Poesia Crítica literària o assaig Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Vicenç Altaió

Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental, 1954). Poeta, assagista, crític d’art, editor, articulista d’opinió, agitador cultural i traficant d’idees.

És autor d’una obra literària i artística molt rellevant, extensa i interdisciplinària que comprèn llibres de poesia que van des dels títols Sempre som afany (1979), Correspondències com conspiracions (1980) i Biathànatos o l’elogi del suïcidi (1982), fins al recull Massa fosca (Poesia 1978-2004) (2004). Posteriorment apareixen els títols Santa Follia de Ser Càntic. A Joan Vinyoli (2005, premi Vicent Andrés Estellés del 2005 i premi Cadaqués – Quima Jaume de reconeixement a la creació poètica del 2006) i Radicals lliures (2017). Ha publicat un gran nombre de llibres d’art en col·laboració amb artistes com La dona és Mallarmé (1982), Groc, el ventríloc, o la indigestió de la veu (1984), La llengua suspesa (1986), Àfrica (1989), Amor latent: ella era ell (1990), L’art pot morir (1993), Europa (1994), Aqua et tempus (1996), Incendis (1999), Les hores de l’or (2003), Déu, ciència i llibertat (2006) o Per_Cromwell (2018), i llibres d’art i d’estudi com Jordi Benito: idees com a imatges, documents com a obres d’art (2015) o Miró i els poetes catalans (2016), entre d’altres.

Conjuntament amb J.M. Sala-Valldaura realitza els estudis i antologies Les darreres tendències de la poesia catalana (1980) i Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018 (2018); amb Daniel Giralt-Miracle elabora l’obra Visualkultur.cat: art, disseny, llibres (2007), i, amb Julià Guillamon, La revolta poètica, 1964-1982 (2012). Vicenç Altaió és autor de la sèrie Tràfic d’idees, una autobiografia sense subjecte que té l’estètica com a moral. La sèrie està composta pels títols Tràfic d’idees (1986), L’escriptura sense llançadora (1997), La Desconeguda (1997), La dificultat (1999), Desglossari d’un avantguardista (2000), Els germans. Retrats d’artistes (2002), El cervell i les venes (2005), La consola de Cadaqués o somnis d’un fill putatiu… (2007), Un sereno en el cementiri de l’art (2011) i Un traficant d’idees a les fronteres de l’art (2013).

En paral·lel a la seva producció literària, Vicenç Altaió desenvolupa una tasca molt important com a curador o director d’exposicions i com a creador i director de les publicacions Tarotdequinze (1972-1975), Èczema (1978-84), Àrtics (1985-90) i Cave Canis (1995-1999). Ha dirigit el centre KRTU Cultura Recerca Tecnologia Universals (1990-2008) i l’Arts Santa Mònica, Arts-Ciència-Comunicació (2009-2013).

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Vicenç Altaió.
Fotografies de la biografia de l’arxiu personal de l’autor.
Fotografia de la coberta: © Carles Mercader.

Castellano

Castellano

Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental, 1954). Poeta, ensayista, crítico de arte, editor, articulista de opinión, agitador cultural y traficante de ideas.

Es autor de una obra literaria y artística muy relevante, extensa e interdisciplinaria que comprende libros de poesía que van des de los títulos Sempre som afany (1979), Correspondències com conspiracions (1980) y Biathànatos o l’elogi del suïcidi (1982), hasta el volumen Massa fosca (Poesia 1978-2004) (2004). Posteriormente aparecen los títulos Santa Follia de Ser Càntic. A Joan Vinyoli (2005, premio Vicent Andrés Estellés del 2005 y premio Cadaqués – Quima Jaume de reconocimiento a la creación poética del 2006) y Radicals lliures (2017). Ha publicado un gran número de libros de arte en colaboración con artistas como La dona és Mallarmé (1982), Groc, el ventríloc, o la indigestió de la veu (1984), La llengua suspesa (1986), Àfrica (1989), Amor latent: ella era ell (1990), L’art pot morir (1993), Europa (1994), Aqua et tempus (1996), Incendis (1999), Les hores de l’or (2003), Déu, ciència i llibertat (2006) o Per_Cromwell (2018), y libros de arte y de estudio como Jordi Benito: idees com a imatges, documents com a obres d’art (2015) o Miró i els poetes catalans (2016), entre otros.

Junto a J.M. Sala-Valldaura realiza los estudios y antologías Les darreres tendències de la poesia catalana (1980) y Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018 (2018); junto a Daniel Giralt-Miracle elabora la obra Visualkultur.cat: art, disseny, llibres (2007) y, junto a Julià Guillamon, La revolta poètica, 1964-1982 (2012). Vicenç Altaió es autor de la serie Tràfic d’idees, una autobiografía sin sujeto que tiene la estética como moral. La serie está compuesta por los títulos Tràfic d’idees (1986), L’escriptura sense llançadora (1997), La Desconeguda (1997), La dificultat (1999), Desglossari d’un avantguardista (2000), Els germans. Retrats d’artistes (2002), El cervell i les venes (2005), La consola de Cadaqués o somnis d’un fill putatiu… (2007), Un sereno en el cementiri de l’art (2011) y Un traficant d’idees a les fronteres de l’art (2013).

En paralelo a su producción literaria, Vicenç Altaió desarrolla una tarea muy importante como curador o director de exposiciones y como creador y director de las publicaciones Tarotdequinze (1972-1975), Èczema (1978-84), Àrtics (1985-90) y Cave Canis (1995-1999). Ha dirigido el centro KRTU Cultura Recerca Tecnologia Universals (1990-2008) y el Arts Santa Mònica, Arts-Ciència-Comunicació (2009-2013).

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación: Vicenç Altaió.
Fotografías de la biografía del archivo personal del autor.
Fotografía de la cubierta: © Carles Mercader.

English

English

Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental, 1954) is a poet, essayist, art critic, publisher, opinion columnist, cultural agitator, and trafficker of ideas.

He is the author of a major, wide-ranging, interdisciplinary, literary and artistic oeuvre which includes poetry collections with titles ranging from Sempre som afany (1979), Correspondències com conspiracions (1980), and Biathànatos o l’elogi del suïcidi (1982), through to the collection Massa fosca (Poesia 1978-2004) (2004). He later published the titles Santa Follia de Ser Càntic. A Joan Vinyoli (2005), which was awarded the Vicent Andrés Estellés Prize in 2005 and the Cadaqués – Quima Jaume Prize in recognition of poetic creation in 2006, and Radicals lliures (2017). He has published a large number of art books, working with artists. These include La dona és Mallarmé (1982), Groc, el ventríloc, o la indigestió de la veu (1984), La llengua suspesa (1986), Àfrica (1989), Amor latent: ella era ell (1990), L’art pot morir (1993), Europa (1994), Aqua et tempus (1996), Incendis (1999), Les hores de l’or (2003), Déu, ciència i llibertat (2006) and Per_Cromwell (2018), and art books and studies, among them Jordi Benito: idees com a imatges, documents com a obres d’art (2015), and Miró i els poetes catalans (2016).

With J. M. Sala-Valldaura he has published the studies and anthologies Les darreres tendències de la poesia catalana (1980), and Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018 (2018); with Daniel Giralt-Miracle, the book Visualkultur.cat: art, disseny, llibres (2007); and with Julià Guillamon, La revolta poètica, 1964-1982 (2012). Vicenç Altaió is author of the series Tràfic d’idees, an autobiography without a subject and with aesthetics as its moral. The series consists of the titles Tràfic d’idees (1986), L’escriptura sense llançadora (1997), La Desconeguda (1997), La dificultat (1999), Desglossari d’un avantguardista (2000), Els germans. Retrats d’artistes (2002), El cervell i les venes (2005), La consola de Cadaqués o somnis d’un fill putatiu… (2007), Un sereno en el cementiri de l’art (2011), and Un traficant d’idees a les fronteres de l’art (2013).

Together with his literary production Vicenç Altaió is also engaged in very important work as a curator and director of exhibitions, and as creator and editor of publications like Tarotdequinze (1975-1978), Èczema (1978-84), Àrtics (1985-90), and Cave Canis (1995-1999). He has been director of the KRTU (Culture, Research, Technology, Universal) centre (1990-2008) and of Arts Santa Mònica, Arts-Ciència-Comunicació (Arts-Science-Communication) from 2009 to 2013.

He is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Vicenç Altaió.
Photographs from the biography: Author’s personal files.
Cover photograph: © Carles Mercader.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Vicenç Altaió neix a Santa Perpètua de Mogoda el 14 de juliol del 1954.

A l’aguait de les oscil·lacions estètiques de l’avantguardisme en les lletres i les arts i de les aportacions cabdals en el pensament crític i en les ciències, ha anat construint una obra literària i assagista ben personal, alhora que s’ha significat per endegar diverses iniciatives editorials de caràcter innovador i exposicions d’art, de vocació interdisciplinària.

Comença la seva carrera artística molt aviat i, d’aquesta manera, amb només vint-i-un anys publica, conjuntament amb Jaume Creus, el seu primer títol: La poesia, és a dir la follia, del 1975. En aquests anys, suma les experiències dels seus mestres i amics Foix —el nou i el vell—, Palau i Fabre —l’alquímia—, Vinyoli —l’al·lucinació metafísica— i Brossa —la investigació—, amb una personal renovació literària. Havent fundat la revista Tarotdequinze (1972-1975) i dirigit, amb només vint anys, la col·lecció «Cristalls» (1975-1978), crea Èczema (1978-84), autèntiques metàfores objectuals que inauguren la postmodernitat a la cultura catalana.

La publicació de l’assaig i antologia Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1980), realitzat conjuntament amb J. M. Sala-Valldaura, marca l’inici de la dècada dels vuitanta, anys en què Vicenç Altaió obre la poesia a una original relació amb l’art, amb escriptors i artistes de les Illes (Mesquida, Terron, Vidal, Neon de Suro i Barceló), del País Valencià (Piera, Seguí), de la Catalunya Nord (Gifreu) i del Principat (Hac Mor, Coca, Domènech, Sala-Sanahuja, Sunyol o Perejaume, entre d’altres) que constitueixen un mapa literari i artístic que encavalca l’avantguarda històrica amb un nou paradigma. Els debats poètics d’aquests anys situen l’original quefer d’Altaió a dalt de l’escala de la cultura i la poesia contemporànies. Amb textos aerostàtics i artístics, conferències i presentacions, el poeta fa estades a París, Brussel·les i Roma, on inicia el particular Tràfic d’idees, una autobiografia intel·lectual sense subjecte, de gènere híbrid, transversal, ocupada per escrits sobre artistes i la renovació en art com a moral. Dirigeix l’espai d’investigació artística de la Fundació Miró, germina l’amistat amb Perejaume i té un paper determinant en la invenció artística d’una nova generació amb qui col·labora (Perejaume, Pep Duran, Pazos, Laval, Noguera, o Plensa). Al seu torn, impulsa un eix d’intercanvis culturals que abasten la Llombardia, l’antiga Occitània i Catalunya.

L’any 1982 la revista-objecte Èczema rep el I Premi Sebastià Gasch per a treballs d’avantguarda, en el mateix moment en què l’art d’avantguarda entra als museus i l’art de la nova generació que l’autor impulsa assoleix reconeixement en l’àmbit internacional. Altaió és convidat per molts d’aquests artistes a fer un treball literari en paral·lel, a la vegada que participa com a poeta i crític d’art en nombrosos encontres internacionals d’art alternatiu, cicles d’exposicions a l’Espai 10 de la Fundació Miró, textos de crítica artística i comissariat d’exposicions. L’any 1984 publica el text programàtic «En comptes de la revolució o la naixença de l’escriptura sense llançadora», i conceptua exposicions on es prefigura i s’exemplifica la puixant creativitat. Figura central en l’agitació cultural dels pletòrics anys vuitanta, dirigeix la significativa revista Àrtics (1985-90).

El període que va del 1994 al 2000 ve marcat pel lideratge de Vicenç Altaió en la interrelació entre la cultura humanística i la científica i l’atenció sobre els canvis produïts en les noves tecnologies, que culmina amb les exposicions, els seminaris i debats que impulsa des del centre KRTU (Cultura, Recerca, Tecnologia, Universals). Destapant nous imaginaris de la revolució tecnocientífica, dirigeix projectes pluridisciplinaris, des de la biologia a la sostenibilitat, a la vegada que presenta la incidència de la cultura contemporània del 1968 ençà, en camps heterogenis que van des de la música al grafisme, de la literatura a les imatges en moviment. Esdevé un incisiu polemista crític i dissident de les polítiques culturals hegemòniques. Impulsa i funda la revista-maleta Cave Canis (1995-1999) i els seus manifestos per una cultura nova i radical.

Ha dirigit les exposicions sobre escriptors J.V.Foix, investigador en poesia i amic de les arts (Fundació la Caixa 1994), Josep Pla, la diabòlica mania d’escriure (Palau Moja, 1997), Josep Pla i els homenots artistes (Fundació la Caixa, 1997), El món de Joan Perucho. L’art de tancar els ulls (Centre d’Art Santa Mònica, 1998), Josep Palau i Fabre, l’alquimista (Centre d’Art Santa Mònica, 2000), Joan Brossa o la revolta poètica (Fundació Joan Miró, 2001), Salvador Dalí, una vida de llibre (Biblioteca de Catalunya, 2004) i Salvat-Papasseit, poetavantguardistacatalà (Arts Santa Mònica, 2010).

És patró de la Fundació Joan Brossa, vicepresident de la Fundació Vall Palou i membre del patronat de la Fundació Museu del Joguet de Catalunya. Vicenç Altaió ha rebut el Premi ACCA de la crítica d’art (1987, 1990-91, 2004, 2006, 2007, 2015) i l’any 1993 obté el Premi de Projecció Internacional Ciutat de Barcelona pel comissariat de l’Any Miró. També va ser comissari de l’Any Pla (1997), i coordinador institucional de l’Any Gaudí (2002) i de l’Any Dalí (2004). Entre els anys 2009 i 2013 dirigeix l’Arts Santa Mònica: Arts-Ciència-Comunicació. Ha estat assessor cultural de diverses institucions com el Fonds Regional d’Art Contemporain Languedoc-Roussillon, el FRAC Midi-Pyrénees, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, la Fundació «la Caixa» i el centre Arts Santa Mònica, i ha format part del consell editorial de diverses col·leccions com «Acta» i «Palimpsest» i de revistes com Ardi, Nexus i Temps d’Art.

Vicenç Altaió ha estat el protagonista del film Història de la meva mort (2012), d’Albert Serra (Premi Pardo d’oro del Festival del film Locarno). Encara en el terreny del cinema, ha aparegut als films La mort de Louis XIV d’Albert Serra, en el paper del metge Le Bot, i Gli indesiderati de Maurizio Ferraro, en el paper del bibliotecari en l’encontre amb Walter Benjamin. I, també ha estat objecte del documental Biblioteca de pedra seca (2025), dirigit per Joan Vall Karsunke.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Vicenç Altaió, recitant al festival de poesia Gespa-Price, organitzat per la revista Tarotdequinze. Universitat Autònoma de Barcelona, maig del 1975.
Vicenç Altaió, recitant al festival de poesia Gespa-Price, organitzat per la revista Tarotdequinze. Universitat Autònoma de Barcelona, maig del 1975.
Altaió com a nòmada, als inicis de la postmodernitat i vist per l'artista Hannah Collins, l'any 1991.
Altaió com a nòmada, als inicis de la postmodernitat i vist per l'artista Hannah Collins, l'any 1991.
L'autor a l'acte d'obertura del KRTU, amb Jorge Wagensberg i el premi nobel de química Ilya Prigogine, el 29 d'octubre del 1990.
L'autor a l'acte d'obertura del KRTU, amb Jorge Wagensberg i el premi nobel de química Ilya Prigogine, el 29 d'octubre del 1990.
John Cage amb el grup fundador de la revista Àrtics. De dreta a esquerra: l'actriu Rosa Novell, els artistes Jordi Colomer i Pep Duran, l'editor Joaquim Pibernat, l'artista Francesca Llopis i Vicenç Altaió.
John Cage amb el grup fundador de la revista Àrtics. De dreta a esquerra: l'actriu Rosa Novell, els artistes Jordi Colomer i Pep Duran, l'editor Joaquim Pibernat, l'artista Francesca Llopis i Vicenç Altaió.
Vicenç Altaió, en el paper de Casanova al film Història de la meva mort (2012), d'Albert Serra. © Román Yñán.
Vicenç Altaió, en el paper de Casanova al film Història de la meva mort (2012), d'Albert Serra. © Román Yñán.

Premis

  • I Premi Sebastià Gasch per a treballs d’avantguarda – Ajuntament de Barcelona (1982): Èczema.
  • Premi ACCA de la crítica d’art (1987, 1990-91, 2004, 2006, 2007, 2015).
  • Premi de Projecció Internacional Ciutat de Barcelona (1993): pel comissariat de l’Any Miró.
  • Premis Octubre – Vicent Andrés Estellés de poesia (2005): Santa Follia de Ser Càntic. A Joan Vinyoli.
  • Premis Literaris de Cadaqués – Quima Jaume de reconeixement a la creació poètica (2006): Santa Follia de Ser Càntic. A Joan Vinyoli.
  • Premi Ciutat de Barcelona d’Audiovisuals (2014): a la productora Andergraun Films per Història de la meva mort, d’Albert Serra, per haver sabut reunir un equip de professionals, que han aportat el més alt nivell creatiu i que són: Vicenç Altaió, actor, Jimmy Gimferrer, direcció de fotografia, Sebastian Vogler, direcció artística, Rosa Tharrats i Lourdes Pérez, vestuari, i Mariona Trias i Lluís Soriano, maquillatge i perruqueria. 

 

Vicenç Altaió rep per part d'Oriol Bohigas el Premi de Projecció Internacional Ciutat de Barcelona, l'any 1993, pel comissariat de l'Any Miró.
Vicenç Altaió rep per part d'Oriol Bohigas el Premi de Projecció Internacional Ciutat de Barcelona, l'any 1993, pel comissariat de l'Any Miró.

Llibres d’artista

  • Bola nocturna (poema aerostàtic) [amb Perejaume]. Sabadell: Èczema, 1980.
  • Doblec d’ona [amb Fina Miralles]. Sabadell: Èczema, 1981.
  • Père-Lachaise [amb Antoine Laval]. Sabadell: Èczema, 1981.
  • La dona és Mallarmé [amb Josep Uclés]. Sabadell: Èczema, 1982.
  • Groc, el ventríloc o la indigestió de la veu [amb Francesca Llopis]. Barcelona: Albert Ferrer, 1984.
  • Barcelona-Divina [amb Pep Duran i Esteva]. Barcelona: Barcelona-Divina, 1986.
  • La llengua suspesa [amb Miquel Rasero]. Barcelona: Antoni Agra, 1986.
  • Àfrica [amb Josep Uclés i Carles Hac Mor]. Barcelona: Taller Barberà, 1989.
  • Amor latent – ella era ell [edició bilingüe, amb Carlos Pasos]. Brussel·les: Éditions Camomille – Barcelona: Cafè Central, 1990.
  • L’art pot morir. Homenatge a Joan Miró [amb Joan Brosssa, Josep Guinovart, Antoni Llena, Perejaume, Albert Ràfols-Casamada i Zush]. Arenys de Munt: Murtra, 1993.
  • Europa [amb Alfredo Jaar]. Sttutgart: Institut für Ausalansbezienhungen, 1994.
  • Aqua et tempus. Tarragona: Museu d’Art Modern, 1997.
  • Ignis et tempus [en alemany]. Graz: Galeria CC, 1997.
  • Incendis [amb Frederic Amat]. Arenys de Munt: Murtra, 1999.
  • Uroxos. Pensadors i somiadors [amb Zush]. Barcelona: Polígrafa, 1999.
  • Idea, sentit, qüestió, actitud i teoria [amb Evaristo Benítez]. Barcelona: Tabaleria Edicions, 2001.
  • Les hores de l’or — Die goldene Stund [edició bilingüe català – alemany. Il·lustracions de Jaume Ribas i traducció de Tilbert Dídac Stegmann]. Basilea: Galerie am Spalenberg, 2003.
  • Déu, ciència i llibertat [amb Joan Fontcuberta]. Barcelona: Tinta Invisible Edicions, 2006.
  • Chema Alvargonzález: Mehr licht (Més llum/Más luz/More light) [amb altres autors]. Barcelona: Arts Santa Mònica – Polígrafa, 2011.
  • Mateu Morral Roca. L’extremista del silenci. El mut. Barcelona: Tinta Invisible, 2014.
  • Sobreamor [amb Teresa Vall Palau]. Lleida: Fundació Vall Palau, 2015.
  • Miró i els poetes catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2016.
  • Barcelona: la ciutat dibuixada [amb Gerard Rosés]. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2017.
  • per_Cromwell [amb fotografies de Per Cromwell]. Barcelona: Puigfaura edicions, 2018.
  • Trau [amb Lluís Calvo i fotogr. Carles Mercader]. Barcelona: Tinta Invisible, 2022.
Coberta del llibre Déu, ciència i llibertat.
Coberta del llibre Déu, ciència i llibertat.
Miró i els poetes catalans.
Miró i els poetes catalans.

Vincles

Vincles

Comentaris d'obra

Des d’una poesia polièdrica on l’emissor i el receptor es volen interconnectats, Vicenç Altaió promou l’exploració per al gaudi, viu l’intercanvi i la divulgació, mostra el debat o la documentació per tal de fer circular les idees entre opòsits i dissemblances, el nou i el vell de l’avantguarda. El llenguatge es construeix arriscat, mutable i mutador, submergit i amb parcel·les de gramàtica, sintaxi i fonètica pròpies, capaç de desencotillar i desetiquetar el gènere tradicional, tot apostant per l’inèdit i per l’imaginària fora-norma. Alter-escriptura-nativa per tal com s’exhibeix discrepant amb el cànon establert per la via de l’estètica i de l’ètica. Vicenç Altaió participa de la «Poètica del número 0», és a dir, d’uns mitjans alternatius on es combina art i literatura, imatge i text, i poesia textual-ista i, després, post-moderna.

[…]

Massa fosca (1978-2004), títol ambigu, dual i complementari. En el terreny de les noves fronteres de la ciència i el pensament, el llibre que el lector té a les mans segueix la màxima d’Einstein: «Allò misteriós és el fonament del veritable». Massa fosca és, primer, la poesia adjectivada com a complexa, de difícil comprensió, no pas per la utilització lèxica, ans més aviat per la ruptura sintàctica i la dislocació. Segon, massa fosca és la gran porció del cosmos del qual encara no en sabem res, perquè és invisible, espai buit en la galàxia. Al·lusió, per tant, cap a un no-res com a base de l’universal i potència de la creativitat, des de l’enigma. El llibre representa l’estat actual de l’aventura literària de Vicenç Altaió, la qual continua en un nou nucli poètic intitulat Santa Follia de Ser Càntic, altra vegada vinyolià, reprenent el cercle on aquest comença, maldant per donar sentit al sentit. Sabent l’amor a cada alè. Altaió mira i segrega poesia.

(Anna Carreras: «Escriptura blanca o l’afonia del ventríloc: una poètica per al traficant d’idees», pròleg al llibre Massa fosca (1978-2004). Palma: Moll, 2004, p. 8-10)

* * *

En certa manera, Anna Carreras ha escrit El cervell i les venes, que és un llibre del tot interessant de Vicenç Altaió. Dit altrament, Altaió va cedir la seva obra a Carreras perquè ella, a partir de l’obra d’ell, en fes un llibre d’ell, que, de retruc, igualment és d’ella, com aquell qui diu. O sigui, la matèria primera del llibre és d’Altaió, i el resultat de la feina, feta per Carreras i per Altaió, també és d’Altaió i alhora, per extensió, en part és d’Anna Carreras.

A l’edició, preciosa, del llibre (Col·lecció Palimpsest; March, editor) hi ha El cervell i les venes, signat, és clar, per Altaió, i Lucidesa moral, radicalitat lingüística i emoció política d’una escriptura i d’una art compromeses amb l’ètica i l’estètica, un estupend «estudi i interpretació», de trenta-cinc pàgines atapeïdes, sobre l’obra d’Altaió, signat per Carreras.

El cervell i les venes consta de més de sis-cents aforismes, màximes, axiomes, sentències i d’altres coses similars i pregonament sucoses, totes ben peculiars i xopes d’altaionitat. I aquestes proposicions, sempre suggeridores, van esclatant mitjançant mecanismes altaionians diversos.

[…]

Tot plegat, i més, gràcies a l’altaionisme, que és un isme literari personal d’Altaió que porta la lletra te d’istme intercalada per tal d’unir l’isme a tots els continents continguts al defora de si mateixos i retinguts en erupció per mà de l’escriptura altaioniana.

[…]

L’Altaió vèrtex d’ell mateix no és sinó la península fèrtil que, quan puja la marea inspirada, esdevé illa opulenta. Llavors l’istme no es veu, però hi és. I és en aquesta tan pletòrica porció de terra coberta per la mar per on llavors fa submarinisme l’altaionistme, mentre l’illa enlluerna els navegants altaionistes, essent l’istme submergit el magma exuberant de l’inconscient d’Altaió.

(Carles Hac Mor: «El grau mil de Vicenç Altaió», Avui Cultura, 8 de setembre del 2005, p. 7)

* * *

Ja ho havia dit Salvat-Papasseit en un vers inoblidable: «Per tornar a néixer necessitem morir». I Vicenç Altaió ha seguit el pensament de Salvat al peu de la lletra: va morir amb la publicació de la seva obra poètica completa, Massa fosca, fa dos anys per tornar a néixer ara amb Santa Follia de Ser Càntic. A Joan Vinyoli. Ben mirat, tota la productiva carrera literària de Vicenç Altaió ha estat una llarga successió de morts i naixences, de desaparicions i reaparicions, de finals i principis, mostra de la seva inquietud insaciable, del seu inconformisme gairebé genètic i de la seva actitud de recerca i experimentació constant.

Aquesta nova naixença coincideix en el temps amb un moment personal important, el fet de complir els 50 anys, i un moment cultural important, l’etapa final de la postmodernitat. Això explica els elements vertebradors del recull: la presència de Joan Vinyoli, el relleu del tema amorós i trets característics de la formalització poètica clàssica. En el llibre Vinyoli juga el paper de simbolitzar la voluntat del nostre poeta de rescatar el projecte de l’alta modernitat després del fracàs sorollós de la postmodernitat, tendència generalitzada a hores d’ara en la cultura europea i americana. L’amor encarna tant la vitalitat del poeta com la del seu projecte literari, amb tot el que té de neguit, febre, desig, desraó, alliberament, deriva, etc. I l’aparició de la versificació tradicional representa dos aspectes del conjunt: el sempitern compromís d’Altaió amb l’art i la cultura i el gir pronunciat del poeta cap a una nova poètica més clara i oberta que vol ser una síntesi entre la figuració realista i la figuració de signe més conceptual i experimental.

El repte literari del nou Altaió certament és desmesurat, però mai s’hi ha posat per menys. I la prova és la solidesa, ambició i coherència colossal de Massa fosca. Amb aquesta base no crec que el mar perillós que vol travessar sigui innavegable.

(Sam Abrams: «Tornar a néixer», Avui Cultura, 8 de març del 2006, p. 14)

Entrevistes

Vicenç Altaió és conegut com a traficant d’idees, però darrere s’hi amaga el poeta que va publicar tres poemaris entre el 1979 i el 1982. Des de llavors ha seguit escrivint i publicant poemes en llibres de tota mena. Ara recull tots els poemes, a més de molts d’inèdits, a Massa fosca. Poesia 1978-2004 (Moll).

—La seva poesia està arrelada a l’avantguarda, però també recorre a la tradició…
—Quan tenia uns 17 anys anàvem a veure sovint el J.V. Foix i ell, ja a punt de fer els 80 i encara relativament desconegut des dels mitjans de comunicació, s’autoeditava els llibres i en canvi era un clàssic vivent, era una persona de referència. Sovint repetia aquesta lliçó: «Altaió, no et pensis pas que com que vas amb els cabells llargs i greixosos i les ungles brutes i llargues seràs més artista que els altres». Ho deia ell, planxat i amb un vestuari relativament noucentista, i era el nostre referent de l’avantguarda. Tot seguit se n’anava a una part de la biblioteca on hi havia els llibres de la Fundació Bernat Metge, d’on extreia un llibre i llegia exactament el mateix: un poeta jove que havia anat a veure un poeta gran que li deia: «No pensis pas que…». Se n’extreien ràpidament dues lliçons que he tingut tota la vida en compte per fer de poeta. Una és que no tot està repetit, perquè hi ha un tot que flueix i on roman una cosa que és essencial, però hi ha una variació de formes: la revolta està en el llenguatge i no en el món de les aparences. L’altra és que per ser inquiet, per esbrinar els símptomes de l’època, has d’estar per davant i és més important l’expressió que la comunicació, i que sobretot has de conèixer que formes part de l’encavalcament d’una tradició. Aquesta positura fa que jo i la gent de la meva jeia del món de l’avantguarda més aviat ens distingim per ser interpel·ladors i per tant som lectors del tot, no només de la novetat. Podem llegir des del món de la ciència i la tècnica fins a tota mena d’altres poetes. Això significa una generació literària i artística en aquell període que hem anomenat la postmodernitat. D’aquí vaig treure les primeres màximes d’altres poetes: de Foix, llegir, llegir i llegir; de Joan Vinyoli, amb el qual va haver-hi una natural i fortíssima amistat intergeneracional, l’al·lucinació metafísica; de Palau i Fabre, que la paraula és capaç de significar alguna cosa més que la realitat i de transformar-la; i de Joan Brossa, investigar, investigar i investigar.

—Per què va deixar de publicar llibres de poemes i per què publica ara aquest?
—Jo practico com a ofici el de traficant d’idees, sistema amb el qual privilegiadament em puc guanyar la vida. Treballo en el món de la cultura i professionalment en visc, igual que hi ha professors universitaris i periodistes. La poesia és de tots els gèneres el que ha de fer d’eix de pensament, i per tant de la filosofia fora del seu sistema acadèmic, i eix de creativitat. També és allò que és més íntim, d’alguna manera secret: el poeta es deu únicament al llenguatge, no es deu a la revolució social, per moltes inquietuds que pugui tenir. Quan vaig fer el llibre Les darreres tendències de la poesia catalana vaig conèixer molt bé per dins la societat literària, i vaig veure que bona part d’ella, aquells individus magnífics, quan estaven en la condició humana tenien unes preocupacions sovint molt banals, l’intel·lecte anava per una banda i la vida quotidiana per una altra, amb inquietuds pels premis i l’aparició pública, pel poder i per un cert arribisme. Això va fer que me n’apartés i que m’aproximés més a disciplines alienes, primer al món de l’art i després a l’arquitectura i la ciència. Com que ja treballo per als altres, no em preocupa la visibilitat del meu treball, i sempre són els altres els que m’han demanat textos que s’han anat publicant, no m’he preocupat de fer sortir els poemes. No m’interessa el centre, però no he deixat mai d’escriure i m’ha agradat sempre més de construir els llibres físicament amb d’altres i fer-los funcionar com a llibres d’artista, sovint en un altre circuit no convencional. Aquest llibre es va gestar quan, acabada de llicenciar, Anna Carreras va picar a màquina i preparar tot aquest material, i més tard Sebastià Alzamora em va demanar el textos per fer un rellançament de l’editorial Moll i els hi vaig donar tal qual. No és un llibre que jo he construït, sinó que l’ha fet el temps.

—Com valora després dels anys un llibre tan programàtic com Sempre som afany, en què, entre d’altres, situa «la voluntat de comunicar, però, per davant de tot»?
—En aquells moments, l’any 1978, érem en un atzucac, amb una poesia de tradició tardo-simbolista que s’anava mantenint, de caràcter escolàstic, per dir-ho així, i els punts extrems de l’aventura del llenguatge a través de l’avantguarda, que havia arribat al seu atzucac. Davant d’això es replanteja, sense abandonar la capacitat reveladora del llenguatge i per intentar superar la paret seca que teníem al davant, una novetat. Gairebé tots els meus llibres són un tractat de poètica, però el primer encara més, i per això es planteja el «sempre som afany»: malgrat que estem en els límits, l’ésser humà es caracteritza pel seu afany, que és la comunicació, una de les lliçons que ens donaven tots, des de J.V. Foix fins a Vinyoli. Sense adonar-nos-en, el Perejaume, jo i altra gent de la nostra generació vam acabar emmarcant les coordenades de la postmodernitat, que tenia com a característica que el darwinisme lingüístic que ens havia precedit quedava sota interrogant, que pertanyíem a una comunitat idiomàtica, però també a una comunitat de poetes universal, i llegíem poetes de qualsevol cultura; en tot cas, el món català era un microorganisme i en un centímetre cúbic d’espai hi ha la mateixa potència que en tot l’univers, una troballa ja d’Einstein, que el nou i el vell es podien arribar a trobar i de vegades el més vell era el més nou, i que posàvem en crisi la supremacia del jo líric i la identificació d’un únic estil amb un únic autor com a gran preocupació literària.

—Malgrat haver-se preocupat per trencar l’estil, adoptant heterònims, treballant amb artistes, fent exposicions…, hi ha un estil Altaió molt concret i identificable…
—És el mateix camí d’aquells que en un moment donat tenien un compromís amb la cultura de progrés i van anar a buscar unes fonts del llenguatge que eren anònimes, i penso en una gran tradició que marcaran figures tan clares com ara Miró, Tàpies i Chillida, obres significades pel seu monolingüisme, per bé que molt oberts en molts altres sentits; en canvi, aquelles fonts que eren energia s’han arribat a convertir en un llenguatge absolutament específic, i és inconfusible una obra de tots ells. Jo intento obrir el camp de referència i puc arribar a matar el subjecte, i finalment això, amb el pas del temps, crea un estil propi. No podem dir que el diletantisme és una absència d’estil, perquè a la llarga acaba havent-hi un estil.

—Malgrat haver deixat de publicar llibres de poesia, la seva producció s’alimenta de la poesia…
—He practicat l’escriptura sense escriptura i en totes les exposicions que he fet es nota un llenguatge determinat, el fonament sempre és de caràcter poètic, amb un plantejament sobre l’espai i sobre el concepte de temps, però redimensionant-ho en un altre temps i espai. El poeta és el centre, i si queda algun dubte és si no hi ha una categoria superior a la del mateix poeta que seria l’artista. Davant de cada tempo intento donar una resposta a l’època. Això ha fet que constantment hagi anat matant els períodes i n’hagi fet néixer un altre. Es pot veure clarament a les revistes que he fet. Tarotdequinze no té res a veure amb Èczema ni aquesta amb Àrtics ni aquesta amb Cave Canis: hi ha una regeneració permanent en una sola vida. Davant de cada llibre em plantejo també l’exercici de gènere, i així, dins la sèrie del Tràfic d’idees, un dels dubtes que he tingut és quina part quedava inclosa dins del gènere poesia, si era quan era prosa retallada o si era quan l’essència era poètica, de manera que a Massa fosca hi ha fragments que ja han sortit publicats en altres llibres. De vegades he volgut escriure una novel·la, però les frases eren de poeta i el marc conceptual era filosòfic, i en lloc de sortir en una col·lecció de novel·la ha sortit en una de filosofia, per exemple. Avui la literatura no està definida pel gènere.

[…]

(Francesc Bombí-Vilaseca: «He escrit com he volgut al marge del gust de l’època, de l’impacte i dels lectors», Avui Cultura, 17 de febrer del 2005, p. I-III)

Antologia

LA BASARDA DE L’AMOR

…com si jo me n’andonés…
JOSEP PALAU I FABRE

En els ulls del buit de la negra pedra
dura véns a llegir, a la cova enfonsada,
biblioteca geològica i erma cala secreta,
on els cants callats ressonen. Som sols.

T’estirares a la conca dels meus ulls per llegir.
Com imatge que em prengueres el lloc a la lectura,
ara que provo de ser-ne, del teu llibre, l’escriptura:
aparició sobtada. No és a la carta que es tria l’amor.

Res no sé sinó espigar la bellesa.
És en les escletxes de la pedra que t’has fet
cos, nimfa dels insectes, replegada en tu,
dòcil crisàlide en la despietat de la natura.

Vas xipollar els laments que reposen al fons del mar
amb la punta dels peus. Després nedares d’espatlles,
enllà, seguint les línies trencades d’una vida jove.
Amo tant la dona que llegeix igual que el buit.

No serveix per a res l’experiència. De l’amor
és l’única cosa que no se’n pot parlar com de llibre.
N’espero el signe, la cara mullada, el bes vingut
amb el vent, i encendre i tancar el llum fins a plenamar.

Com si fos un gos cansat renaixeré en la música
per tal d’esculpir sense treure res. Com si fos un ocell
dins una gàbia lligada al respatller d’una cadira de rodes,
cantaré la immensitat de l’amar que ens fa pols de l’univers.

Temps vindrà que moriré sentint la nostra cançó.
I entraré al buit que et va fer bella. Pertanyo a la teva joventut.
Esborrat seré el fum incinerat de la pipa a la teva boca,
i el vaivé del balancí ens traurà a ballar. Seré esquelet.

(Santa Follia de Ser Càntic. València: Editorial 3i4,  2005, p. 15-16)

* * *

EL FINIT

És la muda, només, de la serp que s’allunya.
MARIA-MERCÈ MARÇAL

Com presoner que es tatua a la pell
de cor amat, tinc clavat el teu nom
amb tinta i sang fins a l’abisme infinit.
Bevem el vi fins que ofegui els secrets.

Sóc cega —dius— davant la vida en glòria.
Em pic el vent, eufòrica, a les ales.
S’està tan bé que em llançaria al buit.
Bevem el vi fins que ofegui els secrets.

Havent perdut el seny que ens fa iguals,
el doll potent i antic, perniciós,
se t’ha menjat la virtut animal.
No et tens dempeus, caus, em claves les dents.

Caus, amb mal peu, al damunt, com un gos.
Qui perd el cap confon cossos sens límits
amb el mareig. El mar és ple de nàufrags.
Qui pot donar fe d’haver travessat

mai l’infinit? Et despulles i et mostres.
El fred és viu. No pots arribar a llit.
A prop del foc, seria el teu abric.
Buscant més vi, recules. Et perdré.

Beure de més t’obre la tomba en vida.
Morta vivent, t’alimentes dels morts.
Ho mates tot. Un món de runes, làpides,
signes, mots, noms romputs. Vius entre rocs.

Caus, sense alè, damunt els vius que mates.
És una serp verinosa la llengua.
El bes al coll, al pit, és tall mortal.
El plor és foc que crema el cor dels altres.

No en queda cap, de viu, al teu costat.
No salves res, ni dels morts, amb desdeny.
Fuges per res. Ensopegues i caus
amb els meus morts. Ens ofeguem ben sols.

Tots sols anem avall. Per mor d’amor
hem enlairat el nivell de l’amor
massa per damunt. Cap àncora ens aguanta,
anem de dret que ens separin el cap.

(Santa Follia de Ser Càntic. València: Editorial 3i4, 2005, p. 32-33)

* * *

CONTRAORDRE

M’emporta el nou, el misteri i el deler i el delit de conèixer.
J.V. Foix

Dic en ordre el que escric, per bé que escric
el que no sé, car, quan dic el que sé,
ho dic sense saber l’ordre de com
per escriure el que no sé poso ordre.

Qui diu no sap què es diu, per això s’entén.
El que escric, no s’entén; p’rò sé el que em dic.

Dic el que sé amb ordre natural
i escric el que no sé posant desordre
al que dic. Escric amb ordre el desordre.
Diré veritat si no sé el que em dic.

Dir ha de ser fer dir el que no es diu.
Escriure és fer callar tot el que es diu.

(Santa Follia de Ser Càntic. València: Editorial 3i4, 2005, p. 56)

* * *

EN FLAMES

Els poetes explotant com bombes.
AUDEN

Cauen les mans. Fora del camp de vista,
no tornaran les ombres a albir rostres.
El vent colpeix amb força. S’ha trencat
l’ull, l’infinit. Núvols desdibuixats,
el vuit trencat, el buit d’aus migratòries.
A sol batent, en plena nit encesa,
cendra de nit el crepuscle en ranera.
Es gira el sòl, terra que crema el sol.
Has convertit l’ofrena de la vida
en camp mortal sense rotació.
Erm devastat per foc incontrolat,
has violat el meu cos amb desgana.
Per què sotmets la meva poligàmia?

(Santa Follia de Ser Càntic. València: Editorial 3i4, 2005, p. 63)