Teatre Obres traduïdes Guions Estudis sobre l'autor/autora

Maria Lluïsa Algarra i Coma

1916-1957

Maria Lluïsa Algarra i Coma (Barcelona, 1916 – Mèxic, 1957). Dramaturga, guionista, periodista i jutgessa. 

Estudia la carrera de Dret a la Universitat Autònoma republicana i el 1936 és nomenada, pel Conseller de Justícia Andreu Nin, jutgessa de Granollers, la primera de Catalunya i d’Espanya. 

Escriu a la premsa catalana on publica articles de temes jurídics en forma de diàleg i el 1937 participa en el primer Congrés Nacional de la Dona amb la ponència “Les reivindicacions conquerides per la dona en la lluita antifeixista”.

Com a dramaturga, el 1935 escriu la seva única peça en català, Judith, obra premiada i representada el 1936 per la companyia d’Enric Borràs al Teatre Poliorama de Barcelona. L’exili a França i posteriorment a Mèxic interromp la seva carrera d’escriptora, que reprèn als anys quaranta a la capital mexicana on estrena amb gran èxit diverses obres teatrals com Primavera inútil o Los años de prueba. També escriu guions radiofònics i cinematogràfics.

Pàgina elaborada per Francesc Viñas per a l’AELC.
Fotografia: Arxiu Històric Ciutat de Barcelona (publicada al diari La Publicitat, el 5 de desembre del 1936).
Documentació: Laia Batlle Gallegos: La producció literària de Maria Lluïsa Algarra i Coma (1916-1957), la primera jutgessa a l’estat espanyol. Bellaterra: Universitat de Barcelona, 2024.

Castellano

Pòrtic Maria Lluïsa Algarra castellà

Maria Lluïsa Algarra i Coma (Barcelona, 1916 – México, 1957). Dramaturga, guionista, periodista y jueza.

Estudia la carrera de Derecho en la Universidad Autónoma republicana y en 1936 el Consejero de Justicia Andreu Nin la nombra jueza de Granollers, la primera de Cataluña y España.

Escribe en la prensa catalana y publica artículos de temas jurídicos en forma de diálogos, y en 1937 participa en el primer Congreso Nacional de la Mujer con la ponencia “Las reivindicaciones conquistadas por la mujer en la lucha antifascista”.

Como dramaturga, en 1935 escribe su única obra en catalán, Judith, obra premiada y representada en 1936 por la compañía de Enric Borràs en el teatro Poliorama de Barcelona. El exilio en Francia y posteriormente en México interrumpe su carrera de escritora, que retoma durante los años cuarenta en la capital mexicana, donde estrena con gran éxito varias obras teatrales como Primavera inútil o Los años de prueba. También escribe guiones radiofónicos y cinematográficos.

Página elaborada por Francesc Viñas para la AELC.
Fotografía: Archivo Histórico de la Ciudad de Barcelona (publicada en el periódico La Publicitat, el 5 de diciembre de 1936).
Documentación: Laia Batlle Gallegos: La producció literària de Maria Lluïsa Algarra i Coma (1916-1957), la primera jutgessa a l’estat espanyol. Bellaterra: Universidad de Barcelona, 2024.

English

Maria Lluïsa Algarra english

Maria Lluïsa Algarra i Coma (Barcelona, 1916 – Mexico, 1957) was a playwright, scriptwriter, journalist, and judge. 

She studied Law at the republican and autonomous university and, in 1936, and was appointed by Catalan Government Minister for Justice and Law, Andreu Nin, as a judge in Granollers, the first woman judge in Catalonia and Spain.

She wrote articles on legal matters in the form of dialogues for the Catalan press and, in 1937, participated in the First National Women’s Congress with a speech titled “Demands Won by Women in the Antifascist Struggle”.

In 1935, she wrote her only play in Catalan, a prize-winning work called Judith, which was performed by the Enric Borràs company in the Poliorama Theatre of Barcelona. Exile, first in France and then in Mexico, interrupted her career as a writer, which she renewed in the 1940s, in Mexico City where her plays, including Primavera inútil and Los años de prueba were performed to great acclaim. She also wrote radio and film scripts.

 

Web page: Francesc Viñas for the Association of Catalan Language Writers (AELC).
Photograph: Historical Archive of the City of Barcelona (published in the newspaper La Publicitat, on 5 December 1936).
Documentation: Laia Batlle Gallegos: La producció literària de Maria Lluïsa Algarra i Coma (1916-1957), la primera jutgessa a l’estat espanyol. Bellaterra: Universitat de Barcelona, 2024.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Maria Lluïsa Algarra i Coma neix a Barcelona el 23 de gener de 1916 dins d’una família burgesa catalana. Tot i la reticència dels seus pares arriba a estudiar la carrera de Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona de l’època de la República. En paral·lel, als dinou anys, comença a escriure la seva primera obra teatral, Judith (1935) que rep el primer premi al concurs de Teatre Universitari de Catalunya i és estrenada per la companyia d’Enric Borràs al Teatre Poliorama de Barcelona el 1936.

El 2 de desembre de 1936 el conseller de Justícia de la Generalitat, Andreu Nin, la nomena jutge de primera instància i instrucció de Granollers. És la primera dona de Catalunya i d’Espanya que ocupa aquest càrrec fins que, aviat, és destituïda pel nou conseller —Rafael Vidiella del PSUC— i destinada a fer d’auxiliar del jutjat. 

Durant els anys de la guerra col·labora en algunes revistes i diaris republicans com Catalans!, on entrevista la diputada Margarita Nelken (20 de febrer de 1938) i escriu articles sobre temes jurídics en format de diàleg: “Com i per què es divorcia la gent de Catalunya” (1 de març de 1938). Defensora de la llibertat i la justícia, participa en el primer Congrés Nacional de la Dona que se celebra a Barcelona el 1937 amb la ponència “Les reivindicacions conquerides per la dona en la lluita antifeixista”. 

Amb l’ocupació franquista de Barcelona, a les acaballes de la Guerra Civil, s’exilia a França, on passa un temps en un camp de concentració fins que pot anar a París i posteriorment marxar cap a Mèxic des del port bretó de Saint-Nazaire. El 21 d’abril de 1939 arriba a Veracruz (Mèxic) tal com indica el registre nacional d’estrangers mexicà d’aquell any. 

Al nou país d’acollida comença a fer de traductora i a escriure guions radiofònics i cinematogràfics amb el pseudònim de Blanca White. Es relaciona amb els dramaturgs mexicans liderats per Rodolfo Usigli i amb grups de teatre universitari on coneix el que serà el seu marit, el pintor i escenògraf José Reyes Mata, amb qui té una filla. Reprèn la seva activitat de dramaturga i el setembre de 1944 estrena, a la Ciutat de Mèxic, Primavera inútil al Teatro del Sindicato Mexicano de Electricistas per un dels grups de teatre més innovadors del país. Més tard vindran altres obres com Casandra o la llave sin puerta (1953) o Los años de prueba (1955) que rep el premi de l’Agrupació de Crítics de Teatre a la millor obra de l’any. 

La “geganta revolucionària”, tal com se la coneixia per la seva alçada d’un metre noranta, mor a l’edat de 41 anys, víctima d’una hemorràgia cerebral segons les dades que es tenen fins ara.

Premis

  • Concurs Teatre Universitari de Catalunya de la Universitat Autònoma de Barcelona (1935): Judith.

  • Premio Juan Ruíz de Alarcón de críticos de teatro de México (1954): Los años de prueba.

Articles (selecció)

  • ACALÀ, César: “Maria Lluïsa Algarra”, Som Vallès. Diari del Vallès Oriental (Granollers), 8 de febrer de 2024.

  • GONZÁLEZ NARANJO, Rocío: “Maria Luisa Algarra: Cuando la primavera no da esperanzas”, Revista Cultural Los ojos de Hipatia (València), 28 de gener de 2017.

  • GONZÀLEZ NARANJO, Rocío: “Primavera inútil de Maria Luisa Algarra: realidad y simbologia del exilio francès”, Letras Hispánicas: Identidad y genero (Madrid), 2019, p. 223-237.

  • GONZÁLEZ NARANJO, Rocío: “La mort de l’Europe ou l’amour fou Primavera inútil de Maria Luisa Algarra”, Hispanismes. Revue de la Societé des Hispanistes Français (París), núm. 15, 2020.

  • HERAS GONZÁLEZ, Juan Pablo: “Maria Luisa Algarra, una autora del exilio: trayectoria dramàtica”, Revista Signa-UNED (Madrid), núm. 15, 2006, p. 325-339.

  • IBARZ, Mercè: “Dur desig de durar” dins Pioneres modernes. Dotze autores de l’escena catalana 1876-1938. Tarragona: Arola Editors, 2020, p. XI-XXVII. 

  • JUÁREZ, Tonatiu: “Recordando a Maria Luisa Algarra”, Assaig de Teatre. AIET (Barcelona), núm. 26-27, 2001, p. 73-76.

  • MARTÍNEZ MARTÍNEZ, Alba: “El otro exilio: memorias y vida cotidiana de las mujeres en el destierro republicano en Francia”, Kamchatka. Revista de anàlisis cultural (València), núm. 8, 2016.

  • RODRÍGUEZ, J.: “Maria Luisa Algarra en el cine mexicano” dins E. H. Houvenaghel (coord.): Escritoras españolas en el exilio mexicano. Estrategias para la construcción de una identidad femenina. Mèxic: Moporrúa, 2016, p. 139-156.

  • PIULACHS, Maite: “Les primeres juristes, oblidades”, El Punt Avui (Barcelona), 16 de gener de 2011. 

  • TAVIRA, Luís de: “Maria Luisa Algarra, entre la guerra y el teatro” dins Primavera inútil – Casandra – Los años de prueba. Madrid: Publicaciones de la ADE. Literatura Dramática Iberoamericana, núm. 40, 2003, p. 7-32.

Vincles

Comentaris d'obra

Judith és una primera obra que tempteja a les palpentes la qualitat satírica i experimentadora fonda que l’autora desenvoluparà a l’exili. La vivor dels diàlegs és un tret modern remarcable del teatre i el periodisme d’aquells anys. L’Algarra l’incorporarà a gèneres nous del periodisme que s’inventa. S’inicia en la premsa quan comença la guerra al cap de poc d’haver guanyat el premi amb Judith. Ho fa creant un gènere periodístic, els comentaris jurídics, als diaris La Rambla i Última hora i a la revista Companya. “La geganta revolucionària”, li diuen alguns lectors. Fa entrevistes dinàmiques, diàlegs vius, com feien altres periodistes republicans del moment -hi brillaven Irene Polo, l’Arquimbau, Llucieta Canyà i Mercè Rodoreda-, diàlegs que els de la seva primera obra teatral deurien alimentar. La gràcia és que ho fa també en reportatges jurídics. “Com i per què es divorcia la gent a Catalunya”, a la revista Catalans, està estructurat en escenes i diàlegs, traces expressives de connexió teatral.

Entre 1935 i 1936, anys que tantes coses trasbalsen, Judith  planteja que els cors nobles seran inevitablement expulsats d’escena. Tanquen l’obra la noia del còctel i sobretot la mare: no ha entès mai la Judith ni doncs pot veure que la filla, una llicenciada en Químiques (com la Trini d’Incerta Glòria de Sales, anoto al marge), de criteris propis que l’allunyen des de sempre de la pròpia classe social, se’n va cap a Alemanya per no fer mal a la germana. Algarra esbossa en aquesta primera obra criatures femenines, aquí la Judith, isolades en la pròpia família, d’una sensibilitat i pensament genuïnament de dona, figures femenines sense interlocutors gairebé. Els que hi ha, els personatges masculins que valoren la Judith, també són expulsats d’escena.

(Mercè Ibarz. “Dur desig de durar” dins Pioneres modernes. Dotze autores de l’escena catalana 1876-1938. Tarragona: Arola Editors, 2020, p. XVII)

* * *
 

Fa temps, per sort, que la història no només l’escriu i la interpreta el bàndol guanyador. Els perdedors, que no vol dir vençuts, trobem exquisits treballs d’investigació inèdits, com el que acaba de publicar l’historiador Federico Vázquez Osuna a la revista Arenal, de la Universitat de Granada.

Les primeres dones jutgesses i fiscals espanyoles (1931-1939): Les juristes pioneres és el títol d’aquest estudi, en què Vázquez endreça i amplia informació que va descobrir amb el seu primer llibre La rebel·lió als tribunals: L’administració de Justícia (1931-1953).

En l’estudi, Vázquez aclareix que no és del tot cert que la primera dona jutgessa espanyola sigui Josefina Triguero Agudo, nomenada el 1977, com assegura el govern dels jutges: el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). L’historiador afirma que les primeres dones jutgesses i fiscals van ser nomenades durant la Guerra Civil pels governants de la Segona República. Vázquez alerta –amb el seu bisturí d’historiador seriós– que tot i el progressisme guanyat en aquesta època, en la República també eren masclistes: “No s’acceptava el maltractament de la dona com una causa de divorci.”

La primera jutgessa espanyola –explica– va ser la catalana Maria Lluïsa Algarra Coma, nomenada titular del jutjat de Granollers, el 2 de desembre de 1936, pel llavors conseller de justícia de la Generalitat, Andreu Nin (POUM). En l’Estatut d’Autonomia de 1932, el govern espanyol va acceptar transferir al català el nomenament de jutges, magistrats i notaris, fita mai més recuperada en els estatuts successius.

Algarra, coneguda com la geganta revolucionària, “va caure en desgràcia amb el PSUC i, dos mesos després del seu nomenament, van degradar-la a auxiliar del jutjat, és a dir, a mecanògrafa!”, exclama Vázquez. Amb els franquistes, la primera jutgessa va emigrar a Mèxic, on va triomfar com a autora teatral.

En l’estudi, també es recorda el paper de quatre dones més juristes en la Segona República, com Elvira Fernández Almoguera, la primera fiscal. Amb la dictadura, van ser obligades a exiliar-se. No es va nomenar una jutgessa fins a la recuperada democràcia.

(Maite Piulachs. “Les primeres juristes, oblidades”, a El Punt Avui (Barcelona), 16 de gener de 2011) 
 

Antologia

Per la porta del fons, silenciosament, apareix EULÀLIA. Escolta un moment, però com que Àngel i Judith romanen callats, entra i d’un moviment brusc fa girar l’interruptor elèctric que hi ha al costat del marc. El hall s’il·lumina.

EULÀLIA: No és necessari estalviar tanta llum, em sembla…

ÀNGEL: Ja esteu de tornada?

EULÀLIA: Només jo. Els altres encara s’hi han quedat. (Avança cap al centre. A JUDITH)

JUDITH, senzillament: Hola, Eulàlia.

EULÀLIA: Ja t’has rentat i canviat de roba? No? (Lleument sarcàstica) Oh! I tantes presses que tenies! Has canviat d’idea de seguida que m’has vist prendre la porta?

ÀNGEL, la mira fixament, quasi comprenent-la: M’he entretingut fumant una cigarreta i parlant amb Judith. Has estat escassament deu minuts fora. Ara me n’hi vaig. A propòsit: a quina hora comença la festa?

EULÀLA: Pots comptar. A tres quarts d’onze o a les onze.

ÀNGEL: Molt bé. Són dos quarts de set. Encara em queden quatre hores i mitja de tranquil·litat.

Surt per la segona dreta. Resten soles JUDITH i EULÀLIA. EULÀLIA s’asseu també, però en una de les cadires de la banda dreta de l’escenari.

JUDITH: M’ha dit Àngel que havíeu anat a convèncer la senyora Romeu…

EULÀLIA: Sí, perquè vingués a la soirée. En Romeu quasi ens ho ha demanat. Però no hi havia res a fer. És… neurastènica.

JUDITH, somrient en comprendre l’al·lusió: Sí?

EULÀLIA, rient: Em fa molta gràcia: poc mundana i reservada per una banda…I per l’altra, en canvi…, tothom sap el que succeeix, excepte el seu marit, naturalment. Això és molt corrent en aquesta mena de naturaleses… esquerpes. (Amb reticència🙂 Quasi infal·lible. Sota aquesta capa de sorruderia misantropa, acostumen a encobrir una manca absoluta de sentit moral i de decència.

JUDITH, s’alça: Què vols dir?

EULÀLIA, sarcàsticament, fingint tranquil·litat: Què et passa? T’has encès molt aviat. Jo no he dit pas per tant!…

JUDITH: Oh, no és necessari que diguis gaire. Se’t veuen de lluny la mala intenció i les ganes de barallar-te. Què vols dir?

EULÀLIA: Doncs això. Després de tot, me n’alegro que t’hagis donat immediatament per al·ludida. Ens evita fer comèdia. Tenia ganes que es presentés l’ocasió per dir-te que no soc tan “infeliç” com et penses… Que no em fico els ditets a la boca… Fa molt de temps que m’he adonat de tot. 

JUDITH, sense saber de què va, astoradíssima: De tot? De què?

EULÀLIA: De tot. De l’habilíssima estratègia, de la tàctica excelsa, de les maniobres sublims que posa en joc Judith, la intel·lectual, la superior, Judith, la noia que no vol tractes amb la gent perquè la considera inferior, per prendre-li el marit a sa germana…

JUDITH, portant-se les mans a la boca per a ofegar un crit: Eulàlia!…

EULÀLIA: Qui ho havia de dir, no és això? Aquella bestiola sorruda s’ha tornat més comunicativa… Fins i tot és amable en ocasions. Dispensa als de casa  seva el gran honor de dirigir-los la paraula. Però quan la dirigeix a Àngel, el seu cunyat i el motiu de la transformació… S’han fet tan amics!…

JUDITH, que ja ha reaccionat, estrenyent les dents: Calla!… 

EULÀLIA: Em creies ingènua per a empassar-me el mite ridícul de l’amistat desinteressada? Dintre de tot, doncs, la innocent ets tu. Que les xerrameques animades i freqüents, allunyats de tothom, són producte d’una compenetració espiritual, que l’embadaliment amb què te’l mires és un pur platonisme, que la teva docilitat amb ell…

JUDITH, amb gest terrible, apropant-se a ella: Calla et dic!… (EULÀLIA calla atemorida. JUDITH s’inclina vers ella, amenaçant, frenètica🙂 Has pogut creure això? Has pogut creure això?

EULÀLIA: Sí! Perquè és veritat!

(Judith. Comèdia en tres actes. Tarragona: Arola Editors, 2020, p. 93-94)