Novel·la Narrativa infantil i juvenil Narrativa breu Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Víctor Aldea

Víctor Aldea (Barcelona, 1973). Escriptor, traductor i crític especialista en literatura infantil i juvenil.

L’any 1987 guanya el Premi Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per a joves escriptors amb el seu primer conte, i l’any 1990 és premiat per la Fundació Pere Vergés pel seu treball de recerca sobre la figura i l’obra de l’escriptor Josep Maria Folch i Torres. Col.labora a la revista especialitzada en literatura infantil i juvenil CLIJ des de l’any 1993. Entre els articles que hi escriu cal destacar els dedicats als germans Grimm, Kenneth Grahame, A. A. Milne o Philip Pullman, a banda de l’article guardonat amb el sisè premi Aurora Díaz-Plaja, l’any 2006, sobre el quarantè aniversari de la primera edició de El zoo d’en Pitus i La casa sota la sorra. També és rellevant la seva tasca com a traductor literari. Mario Puzo, Cristina García, David Bezmozgis, Kenneth Grahame, Salvador Dalí, John Griesemer o Colm Tóibín, són alguns dels autors que ha traduït.

Amb Obansheë (2002), la seva primera novel·la per a adults, Víctor Aldea obté el premi La Primera Columna. Es tracta del primer lliurament d’una sèrie de novel·les que duen el títol genèric de «La màscara i els rostres».

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Víctor Aldea.
Fotografies: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano

Víctor Aldea (Barcelona, 1973). Escritor, traductor y crítico especialista en literatura infantil y juvenil.

En el año 1987 gana el Premi Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya para jóvenes escritores con su primer cuento, y en el año 1990 recibe el premio de la Fundación Pere Vergés por su trabajo de investigación sobre la figura y obra del escritor Josep Maria Folch i Torres. Colabora en la revista especializada en literatura infantil y juvenil CLIJ desde el año 1993. Entre los artículos que escribe hay que destacar los dedicados a los hermanos Grimm, Kenneth Grahame, A. A. Milne o Philip Pullman, a parte del artículo galardonado con el sexto premio Aurora Díaz-Plaja, en 2006, sobre el cuarenta aniversario de la primera edición de El zoo d’en Pitus y La casa sota la sorra. Es relevante, también, su labor como traductor literario. Mario Puzo, Cristina García, David Bezmozgis, Kenneth Grahame, Salvador Dalí, John Griesemer o Colm Tóibín, son algunos de los autores que ha traducido.

Con Obansheë, su primera novela para adultos, Víctor Aldea obtiene el premio La Primera Columna. Se trata de la primera entrega de una serie de novelas que llevan el título genérico «La màscara i els rostres».

Página elaborada por Toni Terrades para AELC.
Documentación: Víctor Aldea.
Fotografías: Archivo personal del autor.

English

English

Víctor Aldea (Barcelona, 1973) is a writer, translator and critic specialising in children’s and young people’s literature.

In 1987 he was the winner of the Sant Jordi (Saint George) Prize for Young Writers of the Generalitat (Government) of Catalonia with his first story and, in 1990, he received the Pere Vergés Foundation award for his research into the life and work of the writer Josep Maria Folch i Torres. He has been writing for the children’s and young people’s literary review CLIJ since 1993. Notable among the articles he has written are those on the Brothers Grimm, Kenneth Grahame, A. A. Milne and Philip Pullman, as well as a piece on the fortieth anniversary of the publication of El zoo d’en Pitus (Pitus’s Zoo) and La casa sota la sorra (The House under the Sand), which was awarded the Sixth Aurora Díaz-Plaja Prize in 2006. Moreover, he has produced a substantial body of translated works of such writers as Mario Puzo, Cristina García, David Bezmozgis, Kenneth Grahame, Salvador Dalí, John Griesemer and Colm Tóibín.

Obansheë (2002), Víctor Aldea‘s first novel for adults, was awarded «La Primera Columna» Prize. This is the opening book in a series of novels called «La màscara i els rostres» (The Mask and the Faces).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Víctor Aldea.
Photographs: Author’s personal files.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Víctor Aldea i Lorente neix a Barcelona l’any 1973. És especialista en literatura infantil i juvenil, escriptor i traductor.

Després de viure a Mèxic uns anys, torna a la seva ciutat natal i comença la seva carrera com a escriptor. L’any 1987, amb el seu primer conte, guanya el Premi Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per a joves escriptors i a l’any següent en queda finalista. El 1990 és premiat per la Fundació Pere Vergés pel seu treball de recerca sobre la figura i l’obra de l’escriptor Josep Maria Folch i Torres. El llibre es publica l’any 1991. Al cap de dos anys publica el seu segon conte al llibre recopilatori dels relats premiats amb el Primer Premi l’Esparver d’Edicions de La Magrana.

El 1993 comença a escriure articles per a la revista especialitzada en literatura infantil i juvenil CLIJ. Entre d’altres, en publica una dotzena sobre els germans Grimm, Kenneth Grahame, A. A. Milne, Philip Pullman i la seva trilogia La matèria fosca, la literatura de vampirs o la literatura fantàstica. Cal destacar-ne, també, el més recent sobre el quarantè aniversari de la primera edició de El zoo d’en Pitus i La casa sota la sorra, article guardonat amb el sisè premi Aurora Díaz-Plaja, l’any 2006. Aquest premi és atorgat per l’AELC.

És llicenciat en Traducció i Interpretació per la Universitat Pompeu Fabra des de l’any 1998, en l’especialitat d’Anglès i Alemany. La seva tesina final de carrera La verticalidad en el horizonte del Wake, sobre les traduccions castellanes dels jocs de paraules a Finnegans Wake de James Joyce, feta sota la direcció de la traductora Olivia de Miguel, obté la qualificació de Matrícula d’Honor.
Des d’aquest mateix any, en efecte, també es dedica a la traducció literària. Entre els autors que tradueix, s’inclouen noms com Mario Puzo, Cristina García, David Bezmozgis, Kenneth Grahame, Salvador Dalí, John Griesemer i Colm Tóibín.

L’any 2002 publica Obansheë, la seva primera novel·la per a adults, que obté el premi La Primera Columna. El llibre és el primer lliurament d’una sèrie de novel·les que duen el títol genèric de «La màscara i els rostres», la segona part de la qual, Canvi d’ombres, ja està enllestida però roman inèdita. En l’actualitat, l’autor treballa en la tercera novel·la, La història de Nicodemus d’Hipèria, una visió particular de la figura del doble literari, mentre segueix corregint la versió del seu primer llibre per a joves, El Mestre dels Miralls.

L’abril de 2005, Víctor Aldea és l’escriptor català convidat a la setmana del Dia del Llibre celebrada a la ciutat irlandesa de Cork per llegir fragments de l’obra Obansheë en català i en anglès.

Víctor Aldea
Víctor Aldea

Premis

  • Primer Premi Sant Jordi infantil i juvenil [convocat per la Generalitat de Catalunya] (1989): La tocallums [inclòs al volum Alçant el vol].
  • Premi Primera Columna (2002): Obansheë.
  • VI Premi Aurora Díaz-Plaja (2006): «40 años de El zoo d’en Pitus y La casa sota la sorra«, aparegut a la revista CLIJ del mes de juliol-agost de 2006 [premi al millor article sobre literatura infantil i juvenil convocat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana].

    • De l’anglès al català

  • DELAHUNT, M. La casa blava. Barcelona: Columna, [inèdita].
  • ENGDAHL, S.L. Elana de les estrelles. Barcelona: Empúries, 2002.
  • GARCÍA, C. El caçador de micos. Barcelona: Columna, 2003.
  • GRAHAME, K. Sant Jordi i el drac gandul. Barcelona: Empúries, 2002.
  • PIKE, Ch. La cosa dins de l’armari [Serie «Terrorville»; en premsa].
  • PIKE, Ch. L’atac dels crancs assassins [Serie «Terrorville»; en premsa].
  • PUZO, M. Els Borja. Barcelona: Columna, 2001.
  • SCHRIJVERS, J. P. M. L’estratègia de la rata. Barcelona: Columna, 2005.
  • STINE, R.L. El mag diabòlic. Barcelona: Ediciones B, 1999 [Sèrie «Pànic» núm. 37].
  • SYKES, J. i TICKLE, J. Un estel per al Quico Coet. Barcelona: Ediciones Beascoa, 2000.
  • TAKAHASHI, H. Hola, petitó!. Barcelona: Timun Mas, 2004.
  • TÓIBÍN, C. Homenatge a Barcelona. Barcelona: Columna, 2003.
  • WALPOLE, H. El castell d’Otranto [inèdita].
    • Coberta del llibre Els Borja [traducció de Víctor Aldea]
    Coberta del llibre Els Borja [traducció de Víctor Aldea]

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Tenint com a escriptors referents James Joyce i Miquel de Palol, Víctor Aldea va deixar molt clar, en la presentació del seu primer llibre i premi, que volia ser escriptor i que no aspirava a fer novel·les independents «sinó a crear històries que es ramifiquessin en tres o quatre llibres».

    Tanmateix, aquest primer llibre té estructura pròpia, «començament i final», i narra la història d’un escriptor que publica la seva primera novel·la, en la presentació de la qual coneix una dona amb qui vol tenir una trobada posterior per comentar l’obra. L’autor se n’enamora al tenir la sensació que la coneix perfectament a partir de la novel·la que ha escrit. […]

    El llenguatge és experimental. Hi ha diferents registres: tipografies diferents, pàgines en blanc, pàgines en lletra majúscula, frases llarguíssimes que contrasten amb diàlegs curts. […] El seu domini de l’anglès, que li permet fer de traductor, l’ha influït molt. […] Aquí entra la seva obsessió pel món irlandès, «on tots els artistes viuen exiliats, encara que no surtin del país». Dins d’aquest context, no és estrany que la majoria dels personatges tinguin noms celtes, com el títol del llibre.

    (Redacció: «Víctor Aldea, premi La Primera Columna amb una novel·la de tipus experimental», Avui, 14 de juny del 2002)

     

    * * *

     

    «Obansheë, de Víctor Aldea (Barcelona, 1973), es también una novela admirablemente escrita […]. En algunos momentos la obra recuerda la evocación generacional de un Jordi Cussà, pero en otros, muy creativos y sugerentes, toma dos direcciones: el humor y la desfachatez, la temàtica sexual de, pongamos por caso, «L’anarquista nu» de Lluís Fernández (pero en clave hetero) y la exuberancia lingüística, el espíritu lúdico y la experimentación de «L’udol del griso al caire de les clavegueres» del Quim Monzó del año 1976. La novela de Aldea tiene la virtud de ser una voz discrepante en el panorama actual y se le intuye, en este sentido, un futuro prometedor. […]

    La novela de Aldea es una valiente apuesta por «oler a otra cosa», como decía Cela, por encontrar una identidad literaria hecha de asombro, juego y exuberancia.»

    (Jordi Galves: «Hambrientos de exceso y frenesí», La Vanguardia. Culturas (Barcelona), dimecres 30 d’octubre de 2002) 

     

    * * *

     

    «Tal vez su nombre no sea conocido entre el gran público, pero Víctor Aldea es el responsable de las traducciones catalanas de obras como «Els Borja» de Mario Puzo o «Shangai Baby» de Wei Hui. Buena parte de esa experiencia con otros textos literarios es visible en «Obansheë». […]
    «Obansheë» parte de «un argumento muy sencillo y lineal»: la historia de un joven escritor que se enamora obsesivamente de una mujer durante la presentación de su primera obra. A pesar de que el protagonista y Aldea son primerizos en el mundo de la letras como novelistas, no hay componentes autobiográficos en el texto. […]
    Pese a lo aparentemente convencional del punto de partida, «Obansheë» introduce algunas peculiaridades en su estructura como son los juegos tipográficos. […] Cambios en la sintaxis, páginas en blanco o únicamente escritas en mayúsculas son algunas de las particularidades que presenta la primera obra de Aldea. 
    Buena parte de los nombres de los protagonistas de la obra proceden de la tradición mitológica irlandesa y es que Aldea reconoce que se siente en deuda con James Joyce.»

    (V.F.: «Víctor Aldea gana el I Premio La Primera Columna con «Obansheë»», La Razón, dimecres 12 de juny de 2002) 
     

    Entrevistes

    —Des del títol fins a la configuració del llibre, amb una gran diversitat formal, retòrica i tipogràfica, obliga el lector a fer un esforç, molts esforços, per no perdre-s’hi. En sou conscient?
    —Molt conscient. Les coses van sortir així. No responia a cap intenció inicial. Pel to i la manera que es comportaven els personatges vaig pensar que els jocs tipogràfics ajudaven a caracteritzar-los bé.

    —Anem a pams. El títol, Obansheë. Quan trobarà el lector el seu sentit?
    —A qualsevol llibre de mitologia celta.

    —Però, en el vostre llibre?
    —També. No hi ha una resposta clara. S’explica una mica per sobre. El significat real de la paraula es dedueix del contingut del llibre.

    —Cal llegir-lo tot.
    —Sí, clar. Els interrogants del llibre es resolen més o menys al final. El meu llibre no és ben bé un llibre, com a concepte de llibre. És una porta, una finestra a tot el món soterrat, desconegut i al final es resolen moltes de les qüestions que s’hi plantegen. Les històries no s’acaben d’explicar del tot i això també està fet a posta.

    —El primer text és una descripció barroca de dues pàgines. Després hi ha un diàleg, de to realista, col·loquial, sense que es digui qui són els que parlen. En tercer lloc, un text picat a màquina d’autor desconegut que explica una tercera història. En quart lloc, torna el diàleg, després la narració en tercera persona, i aquesta varietat es manté fins al final. Parlem, per exemple, dels textos picats a màquina.
    —És un joc metaliterari o metalingüístic. Un és imprès per ordinador i és d’un personatge o de més d’un personatge, segons es pot veure després, i l’altre és picat a màquina d’escriure. Tot i ser un incís, són importants en la novel·la per saber per què passen tantes coses. Tot està pensat. Si es canvia de lletra és per alguna cosa. Forma part de l’argumentació del tema de la novel·la.

    —Els textos del joc metaliterari semblen haver estat picats per la mateixa màquina.
    —Perquè l’editorial va unificar la tipografia. No té importància.

    —I el text en caixa alta? Quina n’és la raó?
    —Marca uns estadis de consciència del personatge. I no només la caixa alta. La puntuació i el tipus de temps verbal, també. Tot té una raó de ser.

    —El lector, penseu, ja us seguirà?
    —Lectors no avesats a llegir una literatura tan exigent han entès moltes de les coses més complicades del llibre. O bé hi han trobat interpretacions que no era conscient que es podien fer. Doncs bé, perfecte.

    —És millor que el lector conegui el sentit de la paraula del títol, o tant fa?
    —Tant fa. El títol provocarà la curiositat del lector. Molts títols ho fan, per fer-se notar, entre tanta novetat.

    —Entre tanta selva formal apareix clara la figura del protagonista?
    —Apareix claríssima, i ben aviat. Des del primer diàleg no, perquè no m’interessava, però quan comença la narració en primera persona queda clar que és el narrador, encara que no es diu mai el seu nom.

    —La novel·la és dedicada a un tema principal o a un conjunt de temes?
    —Hi ha un tema principal i dins d’aquest tema principal apareix l’argument, i dins de l’argument hi ha temes secundaris que a mi em serveixen per plantejar temes secundaris de la ciutat Capital, on se situa l’acció, i les relacions amb personatges que apareixen en altres llibres, encara inèdits. Cada cop tinc més clar que quan encertes un personatge cal treure’n tot el suc, i en una novel·la de tres-centes pàgines no en tens ni per començar.

    (Lluís Bonada: «Quan encertes un personatge…», El Temps (València), de l’1 al 7 d’octubre de 2002, p. 67)

    Antologia

    Pocas veces tiene la literatura catalana que conmemorar el mismo año el cuadragésimo aniversario de la publicación de dos obras de referencia en el ámbito infantil y juvenil. Son ya unas cuantas generaciones las que han empezado a leer con la primera novela que publicó Sebastià Sorribas y las que han afianzado el placer de lectura a través de uno de los títulos más emblemáticos de la prolífica carrera literaria de Joaquim Carbó. Dos obras que aparecieron en el silenciado panorama de la literatura en catalán para niños y jóvenes desde que se instaurara la dictadura, tras la victoria franquista en la guerra civil española. […]
    Si bien El zoo d’en Pitus escoge un escenario que en su época debía de resultar muy cercano a los lectores —una ciudad resuelta a convertirse en el núcleo urbano duro y anónimo que absorbía importantes flujos de población rural, en la que los niños jugaban en la calle, huyendo de las estrecheces de los pisos de los barrios menos prósperos—, la acción desarrollada en La casa sota la sorra se traslada a las lejanas tierras de Egipto y Sudán. Un ejercicio de novela de aventuras con una nada desdeñable dosis de misterio que la convierten en una entretenida obra de escapismo, alejada de la realidad social de los últimos coletazos de la dictadura. Acaso las razones de lo imperecederero de ambos libros deban buscarse en el realismo de la primera, y en la voluntad de evasión, de la segunda: los lectores actuales de la novela de Sorribas se sienten atraídos por un tipo de vivencias que, por razones cronológicas, no son capaces de reconocer como propias, mientras que los adolescentes que se acercan a la primera aventura del joven Pere Vidal y de su inseparable compañero Henry Balua dejan volar su imaginación a través de personajes y escenarios dotados de un cierto aire exótico (quizá mayor en la época en que apareció la primera edición de la novela de Carbó). En cualquier caso, y sin querer menoscabar el valor intrínseco de ninguno de los dos textos, cabe no pasar por alto que tanto El zoo d’en Pitus como La casa sota la sorra hace años que se convirtieron en lecturas bien obligatorias, bien recomendadas, en escuelas de Primaria y en institutos de Secundaria, respectivamente.

    (De l’article «40 años de El zoo d’en Pitus y La casa sota la sorra«. CLIJ, núm. 195, juliol-agost 2006)

     
     * * *

     

    En una nit com aquella, en un temps de calitja, de fred d’octubre, sota un enllumenat de vidre d’obsidiana, l’empedrat de carrers, avingudes i culs-de-sac descobria el trascolar atabalat, ple de presses, de talons, tacons i talaies d’agulla que es recolzaven al capdamunt del mosaic de llambordes enfilades per les juntures amb aigua i sèu i pols i badalls que ho arrebossaven tot amb l’engrut d’aquella glopada amargant de ciutat, mentre els urbícoles avançaven i reculaven en un formigueig incessant de cares i converses escapçades, d’aquell desinterès solidari i dels somriures que tremolaven a mitja via entre la força i el costum, que ningú no ignorava i que tothom, al tombar de la nit, ja es decidia a deixar de prendre el tràngol d’esforçar-se a confessar.
    El plec de la lluna, la parpella del record, escombrava el pòsit de borrons i el neguit de la jornada que començava a cloure’s i es plegava en silenci tan bon punt els llums de sostre de les balconades s’encenien i els halògens de peu de les oficines feien l’ànec, mentre la gent corria, embolicada amb saques d’abric i mustèlids que fugen, americanes rebregades i tres quarts esvalotats que la bufera de ciutat estrebava pels voravius com si volgués ajudar-los a prendre el vol i arrencar-los de l’angúnia i l’avorriment a què la sirga a corre-cuita i mal pagada els sotmet, sense fer cap fressa ni cap soroll, amb el zel de qui se sap culpable i la satisfacció de qui, en el fons, no se n’amaga i recupera el brogit i la polseguera dels carrers amb un mig rictus burleta que vol ajudar a entendre que qui no és prou viu és perquè és ben mort, que feta la llei feta la trampa, que, al capdavall, qui no s’hi conforma ni s’hi posa bé és perquè no vol, per mandra o per sobergueria, perquè l’infern és ofert a tothom i tothom hi és condemnat.

    (Obansheë. Barcelona: Columna, 2002, p. 11-12)