Valentí Almirall

1841-1904

Valentí Almirall i Llozer (Barcelona, 1841-1904). Polític, advocat i periodista. Fill d’una família burgesa barcelonina, és una de les figures més destacables de la Renaixença de la segona meitat del segle XIX, tant pel seu activisme cultural com per la seva importància política.

La seva labor pública comença amb la Revolució de Setembre del 1868, on participa activament. Crea el Partit Republicà Democràtic Federal i és president del Club dels Federalistes. Director d’El Federalista i del Diari Català, col·labora a la premsa progressista i pren part en el pacte de Tortosa (1869). Dirigeix també l’Escola Industrial i Mercantil de Sabadell i és regidor de l’Ajuntament de Barcelona.

La seva ascendència és rellevant especialment a través dels seus textos i de la seva direcció política. Publica diverses obres de temàtica federalista i catalanista, com Lo Catalanisme, considerada la més emblemàtica. Ha estat membre de l’Ateneu Lliure de Barcelona, l’Ateneu Barcelonès, i dels Jocs Florals. A partir del 1879, publica els seus darrers treballs, idea i organitza els dos congressos catalanistes (1880 i 1883), el Congrés de Jurisconsults Catalans (1881) i el Centre Català (1882), alhora que redacta el «Memorial de Greuges» (1885).

Convertit en un dels principals dirigents del federalisme intransigent barceloní, arriba a la seva plenitud política i intel·lectual cap a l’any 1886. Tot i que el seu projecte polític no es consolidà, més de cent anys després de la seva mort, el seu llegat ideològic i la seva trajectòria política representen un punt de referència per entendre el catalanisme polític.

Pàgina web elaborada per Carles Adamuz per a l’AELC.
Fotografies: Arxiu Fotogràfic de la Biblioteca de Catalunya.

Castellano

Castellano

Valentí Almirall (Barcelona, 1841-1904). Político, abogado y periodista. Hijo de una familia burguesa de Barcelona, es una de las figuras más destacables de la Renaixença de la segunda mitad del siglo XIX, tanto por su activismo cultural como por su importancia política.

Su labor pública empieza con la Revolución de Septiembre del año 1868, donde participa activamente. Crea el Partido Republicano Democrático Federal y es presidente del Club de los Federalistas. Director de El Federalista y del Diari Català, colabora con la prensa progresista y toma parte en el pacto de Tortosa (1869). También dirige la Escuela Industrial y Mercantil de Sabadell y es regidor del Ayuntamiento de Barcelona.

Su ascendencia es relevante especialmente a través de sus textos y de su dirección política. Publica varias obras de temática federalista y catalanista, como Lo catalanisme, considerada su obra más emblemática. Fue miembro del Ateneo Libre de Barcelona, del Ateneo Barcelonés y de los Juegos Florales. A partir del año 1879, publica sus últimos trabajos, idea y organiza los dos congresos catalanistas (1880 y 1883), el Congreso de Juriconsulto catalán (1881) y el Centro Catalán (1882), a la vez que redacta el «Memorial de Agravios» (1885).

Convertido en uno de los principales dirigentes del federalismo intransigente barcelonés, llega a su plenitud política e intelectual hacia el año 1886. Aunque su proyecto político no se consolida, más de cien años después de su muerte, su legado ideológico y su trayectoria política representan un punto de referencia para entender el catalanismo político.

Página elaborada por Carles Adamuz para la AELC.
Fotografías: Archivo fotográfico de la Biblioteca de Cataluña.

English

English

Valentí Almirall i Llozer (Barcelona, 1841-1904), scion of a bourgeois family of Barcelona, was a politician, lawyer and journalist. A cultural activist of great political importance, he was an outstanding figure of «la Renaixença» movement, which aimed at the full restoration of Catalan as the language of culture in the second half of the nineteenth century.

His public activity began with his participation in the Revolution of September 1868, «La Gloriosa». He created the Federal Democratic Republican Party, was president of the Federalists’ Club, director of the newspaper El Federalista and wrote for the progressive press while also playing a significant part in the forging of the Tortosa Pact (18 May 1869), an ideological and organisational project of republicans and federalists from Aragon, the Balearic Islands, Catalonia and Valencia. He was also director of the Industrial and Mercantile School of Sabadell and a Barcelona City councillor.

His influence is particularly relevant in his writings and their political direction. He published a number of works on federalism and Catalan nationalism, for example Lo Catalanisme (Catalanism), which is considered to be the most representative among them. He was a member of the Ateneu Lliure de Barcelona (Free Athenaeum of Barcelona), the Ateneu Barcelonès (Barcelona Athenaeum) and an active participant in the literary competition the Jocs Florals. After 1879 he published his last works, conceived and organised the two Catalanist Congresses of 1880 and 1883, the Congress of Catalan Jurists (1881) and the Catalan Centre Congress of 1882, while also drawing up the Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya (Memorandum in Defence of the Moral and Material Interests of Catalonia), otherwise known as the Memòria de Greuges (Memorandum of Wrongs, 1885), which was presented to the Spanish monarch.

One of the leading figures of the intransigent, Barcelona-based, federalist movement, he had reached his political and intellectual plenitude by around 1886. While his political project did not prosper, his ideological legacy and his political career constitute key points of reference for understanding political Catalanism.

Web page: Carles Adamuz for AELC.
Photograph: Arxiu Fotogràfic de la Biblioteca de Catalunya.

Biografia

Valentí Almirall i Llozer neix a Barcelona el 8 de març de 1841. Fill d’una família del patriciat barceloní vinculada a l’advocacia, el clergat i la noblesa. És polític i periodista. Després d’estudiar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, cursa dret a la Universitat de Barcelona, on es llicencia l’any 1863, tot i que exerceix l’advocacia de forma discontínua.

El 1868 participa en la revolució de setembre a Barcelona i intervé en la fundació del Partit Republicà Federal. És escollit primer president del Club dels Federalistes, dirigeix El Federalista i col·labora, entre altres periòdics, a la Revista Republicano-Federa.

Republicà federal intransigent, pren part en el pacte de Tortosa (18 de maig de 1869) i funda a Barcelona el diari El Estado Catalán, que dirigeix fins a la seva desaparició el 1873. Així mateix, participa en la revolta federal de Barcelona i, fet presoner, és conduït a les Balears, d’on aconsegueix escapar a Alger. Posteriorment, es trasllada a Marsella, on resideix fins a la concessió d’una amnistia.

Novament a Barcelona, és escollit regidor de l’ajuntament. Actua també en el moviment popular contra les quintes de l’abril del 1870 i, fruit d’aquest fet, idea la publicació del periòdic La Campana de Gràcia, on col·labora. A la fi del 1869 publica Idea exacta de la Federación. Datos para la organización de la República Federal Española. L’any 1871, la diputació provincial republicana el nomena president de la junta de govern de la Casa de la Caritat de Barcelona, on realitza una obra de reorganització.

Un cop proclamada la Primera República Espanyola (11 de febrer de 1873), es trasllada a Madrid, per continuar-hi la publicació del diari El Estado Catalán (8 de març – 11 de juny de 1873). En desacord, però, amb el desenvolupament de la República, torna a Barcelona, on pren part en la creació i direcció de l’Escola Industrial i Mercantil de Sabadell fins caure la República (18 de desembre de 1874).

L’any 1878, publica dues novel·les polítiques, El alma al diablo i Una autoridad modelo. Historia de un gobernador de orden, signades sota el pseudònim A.Z., així com Escritos catalanistas. El Renacimiento catalán, las leyes forales y el carlismo en Cataluña. El 4 de maig de 1879, festa dels Jocs Florals de Barcelona, inicia la publicació del primer diari en llengua catalana, El Diari Català, que suspèn el juny del 1881, quan trenca amb Pi i Margall i la majoria del Partit Republicà Democràtic Federal català.

Entre l’any 1880 i el 1883, organitza el I i el II Congrés Catalanista i el Congrés de Jurisconsults Catalans, i és el fundador i director del Centre Català de Barcelona.

L’any 1885, Almirall és redactor ponent del Memorial de Greuges, i es trasllada a Madrid integrat en la comissió que el lliura al monarca.

El 1886, és designat president dels Jocs Florals de Barcelona i és l’any en què, a més de publicar uns articles aplegats a l’opuscle L’Espagne telle qu’elle est (Montpeller, 1886), escriu la seva obra cabdal: Lo Catalanisme. Motius que el legitimen, fonaments científics i solucions pràctiques. És el moment del màxim apogeu de la seva personalitat.

A més de les obres esmentades, destaca Idea exacta de la Federación. La República Federal Española. Datos para su organización (1873); La Casa de Caridad de Barcelona (1879); La Confederación suiza y la Unión americana. Estudio político comparativo (1881); El Tiro federal suizo: descripción de la fiesta en 1883 (1883); Los Estados Unidos de América. Estudio Político (1884); Lo «Cobden Club» (1886); Poesia del Regionalisme (1886); Explicaciones. Cartas Políticas (sd); Catalanisme (sd); Articles literaris (1904).

El 1887 s’inicia la davallada de la seva forta personalitat i la seva delicada salut comporta una pèrdua de la puixança intel·lectual i un empitjorament del seu caràcter. Així i tot, crea la Biblioteca Pública Arús, de Barcelona, escriu alguns articles a L’Avenç i és escollit, l’any 1896, president de l’Ateneu Barcelonès.

Almirall mor el 20 de juny de 1904 i llega la seva casa a la ciutat de Barcelona per crear-hi escoles públiques, i els seus llibres a la Biblioteca Pública Arús i al Col·legi d’Advocats.

 

Articles

  • Articles polítics: «Diari Català» (1879-1881). Barcelona: La Magrana, 1984.
  • Articles literaris: publicats en L’Avenç, 1882-1890. Barcelona: Tip. L’Avenç, 1904.
  • «Catalanisme: dialech entre l’Ebre y’l Tajo [sic]», Ilustració catalana (Barcelona), núm. 292, 1913-1921, p. 289-312.
  • Vincles

    Comentaris d'obra

    «Lo Catalanisme, com he assenyalat en altres llocs, representà una fita clau en el moviment «peculiar» —no «sucursalista», com ara es diria—, i va constituir, de fet, el colofó d’unes reflexions de forta arrel en les velles conviccions ideològiques d’Almirall i en les seves anteriors activitats revolucionàries (expressades, cal recalcar-ho també, en plena eufòria contrarevolucionària del sistema de la Restauració). Aquestes reflexions s’entronquen amb el seu personal problema de desencisament profund davant el resultat dels seus esforços, especialment amb una gran tristesa davant la constatació del fracàs del seu ideal de República federal. Antic i important col·laborador de Francesc Pi i Margall, Valentí Almirall era un pròfug del federalisme de partit (de baixa, des del 1881, del Partit Republicà Federal, després d’haver acompanyat Pi en el seu famós viatge per Catalunya), però continuaria sempre confessant-se federal per damunt de tot. Centrà l’enfocament de la «qüestió catalana» en el concepte de «particularisme», com a joc de mans semàntic, per donar la raó a Pi i Margall; ell mateix, una vegada i una altra, reconeix que «particularisme» és sinònim de «federalisme» (paraula però, que des del 1881 no vol emprar, insisteixo, per raons d’enemistat amb el gran patriarca federal, afincat a Madrid)».

    (Antoni Jutglar: «A manera de presentació», dins Lo Catalanisme. Barcelona: Edicions 62, 1978)
     

    * * *
     

    «Valentí Almirall és una de les més fortes personalitats catalanes de la centúria dinovena, centúria que ací fou tan rica en personalitats de relleu. És, sens dubte, la més forta personalitat del catalanisme del seu temps. A ell és deguda la creació del modern catalanisme polític. Aquell alt mèrit i el fet d’haver escrit el llibre Lo Catalanisme, fan perenne el nom de Valentí Almirall en la història del nostre poble.

    […] Sense Almirall, el moviment polític catalanista hauria trigat encara força temps a començar, tant en el camp de les idees com en el de l’actuació pràctica. Ell va ésser un gloriós precursor en moltes coses. Precursor del federalisme catalanitzant, del periodisme en català, de la doctrina autonomista catalana, de la tàctica catalanista, de la catalanització de l’escola, de la catalanització dels partits, de la catalanització espiritual del nostre poble. Ell va iniciar l’orientació verament nacional, encara que no emprés la terminologia exacta».

    (Antoni Rovira i Virgili: «La personalitat d’Almirall», dins Valentí Almirall. Barcelona: Barcino, 1936, p. 5-6)
     

    * * *
     

    “El projecte polític i doctrinal del federalisme intransigent provincialista barceloní es caracteritzava per no confiar en la possibilitat d’organitzar una federació des de dalt, a través de l’activitat de les Corts Constituents. Per tant, pretenien transformar el sistema polític espanyol, centralista i uniformitzador, en un de federal, descentralitzat i respectuós amb la diversitat cultural espanyola, amb una revolució federal des de baix, sorgida de la iniciativa de les classes populars. La revolució federal implicaria, segons la terminologia del mateix Almirall, la divisió de la sobirania espanyola entre les regions històriques i el govern de la federació, entesa com una divisió competencial clara entre els estats i el govern de la nova federació espanyola. De fet, utilitzaven la terminologia federal nord-americana i afirmaven que Espanya era la nació, mentre que Catalunya hauria de ser un dels estats de la federació amb un ampli ventall de competències no delegades, sinó obtingudes per la decisió sobirana dels catalans.

    (Josep Pich i Mitjana: Valentí Almirall i el federalisme intransigent. Catarroja: Afers, 2006, p. 297)
     

    * * *
     

    «Aquell home, intel·lectualment i culturalment superior als catalans de la seva generació, podia ésser el capdavanter d’un veritable moviment nacionalista. Però, no fou. Després d’una vida política plena d’alts i baixos, apassionada, polèmica, s’esfondrà i desaparegué de l’escena. El moviment continuà, però no exactament com ell l’hauria dirigit i estructurat. I és que Almirall s’equivocà: creia comptar amb unes ‘forces vives’ a l’altura de la comesa que ell els proposava i comptava, en realitat, amb una burgesia migpartida entre l’afany revolucionari i reestructurador i el temor que la revolució i la reestructuració se li escapessin de les mans, entre l’afany de canviar la correlació de forces en l’Estat centralista i oligàrquic i la pruïja del compromís i l’entesa».

    (Jordi Solé Tura: Ideari de Valentí Almirall. Barcelona: Edicions 62, 1974, p. 9)

     

    Antologia

    «En la procesión del Milagro ó de los rebuznos, como se la llama vulgarmente, y que es una de las más típicas españolas, se ve reunido cuanto han ido amontonando algunos siglos de lucha contra toda idea moderna.

    Muchos de los objetos que en la misma lucen, son regalos de reyes, de magnates ó de prelados santificados después de su muerte.

    Los gigantes de treinta palmos que abren la marcha fueron regalados por una duquesa inocentona, amiga de no sé que príncipe, y que por ello murió en olor de santidad. Los trajes de una danza de diablos cuya pantomima acaba con llevarse al infierno á un hombre honrado que muere sin confesion, mientras se les escapa un gran bandido, que reza una salve á última hora, los debe la ciudad á la munificencia de un rey, á quien llamaron padre de su pueblo. La imagen que llevan en andas los niños de la inclusa y que por medio de un ingenioso resorte, que juega el reverendo encargado de su educación, mueve los ojos y abre la boca, y es por ello el terror de los pobres expósitos, que ni aun en las imágenes que les dicen de cielo, pueden hallar el amor que les niega el mundo, fue ideada por un Inquisidor general, que fue en su tiempo muy temido y venerado. Un Cristo enorme ante el que se prosternan sus protejidos los labradores, porque les dicen que hace llover, fue llegado á la iglesia por el Obispo que más contribuyó á despoblar los campos, como encargado de la expulsión de los moriscos».

    (Del llibre El Alma al diablo)

    * * *

    I. SOBRE FEDERALISME.

    1. Lo Federalisme aplicat a Catalunya.

    «Lo catalanisme sèrio i transcendental no es troba malament dintre la nació espanyola; es troba sí malament dintre de l’organització actual. Per tal motiu, té sols idees negatives: no és separatista, no és centralista, no vol dintre de casa nostra ingerències estranyes, no vol que s’influeixi en lo nostre caràcter desnaturalitzant-lo. Totes aquestes negacions podrien incloure’s en una afirmació. Lo que no és separatista ni centralista, lo que no vol ingerències ni influències estranyes deixa sols de dir-se federalista si no ha comprès malament lo federalisme».

    3. Catalanisme i Federalisme.

    «Lo sistema federatiu se basa en la varietat. Proclama l’autonomia de diverses entitats que constitueixen la nació i les deixa en llibertat quasi complerta per a organitzar-se. D’això se’n desprèn que fins en l’oposició los federalistes han de ser amics de la varietat, i defensar lo sistema en relació a les necessitats i modo de ser de la regió en què viuen. Per això, los que vivim en Catalunya, sabent que aquí tenim per a ser federals motius especialíssims que no tenen les demés províncies, som catalanistes. Los catalans, per causes històriques i raons de caràcter, tenim molt esperit regionalista o provincialista, i com que aquest esperit és la base més sòlida per a la federació, l’alentem i el fomentem amb el nom de catalanisme».

    III. SOBRE CATALANISME

    30. Nova missió del Catalanisme.

    «Fins ara pot ben dir-se que el nostre renaixement s’ha proposat ideals purament morals. Va començar exclusivament literari, puix que aparentment no es tenia sa acció més que al terreno de la poesia lírica i dramàtica. Al cap de poc temps, no obstant, va trobar estret lo camp, i va entrar en altres mires. Per tot arreu, com hem dit vàries vegades, han nascut associacions amb objecte més o menos científic, lo que pot ben assegurar-se és lo preliminar del naixement d’escoles científiques catalanes. Avui sabem ja que les qüestions rigorosament científiques poden ser tractades en la nostra llengua i amb l’esperit tal vegada poc brillant, però eminentment pràctic, que és fill del nostre caràcter català».

    (Del llibre Articles polítics: «Diari Català» (1879-1881)

    * * *

    «És evident que dos pobles de condicions i caràcter tan distints i fins oposats com lo castellà i lo català, per més que es vulgui, no podran arribar jamai a fondre’s ni unificar-se. Encara que l’un d’ells se fes lo ferm propòsit de deixar-se absorbir i dominar per l’altre, no es conseguiria la fusió o unificació, puix la força del temperament ne protestaria sempre. Lo resultat no podria ser més que la degeneració completa i la desnaturalització del que es deixés dominar, com per la nostra desgràcia n’és un eloqüent exemple Catalunya. La voluntat no té jurisdicció sobre els sentiments, i si a còpia de constància logra algunes vegades fer-los pendre una direcció forçada, tan bon punt com se presenta una circumstància favorable, se li rebelen i reclamen lo dret que els correspon en justícia».

    (Del llibre Lo Catalanisme)

    * * *

    «Por lo que hace á nuestro patriotismo catalán, nadie tiene el derecho á ponerlo en duda, porque hemos dado pruebas de él en cuantas ocasiones se nos han presentado. Cuando la reconstitución de la patria por la expulsión de los moros, la Confederación catalano-aragonesa tomó ya en esta obra una parte tan activa como cualquiera otro Estado de la península. Nuestro Jaime I es una figura histórica tan grande como la mayor de Castilla. Por otra parte, si cuando se realizó la unión por medio del casamiento de Isabel la Católica y de Fernando de Aragón, llevamos nosotros las islas Baleares, Valencia y otras tierras y reinos subyugados ó reconquistados por nuestras armas, cuando los moros recibieron el golpe de gracia en Granada, los aragoneses y catalanes estaban al lado de los castellanos, bajo los estandartes unidos de Aragón y Castilla.»

    (Del llibre España tal cual es)

    * * *

    «El programa del Gobernador modelo se fue desarrollando con exactitud matemática. El sábado por la mañana empezó á circular por mercados y plazas la noticia de que el domingo habria la gorda. Las criadas, famas inconscientes, la llevaron hasta los mas apartados rincones, y con sus mil trompetas produjeron una atmósfera tal, que al medio deia nadie estrañó que las celosas autoridades se creyeran en deber de hacer alarde de sus fuerzas. El domingo amaneció la ciudad con los campanarios ocupados militarmente y tomados algunos puntos estratégicos, y ello fue lo suficiente para que los tenderos de las calles principales dejaran de abrir ó abrieran las puertas solo á medias. Al medio dia la alarma habia cundido tanto, que, sin esfuerzos costosos, los amigos de la policía produjeron mas corridas que quisieron. El anochecer presentaban las calles ese aspecto tétrico, característico de los dias de asonada.»

    (Del llibre Una Autoridad modelo: historia de un gobernador de órden)