«He tingut ocasió d’explicar en d’altres ocasions com vam entrar en contacte, com ens vam descobrir. Va ser l’any 1967, quan, com a jurat del premi Joan Santamaria, vaig llegir la narració Tant se val tot… o no? que ell hi va presentar. En aquells moments jo no era conscient que m’havia embarcat en el realisme social – alguns en deien, també, social expressionisme, tot i que a mi, ara, amb la perspectiva del temps, em sembla un aspecte més del neorealisme, com ho estudia el professor Vicent Simbor, de la Universitat de València -, i aquell text em va cridar tant l’atenció, que estava disposat a jugar-me la pell perquè guanyés el premi. Dels altres jurats, n’hi havia un que estava de la meva banda – ja érem dos! -, un tercer que vacil·lava i dos més que es mostraven totalment en contra. Un d’aquests dos, una dama de la burgesia que en aquell temps – vint-i-cinc anys després de perdre la guerra – s’atrevia a participar en alguna activitat cultural catalana, i a casa de la qual – una torre de Sant Gervasi – ens reuníem per deliberar, va manifestar que, si premiàvem la narració de l’Arbonès, no volia que el seu nom constés a l’acta del jurat. La bona dona, que potser en algun altre moment havia militat a la Lliga del Bon Mot, una entitat que malgrat la seva bona fe, també havia estat escombrada pel règim imperant pel sol fet de ser catalana, s’escruixia per culpa d’algunes sortides de to que considerava de mal gust, d’aquelles que, sempre segons les seves opinions, feien que la gent benestant s’apartés de l’ús del català, una llengua de la qual calia bandejar unes expressions pròpies de gent de baixa condició… La senyora pertanyia a aquella classe tan primmirada que, després del desastre del trenta-nou, havia corregut a aixoplugar-se en la florida llengua de José M. Pemán, neta com una patena perquè, «en la España de Franco se prohibe la blasfemia y la palabra soez»… La meva tossuderia em va portar a pledejar pel text que m’agradava més i, fins i tot, com a secretari del jurat, vaig llegir en veu alta, i ja de matinada, les dues llargues narracions en litigi. Vaig fer trampa i quan veia venir alguna de les paraules o frases que la molestaven, les suavitzava o suprimia, com vaig fer amb una expressió que formava part del llenguatge dels nois del carrer, com ara un impagable «…aneu a descapollar micos a Filipines!», que el temps ha esborrat pels calcs cada cop més sovintejats de la llengua dominant, fins i tot pel que fa als renecs més recargolats… La meva estratagema, tramposa i deshonesta, només va servir perquè la bona senyora comentés que potser no n’hi havia per a tant, però tot i això no va participar en la causa comuna que, en aquell moment, i sense conèixer-nos, acabava d’iniciar amb l’Arbonès.
En obrir les pliques, vam quedar força sorpresos: Jordi Arbonès, el finalista, vivia a Buenos Aires! Vaig prendre nota de l’adreça per escriure-li quatre ratlles comentant la jugada. En aquells moments sentia la necessitat d’estimular qualsevol vocació de participar en una vida col·lectiva tan migrada i reduïda.
L’Arbonès em va contestar, emocionat, de manera que vam iniciar una correspondència que té dues etapes: la primera, de maig d’aquell 1967 fins a març de 1970, i que va llanguir perquè no ens coneixíem personalment i perquè tots dos, un a cada banda de l’Atlàntic, teníem prou feina per sobreviure i fer anar endavant les famílies. En retrobar alguna d’aquelles cartes, em sorprèn que, al principi, ens tractéssim de vós… A part de treballar en una editorial, Jordi Arbonès portava la llibreria de l’Obra Cultural Catalana de Buenos Aires, hi organitzava exposicions, actes culturals i lúdics, tant per a grans com per a petits, pronunciava conferències, traduïa i dirigia obres de teatre, dictava cursos de català, col·laborava a la revista Ressorgiment, escrivia alguna narració i començava a traduir els clàssics de la literatura nord-americana contemporània.
Tretze anys després – octubre de 1980 -, vaig tenir ocasió d’intervenir en la publicació d’aquella narració en una insòlita aventura editorial que es va intentar a València, El conte del diumenge, que cada setmana publicava un opuscle amb una narració. Vaig ser jo mateix qui els el vaig proposar i qui es va encarregar de presentar-la. En la meva introducció explicava que en aquell text hi havia intuït la passió de viure, els dubtes i neguits de l’intel·lectual, la precarietat d’una professió i, sobretot, els paranys que el poder – l’amo, el director, el diner… -, teixeixen amb cants de sirena en forma d’afalac i xantatge a qualsevol professional de la ploma…D’aquella narració de l’Arbonès no se’n sabria res més si no fos que, pel març de 2002, la revista Assaig de Teatre, de l’Associació d’Investigació i Experimentació Teatral de la Càtedra d’Història de les Arts Escèniques de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, la va recuperar amb una altra introducció meva que vaig titular «Una narració de Jordi Arbonès, l’única, potser?», una pregunta precipitada, ja que en regirar més vells papers, en vaig descobrir una altra, Només un glop de sang, datada el 1968.»
(Veure text complet: Joaquim Carbó, «Jordi Arbonès i Montull a la Universitat«, a Barcelonareview.com.)
* * *
«Aquesta activitat traductora va començar gairebé per atzar: traduir per tal de donar continuïtat i actualitzar les representacions que feia el grup teatral del Casal Català de Buenos Aires, tot incorporant obres significatives del teatre contemporani; i va ser així com Arbonès, per una qüestió purament de deure cívic, patriòtic, va començar a fer Del pont estant, d’Arthur Miller, i Un tramvia anomenat desig o La gata damunt la teulada de zinc, de Tennessee Williams. Després vingué la professionalització: abandonar els suboficis que el país d’adopció li oferia per passar a traduir regularment per a editorials catalanes -o, quan la feina minvava, per a algunes d’espanyoles. Semblava un miracle que, a deu mil quilòmetres de distància i amb els mitjans de l’època, es pogués establir una relació fluïda entre editors i traductor: paraules creuant l’Atlàntic en vaixell per fer acréixer el volum de la nostra cultura. La seva tasca va ser reconeguda, sovint, en forma de premis oficials o d’invitacions a participar en seminaris i simposis. Però també va ser atacada, amb una immerescuda duresa, en diversos articles sobre el seu «model de llengua» -un concepte que ell rebutjava, atès que creia que era l’escriptor qui triava amb la seva escriptura el registre de llengua, i, en conseqüència, el traductor només adoptava el nivell o nivells de llenguatge que més convenia a l’obra original. Aquests atacs, juntament amb els que van sofrir Pedrolo i altres membres de la seva generació, l’exasperaren i li van fer beure l’amarguesa del fel català: pixavins (com ell en deia) instal·lats, que garrotegen a tort i a dret en un procés -sent benèvols, potser inconscient- de desnacionalització de la llengua. Certament, Arbonès vivia una Catalunya imaginada a través del correu o dels diaris -que li arribaven amb retard. Però, per això mateix, la seva visió i les seves anàlisis, des de la distància, aportaven lucidesa i un punt de vista no compromès amb el dia a dia, que tan necessari resulta sempre per a l’objectivitat. Les seves traduccions de Miller o de Burgess, per posar un exemple, són impecables exercicis de traducció i, en un país menys mancat de personalismes, podrien ser tingudes com a modèliques, entenent sempre que la llengua és un fenomen viu i en constant evolució. Fa uns dies, el 21 de maig, la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma va reconèixer la figura i la seva tasca a través d’un acte en el qual s’obria la Càtedra Jordi Arbonès que, «dedicada a la memòria de l’insigne traductor, fomentarà iniciatives específicament adreçades a l’estudi de les relacions entre traducció i literatura». En el decurs de l’acte, Francesc Parcerisas i Joaquim Carbó van glossar l’escriptor i l’amic, i els fills d’Arbonès -instal·lats ara entre nosaltres-, van cloure l’acte amb una emotiva nota de record i d’agraïment. Un reconeixement que, finalment, arriba, quan ja no pot veure’l. I, sobretot, ara que no hi és per aportar-nos el seu parer apassionat i lúcid sobre la llengua i els problemes de la traducció. I és que, com escriví Miller, «hom fa tot el que pot, però mai no és prou».
(Antoni Clapés, «Record d’un traductor«, a l’Avui, «Diàleg», 9 de juny de 2003)
* * *
«Com a director teatral posà en escena obres tan d’avançada com La nostra mort de cada dia, de Pedrolo (estrena universal); Parasceve, de Blai Bonet; Antígona, d’Espriu (també estrena en la versió representada); Es perillós fer-se esperar, de Josep M. Espinàs; Nord Enllà, de Ricard Salvat; un muntatge de La pell de brau, d’Espriu i una adaptació d’Otel·lo, de W. Shakespeare, basada en la traducció de Josep M. de Sagarra. El Quadre Escènic de l’entitat també li va representar tres traduccions de l’anglès de les conegudes obres Del pont estant, d’Arthur Miller i Un tramvia anomenat desig i La gata damunt la teulada, de Tennessee Williams.
Al mateix temps donà conferències sobre temes literaris, publicà articles a les revistes Ressorgiment, Catalunya (d’aquesta n’era secretari de redacció), Serra d’Or, i altres. A l’Obra Cultural Catalana participà en nombroses activitats, donà moltíssimes conferències i dirigí sessions de teatre llegit i actuat: Exode, de Baltasar Porcel; La maleta, de Rafael Tasis; Els espies, de Ricard Salvat; Homes i no, de Pedrolo, Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, de M. Aurèlia Capmany i Xavier Romeu; Dos quarts de cinc, de M. Aurèlia Capmany, i Tècnica de cambra, de Pedrolo.»
(Fragment de la necrològica del Casal de Catalunya de Buenos Aires)
_0.webp)
