Aquell senyor diminut, ponderat, exacte, correctíssim, que hauria pogut ésser confós amb un símbol de la propietat urbana o de la renda del diner, es transformava, en la conversació, instantàniament, sobretot quan la conversació s’entaulava sobre la poesia, la música o un qualsevol problema d’ordre general de l’esperit. I aquesta era la gran sorpresa que produïa el senyor Alcover o almenys la que em produí a mi: us trobàveu davant d’un home que externament no tenia res de particular i que tot d’una apareixia amb una superfície de percepció i de curiositat inesgotable, prodigiosa, decisiva.
[…] Elegit diputat, Alcover es traslladà a Madrid, ocupà el seu lloc al Parlament, assistí a unes quantes sessions i de cop i volta tornà a Mallorca i es retirà a casa seva sense haver articulat una sola paraula, sense haver obert la boca, decebut, amoïnat i fastiguejat. Quan vaig tractar d’aclarir les raons d’aquesta decisió tan singular féu amb el braç un gest com si volgués apartar de la seva mirada alguna cosa repel·lent i em digué parlant amb lentitud:
—No val la pena. Vaig comprendre que no hi havia res a fer…
M’hauria agradat de tenir més accés a Alcover per poder insistir. No em fou pas possible. Sigui com sigui, aquest estrany final de la seva carrera política demostra, al meu entendre, primer, que la seva oratòria era diferent de la que flueix, en general, en el país, i segon, que potser fou l’inici del procés que es produí en el seu esperit –procés que el portà a reconsiderar el problema de la utilització de la seva pròpia llengua com a mitjà d’expressió autèntica.
(Josep Pla: «Joan Alcover» dins Homenots. Barcelona: Destino, Tercera sèrie, 1972)
* * *
En aquest tractament de caire simbolista del paisatge l’arbre és un dels elements més recurrents. A «Cançó dels pins» apareix com a signe de llibertat i, per exemple, està present a totes les elegies, amb la sola excepció de les campanes on, però, podríem dir que també és present quan les ‘tintes llunyanes/fan de la serra una blavor’ o, si més no, que és substituït pels campanars. A «Enyorança» el xiprer parla d’immortalitat del poeta; a «La relíquia» l’olivera centenària i maternal resta immutable vora el faune mutilat i el brollador eixut; l’arbre és potenciat al màxim en el sonet «Desolació». Hi ha un intent de simbolitzar en aquest element vegetal la tensió entre la permanència enmig de l’esfondrament o devastació existencial del poeta.
(Lluís Busquets i Grabulosa: «Joan Alcover», dins Literatura catalana. Agramunt: Editorial Urgell, 1983, p. 139-147)
* * *
L’anàlisi del primer llibre d’Alcover, un dels cims de la poesia contemporània, Cap al tard, publicat el 1909 –el mateix any que fou proclamat Mestre en gai saber–, permet entendre el seu món líric, vinculat a la vida, ben allunyat d’aquells poemes merament decorativistes de la primera etapa. La base temàtica del recull està constituïda per la interpretació del paisatge com a sentiment i pel dolor manifestat en forma d’elegia i provocat per l’absència dels fills morts. […] A diferència del cantat per Costa i Llobera, el paisatge d’Alcover sovint és animat amb figures humanes, que s’hi integren i hi harmonitzen: és el cas dels poemes «La Serra» i de «La sirena», on la contemplació del paisatge destil·la la presència d’una figura femenina, signe de l’ideal inassequible de plenitud i felicitat. Aquest esforç per captar l’ànima de la col·lectivitat a través del paisatge i, en fer-ho, per bastir «els símbols nacionals» té un to inevitablement modernista. […]
Amb tot, els millors poemes d’Alcover són les «Elegies», de to biogràfic, on canta el pas del temps experimentat com a fet devastador, que destrueix de manera implacable els béns que el poeta posseeix, evident rere el to lleuger de «Notes de Deià», i sobretot a «Desolació» i «La relíquia». El segon gran tema de les elegies és la mort, però no en sentit general sinó la mort dels éssers estimats i el consegüent buit de la seva absència, palès a «Col·loqui» i «Enyorança». Aquest dolor, però, no és desesperat: el poeta accepta la mort dels fills en la mesura que el remunta a una vida plena i també perquè amb la seva concreció literària assoleix el record.
(Montserrat Corretger: «Joan Alcover», dins Breu història de la literatura catalana. Barcelona: La Magrana, 1998)
* * *
La simbologia de l’arbre apareix de manera constant i de forma reiterada en la poesia alcoveriana, la qual s’inscriu dins la tradició mallorquina encetada per Pons i Gallarza a «L’olivera mallorquina» i continuada per Costa i Llobera a «El pi de Formentor». L’arbre és un símbol recurrent que adopta valors diferents en alguns dels poemes de Joan Alcover. Unes vegades l’arbre representa la llibertat, com a la «Cançó dels pins»; adesiara és l’al·legoria de la permanència i de la perennitat enfront de la fugacitat de la vida, que apareix en algunes «Elegies», com «La relíquia», on l’olivera centenària és testimoni de passades generacions, com a «L’olivera mallorquina». Però Joan Alcover encara afina amb art subtil la simbologia de l’arbre a «La balanguera», amb la metàfora de la soca que «s’enfila/ com més endins pot arrelar». Es tracta d’una imatge que representa el creixement social i cultural, la projecció d’un poble cap al futur a partir de la seva tradició.
Altrament, l’arbre, en algunes de les elegies més punyents, com «Desolació», adopta una significació més violenta amb la metàfora «l’esqueix d’un arbre», amb la qual s’identifica el poeta per expressar la virulència del seu dolor. Aquí l’arbre esbrancat es confon amb el seu jo més íntim, atès que ambdós són víctimes de la fúria del destí tràgic. Però la «rel esclava» d’aquest bocí de soca que es nodreix del dolor es converteix, també, en símbol de permanència i de renovació constant, les quals justifiquen la vida del poeta.
(Maria Antònia Perelló: Prefaci a Jardí desolat. Antologia poètica. Barcelona: La Magrana, 2000)
_0.webp)
