Xavier Aliaga

Xavier Aliaga, nascut a Madrid el 1970, tot i que es declara fill adoptiu de Xàtiva, ens presenta a la seva cinquena novel·la, Dos metres quadrats de sang jove, una trama policíaca clàssica, ambientada en dos mons amb múltiples connexions com són la política i el periodisme, i amb una estructura ben construïda i amb subtils aportacions que s’agraeixen i no resulten gens estridents. […]

Aliaga és periodista i ha interpretat tots els papers de l’auca a diferents mitjans. Actualment és responsable de cultura al setmanari El Temps. Es nota que sap de què parla, a diferència d’altres ficcions sobre el periodisme, perquè la versemblança és total i els conflictes que apareixen són ben vigents, com ara les noves tecnologies, la mort del paper i els eterns clarobscurs morals de la professió. La part política també és realista, amb els tripijocs generals de fons i, amb més pes i en primer pla, les trampes dels polítics valencians.

La trama central funciona i avança a molt bon ritme, però Aliaga també mana amb pols ferm la relació entre els dos protagonistes. Destaco alguns elements tècnics d’aquesta bona novel·la: l’estructura, narrada en present i en la primera persona d’Oyono, en què Aliaga incorpora entrades del blog de l’assassinat, i els diàlegs. N’hi ha amb una part elidida, com si fos una conversa telefònica en què només escoltem una veu; d’aquesta manera l’autor ens fa centrar el focus d’atenció allà on vol. Uns diàlegs impecables i molt valencians, no només per la variant lingüística, sobretot per l’abundància i originalitat dels renecs i el to i registre variat dels personatges. […]

Una novel·la molt recomanable, per gaudir d’uns grans diàlegs i per conèixer una mica més l’actualitat de la premsa, pel que fa a la crisi laboral, la realitat històrica del gremi i l’habitual submissió al poder i els esporàdics i nobles intents d’evitar-ho.

(Lluís Llort: «El negre ja no toca el saxo», Avui Cultura, 6 de juny de 2014, p. 15)

* * *

Una trama ben gestada i intrigant, i una prosa àgil i directa [Vides desafinades], amb un llenguatge ric i precís, encaixen perfectament amb aquesta acceleració vital. Els mateixos protagonistes van explicant en primera persona les seves vivències i il·lusions, els seus trasbalsaments emocionals, les amistats i les traïcions, la velocitat amb què es desfan els amors que havien de ser eterns, tots els esforços fallits per tastar una felicitat molt somiada i poc aconseguida. Destaca la riquesa descriptiva dels retrats d’uns personatges prou complexos dins d’un món molt desajustat. Uns protagonistes que es mouen en una societat bojament impetuosa que ells intenten guarir, però no troben els antídots idonis que la calmin i cauen en les mateixes trampes i errors que l’han abocada a una profunda crisi moral i econòmica. Sempre, però, hi ha possibilitats d’aixecar-se amb dignitat.

Una bona novel·la per intentar comprendre cap on ens porta aquesta acceleració de la vida, explicada amb la mateixa rapidesa amb què es mouen els seus protagonistes. Un fet que empeny el lector a llegir-la amb la mateixa agilitat que reflecteix.

(Jordi Capdevila: «Una generació embalada», Avui Cultura, 19 de gener de 2012, p. 11)

* * *

La condició de periodista de Xavier Aliaga fa que li interesse que la realitat s’escole d’alguna manera en les ficcions. I això és un punt que s’ha de valorar, perquè l’actualitat no és molt corrent en els itineraris literaris dels narradors valencians. En les primeres novel·les els fets eren filtrats per l’humor i el grotesc, més blanc en Si no ho dic, rebente i més corrosiu en Els neons de Sodoma. Ara, en Vides desafinades, llibre que ha guanyat el premi Joanot Martorell de Gandia, assaja una modulació més greu, més crua. L’humor hi és, però forma part del caràcter dels protagonistes o de les circumstàncies, ja no és la biga mestra de la trama. Però sobretot l’autor aconsegueix ací una novel·la més consistent, amb molla, ja que és profund en les giragonses psicològiques dels personatges, i, de rebot, basteix una bona banda sonora amb les pinzellades encertades que dedica a València i Barcelona i a la situació social, que denota ja els primers compassos de l’actual crisi, una crisi que va, segons els personatges, més enllà de l’economia i denota una societat podrida i malalta.

(Francesc Calafat: «Els clarobscurs de la música», El País. Quadern (València), núm. 578, 22 de desembre de 2011, p. 3)

* * *

Xavier Aliaga, en la primera novel·la, Si no ho dic, rebente, se servia d’una idea genèrica dels valencians per a tractar de l’educació o la deseducació, de la política municipal, del monstre de l’urbanisme actual. Ara, amb Els neons de Sodoma, sense canviar d’escenari, toca uns altres temes i personatges. D’una manera o d’una altra, pinta les transfiguracions del món rural valencià, i ho fa a través del matriarcat als pobles i el seu deteriorament, un univers lligat a la vida de les parròquies i de les festes patronals. L’àmbit local és un territori on l’abisme i el xoc entre la mentalitat de les mares que defensen aferrissadament unes convencions determinades i la dels fills són extraordinaris, però en els rituals festius s’integren sense grans problemes.

(Francesc Calafat: «Les espurnes càustiques de l’humor», El País. Quadern, núm. 477, 28 de maig de 2009, p. 3)

El baf de peus i suor condensats a la roba s’estén arreu del comboi, com una boira densa que penetra sense permís al meu nas. Una putada de debò. De camí al bar, quan passo pel vagó de primera classe, lliure de l’aire viciat del meu, faig una alenada reparadora. La diferència en el preu del bitllet: més espai on encabir les cames, diaris i esmorzar de franc. Oxigen sense efluvis desagradables. Consumeixo una birra, a la minúscula i incòmoda barra, a preu de terrassa de la plaça Catalunya. Una parella d’avis amb aspecte de pagesos jubilats estudia estupefacta els preus desorbitats de la carta. Un paio amb corbata s’hi menja un entrepà mentre mira un diari obert per les pàgines econòmiques, navegant desordenadament pels indesxifrables vaivens dels mercats borsaris, amb posat irreflexiu de deutes impagats. Paisatge avorrit, de natura transformada per la mà de l’home, que en diuen. Un dels eufemismes de la degradació, continu urbà i periurbà. Fullejo una avorrida revista sobre viatges amb signatures tan selectes i conegudes com tedioses. Però no sóc capaç de concentrar-me en cap dels elegants i insípids escrits. Penso en l’Alícia tota l’estona.

(Vides desafinades. Barcelona: Edicions 62, 2011, p. 15)

* * *

La sang havia banyat els papers. I una agenda. I un pot de cola consumit. I havia esquitxat un tros de trist sandvitx que no havia acabat de consumar la seua funció nutrícia. Havia degotejat de la taula cap avall, inundant els pantalons, deixant una taca irresoluble. I havia fet un bon bassal. Un mascle de la seua complexió i alçada pot tindre uns cinc litres de sang en el cos. Tal volta sis. Si l’hagueren penjat del sostre, com un porc sacrificat, s’haguera pogut fer un bassal de cinc metres quadrats amb un mil·límetre d’alçària. Ho vaig llegir en una revista. Referit a les mesures pluviomètriques, és clar, no a un humà degollat, però supose que serà més o menys el mateix. Potser la sang és més densa i el bassal més alt (…) El bassal, en conclusió, deu fer uns dos metres quadrats. Sang de periodista jove, segurament prometedor, executat més o menys com un porc. Vint-i-nou anys, quina putada. Etcètera.

(Dos metres quadrats de sang jove. Barcelona: Alrevés, 2014, p. 21-22)

* * *

Gènesi

Hi ha fragments de vida emmagatzemats en una estança mal il·luminada que algú, un dia, rescabala de la foscor en obrir una petita finestra. La recerca dels trossos, repartits entre els racons polsegosos, dels bocins que fan d’inquilins d’armaris i calaixos, porta el seu temps, requereix una actitud, una (pre) disposició. Un dia deixaràs una petita escletxa en la finestra per airejar els racons i donar-los nova llum. I esperaràs el moment propici per alliberar els fragments de la seua presó, després d’haver-los donat de menjar i beure. Després d’haver-los mantingut vius. Et fa por el dia que hagen de volar lliures. Perquè tenen una vida pròpia, autònoma (…) D’aquells no has de retre comptes a ningú. No has d’exhumar secrets. No hi ha víctimes ni malentesos.

(Les quatre vides de l’oncle Antoine. Barcelona, Angle Editorial, 2017, p. 17)

* * *

Partícules

La mare devastada em buscava en els límits d’un penya-segat. En el record més càlid d’un camí de llambordes fracturades.

A Chloe no li calia recercar-la, la trobava pels carrers, en cada gest despreocupat de felicitat infantil, en cada cridòria emocionada i histèrica dels esbarts de les criatures. En cada melodia expansiva. En totes i cadascuna de les coses empastifades del goig de viure. Com si l’ésser de la petita s’haguera descompost en milions de partícules, present també n l’aire, en la llum filtrada de després de ploure, en les gotes de rosada, entre els pètals de les flors, dipositat sobre els ventres tebis dels nadons, sobre joguets de fusta acolorits. Atorgant un sentit de connexió i pertinença a tot el que encara era bell, pur i saludable.

La mare no sabia quina de les  dues maneres de viure la pèrdua li estripava més el cor.

(Ja estem morts, amor. Barcelona, Angle Editorial, 2021, p. 161)

* * *

A Josep, les llargues passejades dominicals li salven la vida. Li serveixen per activar el cos, per moure una maquinària amb símptomes d’obsolescència programada, oh senyor, deslliura’ns del colesterol, la tensió arterial i la insurrecció de la punyetera pròstata, amén (…) li serveixen per oblidar que encara li queden quatre anys per a la jubilació i deixar d’enfrontar-se a les successives hordes de bàrbars barbamecs (…) cada vegada més arrogants, més autosatisfets del seu dretanisme de pa sucat, del seu grotesc sentit de la rebel·lió juvenil expressat amb polseres arribaspaña (…). Josep passeja igualment per abstraure’s del que podríem definir com tota la resta, del fet de llevar-se tots els dies al costat d’una persona que fa molt que no estima, per l’abstracta quotidianitat, la rutina, les coses que ha de fer, les que no fa, la covardia i la falta d’estma per revertir una existència planoencefalogràmica.

(Això no és un western. Barcelona, Clandestina Editorial, 2024, p. 63)