–Premi Enric Valor, què ha representat per a vostè?
–Va ser sobretot un impuls per a continuar escrivint. Vaig enviar-hi la novel·la per provar i en rebre la trucada no m’ho podia creure. El jurat del Premi Enric Valor està format per persones amb una trajectòria literària i/o cultural vastíssima, i que aquestes persones reconeguessen la meua novel·la ja és un premi en sí mateix.
–Quina seria la sinopsi de Vaig fer la maleta un dia de juny?
–És un viatge iniciàtic que comença en una Barcelona a punt d’esclatar. La Setmana Tràgica posa de manifest les esquerdes de la societat catalana de l’època. L’Eulàlia i el seu pare, que tenen orígens a les Terres de l’Ebre, emprenen un viatge que per a l’Eulàlia suposa la presa de consciència de la complexitat del món, molt diferent de la realitat que ella veia des de la seva casa de la part alta de Barcelona. A Anglaterra hi descobreix la base de la riquesa burgesa de principis de segle: les condicions de vida i de treball de la classe obrera.
–Amb què es va basar? Com li va venir la idea?
–Fa uns quatre anys vaig fer un viatge a Manchester i vaig recordar les meues classes d’història contemporània, quan ens explicaven que els empresaris del tèxtil del nostre país hi feien molts de negocis, amb els empresaris del nord d’Anglaterra a finals del segle XIX i principis del XX. Per raons familiars, jo vaig haver de fer de traductora i intèrpret amateur de l’anglès al català i del català a l’anglès d’una manera força intensa durant un temps. Va ser d’aquella combinació d’experiències que em va aparèixer la protagonista de la novel·la, l’Eulàlia Pallarès, una noia catalana que ha d’acompanyar son pare –un gran empresari tèxtil– en un viatge a la zona de Lancashire per fer-li d’intèrpret, ja que ell no parla anglès i hi té interessos. L’Eulàlia va ser qui em va donar el fil de la novel·la.
–Per què va fer la maleta un mes de juny?
–Calia que fos al juny, era essencial. Al nostre país, sovint, als juliols hi passen coses força significatives i la meua protagonista havia de ser a Anglaterra al juliol, perquè de vegades ens cal marxar per entendre més com és casa nostra. La maleta, al 1909, s’havia de fer força abans d’arribar al destí que no pas ara.
–La injusticia social existeix actualment? És diferent?
–Sí que existeix. A l’Europa occidental un dels pactes de després de la II Guerra Mundial va suposar el naixement de l’Estat de benestar, que va llimar –amb tots els matisos que es vulguin– certes desigualtats que malgrat tot perviuen, i de forma cruentíssima. En d’altres zones del món les desigualtats s’acarnissen, com a l’Europa de principis del XX, amb els més dèbils de la societat, sense cap tipus de fre.
–Quina és la conclusió que voldria que es tragués del seu llibre?
–Voldria que cadascú en tragués la seua. M’agradaria molt que fes reflexionar.
–Hi ha un abans i un després per vostè, amb el Premi?
–El premi ha estat una sorpresa constant, des del dia 14 de desembre, quan me’l van atorgar. Em passen coses màgiques; de sobte, rebo felicitacions de gent a qui admiro molt o algunes editorials em demanen originals…
–Quins records li porta Tortosa i l’Ebre?
–Seria molt difícil respondre aquesta pregunta d’una manera concreta perquè, en certa mesura, Tortosa i l’Ebre m’envolten sempre. Sento que en formo part. Apareixen molt sovint als textos que escric (per descomptat a Vaig fer la maleta un dia de juny) i sempre dic que sóc de les Terres de l’Ebre, quan m’ho pregunten, encara que no hi visc des que tenia 9 anys. La meua primera novel·la es diu Arran de l’Ebre i vaig voler que fos un homenatge a les nostres terres i a les víctimes que van lluitar per la nostra llibertat durant la guerra del 36.
–Qui ha pogut influir més en la seua trajectòria? A qui ha d’estar més agraïda?
–Sovint, quan escric i alguna paraula no em surt o no trobo el to, tanco els ulls i penso com ho dirien mons iaios i sempre trobo la resposta que busco. Parlen i parlaven un català preciós i puríssim. De fet, tota la meua família sempre s’ha entusiasmat amb els meus projectes literaris. A casa de mons pares, a més, hi vaig trobar els grans noms de la nostra literatura i d’altres literatures i sempre s’hi ha llegit i respectat molt la literatura. D’altra banda, he tingut moltes professores (la majoria dones) de llengua i literatura catalanes que m’han descobert el tresor de les nostres lletres i professors i professores d’història i de política que m’han donat diverses claus per conèixer la nostra realitat. He de repartir molts agraïments… (…)
–Proper treball?
–Estic treballant, alhora, en una novel·la d’adults i una altra d’infantil. M’encanta escriure més d’un projecte al mateix temps.
(Michel Viñas: «El Premi Enric Valor ha estat un impuls per seguir escrivint», Més Ebre, 7 de febrer de 2014)
* * *
–¿Cuando empezó a escribir?
–Cuando tenía once años. En la asignatura de catalán nos enseñaban los géneros literarios y nos ponían como deberes hacer una poesía, un cuento… Escribí no sé cuantas poesías y un cuento larguísimo, y después otro… En paralelo mi tía me regaló un diario, y en muy poco tiempo necesité otro. Me había vuelto adicta a la escritura y lo sigo siendo. Además, leía sin parar, durante algunas semanas de vacaciones, hasta una novela al día.
–Hace un mes y medio recibió el premio Enric Valor de narrativa juvenil por Vaig fer la maleta un dia de juny…
–Sí, fue una inyección muy fuerte de energía. El jurado del Premi Enric Valor está formado por personas con una trayectoria literaria y/o cultural vastísima, y que estas personas reconocieran mi novela fue sobre todo un impulso para seguir escribiendo.
–La obra premiada trata de la injusticia social a principios del siglo XX…
–Sí, es una novela sobre las industrias textiles en Catalunya e Inglaterra y su funcionamiento a principios del siglo XX. Se basaban en parte en unas condiciones laborables terribles de los obreros y quería hablar de ello. Además, algunos elementos propios de aquella época siguen vigentes en la actualidad, por desgracia. Cuando escribía este libro, supe la noticia de un incendio en una fábrica téxtil de Bangladesh en la que vivían y trabajaban en condiciones terribles muchas personas. Fue sólo un ejemplo más de que algo falla en el rumbo que ha tomado la evolución.
–En los últimos meses ha publicado varios libros…
–En septiembre de 2013, la editorial Animallibres me publicó Missió Trobairitz!, una novela para niños de 8 a 10 años, que nos lleva al Llenguadoc del siglo XII, cuando las trobairitz, las poetas medievales, crearon su poesía. Además, en octubre, la editorial Cadí me publicó La lluna és dolça, Ahmed y Zeineb, la primera enxaneta. Son dos cuentos para niños de 6 a 8 años que explican dos tradiciones catalanas –los castillos y los pastissets– que tiene origen árabe o bereber, y que nos llevan a la época en la que los Països Catalans eran musulmanes. En octubre salió también Ja som a l’hivern, publicado por Barcanova para primeros lectores.
–¿Seguirá con la narrativa juvenil e infantil?
–Tengo ganas de volver a la narrativa para adultos. De todas maneras, me gusta trabajar en diferentes proyectos a la vez.
–¿Sigue bajando a Tortosa a pesar de vivir en Barcelona?
–Sí. Mercè Rodoreda hablaba del paraíso de la infancia y mi infancia es Tortosa. Además, una parte muy importante de mi familia vive allí. Me encanta ir. De hecho, cuando me preguntan de dónde soy, siempre digo que de Tortosa aunque no vivo allí desde que tenía nueve años.
(Victòria Maigí: «Soy adicta a la escritura», Diario de Tarragona, 1 de febrer de 2014)
* * *
–Vàreu començar en el món de la novel·la amb una obra per a adults, Arran de l’Ebre. Què us aporta la literatura per als més petits?
–Hi vaig arribar una mica per casualitat, perquè vaig començar a escriure per a nens quan feia Arran de l’Ebre, una novel·la que és bastant dura. Un cap de setmana era amb els meus cosins petits i em vaig inventar una història per a ells i així va sorgir el meu primer conte per a nens. Puntualment em venia de gust escriure per als més petits sense plantejar-me què en faria. I després ha estat casualitat que tots els projectes hagin anat sortint junts.
–Dins el camp de la literatura infantil heu tocat diferents registres…
–És que m’és igual escriure una cosa o una altra, depèn del moment. He fet el que em venia de gust quan em venia de gust. La història de les Trobairitz va venir quan em van regalar una gateta i em va venir de gust i la vaig fer i per als dos contes em va servir la ràbia que sentia quan nens i adults feien determinades afirmacions contra els immigrants en general i contra els àrabs o amazighs de casa nostra en particular, sense tenir en compte que tots els ibèrics tenim sang àrab i el seu pòsit cultural i per això vaig explicar tradicions catalanes d’origen amazigh, per tancar el cercle.
–I ara que la vostra carrera literària ha fet una passa important en nombre de publicacions, quin és el plantejament?
–Jo vull continuar escrivint com fins ara. Sóc molt feliç i els mals dies em poso a escriure i això és com un Prozac, em dóna molta energia i no sé si hi vull renunciar. Puc fer-ho perquè tinc una altra feina que és la que em dóna estabilitat econòmica, però per contra això em deixa menys hores per escriure.
–Diguéssim que fins al moment la vostra obra principal per als més petits és aquesta Missió Trobairitz, però com arribareu a aquestes poetes que no són pas les més estudiades i per què les heu explicat als més petits?
–És una paraula occitana i és veritat, fins i tot hi ha gent que no sap ni a quin gènere pertany. Jo vaig sentir poemes de les Trobairitz i la seva història per primera vegada a segon o tercer de BUP en una escola pública en un barracó on feia molt de fred i fèiem classe amb abrics. La professora era la Dolors Miquel i va aconseguir traslladar-nos fins al segle XII. I és cert que qui més qui manco sap situar els trobadors, que són molt populars, però difícilment saben que existeixen les trobairitz i per això ho volia explicar. A la gata li vaig posar el nom d’una tradició que és l’origen de la nostra literatura, molt vinculat a Occitània. Em vaig haver de documentar molt i no tota la documentació es plasma a la novel·la, però no crec que hagués estat capaç d’escriure per a adults aquesta història, que en el fons és una novel·la d’aventures.
(Sebastià Bennasar: «Qui més qui manco sap qui són els trobadors, però difícilment saben res de les trobairitz», revista Bearn, 24 de novembre de 2013 – enllaç a l’entrevista)
* * *
–Expliqueu que a onze anys vau llegir per primera vegada la Rodoreda i ni més ni manco que El carrer de les camèlies. No és pas una lectura gaire habitual per a una nena d’onze anys…
–No, no ho és. Quan era a punt de fer deu anys amb la família vàrem haver de fer un canvi de ciutat i un dels llocs on vaig trobar refugi va ser en els llibres. Llegia compulsivament i els llibres per a la meva edat els devorava. A l’estiu podia llegir perfectament un llibre cada dia, de manera que els vaig acabar i vaig agafar els dels pares. Entre aquests hi havia El carrer de les camèlies. Em va entusiasmar i vaig continuar amb la resta.
–Com va ser aquesta mudança?
–Va ser de Tortosa a Torredembarra, on vam anar a parar per qüestions laborals dels pares. A nou anys o deu encara ets una criatura i no entens els processos dels adults, però notes els canvis. Jo tenia vincles amb Tortosa i vaig viure l’enyorança. Els llibres i la lectura van ser un consol.
–Formeu part de la nova fornada d’autores de literatura infantil i juvenil en català. Tinc la sensació que hi ha creadores –i creadors– cada vegada millors però que en general no us presten prou atenció, tot i que sou la veritable fàbrica de lectors…
–És cert, hi ha una bona collita de creadors i un bon planter i és veritat que ens fan relativament poc cas, especialment a l’àmbit institucional. En canvi, paral·lelament hi ha iniciatives d’editorials, bloguistes i youtubers que han agafat la literatura infantil i juvenil en català com a referent o element a promocionar i això ho valoro molt positivament. Darrerament, hi ha hagut un gran debat sobre la necessitat de crear audiovisual per a infants i joves i videojocs en català i hi estic totalment d’acord, però el debat sobre la promoció de la lectura en català no és a l’agenda política i fa molta falta. Una bona promoció de la nostra literatura a més a més podria actuar com a alimentació de la inversió en productes audiovisuals en català per a les criatures i això és important no tan sols per a la llengua, sinó per a la cosmovisió i la recerca de referents culturals del país. Si no creem personatges propis, la nostra tradició s’acabarà morint. És clar que hem de tenir una cultura oberta a totes les del món, però no hem d’oblidar els nostres referents i hem de fer-los aparèixer a la nostra ficció.
–Si parlem de referents, moltes vegades el primer contacte amb Mercè Rodoreda és una lectura obligatòria, ben sovint Aloma.
–Que és un llibre molt més adequat que no pas El carrer de les camèlies, perquè jo no vaig entendre que la Cecília era prostituta. Per això tenia un objectiu poc cerebral amb el meu llibre, que era compartir la passió per la Rodoreda amb més gent que potser no ha trobat la manera d’apropar-se-la, perquè si la coneixes no pots no sentir passió per ella i la seva obra. Aquest objectiu més passional es combina amb un de cerebral, que és explicar la Rodoreda per a lectors que se la poden trobar una mica abans d’haver de llegir Aloma o La plaça del Diamant i que puguin tenir alguns elements que si cal els puguin servir de brúixola.
(…)
(Sebastià Bennasar: «Cinta Arasa: ‘Si els Països Catalans fóssim un estat, la Rodoreda seria una escriptora d’abast universal'», Vilaweb, 7 de setembre de 2021 – enllaç a l’entrevista)
* * *
–Com neix Escales avall?
–Recordo perfectament el dia que va néixer Escales avall. Va ser arran d’una conversa amb una amiga meva. Ella em va dir una frase que em va cridar l’atenció i vaig començar a escriure la història a partir d’aquesta quan tornava amb bus cap a casa. Al principi la meva intenció era fer un monòleg curt d’un sol personatge, la Montse, però al final aquesta s’ha convertit en una de les tres protagonistes. La Montse és una persona que s’enganya a si mateixa, però també al seu entorn i si només em quedava amb la seva versió, hi havia una part de la seva vida que no s’explicaria mai. Per això vaig crear també la seva mare i la seva filla, per fer de contrapès a les seves pròpies mentides o mitges veritats.
–Per què Escales avall?
–L’expressió “escales avall” va sortint al llarg de la novel·la i concentra la voluntat que tenen les tres protagonistes (sobretot la mare i la filla, l’àvia potser no tant, perquè té 90 anys i ja no hi és a temps) de canviar radicalment la seva vida, de fer tabula rasa. Tothom algun cop a la seva vida ha pensat a començar de cap i de nou. Quan t’hi poses, però, veus que llençar les coses que sempre han format part de la teva vida escales avall no és fàcil i fa mal. Aquesta novel·la parla sobre aquest procés.
–Política i història tenen un gran protagonisme en la novel·la. Ofereixes un recorregut per la història de Catalunya des dels anys trenta del segle XX fins als mesos previs a l’1 d’octubre del 2017. Com expliques la gran presència política a Escales avall?
–Jo vaig estudiar ciències polítiques i això suposo que hi té molt a veure, també els meus gustos literaris, sóc una gran fan de la novel·la històrica. És molt interessant contrastar els problemes individuals i la història en minúscula de cadascú amb la història col·lectiva. Indagar sobre la intimitat d’un personatge sol aportar moltes coses positives, però al mateix temps, posar-lo en contraposició amb la societat que li toca viure és fonamental, ja que al final aquesta l’afecta moltíssim, sigui per a bé o per a mal. A més, tot i que amb Escales avall em vaig posar el repte de fer uns personatges no polititzats, la política forma part de les nostres vides, és la forma en què ens organitzem.
(…)
(Laia Solé: «Cinta Arasa: ‘No és fàcil llençar una vida escales avall'», Núvol, 16 de novembre de 2021 – enllaç a l’entrevista)
_0.webp)
