Poesia Altres Estudis sobre l'autor/autora Discografia

Josep M. Andreu

1920-2014

Josep Maria Andreu (Barcelona, 1920 – 2014). Poeta i lletrista.

És autor dels llibres de poesia Per entrar en el regne (1957) i Intento el poema (1960), amb el qual obté el Premi Carles Riba del 1959. L’any 1993 recull aquests dos llibres de poemes i part de les seves lletres a Poemes i cançons (1957-1992).

Figura cabdal de la història de la cançó catalana, adapta més de tres-centes cançons originals en francès, anglès, italià i castellà i, entre peces originals i adaptacions, escriu al voltant de quatre-centes cinquanta lletres. És especialment rellevant l’obra que desenvolupa amb el músic Lleó Borrell, amb qui componen cançons d’èxit entre les quals cal destacar «Se’n va anar», que guanya el Festival de la Cançó Mediterrània del 1963. Raimon, Salomé, Salvador Escamilla, Núria Feliu, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Josep Carreras o Montserrat Caballé són algunes de les veus que interpreten els seus textos.

L’any 2006 se li concedeix la Creu de Sant Jordi.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació i fotografies: Miquel Pujadó.

Castellano

Josep Maria Andreu castellano

Josep Maria Andreu (Barcelona, 1920 – 2014). Poeta y letrista.

Es autor de los libros de poesía Per entrar en el regne (1957) e Intento el poema (1960), con el cual obtiene el premio Carles Riba de 1959. En 1993 reúne estos dos libros y parte de sus letras en Poemes i cançons (1957-1992).

Figura esencial de la historia de la «Cançó» catalana, adapta más de trescientas canciones originales en francés, inglés, italiano y castellano. Entre piezas originales y adaptaciones, escribe alrededor de cuatrocientas cincuenta letras. Es especialmente relevante la obra que desarrolla con el músico Lleó Borrell, con quien componen canciones de éxito entre las que destaca «Se’n va anar», ganadora del Festival de la Canción Mediterránea en 1963. Raimon, Salomé, Salvador Escamilla, Núria Feliu, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Josep Carreras o Montserrat Caballé son algunas de las voces que interpretan sus textos.

En 2006 se le concede la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Cataluña.

Página elaborada por Toni Terrades para AELC.
Documentación y fotografías: Miquel Pujadó.

English

Josep Maria Andreu English

Josep Maria Andreu (Barcelona, 1920 – 2014) was a poet and songwriter.

He published the poetry collections Per entrar en el regne (1957) and Intento el poema (1960), which was awarded the 1959 Carles Riba Prize. In 1993, these two collections and some of his lyrics were reissued in the volume Poemes i cançons (1957-1992).

A key figure in the history of Catalan song, he adapted more than three hundred songs originally written in French, English, Italian and Spanish as well as writing about four hundred and fifty songs, both original pieces and adaptations. Especially important is the joint work he did with the musician Lleó Borrell, with whom he composed a number of successful songs and, in particular, «Se’n va anar», which was the winner of the Mediterranean Song Festival in 1963. Raimon, Salomé, Salvador Escamilla, Núria Feliu, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Josep Carreras and Montserrat Caballé are among the singers who have sung his lyrics.

In 2006 Andreu received the prestigious Creu de Sant Jordi (St. George Cross) award.

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation and photographs: Miquel Pujadó.
Translated by Julie Wark.

Biografia

Josep Maria Andreu neix a Barcelona el 27 de novembre de 1920.

Aficionat a la poesia des de petit, quan esclata la guerra civil té quinze anys i, amb disset, forma part de la Lleva del Biberó i participa a la batalla de l’Ebre. En finalitzar la guerra realitza el servei militar obligatori i no pot anar a la universitat. De formació autodidacta, l’any 1957 publica el seu primer poemari, Per entrar en el regne i, l’any 1960, Intento el poema, títol amb el qual guanya el Premi Carles Riba del 1959. Després de l’obtenció d’aquest premi deixa de publicar llibres per abocar-se a la composició i adaptació de lletres de cançons.

En aquesta època és quan entra en contacte amb Lluís Serrahima —que és qui li exposa la idea de crear una cançó contemporània en llengua catalana— i amb el nucli d’Els Setze Jutges. Josep Maria Andreu comença a col·laborar amb Lleó Borrell, músic amb qui formen una parella compositiva imprescindible dins del món d’aquesta «Nova Cançó» catalana. D’aquesta col·laboració, que dura fins a l’any 1989, en surten composicions cabdals com és el cas de «Se’n va anar», cançó que assoleix un gran reconeixement i que, interpretada per Raimon i Salomé, guanya el Festival de la Cançó Mediterrània del 1963. L’èxit d’aquesta cançó també queda reflectit en la forta repercussió internacional que va tenir. Salvador Escamilla amb «Amiga mort», Núria Feliu i Joan Manuel Serrat amb «Anirem tots cap al cel» o Lluís Llach i Dolors Laffite amb «Temps i temps» i «Cels trencats», són alguns dels molts altres cantants de la Nova Cançó que interpreten, entre d’altres, aquests poemes seus. L’any 1968 el propi autor posa veu al disc Els poetes diuen les seves cançons, recitant «Se’n va anar», «Si un dia sóc terra», «Com el vent» i «L’arbre».

Josep Maria Andreu col·labora, posteriorment, amb el músic Antoni Parera i junts realitzen treballs per a veus tan importants com les de Josep Carreras —al disc Et portaré una rosa (1987)— o Montserrat Caballé —a Somnis i records (1992). La seva tasca ingent com a lletrista també deixa les adaptacions al català de més de tres-centes cançons originals en francès, anglès, italià i castellà com l’estàndard «Fly Me to the Moon» («Porta’m lluny del món»), «Poupée de cire poupée de son» («Nina de cera»), «Il mondo» («El món»), de Jimmy Fontana o «Suzanne» («Susanna») de Leonard Cohen i interpretada per Toti Soler, així com diverses adaptacions de The Beatles. Entre peces originals i adaptacions, escriu unes quatre-centes cinquanta lletres. És autor, encara, de la lletra de l’Himne dels Jocs Paralímpics del 1992 i d’alguns versos de la famosa cançó «Amigos para siempre», popularitzada pel grup Los Manolos durant els Jocs Olímpics de Barcelona. L’any 1993 recull els seus dos llibres de poemes i part de les seves lletres de cançons a Poemes i cançons (1957-1992), amb pròleg de Joan Perucho.

El 19 de desembre del 2005, l’Associació de Cantants i Intèrprets en Català i la SGAE fan un acte d’homenatge a l’autor a la seu de la SGAE i l’any 2006 se li concedeix la Creu de Sant Jordi.

Mor a Barcelona el 21 de març de 2014.

Josep Maria Andreu.
Josep Maria Andreu.

Premis

  • Premi Carles Riba: Intento el poema (1959).
  • Creu de Sant Jordi (2006).

    • Intèrprets de lletres de l’autor

  • BARRE, Jordi: «Si un dia sóc terra» [música de Lleó Borrell].
  • BETINA: «Com el vent» [música de Lleó Borrell].
  • CABALLÉ, Montserrat: «Ets tu», «Flors i ocells», «Música és quan em parles», «Alegria tenies als ulls», «El cel que tens a la mirada», «No sé mai qui sóc», «Fa temps ets lluny de casa», «Cançó a una gota d’aigua», «Mare, t’enyor encara», «Com m’agradaria ser la confident», «No sé, ni puc, fer meva aquesta pau» i «El professor de cant» [músiques d’Antoni Parera, dins de Somnis i records. Madrid: Serdisco, 1992].
  • CALDUCH, Ramon: «Si un dia sóc terra» [música de Lleó Borrell].
  • CAROL, Grau: «Com un record», «Astronauta», «Tot el port duc al cor», «No és l’hora final», «Per l’arc de colors» i «Jo l’he vist» [músiques de Lleó Borrell]; «La pluja» [música de R. Noel]; «No vinguis amb mi» [música de J. Sandaran]; «L’home del temps» [música de Lluís Albert].
  • CARRERAS, Josep: «No cal dir res», «Sols uns instants», «Et portaré una rosa», «No saps el mal que em fas», «L’aigua», «La meva ciutat», «Migdiada», «Cançó d’estiueig», «Com un somni», «Si un dia obro la porta de l’enllà» [músiques d’Antoni Parera, dins de Et portaré una rosa. Madrid: Serdisco, 1987].
  • CORS, Miquel: «Espiritual blanc» [música de Ricard Miralles]; «Però mira l’home» [música de Lleó Borrell].
  • DOVA: «Com el vent» [música de Lleó Borrell].
  • ESCAMILLA, Salvador: «Tot a partir», «Se’n va anar», «Deixa’m, per favor», «Amiga mort», «Si un dia sóc terra» i «No aconseguiran» [músiques de Lleó Borrell]; «El putxinel·li» i «Imagina, imagina» [músiques de Lleó Borrell, cantades juntament amb Maria Cinta]; «El venedor del globus» [música d’A. Taulé].
  • EULÀLIA: «Només fang» i «Escolta’m bé» [músiques de Lleó Borrell].
  • FELIU, Núria: «Anirem tots cap al cel», «Ja, per què?», «Senzillament», «És Nadal», «L’avi» i «Se’n va anar» [músiques de Lleó Borrell]; «No encenguis l’espelma» [música de Ricard Miralles]; «Company» i «Exiliats» [músiques de Francesc Burrull]; «La rosa dels vents» [música d’Antoni Parera]; «Alegre Magdalena» [música de M.S. Puigferrer]; «Vora l’estany» [música de Jesús Ventura].
  • GLÒRIA: «I amb tu» i «Quan els diners costen de guanyar» [músiques de J.L. Moraleda].
  • HEREDERO, Francesc: «No sé» [música de Lleó Borrell].
  • JACINTA: «Si vols», «Digue’m», «Les teves mans», «Sóc molt poca cosa» i «Has perdut el meu nom» [músiques de Lleó Borrell].
  • LAFFITTE, Dolors: «A cara o creu» [música de Lleó Borrell].
  • LLACH, Lluís: «A cara o creu» [música de Lleó Borrell]; «Temps i temps» i «Cels trencats» [músiques de Lluís Llach].
  • MADOLELL, Mercè: «Roderes i camins» [música de Mercè Madolell].
  • MAGDA: «Amiga mort», «Tan senzill com és», «Per l’arc de colors», «No sé», «Tot el que sóc» i «Si un dia sóc terra» [músiques de Lleó Borrell].
  • MAIKA: «Si sabessis» i «Seguir un camí» [músiques de Lleó Borrell].
  • MARIA CINTA: «El putxinel·li» i «Imagina, imagina» [músiques de Lleó Borrell, cantades amb Salvador Escamilla]; «Però per què, per què?», «Veieu, amics!», «Vermell, groc i verd» [músiques de Lleó Borrell].
  • OLIVARES, Lluís: «Érem així» [música de Lleó Borrell].
  • OLLER, Ventura: «Què se n’ha fet?» [música de Lleó Borrell].
  • RAIMON: «Se’n va anar» [música de Lleó Borrell].
  • ROS, Germanes: «Tot a partir» i «Anirem tots cap al cel» [músiques de Lleó Borrell].
  • ROSMI: «Que sigui jo» [música de J. Lluís Moraleda].
  • SALOMÉ: «Com el vent», «Se’n va anar», «Com un record», «No és l’hora final», «Tot el que sóc», «Jo l’he vist», «Érem així», «Si un dia sóc terra», «Cançó d’esperança», «L’arbre», «Les teves mans», «Sense plor», «Sóc molt poca cosa», «Una música», «Tens la nit», «Vés caminant», «Però mira l’home» [músiques de Lleó Borrell]; «La pluja» [música de R. Noel].
  • SERRAT, Joan Manuel: «Anirem tots cap al cel» [música de Lleó Borrell].

    • Vincles

    Comentaris d'obra

    El barceloní Josep Maria Andreu, tot i que es va donar a conèixer com a poeta «de llibre» (publicà el seu primer volum, Per entrar en el regne, el 1957, i el 1959 guanyà el Premi Carles Riba amb Intento el poema), amb textos d’un simbolisme senzill, però elaborats i d’excel·lent factura, aviat es dedicà en cos i ànima a escriure cançons (originals i adaptacions de peces estrangeres) per als cantants més diversos, amb una clara voluntat de servei, tot ajudant al desenvolupament de la naixent Cançó catalana (llavors, «Nova Cançó»), a partir de l’inici de la dècada dels seixanta. Amb «Se’n va anar» (la música era de Lleó Borrell), per exemple, Raimon i Salomé van guanyar el 1963 el Festival de la Canción Mediterránea. Andreu també fou cantat per Lluís Llach, Dolors Laffitte, Mercè Madolell, Ramon Calduch, Grau Carol, Salvador Escamilla, Josep Carreras, Montserrat Caballé i molts altres —i, de manera molt especial, per Núria Feliu, que va enregistrar moltíssimes versions seves d’estàndards internacionals. El 1993 recollí els seus dos llibres de poemes i una bona part dels seus textos per a ser cantats a Poemes i cançons (1957-1992).

    (Miquel Pujadó: Poemes de capçalera. Barcelona: Barcanova, 2016, p. 259)
     

    * * *
     

    No tots els poetes, ni de bon tros, haurien pogut escriure cançons (Sagarra, sí, sens dubte, però no pas Riba ni Espriu, si voleu exemples evidents). El fet és que Josep Maria Andreu va demostrar una gran disposició natural per la forma «cançó», unida a una capacitat de treball extraordinària. Grau Carol fou el primer cantant que va enregistrar temes d’Andreu («L’astronauta», «L’home del temps»), i aviat els seus intèrprets es van multiplicar: les Germanes Ros, Glòria, Miquel Cors, Salvador Escamilla, Magda, Dova, Eulàlia, Maria Cinta, Francesc Heredero, Mercè Madolell, Jacinta… Cal dir que Andreu va trobar en el desaparegut mestre Lleó Borrell un col·laborador excel·lent que va saber fornir a textos com «Si un dia sóc terra», «Anirem tots cap al cel», «Amiga mort», etc., les melodies més adequades i efectives. Una de les cançons més representatives del tàndem Andreu-Borrell va ser «Se’n va anar», tema que, interpretat per Raimon i per Salomé, va guanyar el Festival de la Cançó Mediterrània l’any 1963. «Se’n va anar» va esdevenir, més que una simple cançó, un gol marcat al règim, i la prova que la cançó en català podia esdevenir un fenomen d’una difusió social àmplia.

    (Miquel Pujadó: «En la mort de Josep Maria Andreu», Serra d’Or, núm. 658, octubre de 2014, p. 56)
     

    * * *
     

    Andreu ha treballat per a la cançó com a lletrista i adaptador, un flanc encara molt més desassistit que no ho ha estat el dels cantautors. Objectivament, és prou significatiu que quan Serrat ha volgut fer una mena de recapitulació molt personal del que ha donat el moviment hagi triat, precisament, d’entre trenta-quatre cançons, dos temes d’Andreu, un d’original («Anirem tots cap el cel») i una adaptació (l’inoblidable «Susanna» de Cohen). És l’únic cas de doblet, al costat del musicadíssim Joan Salvat-Papasseit i, entre els cantautors, el mateix Serrat i Francesc Pi de la Serra.

    Els primers contactes d’Andreu amb el nucli d’Els Setze Jutges es produïren el 1960 […]. Ben aviat formà equip amb el músic Lleó Borrell, col·laboració que s’allargà fins a 1989, data de l’última composició d’ambdós, l’havanera «El mar és un amic». Segons afirma Andreu, gairebé sempre partien de les seves lletres a l’hora de trobar una música per a la nova peça.

    […]

    Andreu ha estat el poeta que ha sabut dimensionar la seva veu per fer també lletres de cançons, en la línia del que havien practicat, en un altre nivell, posem per cas, Clavé, Mestres i Sagarra. I que ha connectat amb àmplies i diverses capes de públic gràcies, sobretot, a la variada tipologia dels intèrprets que han difós les seves lletres (Salomé, Núria Feliu, Josep Carreras o Montserrat Caballé). Un dels mèrits d’Andreu, i no el de menor significació, ha estat el de dotar durant anys la Cançó de lletres que podien i es poden equiparar amb allò que s’entenia per cançó estàndard els anys seixanta, setanta i fins a la meitat dels vuitanta sense donar-hi cap més transcendència que la de plaure al públic de masses a qui anaven destinades.

    (Llorenç Soldevila i Balart: «Josep M. Andreu: poeta i gran «parauler» de cançons», Serra d’Or, núm. 448, abril de 1997, p. 76)
     

    * * *
     

    Josep Maria Andreu, que heretava els aires melangiosos de Salvat-Papasseit i de Sebastià Sánchez-Juan, evocava la poesia del barri i els carrers i placetes, els sentiments íntims de la gent que no sap què ha vingut a fer a aquest món, la delicada evocació dels promesos (quan aquesta romàntica institució encara existia), la lluna sobre els terrats, la mainada jugant al jardí de casa o fent vagons de tren amb cinc o sis capses de llumins angèlicament enganxats amb un fil de cosir. Essent de la mateixa lleva (nascut el 1920), volia dir que havíem patit la guerra, i això ens feia participar de moltes coses, entre elles figurar plegats en les antologies poètiques de Joan Triadú, Jaume Bofill i Ferro, i el malaguanyat i enyorat Antoni Comas. A poc a poc, pertanyent ell a l’activitat industrial i jo a l’esfera del dret, ens anàrem separant involuntàriament. Però jo sempre havia estimat la seva poesia honesta, pura i tranquil·la.

    Aquesta poesia era molt apta per derivar vers el món de la cançó, per com la lletra era l’esquelet de la cançó, la coherència interna. La seva poesia tendia a la música. I així va ser. Josep Maria Andreu es convertí en un sol·licitat lletrista de cançons. El poeta transvasava a la cançó la seva poesia. Per això eren tan excel·lents les seves cançons. Eren cançons de poeta que sap copsar l’afany i el lirisme popular. Però, per damunt de tot, eren cançons de poeta. Andreu trobà, des del començament, òptims col·laboradors en els músics i els cantants. Això explica l’èxit i la popularitat assolides.

    (Joan Perucho: «Pròleg» a Poemes i cançons (1957 – 1992). Barcelona: Columna, 1993, p. IX-X)

    Coberta del llibre <i>Poemes de capçalera</i>, de Miquel Pujadó.
    Coberta del llibre Poemes de capçalera, de Miquel Pujadó.

    Entrevistes

    Ni Josep M. Andreu ni Lleó Borrell no necessiten ja presentacions. […]

    —Quan i com us vau conèixer?
    —Andreu: Fa uns tres anys. Després del Premi Carles Riba em vaig decidir a fer una cosa de caire popular. Vaig fer una primera cançó, que vaig ensenyar a l’Enric Gispert, i fou ell qui em presentà en Lleó Borrell.

    —És el primer any que intenteu de presentar una cançó al Festival de la Cançó Mediterrània?
    —Borrell: És el segon. L’any passat n’havíem presentada una que no va ésser seleccionada. Es diu Tot el port duc al cor, i ha estat gravada posteriorment per Edigsa, amb Grau Carol com a cantant.

    —Per ésser presentades, ¿cal que les cançons siguin avalades per alguna editorial de música, o n’hi ha prou que els autors les presentin particularment? 
    —A. i B.: Es poden fer totes dues coses. Hi ha autors que presenten la cançó a través d’una editorial, i n’hi ha d’altres que ho fan ells mateixos. Aquest darrer ha estat el nostre cas. Després, l’editorial «Canciones del mundo» ens l’ha editada. Per cert, que és la primera cançó catalana moderna que ha estat impresa en paper de música.

    […]

    —El públic d’aquí ha acollit molt bé Se’n va anar per les seves qualitats poètiques i musicals. Quant a la lletra, n’és una bona prova el fet que els diaris l’hagin reproduïda. ¿Heu rebut testimonis encoratjadors sobre aquest particular?
    —A.: Ha estat molta la gent que ens ha felicitat i ens ha encoratjat encara més. Precisament recordo que, el mateix dia del Festival, en tornar a casa a la matinada, ja vam trobar sota la porta una targeta de felicitació molt simpàtica.

    —Quants discos s’han venut ja fins ara? ¿Més Salomés que Raimons, o al revés?
    —B.: Sabem que han estat fetes unes quinze edicions diferents, però les xifres exactes encara no es poden conèixer. De tota manera, hi ha molt bones notícies, ja que sembla que Se’n va anar es troba en el primer lloc de venda a les cases de discos: és realment un «hit». Quant a la segona pregunta, sembla que es ven més el disc de Salomé que el de Raimon. Entre tots dos passen ja dels 45.000 exemplars.

    […]

    —Quin ressò ha tingut Se’n va anar a l’estranger?
    —B.: Ha tingut molt bon acolliment a França, sobretot per part dels catalans que hi resideixen. Per cert, que alguns cantants francesos que de moment havien protestat, han dit que en tornar-la a escoltar fora de la nerviositat del concurs, l’han trobada molt digna d’haver guanyat. Ha estat sol·licitada a Grècia, i de Mèxic ens han demanat els discos de Salomé i de Guardiola. També estudiem la possibilitat que Salomé faci una tournée per diversos països.

    —El públic ha notat, i així mateix es destaca a la premsa, que la T.V.E. només ha presentat una vegada Se’n va anar, després del concurs, i en la seva versió castellana: en sabeu les raons?
    —A. i B.: No sabem a què atribuir-ho.

    —¿Quina és la vostra finalitat; què us proposeu, amb les vostres cançons?
    —A.: Sembla que és una qüestió molt clara: que la poesia vagi arribant a la gent, que la gent canti en català i que els professionals s’hi llancin, ja que una cançó de tipus minoritari quedaria molt més reduïda en aquests moments.

    —Què us va fer imaginar les possibilitats que hi havia en aquest terreny?
    —A.: Si aquest tipus de cançons són un èxit internacional, no hi havia cap raó per pensar que aquí no hauria de passar el mateix. Si es fa arreu del món, ¿per què ens havíem d’acontentar nosaltres amb un nombre reduït de cançons folklòriques?

    —Pel que heu aconseguit en tan poc temps, sembla que ha estat qüestió de «compondre i cantar»: és així?
    —A.: Com que ens avenim tan bé, la cosa ha estat relativament fàcil. Ens posem de seguida d’acord: en Borrell fa unes músiques estupendes, i jo, unes lletres no tan bones…
    B.: Les lletres estan molt d’acord amb el meu temperament. Fins i tot hi ha un cas (Com un record) en què ell ha posat la lletra a una música meva ja feta. Per altra part, l’Andreu fa unes lletres perfectament musicables, perquè ja elles soles porten un ritme i suggereixen idees musicals. 
    A. i B.: I tenim moltes ganes de seguir treballant en col·laboració i de tirar endavant.

    (Carme Vilaginés: «Entrevista amb els autors de la cançó guanyadora del Vè Festival de la Cançó Mediterrània», Serra d’Or (Barcelona), núm. 12, desembre de 1963, p. 81-83)
     

    * * *
     

    Josep Maria Andreu, l’autor de la lletra de la cançó «Se’n va anar», ha aplegat en el volum de Columna Poemes i cançons (1957-1992) els seus dos llibres de poemes —un d’ells, premi Carles Riba 1959— i una selecció de lletres de cançons.
    —Per què vàreu deixar de publicar poesia després d’obtenir el premi Carles Riba amb Intento el poema, l’any 1959?
    —Es va donar la circumstància que, en una trobada amb Lluís Serrahima pel carrer, em va explicar que tenia la idea de llançar la cançó en català i m’hi vaig engrescar. Per divertiment, havia adaptat al català alguna cançó d’èxit. Sempre m’havia agradat el món de la cançó, on hi pot haver molta poesia. I vaig continuar fent poesia a través de la cançó. Aquella època va sorgir allò de la poesia social, que era força allunyada de la meva manera de veure la poesia.

    —Heu descartat del llibre les cançons més conegudes, com «Se’n va anar». Ho heu fet perquè són massa conegudes o perquè només heu seleccionat les millors?
    —Veritablement, hi he posat les que he considerat literàriament més bones. Sense que les altres no ho siguin. Hi he posat les que s’acosten més al poema. «Se’n va anar», la faria diferent, ara, però llavors no seria «Se’n va anar», que la gent coneix i prefereixo no posar-la-hi. I això podria aplicar-ho a d’altres.

    —Quantes n’heu deixades fora?
    —N’he fetes més de cent i n’hi he posades trenta.

    —Joan Perucho, un home de la vostra generació, diu en el pròleg que la vostra poesia heretava els aires melangiosos de Salvat-Papasseit i de Sebastià Sànchez-Juan. Esteu d’acord amb aquestes comparacions?
    —Home, què voldria més! Però sí que sempre m’han agradat. També hi posaria Tomàs Garcés. Tota aquesta línia m’agrada. Ara, el fet que m’agradi no vol pas dir que tingui el seu nivell. 

    —Com va sorgir la idea de fer el llibre?
    —La gent sempre em deia que per què no escrivia poesia. I els responia, agafeu els meus textos i llegiu-los. La gent, salvant els cantautors, no analitzen el text de les cançons. I les he publicades amb els poemes perquè s’hi vegi la continuïtat. No és una cosa tan diferent, un poema i una cançó.

    —La tècnica de fer un poema o una cançó és molt diferent?
    —Més que la tècnica el que és diferent és pensar que faràs una cançó i, en pensar-hi, també hi ha una mica de tècnica, com la reiteració d’unes frases i pensar que ha de ser entenedora, que no pot fer massa misteris.

    —Què us va fer més feliç, guanyar el Riba o el Festival de la Cançó Mediterrània amb «Se’n va anar»?
    —Guanyar el Riba, evidentment. Ara, és tan difícil de comparar això… El Riba va ser una cosa de categoria intel·lectual i el festival va ser un èxit popular i polític molt important, també.

    […]

    (Lluís Bonada: «El poeta que se’n va anar», El Temps, núm. 490, 8 de novembre de 1993, p. 87)

    Antologia

    EL POEMA
     

    Aire no tinc, sinó el que tu em deixaves
    a cada pàgina
    morint entre lilàs.
    El teu respir, el teu silenci, queda
    esgrafiat
    en uns versos, escrit
    i vagant en uns fulls,
    creixent en un llibre o en un arbre
    vestit de fa poc…
    Germinaràs, potser,
    dintre els que el cor maduren
    i estimen les paraules pel seu do,
    senzillament oberts,
    humils a cada so
     

    que transfigura.

     

    Allà on no hi ets, allà el poema es nega
    i es perd sense cap nom.
    Em cal trobar el teu gust, la teva aroma,
    els teus sentits poblant-me intensament.
    A poc a poc deixem el cos i, amb l’alba,
    venim al teu costat,
    cap al secret conjur, amb mort i vida,
    pel verb encara humit,
     

    tot just creat,
     

    pel foc
    on la paraula és consumida.

    (Intento el poema. Barcelona: Óssa Menor, 1960, p. 13-14)
     

    * * *

     

    El fugitiu

    No ploreu, ni una pluja menuda…
    Tot és clar com abans, més encara.
    He fugit per les fulles, pels pètals…
    He deixat una forma marcida
    i ara visc en l’aire que respires.

    No em tanqueu entre murs de tenebra.
    Si més no, que em cobreixi la terra
    que he estimat i que estimo, per sempre.
    El meu cos pot florir en una rosa,
    al cimal de les branques més altes.

    Res no es perd, ni l’engruna de vida
    ni la pols, ni la cendra colgada.
    Em tornaré mirall, si Déu volia,
    o aquella gota pura de rosada
    que veu cada matí les coses noves.

    Feliç, el meu somriure s’insinua
    en el mirar innocent i en l’aigua clara.

    (Poemes i cançons (1957-1992). Barcelona: Columna, 1993, p. 30)

    * * *

    Tant de temps que ha passat!
    Dintre meu, tanta nit!
    Dalt del cel, la ciutat
    on potser
    ella ha fugit.

    Se’n va anar
    en un dia molt clar.
    Jo no sé
    si a una terra llunyana.
    Se’n va anar
    cap enllà.
    No sé pas
    si tornarà.

    Se’n va anar,
    va donar-me la mà,
    que a un adéu
    no li cal cap paraula.
    Se’n va anar
    i un mirar
    m’ha quedat per recordar.

    Digue’m, amor, si és ben cert
    que més enllà fa bon dia.
    Digue’m, si mai que un es perd
    és que ha trobat l’alegria.

    Se’n va anar,
    va donar-me la mà.
    Jo no sé
    quina cosa em diria.
    Se’n va anar
    cel enllà
    i mai més
    no tornarà.

    (Lletra de la cançó «Se’n va anar», musicada per Lleó Borrell i guanyadora del Festival de la Cançó Mediterrània del 1963)

    * * *

    Temps i temps passat,
    camí desolat 
    que ens acompanyes, 
    negra i llarga nit 
    amb l’eco d’un crit
    a les muntanyes.

    He de viure aquí,
    lligat al camí 
    de la meva terra, 
    amb la seva sort, 
    la seva dissort, 
    fins fer-me desferra.

    Temps i temps deixant 
    de ser aquell infant 
    que amb tu jugava 
    fins que els meus sentits 
    van dir-me, amb neguits, 
    que t’estimava.

    I ara amb tu al costat, 
    amor de veritat, 
    companya dels dies, 
    oblidant records, 
    segueixo l’esforç 
    i espero alegries.

    Temps i temps patint, 
    vivint i morint,
    plens de preguntes, 
    amb la cara al vent, 
    la sang nova ardent 
    i les mans juntes.

    I no em sap pas greu, 
    així, vora teu, 
    cremar tanta vida, 
    si és que amb aquest foc 
    alcem altre cop 
    la terra adormida.

    Temps i temps passat,
    camí desolat 
    que ens acompanyes, 
    negra i llarga nit 
    amb l’eco d’un crit
    a les muntanyes.

    (Lletra de la cançó «Temps i temps», musicada per Lluís Llach, dins de  Poemes de capçalera. Barcelona: Barcanova, 2016, p. 260-261)