirador del paisatge, de les arrels populars, de caire irònic…, Artola esdevingué un veritable patriarca de la poesia castellonenca des dels darrers anys de preguerra fins als anys seixanta. La seua lírica oscil·là entre l’orientació més reflexiva i meditativa i la dimensió més popular, sense gairebé vincular-se a l’avantguardisme que defensaren alguns companys de generació, com fou el cas de Carles Salvador.

En la seua producció podem observar un component biogràfic, com és la seua actitud cívica en la II República o en els anys de postguerra, o en la seua vinculació a l’entorn més immediat de Castelló de la Plana (només cal que pensem en la toponímia i l’antroponímia, en els elements tradicionals i populars castellonencs, en les dedicatòries a amics, companys, compromisos de festes locals…, en els comentaris de circumstàncies del món local, que trobem als seus versos, cosa que accentua el caire popular que defineix aquesta obra).

La seua producció abraça un corpus en català (de vint-i-un poemaris, cinc llibrets de falla, un sainet) i en castellà (sis poemaris i tres obres en prosa). Aquesta alternança lingüística palesa una situació contextual de la societat castellonenca -i valenciana- en què la diglòssia lingüística configura una mena de bilingüisme literari, que condiciona l’escriptura també en castellà. Tant els poetes castellonencs de començament de segle com els de postguerra, han escrit, a més de l’obra catalana, alguns textos en castellà. Això no obstant, cal esmentar que l’opció lingüística de l’autor -com la d’Alloza, com la de M. Peris- fou ben clara: la producció majoritària i de més qualitat es troba escrita en català. […]

L’obra d’Artola es desenvolupa, doncs, entre dos registres literaris: la literatura culta i la literatura popular. Si la primera condiciona una escriptura clarament fixada i un destinatari universal, la segona incorpora bona cosa d’elements de la tradició i de la producció oral. Aquesta dicotomia es projecta al llarg de la diacronia: els inicis palesen una preocupació per l’intimisme i la subjectivitat; els anys trenta presenten un predomini de la poesia de paisatge, i la producció de la postguerra reuneix ambdós vessants en una convergència.

La temàtica dominant recupera els temes més universals i alhora els més locals: d’una banda trobem la reflexió poètica (metapoesia), l’amor i la dona (poesia amorosa i misogínica), el jo poètic (introspecció), el paisatge de l’entorn (la terra, la fauna…), la mort, la solitud de l’ésser humà; i d’altra banda els elements tradicionals, pairals, locals i circumstancials de Castelló de la Plana (refranys, dites, cançons populars i de festa…) que caracteritzen la poesia popular. […]

L’obra d’Artola presenta una clara incorporació de la tradició, una acceptació dels motius i dels tòpics culturals d’una societat rural i popular com la castellonenca; i alhora traspua una afecció a les formes clàssiques i a l’actitud romàntica, de la qual hereta i remarca l’individualisme que domina la major part de la reflexió i la meditació.

La seua poesia apunta, doncs, unes tensions entre un classicisme formal i un romanticisme idealista, entre un individualisme i una col·lectivitat tradicional, entre la realitat i el desig. La seua producció hereta i adopta les dues tradicions literàries, la popular i la culta; i hem de connectar-la, per tant, amb l’efervescència del trànsit de la Renaixença al postsimbolisme dominant de la literatura del primer terç del segle.

(Ferran Carbó. «Notes sobre poesia castellonenca del segle XX», dins Miscel·lània Jordi Carbonell-4. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1992, p. 220-225)

Antologia

I

ESTIU

A l’estiu tot lo món viu,
tot viu quan ve la calor;
també l’amada es somriu
corpresa per l’amor.
A l’estiu tot canta i riu
i es té set mai acabada:
Als llavis de l’estimada
jo vaig a beure l’estiu.

(Del poemari Cançons d’amor (1926), reproduït a Obra completa. Volum 3. Castelló de la Plana: Publicacions de l’Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. 9)

* * *

XLIV

Jo sóc lo port que los braços allarga
per a encalçar la somniada sirena
i ella fugint sempre em gira l’esquena
deixant mon bes ple de fel ben amarga.
Vénen a mi negres naus torturades
per les marors de tota desventura;
però en mon pit troben tanta tortura
que a son dolor es fan mig conhortades.
Si a lo meu pit tenebroses venien
cercant amor que los braços mai tanca,
plena de vent tota la vela blanca
de vore’m trist més alegres fugien.
Ara sóc sol. Cap nau gira les veles
vers lo recer de la meva tristesa.
Ara sols tinc lo ressò de la fressa
que fa la mar plena de cantureles.

(Del poemari Elegies (1928), dins Obres completes. Volum primer. Castelló de la Plana: Publicacions de l’Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. 36)

* * *

XLVI

A D. E. Julià Martínez

Jo vaig cercant entristit una dona
que em faci dolç lo dolor de mon viure
esmaperdut de sols vore somriure
la pobra gent que de res se n’adona.
Sóc freturós de una inútil fretura
i vaig cercant lo meu somni impossible
sens lo desig d’aquell rostre terrible
que duu l’amor disfressat de dolçura.
Jo vaig cercant una dona somniosa
i sé ben bé que mai he de trobar-la
i encar, cruel, sempre vull somniar-la
nua i fragant com lo cor d’una rosa.
Potser un temps quan ma pensa ja siga
niu de records, sol plaer de vellesa,
lo somni meu anirà sense fressa
cercant un bes de ma dolça enemiga.
Però desdeny que fa forta ma pensa
quan tot lo món passionat llagrimetge
amb un somrís voldrà fer com lo metge
que ens fa més mal quan del mal ens defensa.

(Del poemari Elegies (1928), dins Obres completes. Volum primer. Castelló de la Plana: Publicacions de l’Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. 38)

* * *

FEBRA

Vull ésser quiet i sé que és impossible
perquè cos i esperit s’han barallat
i sa febra es gradua en el sensible
sismograma del vers esgrafiat.
Tinc deliri cruel de renaixença
per retornar a mi des de mon cor
agemolint la veu de la temença
pel goig pueril de tremolar de por.
Desenganyat per l’accident del viure
ardit per tot i per a tot poruc,
vull nugar-me a mon cor per a ésser lliure
i defugir el signe malastruc.
Brau escomet el pensament que vola
quan ja la carn és plena d’alifacs;
estel d’Abril mullat a la sequiola
va rabassol, a tombollons i bacs.
Etern diàleg que abotà la guerra
per a lliurar a l’home, insensitiu,
d’anar pel món com un terròs de terra
negat pel plor d’un Cel decoratiu.
Vull ésser quiet a l’hora ciutadana
de la ficció curruixa del carrer,
que ens fa estirar el jaç de la galvana
esmaperduts sense saber què fer.
Vull viure un somni de morbós deliri
conscient de tot en contingut verí
pel goig brutal de fer-me l’hara-kiri
i traure a llum la sàtira de mi.
La soledat a son recer em crida.
Jo vull sentir mon cor a cada instant
i emparellar al ritme de ma vida
el somni quiet d’una inquietud constant.

(Del poemari Terra (1930-1934) (1935), dins Obres completes. Volum primer. Castelló de la Plana: Publicacions de l’Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. 45-46)

* * *

ESTIUENCA

Pel vell camí de l’alqueria
va una parella sospirant:
–Que si no em vols com jo voldria!
–Que si no et vull per inconstant!

Tendra paraula falaguera
torna la pau poquet a poc:
–Ta boca roja de cirera!
ta pell molsuda d’albercoc!

Els albercocs i les cireres,
prenent l’Amor per mal de cucs,
entre les fulles més guerreres
fugint, s’amaguen, tots porucs.

(Del poemari A l’ombra del campanar (1945), dins Obres completes. Volum primer. Castelló de la Plana: Publicacions de l’Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. 137)

* * *

QUERA

Silenci de la nit. Ombra solcada
d’espectres de paraules en latència
covards per a la lluita il·luminada.
Qui no t’ha vist, ressò de la consciència,
plany de l’orgull que amaga sa caiguda,
amb rostre fals de serenor perduda?

La veu de l’antigor, clara i eterna,
ens diu la veritat imprescriptible.
El vell concepte dins la veu moderna
cerca l’accent de la raó sensible,
i mai no pot, amb el congreny gramàtic,
fer coherent son ímpetu dramàtic.

I per què no, si la cançó que porta
autèntic sentiment mai no s’oblida?
Es torna eterna la paraula morta
quan porta dins la flama de la vida,
i crema el greix, la llàntia insaciable
de l’esperit, que parla lo inefable.

(Del poemari Llàntia viva (Planys i cançons) (1947), dins Obres completes. Volum primer. Castelló de la Plana: Publicacions de l’Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. 215)

* * *

FICCIÓ

És la pintura l’art de la mentida;
sols engany per als ulls i el sentiment.
El color, sensual, és llum fingida;
la línia és joc abstracte, intel·ligent.
Fer de dos dimensions el món dramàtic,
tornant plana la imatge del volum,
és resoldre un problema matemàtic
que als ulls, no a la raó, porta la llum.
Però el món no és tan sols una careta;
rostre pla, de dibuix i de color.
Cal trobar, més endins, la font secreta
de la vida que ratja, fent remor.
I l’art de la pintura que empresona
la forma amb un perfil dramatitzat,
mai no diu son secret mentre raona
fent un gràfic que vol profunditat.
És en va que, servint-se de l’ofici,
vullga fer evident allò que diu:
L’Art estreny la raó, com un cilici,
i l’artista de l’Art resta captiu!

(Del poemari Tornaveu (Collita del silenci) (1950), dins Obres completes. Volum segon. Castelló: Publicacions de l’Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. 36-37)

* * *

RIM

Ja creix l’angoixa de sentir-me sol,
d’ésser l’esclau de mi.
D’anar, com l’ombra, miserable, amb dol,
sentint totes les pedres del camí.
Jo la guerra conec del bé i del mal
i el cor tinc ple d’enuig
puix l’ànima, immortal,
no em vol lliurar i de mon cos no fuig.
Ai quina greu baralla sense fe
la de la carn i l’esperit!
El cor, vençut, encara es creu que té
la força i la raó flamejant dins del pit!
I un dia, quan sabrà la derrota, ja vell,
potser de tot desencantat,
avergonyit de dur a flor de pell
sa trista veritat,
voldrà fer, histrió, la ganyota que riu
burlant el dol i duu
dins l’endeny desdenyós que maldiu
solitari son plany líric, dèbil i nu.
Mes ja tot serà tard per a goig i remei:
Res ja no serà prou!
I mai més no podrà reconèixer la llei
de son ritme vital, nebulós, que l’enclou!

(Del poemari Tornaveu (Collita del silenci) (1950), dins Obres completes. Volum segon. Castelló: Publicacions de l’Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. 57-58)

* * *

ALES DE FANG

Rejovenit el cor a cada dia
pel goig de l’esperança i de l’amor,
i envellida la carn de melengia
pel temps que passa desenganyador,
jo sóc un pres adalerat per viure
la pura veritat intemporal
del somni, que la vida torna lliure
sense l’anuig de sa presó mortal.
En diàleg de guerra i extermini,
l’home jove de mi lluita amb el vell,
pretenent cadascú tot el domini
i guanyar la raó, penyora d’ell.
Mes jo espere la Mort i vull alhora
la Vida i la claror de l’absolut.
Vull viure’m i desviure’m, dins i fora,
l’aventura ideal… i l’acte brut.

(Del poemari inèdit Fulles del temps, reproduït a Obra completa. Volum II. Castelló de la Plana: Publicacions de l’Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. 403)

L’ABSOLUT

Cercar la veritat més enllà de la imatge.
Més endins de tot fet que el secret manifesta,
més a flor de raó, més al fons de l’estímul…
i saber que, torbat, el camí es multiplica
per a mai no portar-nos al castell impossible!
Potser pau al desig l’exercici gimnàstic
i egoista no vol sinó anar, anar sempre
com etern pelegrí pel camí innumerable
que la llum dels estels ha empedrat d’esperança?
On és, viu i real, l’adjectiu metafòric?
Veritat absoluta, far ocult dins la boira
de la terra dormida que la mar vetlla insomne!
Qui, com nauxer de si, pot solcar la sang seva
riu amunt per atényer al cor tràgic de l’ombra
l’ullal pur on la vida naix, cristall sense rostre?

(Del poemari inèdit Fulles del temps, reproduït a Obra completa. Volum II. Castelló de la Plana: Publicacions de l’Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. 423)

* * *

CERVELLERIA
És un xic treballador
que son cap ha fet guaret.
Fora el colliter major
fertilitzant la llavor…
però té el cervell quiet!

(Dins el poemari Lledoners, reproduït a Obres completes. Volum primer. Castelló de la Plana: Publicacions de l’Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, pàgina 311)

CARNESTOLTES
Per semblar lo que no és
fa son geni inversemblant;
com s’ha disfressat d’ofès…
ofèn qui té per davant!

(Dins el poemari Lledoners, reproduït a Obres completes. Volum primer. Castelló de la Plana: Publicacions de l’Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, pàgina 307)

LLEDONADA
El xiquet, com si sabera
que un lledó pot ser roent,
sarbatana i espitllera,
pel cant fereix la gent.
Sens dubte, sap que un dia
cou a tots la realitat;
és aspra la llepolia
i és dura la veritat.

(Dins el poemari Lledoners, reproduït a Obres completes. Volum primer. Castelló de la Plana: Publicacions de l’Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, pàgina 292)

EL REBEL
El rebel, que a tot replica,
i a tot diu que no hi ha mans,
renega, brama, plorica,
i després, com un de tants…
segueix allò que critica!

(Dins el poemari Lledoners, reproduït a Obres completes. Volum primer. Castelló de la Plana: Publicacions de l’Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, pàgina 315)

GENUS IRRITABLE
És un xic intel·ligent
i escriptor molt envejable;
mes, pobre!, viu el turment
de creure’s omnipresent,
únic, sublim i admirable.
I és el cas que, per això,
son propi engany se festeja:
De tant de dir-se el més bo,
al remat, perdent el to,
de si mateix sent enveja!

(Dins el poemari Lledoners, reproduït a Obres completes. Volum primer. Castelló de la Plana: Publicacions de l’Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, pàgina 325)