ELS MOVIMENTS D’AVANTGUARDA
Si convenim que pertanyen a l’avantguarda tots aquells moviments que sostenen una tendència més avançada, ens adonem que durant el primer terç dels segle XX, i a causa d’una profunda crisi de l’art i de la literatura en el món occidental, sorgeixen a Europa una sèrie de grups que coincidiran, si no en tècniques i en continguts, sí en objectius i en característiques.
Per començar, tots ells voldran desmarcar-se, en major o menor grau, de la història de la tradició cultural per tal de reflectir les noves formes de vida i, per això, es veuran obligats sovint a crear també un llenguatge nou que els permeti de comunicar-les.
Com a característiques comunes a tots ells tindrem, en primer lloc, l’èmfasi per la modernitat, la visió de l’art com a experiència, com a aventura, com a originalitat, d’aquí el desig d’épater, i també la supressió de barreres entre els diversos gèneres i sectors de la creació artística.
Quant a tècniques noves, els moviments d’avantguarda aportaran les paraules en llibertat, el cal·ligrama, el collage, l’abolició dels signes de puntuació o bé el seu ús arbitrari i contribuiran a donar una nova funció a les imatges i a les metàfores i un nou ús a la sintaxi.
Tot això, sens dubte, ho veurem reflectit així mateix en els temes emprats que, d’acord amb llurs objectius, també canviaran.
Per començar, assistirem a la introducció de símbols propis i resultants de la societat industrial com ho són els derivats del culte a la màquina i a l’esport. També, encara que no en general, hi trobarem temes com l’exaltació de la violència i de la guerra, i la valoració del subconscient i del somni, tot passant per una nova interpretació de l’art o per la negació del tot.
(Les avantguardes a Europa i a Catalunya. [amb N. Cabré] Barcelona: La Magrana, 1990, p. 7-8)
* * *
El doctor se n’ha anat i la veritat és que jo no sé si la biografia del meu pare és necessària. En cas de descriure massa minuciosament el meu pare podria resultar que, per guarir-me, fos necessari analitzar-lo, i de segur que acabaria renunciant-hi. M’hi enfronto amb coratge, perquè sé que si el meu pare hagués tingut necessitat de la mateixa cura, hauria estat per una malaltia ben diferent de la meva. De totes maneres, per tal de no perdre temps, diré d’ell tot allò que pugui contribuir a fer reviure el record de mi mateix.
«15.4.1890 hora 2/4 de 5. Mor el meu pare. U. S.» Per qui no ho sàpiga, les dues últimes lletres no signifiquen United States sinó última cigarreta. És l’anotació que trobo en un volum de filosofia positiva d’Ostwald amb el qual, i ple d’esperança, vaig passar moltes hores per bé que no el vaig arribar a entendre mai.
Ningú no ho creuria, però malgrat la seva forma, aquella anotació enregistra l’esdeveniment més important de la meva vida.
La meva mare havia mort quan encara no tenia quinze anys. Vaig fer poesies per honorar-la, la qual cosa mai no equival a plorar i, en el dolor, m’acompanyà sempre la sensació que, d’aquell moment ençà, havia de començar per a mi una vida seriosa i de profit.
El mateix dolor em predisposava a una vida més intensa. Després, un sentiment religiós encara viu atenuà i endolcí la desgràcia. La meva mare continuava vivint encara que lluny de mi i àdhuc podia complaure’s dels successos per als quals jo m’estava preparant. Quina comoditat! Recordo exactament el seu estat de llavors. Per la mort de la meva mare i per la sanitosa emoció que m’havia fet sentir, tot en mi havia de millorar.
La mort del meu pare, ben al contrari, fou una veritable catàstrofe. El paradís ja no existia i, a més, als trenta anys jo ja era un home acabat. Sí, jo també! Em vaig adonar per primera vegada que la part més important i decisiva de la meva vida quedava enrere, irremeiablement! El meu dolor no era només egoista, encara que aquestes paraules ho poguessin fer semblar. Tot al contrari! Jo el plorava i em planyia, només pel fet que ell havia mort. Fins llavors havia passat de cigarreta en cigarreta i d’una facultat universitària a l’altra, amb una confiança indestructible en la meva capacitat. Però crec que aquesta confiança que feia esdevenir dolça la vida hauria continuat fins avui si el meu pare no hagués mort. Un cop mort, no hi havia un demà on col·locar el propòsit.
(La consciència de Zeno, d’Italo Svevo. Barcelona: La Butxaca: 2011, p. 37-38)
* * *
L’interès per l’estudi d’aquests 28 cal·ligrames tennístics que C. Sindreu publica a L’Esport Català rau, sobretot, en la novetat de la presentació en un mitjà periodístic, en la introducció i la popularització que representà l’ús del cal·ligrama en una població no necessàriament vinculada al món literari i, per extensió, la introducció d’un nou llenguatge periodístic emparentat amb la pintura, la imatge, l’element lúdic, i l’essencialització del llenguatge. A Sindreu, l’interessa potenciar la dimensió visual del text, sabent, com deia Valle-Inclán, que qualsevol text és portador d’una imatge, i Sindreu, com tots els avantguardistes, concedeix igual importància a la forma que al contingut d’un text.
Tots 28 cal·ligrames tenen elements que, junts, permeten establir un panorama global del tennis d’aquell moment a Catalunya […].
Els cal·ligrames duen per títol, sempre, el cognom d’un jugador (24) o jugadores (3) i tot el conjunt —ho dèiem abans— constitueix una galeria dels principals tennistes catalans o estrangers d’aquell moment; de retruc, estableix el panorama del món del tennis a Catalunya, que fou la pionera d’aquest esport i de la majoria d’esports a tot l’estat. Coincidint amb la industrialització, és la burgesia qui promou la pràctica de l’esport i, si repassem els llocs d’inici d’alguns esports, veurem que coincideixen amb les ciutats que tenen una indústria pionera […].
Ludisme i intranscendència donen als cal·ligrames de Sindreu un to renovador que l’ajuda a potenciar la suggestió, a configurar els trets essencials del personatge que tracta sense necessitat d’explicar-nos-en la història. Aquesta voluntat sincretista i sintetitzadora, a la qual al·ludeixen J.M. Ribera i D. Madrenes en els seus estudis sobre l’obra narrativa de Sindreu, li permet «una retòrica si es vol marcada per l’economia d’elements descriptius i explicatius» on ja s’endevinen l’elasticitat d’imaginació, el gust per l’acrobàcia i l’enginy gratuït a què al·ludeix Joan Fuster.
(La literatura i l’art en el seu context social. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 66-68)
_0.webp)
