El sol s’estirava poruc allí dalt a les altures, trencant els núvols amb la llum cansada dels seus raigs. Feia un últim badall abans d’anar-se’n a dormir darrere les muntanyes de Caro, que esberlant el firmament amb estries de color malva, l’esperaven acollidores, com un port que rep al nàufrag amb tota la calidesa que es mereix la seua gesta. El temps era fresc aquell vespre, un fred que el feia estremir, que li arribava als ossos, vells i cansats, com el mateix riu… Un ventijol polar recorria la vall, com si fugís esperitat cap a la desembocadura d’un Ebre que estimava la terra amb les seues aigües, que reflexava els bromalls de cotó-fluix en el seu discórrer pausat, com un mirall immens, il·limitat… de riberes tendres i perfums suaus.
Va entrar a l’estació, deserta a aquelles hores, com un caminant solitari perdut en el soroll ofegat dels passos d’una vida que no s’atura, i la placa de l’altitud del mar sobre Alacant li va recordar que els trens, cavalls de ferro, renillaven allí a dotze metres d’altura. Els poltres gegants, cucs quilomètrics de respirar elèctric, dormien encara, esperant que algú els desvetllés d’aquell son inquiet, d’aquella letargia obligada.
Com havien canviat les coses des que ell era jove!! De la nit al dia!! La ciutat, la seua estimada ciutat bimil·lenària, sabia millor que ell que així era… on eren les muralles del castell, que s’havien desplomat sota l’eixample? I els camps de tarongers que omplien l’aire amb olors de primavera? Els horts vora les ribes, on corrien porcs espins, tords i caderneres? Els canals terrosos envoltats d’arbres centenaris? Les avingudes sense asfaltar desfilant entre les cases? Els carros carregats fins a dalt estirats per mules i matxos? Els patets i les gallines que corrien pels carrers? Tot se n’havia anat, a poc a poc… com l’amor se’n va de vegades, d’incògnit, cada dia una mica, perquè no te n’adones…
El temps ho havia mudat tot amb mans prudents però àgils, com les d’un nen que ansia créixer, que vol fer-se gran… també havia transformat els trens, els havia fet màquines ravents de cavalcar imparable, estris automàtics amb portes de supermercat… i als seus ulls cansats havien perdut una mica d’encant, havien extraviat entre tanta tecnologia la màgia que tenien els antics combois de dècades passades, de joventuts oblidades i records brodats…
S’escolà pel centre de la ciutat, vora el mercat de bullici constant, de venedors de bacallà, de pagesos escampant enciams, síndries i cebes, de peixateres cridaneres i de nois comprant el pa… I arribà a un riu que cobert d’or brillava amb les darreres alenades del dia. Algun peix de plata trencava el gebre daurat de l’aigua dibuixant remolins concèntrics d’exactitud perfecta. Una bandada d’ocells, becs roginosos d’ales de banús, va creuar el riu amb els seus crits penetrants. I es va tornar a fer el silenci… la calma del respirar tranquil de la vida… i l’aigua li va parlar amb paraules sordes, amb sons inexistents i ell va acceptar aquella conversa amb un somriure. […]
(El tren dels somnis, dins El riu que parla. Relat penjat al blog)
* * *
No és molt habitual trobar entre les persones una qualitat interessant: el valor. La veritat, a mesura que ens apartem més i més d’aquella societat feudal, o la més antiga dominada per exèrcits musulmans o romans que ho solucionaven tot a cops d’espasa, el valor és una qualitat que va minvant amb el pas dels anys. Encara ara em pregunto com podien suportar el dolor d’una vida d’esclavatge i explotació en anys de la Revolució Industrial, o una simple intervenció de queixal sense anestèsia si avui en dia no podem suportar una injecció si no és amb un got de wisky. El valor està en hores baixes, i més quan tothom amaga el cap davant abusos immensos de l’autoritat a la societat que ens domina. Qui no ha fet com que no veia allò evident per por a ser despatxat? Multat? Engegat a la merda per una colla de brètols que empudeguen un nen o una vella? Jo ho he fet, i m’he renyat alguna vegada per no ser prou valent per haver-me enfrontat a aquella situació d’una altra manera. Hi ha gent que ja ni es planteja aquest dilema moral, i senzillament, fa com si allò no anés amb ells: desprès de tot ja tenen prou problemes.
En l’era de la informació, el valor és un bé escàs que podria ser subhastat a Christie’s. Però en l’era de la informació han crescut altres vicis. Un de genial, si l’unim a la falta de valor, és l’anonimat. L’anonimat permet a aquells que no gosen dir les coses a la cara amagar-se darrere d’IPs, bits i comptes de correu falses per perpetrar actes de difamació i venjança mentre posen una cara falsa de » a mi què m’expliques!». L’anonimat permet suplantar personalitats, i fer-se passar per qui un no és. És molt divertit tirar tortells a la cara exposada d’un pallasso mentre ens amaguem com el que som, uns covards. Potser el pallasso s’ho mereix, i estem fent una obra de caritat a la societat, exposant els seus vicis malèfics, o les seues activitats delictives. Estem salvant la societat d’aquesta amenaça a la que empastifem una vegada i una altra la cara amb nata. Però la forma de fer-ho és denigrant, pròpia d’una rata que s’escola fugissera per carrerons estrets i escletxes impossibles. I fins i tot una rata té més dignitat. Potser els herois anònims es dignaran a enfrontar-se al pallasso com als millors episodis de Batman, potser tindran el valor de sortir de les ombres… no crec, però tot és possible. Qui té la veritat a la mà no s’amaga com un cuc mentre furga entre la carronya.
(Qüestió de Pebrots. Relat dins La Catosfera Literària 08. Relat penjat al blog)
_0.webp)
