Parlant del tot planerament i col·loquialment, l’última novel·la de Sebastià Alzamora és, sens dubte, una preciositat de llibre. Abans (a L’extinció o Crim de sang), aquest autor havia mostrat la seva aptesa per al cop de puny moral, la fantasmagoria i el brutalisme gòtic: aquí fa una tournée deliciosa, no pas precisament per la Mediterrània, sinó pel nostre passat literari i cultural. El llibre tracta d’uns joves, i també de la joventut, i també del 1933. Els anacronismes ocasionals, argumentats per ell mateix a la bestreta, són irrellevants i sovint més aparents que reals (és cert que oficialment Riba va tenir coneixença cabdal de Cavafis –o Kavafis– el 1956, però és del tot versemblant que el 1933 ja el conegués pel text publicat el 1928 per Marinetti, corresponsal del seu amic Foix).
És un llibre que cal llegir més d’un cop i amb profit i delectança: per ell mateix, pel pur plaer de llegir, però també pel que té de reflexió indirecta sobre la literatura catalana. No sé si el jove Espriu parlava així (l’Espriu gran era més sarcàstic i enravenat), com tampoc el jove Rosselló; però les veus que ha confegit Alzamora són enlluernadorament creïbles. Ironia i joie de vivre; al fons, melangia i enginy.
Voleu res més?
(Pere Gimferrer: «Enlluernadorament creïble», Núvol, 19 de juny de 2013 )
* * *
Sebastià Alzamora […] pot aixecar la bandera de l’excel·lència perquè compta amb la credibilitat que es desprèn de l’autoexigència de la seva obra. La seva és una literatura que té intensitat de vida i intensitat de cultura. Hi ha ofici i hi ha geni. Hi trobam múltiples indicis que ha digerit, amb les vísceres i amb el cervell, els millors d’aquells cadàvers exquisits que són les fites majors de la literatura universal. A més, els ha sabut treure dels habitacles foscos de l’erudició i els ha passejat pels carrers, els ha fet ciutadans de la pàtria del neguit i de la incertesa, la mateixa on estan empadronats els seus personatges.
(Damià Pons i Pons: «Sebastià Alzamora, a la recerca de l’excel·lència», Serra d’Or, núm. 533, maig 2004, p. 43)
* * *
Premi Documenta 1998, L’extinció és una novel·la agosarada i inquietant, aconseguida, amb un llenguatge ric, que s’abeura en la mateixa deu poètica que la poesia de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), fins ara l’única expressió literària que li coneixíem. Des d’una estructura circular –comença i acaba en un paisatge desolat d’una Mallorca devastada, apocalíptica, com ja augurava el darrer Villalonga–, ofereix un exercici d’escriptura sobre l’essència humana; les preguntes ontològiques –ésser i esdevenir, Déu o el Diable, el plaer i el dolor, o la tortura…– esdevenen opòsits indestriables que s’encadenen des de la idea omnipresent del doble i que evolucionen cap a la unicitat del no-res, la ‘xifra que expressa el no-res no és altra que l’u’. […] Simbòlicament, és una ploma per a escriure l’únic que perdura del món devastat –i la pietat del caminant. Abans de concloure el relat, Alzamora busca en la reinterpretació d’alguns mites clàssics la raó de tanta ceguesa. Així, en un intent de nova síntesi mítica, presenta Homer en estreta relació amb una bagassa coneguda amb el nom d’Europa, i escriu tres paràboles sobre la ceguesa, la d’Homer mateix i la de dos personatges mítics, Tirèsies i Èdip, iniciadors de la nostra cultura?
(Lluïsa Julià: «Sebastià Alzamora, L’extinció«, Serra d’Or, núm. 478, octubre 1999, p. 131)
* * *
Desde el mismo título [Mula morta], el lector advierte que está ante un poemario raro, inclasificable, casi provocador. ‘Deberíamos ser felices. Y no sé por qué no lo somos’. Esta frase del cineasta David Lynch que, a modo de cita, abre el libro, expresa la dualidad desconcierto/afirmación de la vida que lo recorre. Escrito con un lenguaje rico, lleno de matices pero sin caer en la desmesura, en un verso de cuño clásico, Mula morta es un texto con raíces bíblicas en el que el sujeto poético afronta la realidad cotidiana con una mirada pesimista, dolorida, en el que no es difícil sorprender un trasfondo existencialista y en el que se combinan imágenes de cuño irracional con fragmentos de un realismo estremecedor. Como la mula en zoología, el ser humano en el libro de Alzamora cobra la identidad de un animal extraño y trágico a la vez. Es, sí, la mula. Pero es también el lobo. Y el murciélago: ‘Soy el vampiro: mi nombre es Jesús’. Jesús es el personaje histórico (también ficticio, y mítico, un personaje que como tantos otros de la tradición bíblica se mueve en el territorio híbrido en que historia y leyenda se confunden y alimentan) que ha absorbido, a lo largo de los dos últimos milenios, los componentes de culpa y de insumisión, de rebeldía y de resignación, que han marcado a la cultura occidental. De ahí que el libro de Alzamora apele a lo que esa figura significa para horadar la superficie de lo cotidiano: ‘Cordero de Dios que quitas el pecado del mundo, / coge esta botella de bourbon, / sírvete una copa’. Porque la mula, como a veces ocurre con el símbolo Jesús, o con la fe en una vida trascendida, es también la droga como lo son las distintas formas de salvación ficticia de que el hombre se provee en la sociedad contemporánea (‘Todos hemos probado las drogas, / todos hemos montado a la mula’). No es gratuito, por ello, que Alzamora estructure el libro en tres apartados –’Las voces’, ‘El canto de la Sibila’ y ‘La plegaria del Santo Bebedor’– con claras connotaciones religiosas (al menos de una lectura renovada y desoladora de la religión).
(Manuel Rico: «La mula que nos lleva», El País. Babelia, núm. 667, 4-IX-2004, p. 9)
* * *
Amb El benestar de Sebastià Alzamora, la narrativa en vers, a la manera contemporània, té el seu punt d’arrencada a la literatura catalana d’ara. A més, Alzamora ha fet la seva entrada d’una manera discreta però ben segura, amb això vull dir que, en lloc d’iniciar-se amb una novel·la a l’estil de Murray (255 planes atapeïdes!) o amb una novel·la com la d’Anne Carson (149 pàgines generoses), l’autor de Mula morta ha optat per una obra més breu, que podríem qualificar de nouvelle o novel·la breu. I en el cas d’El benestar, la seva escala narrativa reduïda afavoreix i augmenta la precisió, la contundència i la suggestivitat del text a partir d’un estudiadíssim sistema de salts discursius i el·lipsis. […] El text es llegeix febrilment, però quan el lector s’atura a assaborir els elements formals el poema satisfà el paladar més exigent gràcies a un domini impecable del vers i a una combinació també impecable de passatges sostinguts de versos polimètrics blancs (un homenatge a l’Ezra Pound de Hugh Selwyn Mauberley), de tercets decasíl·labs en terza rima (un homenatge a l’Eliot de Quatre Quartets), de dístics decasíl·labs lliures, etc. La posada en escena, tant el perfil dels personatges com l’evocació de la ciutat, és esplèndida i eficaç. I, pel que fa a llengua, Alzamora segueix la lliçó de Palau i Fabre, Estellés, Gimferrer i Palol en intentar naturalitzar el català i eixamplar-ne els registres expressius, de manera que perdi la càrrega excessiva de moralina repressiva i d’olor d’aparador resclosit que té.
(Sam Abrams: «Haurem de caminar per tornar a casa», Caràcters, núm. 28, juny 2004, p. 14)
* * *
He seguit l’obra de Sebastià Alzamora des dels primers versos –recordo aquell intens poemari titulat Rafel– i la primera novel·la –la desbordant L’extinció–, i sempre he tingut la sensació de tenir al davant un escriptor amb la senzillesa del talent i la complexitat de l’ambició literària. Dit d’una altra manera, amb la capacitat d’esdevenir un gran escriptor. Després de la lectura de La pell i la princesa continuo pensant el mateix. La primera part, ‘Incipit fabula o L’home coix’, és insuperable, i marca un llistó molt alt. Més enllà del motiu de l’enquadernació de llibres amb pell humana, cal destacar l’indubtable saviesa en el plantejament, i en la dosificació de gèneres com, per exemple, la novel·la gòtica, eròtica o la fantàstica. D’aquesta manera, assistim efectivament a una faula en què l’autor estableix un pla visual molt viu en les escenes, alhora que aprofundeix el comportament d’uns personatges que aspiren a representar l’ànima humana.
El món novel·lístic d’Alzamora és dur, cru i, a voltes, asfixiant. Talment el registre literari que vol crear: una mena de brutalisme romàntic capaç d’adorar, d’una banda, la poesia i l’art i, d’una altra, submergir-se en les metamorfosis que generen la por i el somni en la ment humana. De la capacitat de depuració d’aquest tret, depèn molt directament el futur de la qualitat literària de la seva obra.
(Vicenç Llorca: «Sebastià Alzamora, La pell i la princesa«, Serra d’Or, núm. 549, setembre 2005, p. 64)
.webp)
