Caràcter inviolable de les opinions
«Anem a examinar quin dret tenen els governs sobre l’opinió dels seus súbdits i quina mena de sacrificis poden exigir d’ells en aquesta matèria. Abans i tot que hom inventés la proscripció entre les dissensions de Màrius i Sila, els homes ja eren perseguits per delictes d’opinió; i en la darrera revolució francesa, que és el quadro més acabat i més instructiu que presenta la història sobre els esgarriaments de l’esperit humà, hem vist com les faccions es devoraven recíprocament, i amb el pretext de no adherir-se al govern constituït o al partit dominant, hem vist com queien innombrables i precioses testes a la guillotina i com les places i les presons es cobrien de cadàvers innocents. Els excessos de l’anarquia no han pas d’ésser-nos estèrils; i en mostrar-nos els errors en tota llur deformitat, han d’ensenyar-nos a conèixer-los, àdhuc quan, en un ordre de coses més sòlidament establert, perden molt de llur horror, prenen l’aparença de justícia i de conveniència pública i, tot aprofitant-se de les preocupacions particulars, s’estableixen com a màxima i serveixen de regla a les operacions dels autors i dels executors de les lleis.
Una fibra més o menys fina, una organització més o menys desplegada, la diferent educació, les relacions amb què cadascú es troba lligat, el lloc que hom ocupa en la societat, els esdeveniments de la vida i altres mil circumstàncies independents de l’albir de l’home, contribueixen a formar la seva opinió sobre els objectes que el volten. La diversa combinació, l’ordre i la proporció d’aquestes causes donen un resultat enterament necessari. Debades ens esforcem a tancar els ulls a la llum i a resistir el pes de la convicció; en aquest cas no hi ha llibertat i, per consegüent, no hi ha delicte ni dret a la pena.
Les opinions són un recinte sagrat que a ningú no és lícit de violar; les opinions no poden ésser mai objecte de legislació, però ho poden ésser de la moral quan la mala fe ha intervingut, potser, en llur formació. Però com que no hi ha cap altre jutge capaç de declarar els tràmits ocults que el seny ha seguit per a arribar a aquest o a aquest altre resultat, hom ha de deixar el càstig a l’ésser que llegeix en el cor dels mortals i que ha limitat a la superfície dels cossos l’extensió de la nostra vida.»
(Art i política. «Fins a quin punt hom ha de sacrificar les opinions particulars a les lleis del país on viu». Barcelona: Barcino, 1932, p. 9-10)
* * *
L’endemà d’una victòria o d’una revolució
«El desig de popularitat, l’ànsia de fer mèrits davant del vencedor i d’assolir la seva privadesa i el seu favor, l’interès, l’ambició, àdhuc la venjança, menen gairebé sempre una munió d’escriptors a afalagar amb llagoteria els que ells consideren com els dipositaris del poder, a insultar amb baixa covardia els qui s’han retut, a encendre la teia de la discòrdia, a recordar odis antics, a valer-se de tots els prestigis de la pietat i de la causa pública, i àdhuc a tòrcer rudement el sentit de les paraules dels llibres sants, amb les quals el nostre diví Redemptor va establir el regnat de la pau i de la mansuetud. La sang és llur pastura, els cadafalcs són llur espectacle més delitós, i la proscripció universal és llur desig i llur pública fe. Amaguen els fets que poden tendir a millorar la sort dels vençuts; exageren els que poden agreujar amb temorencs i funestos pressentiments llur situació terrible; i, ai de la humanitat si els vencedors, amb llur prudència i generositat, no frustressin els desigs d’aquests miserables protestataris!
És verament difícil de guardar-se d’aquest contagi quan la impremta arriba a ésser un mitjà, no d’il·lustrar el públic, sinó d’obrir-se un camí als empleus i a les dignitats. Aleshores, els que no tenen prou valor per a oposar-se a la torrentada, callen llurs sentiments, per bons i pacífics que siguin; si algú gosa aixecar la veu, aquesta és immediatament sufocada pels crits de la munió que enraona; i la que calla, per nombrosa que sigui, és considerada com inexistent. Per això els òrgans de les passions, orgullosos d’haver fet callar la sana raó, van exagerant progressivament llurs idees fins que, consolidat un govern savi i coneixedor dels seus interessos, restitueix els drets de la justícia i reconcilia els esperits dividits.»
(Art i política.»Deures dels escriptors en els temps immediats als canvis polítics». Barcelona: Barcino, 1932, p. 20-22)
* * *
Trobes
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també to so de tos torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfum les flors.
Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!
En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten més raons del centre de mon pit.
Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.
(La Pàtria. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 1933)
_0.webp)
