Novel·la Obres traduïdes Estudis sobre l'autor/autora

Sílvia Alcàntara

Sílvia Alcàntara (Puig-reig, Berguedà, 1944) és escriptora.

Als seixanta-cinc anys irromp en el panorama literari català amb la publicació de la novel·la Olor de Colònia (2009), que evoca la vida d’una colònia tèxtil catalana durant la dècada de 1950. Aquesta obra, que ben aviat esdevé un èxit absolut de vendes i de crítica, rep els guardons Qwerty Btv, Joaquim Amat-Piniella i Regió7 de Cultura, i és finalista del premi Llibreter de Narrativa. També és adaptada per a la televisió. L’any 2011 publica la seva segona novel·la, La casa cantonera, que explica la història d’una família a través dels records de dues germanes. El 2016 apareix la seva tercera novel·la, Els dies sense glòria.

Actualment compagina les classes d’escriptura a l’Ateneu Terrassenc amb la preparació de noves ficcions.

És sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Josep Miàs per a l’AELC.
Fotografies cedides per l’autora. Imatges de l’Antologia © Josep M. Sans.

Castellano

pòrtic

Sílvia Alcàntara (Puig-reig, Berguedà, 1944) es escritora.

A los sesenta y cinco años irrumpe en el panorama literario catalán con la publicación de la novela Olor de Colònia (2009), que evoca la vida de una colonia textil catalana durante la década de 1950. Esta obra, que muy pronto se convierte en un éxito absoluto de ventas y de crítica, recibe los premios Qwerty Btv, Joaquim Amat-Piniella y Regió7 de Cultura, y es finalista del premio Llibreter de Narrativa. También es adaptada para la televisión. En 2011 publica su segunda novela, La casa cantonera, que narra la historia de una família a través de los recuerdos de dos hermanas. En 2016 publica su tercera novela, Els dies sense glòria.

Actualmente compagina las clases de escritura en el Ateneu Terrassenc con la preparación de nuevas ficciones.

Es socia de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Josep Miàs para la AELC.
Fotografías cedidas por la autora. Imágenes de la Antología © Josep M. Sans.

English

pòrtic

Sílvia Alcàntara (Puig-reig, Berguedà, 1944) is a writer.

At sixty-five years old she broke into the Catalan literary scene with the publication of the novel Olor de Colònia (2009), which evokes the daily life in a Catalan textile industrial town in the 1950’s. Her book immediately became an absolute success receiving praise from both readers and critiques alike. It was awarded with the prizes Qwerty Btv, Joaquim Amat-Piniella, Regió7 de Cultura, and it was a finalist of Llibreter de Narrativa Prize. The book was also adapted to a short TV serial in 2012. In 2011 she published her second novel, La casa cantonera, which tells the story of a family through the memoires of two sisters. Her third novel was published in 2016, with the title Els dies sense glòria.

She currently combines teaching creative writing at the Ateneu Terrassenc with the preparation of new dramas.

She is an honorary member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Page by Josep Miàs for AELC.
Photographs from the author’s personal files. Antologia images: © Josep M. Sans.
Translated by Josep Miàs.

Biografia

Sílvia Alcàntara i Ribolleda neix a Puig-reig (Berguedà) l’any 1944, i als sis mesos d’edat la seva família es trasllada a la Colònia Vidal, una colònia tèxtil situada al marge del Llobregat. Als catorze anys es posa a treballar a la fàbrica, i més tard inicia els estudis de comerç, que li permeten trobar una feina d’administrativa i traslladar-se a Terrassa als vint anys, on viu actualment.

Sempre conscient de la seva manca de formació lingüística en català, a l’inici de la democràcia pren la determinació d’estudiar-lo i s’inscriu als cursos de Normalització Lingüística. Al mateix temps que aprèn la seva llengua, s’interessa per l’escriptura i comença a compondre narracions, algunes d’elles premiades en diversos certàmens locals. Aquests petits èxits l’esperonen a escriure més, i tan bon punt a principis de la dècada de 1990 es crea l’Aula de Lletres s’hi matricula i, durant tres anys, perfila les tècniques d’escriptura. En acabat entra a treballar a la mateixa escola, on realitza tasques administratives. Més tard l’escola es traslladaria a l’Ateneu Barcelonès.

Tot i el desengany de les dues primeres novel·les, que resten inèdites, Sílvia Alcàntara aconsegueix publicar, a Edicions de 1984, la novel·la Olor de Colònia (2009). El relat, que reconstrueix la vida d’una colònia tèxtil catalana pels volts de 1950, produeix un gran impacte en el panorama català per la seva maduresa i qualitat literàries. Amb aquesta novel·la, que esdevé un èxit de vendes, Sílvia Alcàntara rep els premis Qwerty Btv (2009), Regió7 de Cultura (2009), Joaquim Amat-Piniella (2010) i és finalista del premi Llibreter de Narrativa (2009).

El 2012 Olor de colònia és adaptada per a la televisió, en format de minisèrie, dirigida per Lluís Maria Güell amb les adaptacions de Toni Cabré, Anna Fité i Laia Aguilar.

L’any 2011 publica, a Edicions de 1984, la seva segona novel·la, La casa cantonera, en què explora el tema de la gelosia fraternal i de parella i els secrets d’una família en un poble miner inconcret del Beguedà, la comarca en què va néixer.

El 2016 apareix la seva tercera novel·la, Els dies sense glòria, en què l’autora narra els orígens i la vida de la Glòria, des de la dècada de 1930 fins al 2003, i que representa una generació a la qual el progrés ha anat cremant la terra a cada passa empenyent-la del camp a la ciutat, del poble al bloc de pisos. Una generació que es va veure tenallada primer per les necessitats dels pares i després per les dels fills, sense haver conegut cap treva.

Després d’iniciar-se en el món literari català amb un debut tan exitós, Sílvia Alcàntara compagina l’ensenyament de tècniques d’escriptura a l’Ateneu Terrassenc amb la preparació de noves ficcions. També és sòcia fundadora i presidenta de l’associació cultural «Un munt de mots» de Terrassa.

L'autora, amb un any d'edat.
L'autora, amb un any d'edat.
L'autora, als sis anys, juntament amb el seu germà, de quatre, a l'escola de la colònia.
L'autora, als sis anys, juntament amb el seu germà, de quatre, a l'escola de la colònia.
L'autora amb la fàbrica al fons. © Josep M. Sans.
L'autora amb la fàbrica al fons. © Josep M. Sans.

Premis

  • Premi QWERTY BTV (2009): Olor de Colònia.
  • Premi Regió7 de Cultura (2009): Olor de Colònia.
  • Premi de Novel·la Joaquim Amat-Piniella (2010): Olor de Colònia.
    • L'autora durant l'entrega del Premi de Novel·la Joaquim Amat-Piniella del 2010.
    L'autora durant l'entrega del Premi de Novel·la Joaquim Amat-Piniella del 2010.

    Al castellà

  • Olor de colonia [Olor de colònia]. Barcelona: Editorial Martínez Roca, 2011. (Trad. Dolors Udina)
    • Coberta del llibre Olor de colonia.
    Coberta del llibre Olor de colonia.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    [Olor de colònia]. Més a prop de la gran novel·lística francesa del segle XIX i de la novel·la psicològica i de personatges ben construïts que vam començar a tenir amb Miquel Llor, que va continuar, en certa manera, Sebastià Juan Arbó i que avui escriuen Jaume Cabré o Emili Teixidor, Olor de Colònia es una novel·la semblant a La gran marxa de Doctorov: ordenada, clàssica i completa en ella mateixa. […]

    Lluny dels malabarismes i de l’anorèxia verbal de tantes novel·les del nostre temps, lluny de l’escàs coneixement d’una època resolt amb quatre pinzellades documentals, lluny de la pressa narrativa dissimulada amb escenes de sang i, sobretot, de sexe, a Olor de Colònia trobareu l’ambient opressiu d’un món tan reclòs que fins i tot sembla que la guerra civil n’hagi quedat fora, tot i que ha afectat positivament les relacions de les famílies de Climent i de Teresa o, negativament, la de les germanes Gertrudis i Rosalia, solterones perquè hi van perdre els xicots. La teranyina de relacions, interessos i mesquineses de la colònia és molt més densa, marca encara més, atrapa a tothom: treballadors i amos, directius i monges, nois i noies.

    (Xavier Cortadellas: «Sota el so de la sirena», El Punt. Presència, 20-26 de març de 2009, p. 36-37)

    * * *

    [La casa cantonera]. Tota obra té un origen, però no és gaire habitual que sigui un sol record que persisteix tot i el pas de molts anys i de moltes vivències […] Josep Cots, el seu editor, la defineix com «una escriptora potent amb una gran capacitat de fabulació i domini del llenguatge; ara repeteix aquestes virtuts però de manera més concentrada», perquè el llibre té 140 pàgines. «Cada llibre és com ha de ser –matisa Alcàntara–; jo pensava que seria més llarg tenint en compte tot el que volia explicar, però vaig optar per un estil concís, frases curtes, triar els adjectius de manera que t’estalvien una pàgina… i ha quedat més curt, més del previst».

    […] A banda de deixar-se arrossegar per la necessitat que pot provocar escriure una novel·la («quan escric sóc tot cor, tripes: m’hi aboco sencera»), hi ha una cosa que Alcàntara té clar: «Sempre em pregunto què vull explicar abans de començar i, en aquest cas, volia parlar de la gelosia, un sentiment que tots hem patit però mai confessem; gelosia de parella, però també entre germans, amics, veïns…»

    La gelosia, per tant, és l’energia sentimental que posa en marxa el motor d’una novel·la en què l’autora «té l’habilitat de mostrar el desenllaç de bon començament i després va desfilant com s’ha arribat fins a aquell punt», explica Cots. […]

    (Lluís Llort: «Estirar el fil de la boja del poble», Avui, 3 de febrer de 2011)

    * * *

    [Els dies sense glòria] L’arc temporal que cobreix la novel·la és ampli: comença l’any 1930 i acaba el 2003, poca broma. Veiem com creix una família a mesura que passen les dècades, assistim a transformacions històriques i sociològiques profundes, reflectides en canvis de costums i de maneres de fer com l’aparició dels primers supermercats, dels aparells de televisió o de les cadires de plàstic. Quatre pinzellades històriques s’endevinen al fons de la tramoia narrativa: una guerra civil viscuda des dels marges, una migració cap a les poblacions del tèxtil, reunions secretes, un viatge a Londres per avortar, la mort del general Franco. La història comença amb l’enamorament de la Miquela i el Ton, que viuen una història d’amor una mica tardà que és una delícia. Són personatges arrelats a un tros de terra i aquest amor per cultivar-la l’heretarà el seu únic fill, l’Enric, un noi enyoradís que viurà sempre apocat sota l’ombra d’una mare totterreny. Quan es casi amb la Glòria, la dependenta de la carnisseria del poble, i la faci entrar a casa de la Miquela, es posarà en marxa una competició entre les dues dones que tenyirà tota la vida del matrimoni. La manera delicada com es parla de la transformació de l’amor entre dues persones al llarg de més que quaranta anys és un dels punts forts de la novel·la.

    Es podria discutir si l’autora fa servir un truc d’estratègia narrativa molt clàssic, perquè amaga una informació vital d’una escena de la primera part i no la revela fins gairebé al final, però no seria just. En primer lloc perquè hi ha prou pistes perquè intuïm aquest secret tan fonamental de la vida de la Glòria, i en segon lloc perquè el que es descobreix és una cosa que és al cor del que vol explicar Alcàntara, que vol parlar de la inextricabilitat dels lligams familiars, de les herències enverinades que rebem com a fills i donem com a pares. És una novel·la que també es podria titular Els dies sense mare perquè aquesta és la característica que marca per sempre la vida de la Glòria, que és una nàufraga que mai no va tenir-ne, i que en canvi es casa amb un noi que viu tota la vida ofegat per un excés d’amor de la seva. De quina manera l’instint de protecció dels cadells –dels fills– els pot destruir la vida: aquesta és la biga mestra que sustenta l’edifici, o potser hauríem de dir el bloc de pisos, que ha bastit Alcàntara, perquè aquesta també és una novel·la sobre com es fa de petita la vida quan es trasllada del camp a un pis barat, on les estretors físiques alimenten les de l’ànima.

    (Marina Espasa: «Heretaràs la meva vida», Ara llegim, 19 de març de 2016)

    Coberta de la novel·la Els dies sense glòria.
    Coberta de la novel·la Els dies sense glòria.

    Entrevistes

    —Li agrada que no es parli només de vostè com l’autora d’Olor de colònia?
    —La casa cantonera ja va agradar a molta gent. Vaig a clubs de lectura on em diuen que a la gent jove els agrada més que Olor de colònia. I amb aquesta també em passa. L’èxit d’Olor de colònia va ser aquella sacsejada de la memòria… sobre les colònies s’havien escrit llibres tècnics i d’història, però no la història de gent que ho vivia i ho patia. La història també entra a través de la ficció.

    —A Dies sense glòria també n’hi ha, d’història, però queda en segon terme…
    —Faig un repàs a la història que tots coneixem… però és un fons, com aquella música que no molesta. Perquè es tracta de sentir les veus de les persones.

    —El moment clau és el 1963, quan l’Enric i la Glòria és casen, però recula abans i s’allarga fins molt després…
    —Sí, faig un flaixbac fins als seus pares, buscant les arrels. Agafo la guerra, la postguerra, la dictadura, la transició… però és com un subtext. Jo no vull parlar d’això sinó de com ho ha viscut aquesta família, de com els ha afectat. Com que sabia que hi passarien molts anys i moltes coses, fins i tot vaig decidir que posaria el títol al final.

    És la primera novel·la que he escrit sense títol! Quan la vaig acabar, encara no en tenia. M’hi va ajudar l’editor, la veritat, i el vaig trobar idoni!

    —Els personatges centrals, l’Enric i la Glòria, qui són?
    —L’Enric és pagès, dels que estima la terra. La mare vol que tingui un altre ofici, però ell vol treballar la terra com el seu pare. Quan es casa veu que no té futur, i han de marxar a la ciutat. L’Enric té també una mare que es creu la millor mare del món. Coneix i es casa amb la Glòria, que no en té, de mare. El contrast. Tots dos viuen uns conflictes que, amb els anys, els desgasten.

    —La novel·la és també la història d’aquest procés?
    —Sí, és la història del deteriorament de les relacions humanes. Sense fer-ho expressament, potser. No cal. Si entres dins dels personatges, és inevitable que surti.

    —En petits detalls, sense grans escarafalls: silencis, malestars…
    —Hi ha un detall que sembla insignificant però que diu moltes coses. L’Enric i la Glòria tornen del viatge de noces. Ell li ha arreglat un vàter i un plat de dutxa en un racó de la casa de pagès. La Glòria s’està dutxant i entra la Miquela, la sogra, perquè li convé anar al vàter. Només les separa una cortina de plàstic florejada… però quina incomoditat per a totes dues, quina incomoditat tan gran!

    —La Miquela és un personatge de pedra picada, una mare coratge?
    —Lluita per tenir un fill, perquè els perdia… va a buscar “el fruit del meu arbre”, com diu ella. Amb beuratges, amb novenes… es queda al llit i no es mou fins que neix la criatura. Aquell fill, l’Enric, serà tan extraordinari per a ella que tot li sembla poc. El fill separa la Miquela del seu home, allò que dèiem de les relacions humanes: ell s’adona que la mare i el fill parlen, i que no el troba a faltar ningú, cada vegada plega més tard del camp. Quan es posa malalt, el cuiden… però té la sensació que ha quedat marginat. La Miquela té un amor de mare tan gran que el perjudica, al seu fill, però no n’és conscient.

    —En la seva novel·la hi ha també un triangle amorós, subtil però important. Del qual no podem donar detalls sense explicar una de les claus del relat.
    —El primer triangle és el de l’Enric, el seu pare i la seva mare. Després es troba entre la mare i la dona, i finalment, entre la dona i la filla. Sempre al mig. I hi ha un altre triangle, una història potent, encara que sigui curta. Dos homes, l’Enric i en Llorenç, que estimen la mateixa dona i lluiten per ella. Que en un moment donat s’adonen que han d’estar units.

    —Quan parla de les escenes, és com si les tingués molt presents. S’ho imagina tot abans d’escriure, fins al detall?
    —No m’ho imagino, ho veig! Quan escric, ho veig… per això hi poso els detalls, l’atmosfera. I el lector ho veu perquè jo ho he vist abans. I si s’ha de plorar, ploro…

    —Tot i que l’Enric i la Glòria s’han casat, se’n van a viure a la ciutat. Això va passar a molta gent d’aquest país…
    —És la primera idea que vaig tenir per escriure aquesta novel·la. D’aquí surt tot. S’ha parlat molt de la immigració que va venir d’altres llocs, i poc de la immigració de casa nostra, de la dels nostres avis. Ells van patir igual, perquè van haver de deixar la casa i les terres per anar a la ciutat, i van marxar amb poca cosa perquè en aquell moment la terra no tenia cap valor. Però com diu un dels personatges, deixen “la casa de pedra massissa per anar a viure en un pis de totxos i de renda limitada”.

    —I per a ells és un gran trasbals…
    —És un sacrifici que fan pels fills, perquè veuen que a pagès no hi ha futur per als fills. Imagini’s! Persones com la Miquela, que en un moment donat ens adonem que no sap ni llegir ni escriure. Un dia es posa a l’ascensor per anar a estendre al terrat i acaba al soterrani de la casa… Però per al seu fill, l’Enric, també hi ha una adaptació: fa de carreter quan ja no hi ha carros per adobar. Quan se’n va a la ciutat, munta un negoci petit que se’l mengen les grans superfícies. Ha de veure dues vegades com tot el que ha muntat amb tant d’esforç se li’n va a l’aigua. I amb tot i això, ell i la Glòria són lluitadors i sobreviuen.

    —A les seves novel·les té predilecció per explicar vides de personatges petits, gairebé anònims?
    —En alguna ocasió m’han dit que agafo una carnissera i la converteixo en una heroïna, i m’agrada que em diguin això. Una carnissera o un pagès són els herois de les històries que explico!

    —No té pressa: entre una novel·la i una altra poden passar cinc anys, com ara…
    —Però com que m’emporto els personatges amb mi i els trobo a faltar, perquè no em passi això quan acabo una novel·la en començo una altra. Ara ja l’estic escrivint.

    (Jordi Vilarrodà: «S’ha parlat poc de l’emigració de casa nostra, la dels nostres avis”, El 9 Nou, 13 de juny de 2016)

    Antologia

    L’inici

    Una bafarada de sang mig seca va envair la plaça aquella matinada xafogosa d’estiu.

    I de mort. La seva ferum sotjava darrere els porticons mal tancats del casalot de cal Xicoi.

    I uns udols. Gemecs allargassats que travessaren les escletxes de les portes tot anant a rebre el sol.

    Morta. L’han trobada morta, la vella Xicoia! Què dieu que què? Que la pobra Vicenta l’han trobada morta enmig d’un bassal de sang. Verge Santa! Es veu que ha relliscat amb els excrements dels gossos. Pobreta! Ha topat amb el caire d’una porta i s’ha esberlat el cap. Pel que hi feia, en aquest món, tant de bé li ha fet Déu! Aparteu-vos, que ve el jutge amb l’agutzil! La rotllana de gent es va obrir per deixar-los passar. I com s’ha sabut? La Roseta. De casa seva estant ha sentit els grinyols dels gossos i ha sospitat la desgràcia. Qui ho havia de dir! I ja era morta? Sí. Morta i ben morta l’ha trobada la Roseta, a la vella Xicoia. Quan hi ha arribat, ha vist els gossos que li llepaven la cara ensangonada.

    La mainada s’agombolava entremig dels grans i també repetia: la boja, la boja dels gossos s’ha mort! Aparteu les criatures que ja se l’enduen! La Laieta de ca l’Esgrioler se senyava. No som res en aquest món; Déu l’hagi ben perdonada! I els parroquians de cal Borni deixaren estar la manilla i van sortir per mirar-s’ho. I els que prenien el sol. I els que buscaven l’ombra. I els que anaven al tros. I els que en venien.

    Un toc de morts va deixar tothom paralitzat.

    El Ramon

    I, amb la boca closa, prement la pipa amb ràbia, va deixar que s’esvaïssin els anys darrere el fum mentre dormia sense somnis en uns llençols tan freds com els de l’orfenat. I ell, que a penes havia tingut temps de ser jove, d’un dia per l’altre es va adonar que ja era vell. Vell per rescabalar-se d’aquell tumult de dubtes i d’incerteses. Vell per empastifar-se l’ànima amb rancúnies. Vell per deixar que li regalimessin llàgrimes d’home pel cor. I abans de sentir-se encadenat per sempre entre ombres, abans que la vida no li passés de llarg del tot, va comprar una altra canya i va dir a la seva filla d’ara en endavant vindràs a pescar amb mi. I li va ensenyar a tirar l’ham i a fermar i desfermar el rodet. I a seure i a esperar. Sobretot a esperar en silenci. I a resquitar-se. La seva filla el resquitaria. De totes les atzagaiades. De totes les humiliacions. Però també dubtava. Els sentiments de la mare eren escrits en els ulls de la filla? Una observació silenciosa li feia guardar les preguntes per a ell mateix. I desistia. Déu ja el va escoltar una vegada. També ho podria tornar a fer.
     

         La vella Xicoia

    Els records estimbats la portaven davant del mirall cada dia. Obria la ratlla enfonsada que li feia de boca. Qui ets? I somreia a la cara sense dents. Qui ets? El nas eixamplat per culpa d’una ganyota. Qui ets? La mirada plena d’absències, de temps perdut. Ningú. No ets ningú! I es passava la pinta amb la calma d’un rellotge aturat. 

    Es va enfarinar les galtes amb talc. Tinc la pell blanca com la mare, al cel sia! Una veta negra li passava per darrere les orelles i se li acabava en una llaçada al mig del cap, recollint-li uns cabells mal escalonats a cops d’estisores. Que se’t vegi el front, Vicenteta. L’has de portar ben alt. Les espardenyes a xarramag. Una corda d’espart lligada a la cintura li marcava uns malucs flonjos i prominents. El bastó de boix, a punt, repenjat a la porta. Va aguantar el cabàs amb totes dues mans. Quiets! Primer el Negritu. Ara el Clapejat. Au, passa! I l’Altre? On redimonis s’ha fotut? Ah, ets aquí. Vinga, cap a dins. I no us mogueu del cabàs. Aquell sac d’ossos mal engiponat de l’Hortènsia no en vol, de gossos, a la seva botiga. Somrigué. Però nosaltres l’enganyem cada dia. Que es foti! Va riure més fort. Un riure impetuós que li sacsejava els pits de pansa i li feia perdre l’alè. Fins que li vingué el singlot.

    (Olor de colònia. Barcelona: Edicions de 1984, 2009)