Novel·la Prosa Narrativa breu Poesia Teatre Obres traduïdes Obres completes Altres Estudis sobre l'autor/autora

Caterina Albert

1869-1966

Caterina Albert (l’Escala, Alt Empordà, 1869-1966). Novel·lista, narradora, autora teatral i poeta, amb la seva obra enceta la tradició literària catalana escrita per dones, encara que, com altres escriptores europees de l’època, es veu forçada a amagar la seva identitat sota el pseudònim masculí de Víctor Català.

Tot i que pretén dedicar-se al teatre, arran de l’escàndol produït pel monòleg La infanticida, guardonat als Jocs Florals d’Olot el 1898, es decanta a escriure narrativa breu i, en menor mesura, novel·la, gèneres en els quals obté un reconeixement immediat i que han marcat decisivament l’evolució de la narrativa catalana del segle XX. Cal destacar especialment la influència sobre les escriptores que, de Rodoreda fins a l’estricta contemporaneïtat, la consideren una mestra indiscutible.

Coincidint amb el Modernisme, es dona a conèixer amb Drames rurals (1902), títol que donà nom al gènere, al qual seguiren Ombrívoles (1904), Caires vius (1907) i la novel·la Solitud (1905), considerada la seva obra mestra. En els tres reculls analitza la situació de la dona en la societat de l’època, les relacions de parella i el treball, sobretot en l’escenari del camp, i n’ofereix una imatge molt negativa, plena de violència i crueltat, que contravé els models idíl·lics heretats del segle XIX. La Mila, la protagonista de Solitud, s’hi revolta i amb un gest plenament simbòlic, abandona casa i marit per començar una nova vida.

Després d’un període de silenci, coincidint amb el Noucentisme, Caterina Albert continua la seva obra, assaja noves formes en la novel·la Un film (3.000 metres) (1926), amb tècniques procedents del cinema, i publica altres volums de contes: La mare Balena (1920) i, posteriorment, Contrallums (1930), que contenen alguns dels millors relats. Ja en la immediata postguerra, deixa sentir la seva veu aguda adaptant els relats a la nova societat sorgida dels anys trenta, i dona a conèixer els reculls Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951). També publica Mosaic (III) (1946), volum d’articles escrits des de 1903 que descriuen aspectes autobiogràfics. Constitueix un testimoni important per acostar-nos als problemes que hagué d’afrontar com a escriptora.

Documentació: Xavier Gual.
Pàgina actualitzada per Xulio Ricardo Trigo, Lluïsa Julià i Nausica Solà.
Fotografies: Arxiu-Museu Clos del Pastor, l’Escala.

Castellano

Víctor Català Caterina Albert Castellano

Caterina Albert (l’Escala, Alt Empordà, 1869-1966). Novelista, narradora, autora teatral y poeta, con su obra da comienzo a la tradición literaria catalana escrita por mujeres, aunque, como en el caso de otras escritoras europeas de su época, se ve obligada a esconder su identidad bajo el pseudónimo masculino de Víctor Català.

A pesar de querer dedicar-se al teatro, el escándalo producido a raíz del monólogo La infanticida, galardonado en los Jocs Florals d’Olot en 1898, se decanta por escribir narrativa breve y, en menor medida, novela, géneros que le merecen un reconocimiento inmediato y que han marcado decisivamente la evolución de la narrativa catalana del siglo XX. Cabe destacar especialmente la influencia sobre las escritoras que, de Rodoreda hasta la estricta contemporaneidad, la consideran una maestra indiscutible.

Coincidiendo con el Modernismo, se da a conocer con Drames rurals (1902), título que da nombre al género, al que siguieron Ombrívoles (1904), Caires vius (1907) y la novela Solitud (1905), considerada su obra maestra. En los tres libros analiza la situación de la mujer en la sociedad de la época, las relaciones de pareja y el trabajo, sobre todo en el escenario del campo, y ofrece una imagen muy negativa, llena de violencia y crueldad, que contraviene los modelos idílicos heredados del siglo XIX. Mila, la protagonista de Solitud, se amotina contra ellos y con un gesto muy simbólico, abandona casa y marido para empezar una nueva vida.

Después de un periodo de silencio, que coincide con el Noucentisme, Caterina Albert continua su obra, ensaya nuevas formas en la novela Un film (3.000 metres) (1926), con técnicas procedentes del cine, y publica otros volúmenes de cuentos: La mare Balena (1920) y, posteriormente, Contrallums (1930), que contienen algunos de sus mejores relatos. Ya en la inmediata posguerra, deja oír su voz aguda adaptando los relatos a la nueva sociedad surgida de los años treinta, y da a conocer los libros Vida mòlta (1950) y Jubileu (1951). También publica Mosaic (III) (1946), volumen de artículos escritos desde 1903 que describen aspectos autobiográficos. Constituye un testimonio importante para acercarnos a los problemas que tuvo que hacer frente como escritora.

Documentación: Xavier Gual.
Página actualizada por Xulio Ricardo Trigo, Lluïsa Julià y Nausica Solà.
Fotografíes: Arxiu-Museu Clos del Pastor, L’Escala.

English

Víctor Català Caterina Albert English

Caterina Albert, L’Escala (Alt Empordà), 1869-1966 was a novelist, storyteller, playwright, poet, and pioneer in the Catalan literary tradition of works by women although, like other European women writers of the time, she was forced to conceal her identity by using a male pseudonym. The name she chose was Víctor Català.

She originally hoped to write for the theatre but, after the scandal that followed the publication of her monologue La infanticida (The Infanticide), which received a prize in the 1898 Jocs Florals literary competition in Olot, she opted to write short works and, to a lesser extent, novels. These works brought immediate recognition and decisively marked the evolution of twentieth-century Catalan fiction, most notably with her influence on women writers who, from Mercè Rodoreda through to the present day, do not hesitate to embrace her as their mentor.

Writing in the period of Modernism, she became known with the work Drames rurals (Rural Dramas, 1902), which gave rise to a genre with the same name. This was followed by Ombrívoles (Shadows, 1904), Caires vius (Sharp Edges, 1907) and the novel Solitud (Solitude, 1905), which is considered to be her masterpiece. In these three works, she inquires into the situation of women in the society of the time, relations in couples, and work, especially in rural settings, offering a very negative image, full of cruelty and violence, which contradicted the idyllic pastoral models inherited from the nineteenth century. Mila, the main character in Solitud, rebels and in a wholly symbolic gesture leaves her home and her husband to start a new life.

After a period of silence, which coincided with Noucentisme –an early twentieth-century Catalan politico-cultural movement in the service of bourgeois reformism– Caterina Albert began to write again, testing new formats and techniques inspired by cinema with her novel Un film (3.000 metres) (1926) and new collections of short stories: La mare ballena (Mother Whale, 1920) and, subsequently, Contrallums (Against the Light, 1930), which include some of her best stories. In the years immediately after the Civil War, her acute observations now appeared in stories adapted to the new society of the years following the 1930s, and published in the collections Vida mòlta (Life Worn Out, 1950) and Jubileu (Jubilee, 1951). She also published Mosaic (III) (1946), a volume of articles she had written since 1903 describing some autobiographical aspects of her life. This work is important since it bears witness to the difficulties she had to face as a woman writer.

Up-dated by Lluïsa Julià and Nausica Solà for AELC.
Documentation: Xavier Gual.
Photographs: Arxiu-Museu Clos del Pastor, L’Escala.
Translated by Julie Wark.

Biografia

Caterina Albert i Paradís, coneguda amb el pseudònim de Víctor Català, neix a L’Escala (Alt Empordà) l’11 de setembre de 1869 i hi mor el 27 de gener de 1966.

Filla d’una important família de propietaris rurals, el seu pare esperonà les seves afeccions artístiques. Ben aviat comença a pintar i a escriure. Se subscriu a La Renaixença, diari i revista, i compra revistes satíriques i llegeix tota mena de llibres. Segons afirma ella mateixa, va escriure «Parricidi» —narració inclosa en els Drames rurals— a l’edat de catorze anys. Es dona a conèixer amb el monòleg teatral La infanticida que és distingit als Jocs Florals d’Olot el 1898, però l’escàndol que es produí arran de saber-se que n’era autor una «senyoreta de l’Escala», la determinà a amagar la seva identitat sota un pseudònim masculí i a censurar l’obra que no va ser representada fins l’any 1967, al Palau de la Música Catalana, com a homenatge pòstum a l’escriptora.

Coincidint amb el Modernisme, el 1902 publica Drames rurals, un recull de relats, amb dibuixos fets per la mateixa autora, que constitueix la seva irrupció a la narrativa catalana. L’èxit i el reconeixement foren immediats i durant anys aquest títol designà el gènere breu de temàtica rural i acció violenta. Li seguiren Ombrívoles (1904), Caires vius (1907) i la novel·la Solitud (1905), considerada la seva obra mestra. Després de la publicació de Drames rurals (1902), manté correspondència amb Joan Maragall, autor que li retreu la visió negativa que ofereix de l’existència, però l’autora es manté en la seva postura; més tard Maragall es doblega al geni de l’escriptora. També manté una estreta relació literària amb Narcís Oller i Àngel Guimerà entre altres escriptors del moment.

Tot i descobrir la seva identitat, Caterina Albert sempre intenta que es diferenciï la seva vida personal de la literària, amb el nom de Víctor Català. Construeix acuradament la seva actuació pública, mentre preserva la seva intimitat rere la màscara de senyoreta de casa bona, que no passa de ser una aficionada de la literatura. Una actitud coincident amb d’altres grans escriptores del segle XIX europeu. Tanmateix, la solteria persistent i la força expressiva qualificada de «viril» van propiciar una certa llegenda fruit de la sorpresa i el malestar dels crítics davant la dona que escriu.

Des del principi, la temàtica recurrent entorn de la dona i el món rural traspua una visió amarga de l’individu i la societat, lluny d’idealitzacions bucòliques i profundament arrelada a la terra, que cal relacionar amb Maupassant i Ibsen. Es tracta del determinisme naturalista juntament amb una concepció simbòlica que remet a un fatalisme còsmic que engloba i domina el sentit de la vida humana. La infanticida, que ja recollia aquests trets, ha estat considerada un antecedent de Solitud.

Entre les seves primeres obres, cal destacar els poemaris El cant dels mesos (1901) i el Llibre blanc (1905) i 4 monòlegs en vers (1901), volum que inclou La tieta, Pere Màrtir, La Vepa i Germana Pau. Alguns d’aquests monòlegs són considerats peces de teatre, i, de fet, han estat representats en alguna ocasió.

Tanmateix, el que dona renom a l’escriptora és la seva obra narrativa, especialment els llibres Drames rurals, Caires vius i Solitud. La publicació, el 1902, de Drames rurals inicia la gran època de producció de Víctor Català com a narradora, que és rebuda amb entusiasme. La unitat del recull és causada pel caràcter rural dels drames, marcats tots per la violència, la mort o l’embogiment.

La novel·la Solitud apareix com a fulletó de la revista Joventut entre els anys 1904 i 1905. El 1909 es publica la tercera edició, la definitiva, amb la qual obté el premi Fastenrath, en la seva primera convocatòria, als Jocs Florals de Barcelona. Solitud pretén ser un drama rural més extens, amb major deteniment i detall. El tema és la recerca de la individualitat, i de la possibilitat d’assolir una existència separada i lliure per a la dona. L’estructura de l’obra queda encerclada en el cicle temàtic que suposa el viatge iniciàtic de la protagonista, representat per una pujada i una davallada a la muntanya. La novel·la ha esdevingut un text clàssic de la narrativa catalana i ha estat traduïda a set llengües, fins i tot se n’ha fet una versió teatral (1954) i dues adaptacions cinematogràfiques.

En tota l’obra de Caterina Albert sovintegen les referències a la situació de la dona i, particularment, a la seva marginació per raons de sexe. En aquest sentit els temes que inaugura són: l’expressió del desig femení, la crítica a la institució del matrimoni, les relacions entre dones, la maternitat, la solitud o la vellesa. Té plena consciència del que pretén i aquest fet, juntament amb els pròlegs que encapçalen els reculls, dona idea d’una autora sagaç, independent i plenament innovadora.

Després d’un període de silenci, provocat per la marginació dels noucentistes, l’Editorial Catalana, dirigida per Josep Carner, li publica La mare Balena i, posteriorment, Un film (3.000 metres) (1926) i Contrallums (1930). Després de la guerra civil, arriben els reculls Vida mòlta (1949) i Jubileu (1950). També publica Mosaic, III (1946), volum d’articles escrits des de 1903 que descriuen aspectes autobiogràfics. Constitueix un testimoni important per acostar-nos als problemes que hagué d’afrontar com a escriptora.

El 1951 veu publicades les seves Obres completes a Editorial Selecta, amb pròleg de Manuel de Montoliu. La segona edició de 1972 inclou un text important de Maria Aurèlia Capmany titulat Els silencis de Caterina Albert.

Des d’aleshores, s’han anat succeint les edicions i estudis a la seva obra. Més recentment, les lectures des de la perspectiva dels estudis de gènere han enriquit i il·luminat les interpretacions anteriors.

Caterina Albert als setze anys.
Caterina Albert als setze anys.
Autoretrat. Fotografia: Arxiu-Museu Clos del Pastor, L'Escala.
Autoretrat. Fotografia: Arxiu-Museu Clos del Pastor, L'Escala.
Autoretrat. Fotografia: Arxiu-Museu Clos del Pastor, L'Escala.
Autoretrat. Fotografia: Arxiu-Museu Clos del Pastor, L'Escala.
L'autora amb la seva família.
L'autora amb la seva família.

Premis

  • Jocs Florals d’Olot (1898): Poema Lo llibre nou publicat a La veu de Catalunya. Monòleg en vers La infanticida.
  • Jocs Florals (1903): Copa del Consistori per Marines.
  • Fastenrath (1909): Solitud.
  • Jocs Florals de Barcelona: Solitud.
  • Segon accèssit al premi l’Englantina: Cavalls del port (poesia).
  • Homenatge «Aplec Víctor Català» (1965).

    • Articles (Selecció)

    • ALBERT, Lluís: «El pròleg epilogant», El Punt, 29 d’abril 1990.

    • ALBERT, Lluís: «Aproximació al perfil humà de Caterina Albert i Paradís, «Víctor Català»», Fulls d’Història Local (L’Escala), núm. 23, abril 1991.

    • ALBERT, Lluís: «L’ex-libris de Víctor Català», Avui, 11 de gener 1992.

    • ALVARADO, Helena: «Caterina Albert/Víctor Català o l’apassionament per l’escriptura», dins Caterina Albert: La infanticida i altres textos. Barcelona: laSal, 1984, p. 9-35.

    • ALVARADO, Helena: «Caterina Albert/Víctor Català: una autora motriu-matriu dins la literatura catalana de dones», dins Isabel Segura [et. alt]: Literatura de dones: una visió del món. Barcelona: laSal, 1988, p. 27-38.

    • ALVARADO, Helena: «Caterina Albert/Víctor Català: la modernitat d’una clàssica de la literatura catalana», Cultura (Barcelona), núm. 19, gener 1991, p. 43-46.

    • ALVARADO, Helena: «L’adaptació cinematogràfica de Solitud«, Cultura (Barcelona), núm. 19, gener 1991, p. 47.

    • ALVARADO, Helena: «La modernitat i l’originalitat de Solitud«, dins: Els debats de l’Institut. Cicle de conferències i taules rodones (7 octubre-9 desembre 1991). Barcelona: Institut Català de la Dona, 1992, p. 11-14.

    • ANGLADA, Maria Àngels: «Caterina Albert, arqueòloga», dins Els debats de l’Institut. Cicle de conferències i taules rodones (7 octubre-9 desembre 1991). Barcelona: Institut Català de la Dona, 1992, p. 15-17.

    • ARNAU, Carme: «Víctor Català», dins Víctor Català: Solitud. Barcelona: Edicions 62, 1979, p. 5-10.

    • ARNAU, Carme: «Víctor Català», dins Víctor Català: Drames rurals. Caires vius. Barcelona: Edicions 62, 1982, p. 5-10.

    • BADIA, Lola: «Solitud, novel·la», Quaderns Crema (Barcelona), 2a sèrie, núm. 8, gener 1984, p. 27-35.

    • BARTRINA, Francesca: «(M)othering the Self: la dramatúrgia femenina de Víctor Català», dins Actas of the 4th Hispanic Studies Postgraduate Conference. Londres: Embajada de España, 1996, p. 15-22.

    • BARTRINA, Francesca: «Representacions de la bellesa femenina en la narrativa curta de Caterina Albert/Víctor Català», dins Àngels Carabí i Marta Segura (ed.): Belleza escrita en femenino. Barcelona: Universitat de Barcelona: Centre Dona i Literatura, 1998, p. 87-97.

    • BARTRINA, Francesca: «Teatre de dona al tombant de segle: La infanticida de Caterina Albert», Lectora, núm. 3, 1998, p. 39-48.

    • BARTRINA, Francesca; ESPASA, Eva i GODAYOL, Pilar: «Narrating the Nation: Three Catalan Women Writers», Donaire, núm. 15, novembre 2000, p. 3-9.

    • BERNILS, Josep M.: «La Caterina Albert més familiar», Revista de Girona (Girona), núm. 284, maig-juny de 2014, p. 48-50.

    • BLOOMQUIST, Gregory: «Notes per a una lectura de Solitud«, Els Marges, núm. 3, gener 1975, p. 104-107.

    • BOFARULL I GALLOFRÉ, Benjamí: «Caterina Albert i Paradís, «Víctor Català»: Empori i l’arqueologia», Fulls d’Història Local (L’Escala), núm. 25, juny 1991.

    • BOSCH I VIOLA, Enric: «Víctor Català, Un film (3.000 metres)«, L’Avi Muné (Sant Feliu de Guíxols), 18 de desembre 1926.

    • BOSCH I VIOLA, Enric: «Víctor Català, Un film (3.000 metres)«, La Nova Revista, any I, núm. 4, 1927, p. 373-375.

    • CARBONELL, Neus: «La bogeria textual i l’escriptura esquinçada a The Yellow Wallpaper de Charlotte Perkins Gilman i a La infanticida de Víctor Català», dins Margarida Aritzeta i Montserrat Palau (ed.): Paraula de dons. Actes del Col·loqui «Dones, literatura i mitjans de comunicació». Tarragona: Diputació de Tarragona, 1997, p. 65-70.

    • CAPMANY, Maria Aurèlia: Els silencis de Caterina Albert, a Víctor Català, Obres completes, Selecta, Barcelona, 1972, p. 1.853-1.868.

    • CARNER, Josep: «Los jardines del renacimiento (Víctor Català)», El Periódico, 16 de febrer 1909. Reproduït dins: Núria Nardi i Iolanda Pelegrí (ed.): El Reialme de la poesia. Barcelona: Edicions 62, 1986, p. 104-106.]

    • CASACUBERTA, Margarida: «Un pseudònim contra la tafaneria», El Punt, 12 d’abril 1992.

    • CASTELLANOS, Jordi: «Les multituds: en el centre mateix de la narrativa modernista», dins Ramon Casellas: Les multituds. Barcelona: Antoni Bosch, 1978, p. 9-41.

    • CASTELLANOS, Jordi: «Solitud, novel·la modernista», Els Marges, núm. 25, 1982, p. 45-70.

    • CASTELLANOS, Jordi: «Víctor Catala i el cinema», Ratlles (Quatre), març 1985, p. 30-32.

    • CASTELLANOS, Jordi: «Víctor Català», dins: Martí de Riquer; Antoni Comas i Joaquim Molas (ed): Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. 8, 1986, p. 579-623.

    • CASTELLANOS, Jordi: «Víctor Català, escriptora», dins: Literatura, vides, ciutats. Barcelona: Edicions 62, 1997.

    • CASTELLANOS, Jordi: «Víctor Català i el seu temps», dinsEscriptores: De Caterina Albert als nostres dies, Nadala 2005 (Barcelona), any XXXIX, núm. 5, 2005, p. 21-30.

    • CÒNSUL, Isidor: «Estudi introductori», dins Víctor Català: Solitud. Barcelona: La Magrana, 1996, p. 5-46.

    • [Destino]: «Víctor Català y la crítica», núm. 409, 19 de maig 1945.

    • DUPLÁ, Cristina: «Historia y ficción en Caterina Albert/Víctor Català», dins Àngels Carabí i Marta Segarra (ed.): Mujeres y literatura. Barcelona: P.P.U., 1994, p. 71-77.

    • FÀBREGAS, Xavier: «El teatre de Víctor Català a l’escenari», Serra d’Or, any IX, 4 d’abril 1967, p. 341-343.

    • Feminal (suplement mensual d’Ilustració Catalana), 1907-1917.

    • FEBRÉS, Xavier: «Víctor Català contra el govern català», Revista de Girona, núm. 292, setembre-octubre de 2015, p. 41-43.

    • GAVAGNIN, Gabriella: «Lettura di Solitud«, AISC (Nàpols), 1987.

    • GAVAGNIN, Gabriella: «La teoria poètica de Víctor Català», dins: Miscel·lània Jordi Carbonell. Estudis de llengua i literatura catalanes, XXII. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991, p. 219-234.

    • GUANSÉ, Domènec: «Un film de Víctor Català», Revista de Catalunya, desembre 1926, p. 654-656.

    • JULIÀ, Maria Lluïsa: «Les imatges de la dona en la narrativa de Víctor Català (1902-1907)», Actes de les primeres jornades d’estudi sobre la vida i l’obra de Caterina Albert i Paradís “Víctor Català”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat i Ajuntament de L’Escala, 1993, 247-274.

    • JULIÀ, Maria Lluïsa: «Pròleg», dins Víctor Català: Cendres i altres contes. Barcelona: Pirene, 1995, p. 7-13.

    • JULIÀ, Maria Lluïsa: «Introducció», dins Víctor Català: Mosaic III. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 5-10.

    • MARAGALL, Joan: «El sentiment de pàtria», dins: Obres completes. Barcelona: Selecta, vol. I, 1960, p. 741.

    • JULIÀ, Maria Lluïsa: «Poesia catalana», dins: Obres completes. Barcelona: Selecta, vol. II, 1961, p. 143-145.

    • JULIÀ, Maria Lluïsa: «Carta a Enric Fuentes, 14 de juliol de 1907», dins: Obres completes. Barcelona: Selecta, vol. I, 1960, p. 986-987.

    • JULIÀ, Maria Lluïsa: «Epistolari a Caterina Albert», dins: Obres completes. Barcelona: Selecta, vol. I, 1960, p. 938-954.

    • MARÇAL, Maria Mercè; JULIÀ, Lluïsa: «En dansa obliqua de miralls: Pauline M. Tarn (Renée Vivien) – Caterina Albert (Víctor Català) – Maria-Antònia Salvà», dins Maria Mercà Marçal (ed.):

    • Cartografies del desig. Quinze escriptores i el seu món. Barcelona: Proa, 1998, p. 21-56.

    • MARFANY, Joan Lluís: «El Modernisme», dins Martí de Riquer; Antoni Comas i Joaquim Molas (ed): Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. 8, 1986, p. 75-142.

    • MARTÍNEZ-SAGI, Anna Maria: «Víctor Català», La Rambla, 18 de maig 1931, p. 12.

    • MAS I MORILLAS, M. Carme: «Aportacions a l’estudi de Maria Domènech a través de la correspondència amb caterina Albert», dins Margarida Aritzeta i Montserrat Palau (ed.): Paraula de dons. Actes del col·loqui «Dones, literatura i mitjans de comunicació». Tarragona: Diputació de Tarragona, 1997, p. 254-272.

    • MIQUEL I PLANAS, Ramon: «Les poesies de Víctor Català», Joventut, any VI, núm. 282, 6 de juliol 1905, p. 429-450.

    • MIQUEL I PLANAS, Ramon: «Nota editorial», dins Víctor Català: Solitud. Barcelona: Casa Miquel Rius, 1929, p. 1-15.

    • MOLERO, Natàlia: «A l’ombra de Víctor Català», Presència, 27 de gener-2 de febrer 1991.

    • MOLLER-SOLER, María Lourdes: «Caterina Albert o la ‘solitud’ de una escritora», Letras feminas, núm. 9, 1983, p. 11-21.

    • MOLLER-SOLER, María Lourdes: «El descenso liberador de Mila en Solitud de Caterina Albert, Alba de América, núm. 6-7, 1986, p. 70-91.

    • MONTOLIU, Manuel de: «Víctor Català», dins: Estudis de la literatura catalana. Barcelona: Societat Catalana d’Editors, 1912, p. 63-73.

    • MORALES, Mari Luz: «Alguien a quien conocí», Diario de Barcelona, 30 de juliol 1972.

    • MORATÓ, Josep: «Caires vius«, La veu de Catalunya, 24 de setembre 1902.

    • NARDI, Núria: «Entorn de la segona edició de les Obres completes de Víctor Català», Els Marges, núm. 1, maig 1974, p. 108-110.

    • NARDI, Núria: «Pròleg», dins Víctor Català: Contes diversos. Barcelona: Laia, 1981, p. 7-21.

    • NARDI, Núria: «Víctor Català. Caires vius«, dins Joan Manuel Prado i Francesc vallverdú: Història de la literatura catalana. Barcelona: Edicions 62: Orbis, vol. 4, 1984, p. 93-104.

    • NARDI, Núria: «Víctor Català. Caires vius«, dins Joan Manuel Prado i Francesc vallverdú: Història de la literatura catalana. Barcelona: Edicions 62: Orbis, vol. 4, 1984, p. 75-76.

    • NARDI, Núria: «Introducció», dins Víctor Català: Solitud. Barcelona: Edicions 62, 1990, p. 5-26.

    • NARDI, Núria: «Introducció, Apèndix i Cronologia», dins Víctor Català: Drames rurals. Barcelona: Barcanova, 1992, p. 9-28, 253-303.

    • NARDI, Núria: «Introducció a l’obra narrativa de Caterina Albert», dins: Els debats de l’Institut. Cicle de conferències i taules rodones (7 octubre-9 desembre 1991). Barcelona: Institut Català de la Dona, 1992, p. 18-23.

    • NARDI, Núria: «Introducció», dins Víctor Català: Contes. Barcelona: Bruño, 1994, p. 9-53.

    • OLIVER, Miquel dels Sants: «Víctor Català: Solitud«, dins: Obres completes. Barcelona: Selecta, 1948, p. 447-452.

    • [El País]: «Un Cànon sense Bloom», 23 d’abril 1996, p. 4-8.

    • PAGÈS I JORDÀ, Vicenç: «El corrector mexicà de Solitud«, El Punt, 12 d’abril 1992.

    • PAGÈS I JORDÀ, Vicenç: «Víctor Català, un enigma», El Punt, 5 de setembre 1993.

    • PLA, Josep: «Caterina Albert-Víctor Català», dins: Obres completes. Vol. 17: Retrats de Passaport. Barcelona: Destino, 1979, p. 449-455.

    • PORCEL, Baltasar: «La realidad y el mito», Destino, núm. 1478, 5 de febrer 1966.

    • PORCEL, Baltasar: «Víctor Català, entre la realitat i el mite», dins: Exercicis més o menys espirituals. Barcelona: Edicions 62, 1969, p. 143-145.

    • PORCEL, Baltasar: «Caterina Albert: Un retrato», dins Víctor Català: Soledad. Barcelona: Alianza Editorial: Enciclopèdia Catalana, 1986, p. 1-9. (Trad. Basilio Losada)

    • POUS I PAGÈS, Josep (Joan d’Avinyó): «Llibres nous (Llibre blanch, Policromi i Tríptic), El Poble Català, núm. 36, 15 de juliol 1903, p. 3.

    • RAS, Matilde: «Las grandes firmas de Catalunya. Víctor Català», Estampas (Madrid), 3 de juliol 1928.

    • ROIG I LLOP, Tomàs: «Víctor Català i el teatre», Destino, núm. 1487, 5 de febrer 1966.

    • ROIG I LLOP, Tomàs: «Aportació a l’estudi de Víctor Català», Recull (Blanes), núm. 1285, juliol 1976, p. 23-24.

    • ROTELLA, Pilar V.: «Women Alone: Solitude, Silence, and Selfhood in Caterina Albert and Sibilla Aleramo», Catalan Review, núm. 1, vol. 12, 1998, p. 101-110.

    • SALTOR, Octavi: «Un film (3.000 metres)«, La Veu de Catalunya, núm. 31, març 1927.

    • SALTOR, Octavi: «Ofrena», dins Víctor Català: Solitud. Barcelona: La Llumanera, 1961.

    • SERRAHIMA, Maurici: «Víctor Català», dins: Dotze mestres. Barcelona: Destino, 1972, p. 227-250.

    • TAYADELLA, Antònia; CASSANY, Enric: «Els orígens de la novel·la, dins Martí de Riquer; Antoni Comas i Joaquim Molas (ed): Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. 7, 1986, p. 411-436.

    • TAYADELLA, Antònia: «La novel·la realista, dins Martí de Riquer; Antoni Comas i Joaquim Molas (ed): Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. 7, 1986, p. 505-542.

    • TORRENDELL, J.: «Llibres, llibres, llibres!», Catalunya, any II, núm. 5, febrer 1931, p. 4.

    • TORRES-POU, Joan: «Solitud, el despertar moderniste de Víctor Català», Romance Notes, núm. 30.3, 1990, p. 199-205.

    • TRIADÚ, Joan: «Viatge de retorn a Víctor Català», Serra d’Or, any XI, núm. 120, 15 de setembre 1969, p. 51-53.

    • VIA, Lluís: «Víctor Català – 4 monòlegs«, Joventut, any II, núm. 66, 16 de maig 1901, p. 341-342.

    • VIA, Lluís: «Un nou llibre de Víctor Català. Cayres vius«, Feminal, núm. 2, 26 de maig 1907.

    • VIA, Lluís: «Pròleg a la cinquena edició», dins Víctor Català: Solitud. Barcelona: Llibreria Verdaguer, 1946, p. 13-39.

    • VIDAL ALCOVER, Jaume: «Víctor Català. Autenticitat i eficàcia», Serra d’Or, any XI, núm. 120, 15 de setembre 1969, p. 57-59.

    • VILANOVA, Antoni: «La obre narrativa de Víctor Català», Destino, núm. 1487, 5 de febrer 1966.

    • VILARÓS, Teresa: «Caterina Albert i Paradís («Víctor Català»)», dins Linda Gould Levine, Glen Engelson Marson i Gloria Leiman Waldma (ed.): Spanish Women Writers: A Bio-bibliographical Source Book. Westport: Greenwood Press, 1993, p. 12-22.

    • VILLAS, Montserrat: «Follas novas de Rosalía de Castro i Solitud de Víctor Català: l’expressió de la saudade i de la soledade«, dins: Miscel·lània Joan Fuster. Estudis de llengua i literatura catalanes, IV. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991, p. 291-309.

    • WILSON, J.M.: «Solitud«, Vida Nova (Montpeller), núm. 6, 1956.

    • YATES, Alan: «Solitud i els drames rurals», Serra d’Or, any XI, núm. 120, 15 de setembre 199669, p. 54-56.

    • YATES, Alan: «Víctor Català. Solitud«, Catalan Writing, núm. 3, 1989.

    • ZANNÉ, Jeroni: «Notas biográficas», Joventut, núm. 5, 21 de gener 1904, p. 47.

    • ZANNÉ, Jeroni: «Recordances al voltant de Solitud«, Catalunya, any III, núm. 5, febrer 1931, p. 2-3.

    • [Bibliografia extreta del llibre de Francesca Bartrina: Caterina Albert / Víctor Català. La voluptuositat de l’escriptura. Vic: Eumo, 2001.]

    Portada de la revista Nadala 2005 dedicada a Caterina Albert i a la tradició literària del segle XX escrita en femení.
    Portada de la revista Nadala 2005 dedicada a Caterina Albert i a la tradició literària del segle XX escrita en femení.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    […]. D’una banda, doncs, tenim Víctor Català, una creadora lliure i valenta que, amb una gran decisió escriu una obra personal, que defineix com uns «cants aturmentats i plens». De l’altra, Caterina Albert i Paradís, la dona cultivada i de múltiples interessos, que es guarda com d’escaldar-se de parlar amb amics i amigues barcelonins i estiuejants de res que faci pensar en una «persona que escriu». També ens diu, en aquesta mateixa línia, que mai no hauria signat res amb nom de dona. Separa, doncs, clarament la dona privada, de l’escriptora pública, amb una mena de màscara amb nom propi i masculí —cal tenir present que màscara vol dir persona—, seguint tantes autores cèlebres del segle XIX, com és el cas de George Eliot i de George Sand. Tanmateix, a través de les seves obres, Víctor Català ens acostuma a donar una visió del món i una experiència de la vida des d’un punt de vista femení, en un escenari que, a més, acostuma a ser ginomòrfic, si se’m permet el neologisme. Solitud és un clar exemple del que apunto. D’aquesta obra de gran complexitat, tan rica i suggeridora com original, destacaré dos aspectes que em semblen particularment aconseguits i que demostren que es tracta d’una gran creadora. El primer és que ens trobem amb una novel·la d’un marcat perspectivisme, des d’una mirada que té nombrosos punts de contacte amb la pintura, que va atreure molt Víctor Català, que també pintà i esculpí i que, de fet, sembla buscar un espai de llibertat, d’expressió i de catarsi en la creació. El segon aspecte és el paper central que tenen a Solitud, no només els sentiments en un personatge definit com una ànima calda, sinó sobretot el cos, un cos sacsejat per mil i una sensacions, un cos voluptuós, carnal i sensual, amb uns sentits a flor de pell, literalment: gust, olfacte, tacte, oïda, a més de la vista, anteriorment esmentada. Dos aspectes que, deixant de banda lectures ben pertinents, com la modernista de Jordi Castellanos, i la freudiana de Gabriel Ferrater, assenyalen la plena actualitat de l’obra.[…]

    (Carme Arnau: «Cent anys de Solitud. El centenari d’una novel·la universal», Avui. «Cultura», 28 d’abril de 2005)

    * * *

    El corpus estètic de Caterina Albert se sosté en una opció, feta en els seus inicis d’escriptora i que mantindrà tota la vida: escriure en llengua catalana i situar les seves obres en la realitat propera. Anys més tard, en el pròleg, censurat pel franquisme, que havia de figurar al volum de narracions en castellà, Retablo —l’única excepció pel que fa a la llengua—, parla d’aquesta opció i la relaciona amb la seva necessitat de versemblança i d’afinitat emotiva. Explica que en els primers textos fugia de la realitat propera perquè la considerava vulgar i antiestètica. En conseqüència situava les obres en terres fabuloses o llocs desconeguts. Els resultats, però, no li eren satisfactoris. Amb el primer drama rural es va adonar que li era molt més còmode de situar les obres en una realitat palpable, una realitat que, segons afirma, se li va imposar d’una manera irresistible. Llengua pròpia i realitat propera, doncs, li són necessàries per poder ser autèntica.

    (Núria Nardí: Fragment de «El paisatge en la narrativa de Caterina Albert», [Conferència] dins: II Jornades d’estudi ‘Vida i obra de Caterina Albert i Paradís (Víctor Català), 1869-1966’. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, p. 78)

    * * * 

    És amb La infanticida que Víctor Català converteix el monòleg en l’expressió autèntica, dura i crua, d’una torbació i d’una tensió física i psíquica que permet que la protagonista s’expliqui i se sinceri emotivament davant d’aquell auditori que, en el seu estat d’embogiment, creu que la contempla. Una dona que reviu angoixadament el desig interromput que encara sent pel Reiner i la por de l’amenaça del pare, en forma d’una simbòlica i fàl·lica falç, que recorda el tractament igualment simbòlic i fàl·lic amb què Guimerà utilitza el ganivet a Terra baixa, o la fitora a La filla del mar.

    Escrits en vers o en prosa a finals i inicis de segle, entre 1898 i 1902/1904, els textos teatrals de Víctor Català s’inscriuen en el context precís de la incipient modernització del teatre català. 1898 és l’any del Teatre Íntim —el de la representació d’Ifigènia a Tàurida, de Goethe, traduïda per Joan Maragall i dirigida per Adrià Gual—, el de la publicació de la traducció de Hamlet a càrrec d’Artur Masriera, i també de L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol, o de Silenci, d’Adrià Gual, o d’Els primers freds i Els conscients, d’Iglésias, i La fada, de Jaume Massó i Torrents. Som just a l’inici de la modernització de la literatura dramàtica catalana a càrrec d’uns autors que encara no havien estat acceptats globalment pel públic català i que per fer-ho van haver d’atenuar les orientacions ideològiques i estètiques de les propostes dramàtiques. Això no es va produir en els casos de Rusiñol, Iglésias o Gual fins als primers anys del nou segle, quan Víctor Català, encoratjada per la bona acollida de la crítica a Drames rurals, va abandonar la seva trajectòria com a dramaturga.

    (Enric Gallén: Fragment de «Víctor Català i el teatre», [Conferència] dins: II Jornades d’estudi ‘Vida i obra de Caterina Albert i Paradís (Víctor Català), 1869-1966’. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, p. 74-75)

    * * * 

    Una altra cosa que podia molestar el Noucentisme era el gust dels modernistes per l’estètica de la misèria. A Idil·li xorc Víctor Català presenta una processó de captaires bruts, nafrats, tarats i esparracats, que diríem que recorda la gernació miserable de Divinas palabras, si no fos que l’obra de Valle Inclán és prop de vint anys més recent que els Drames rurals. Coincidien, però, en aquesta afecció per la púrria, que els noucentistes trobaren excessiva i l’acusaven com a deixalla del Romanticisme. A Parricidi és la misèria moral, que fa caure en erro tot un poble i els representants de la Justícia. També ho és a Sobretaula, un apunt de tema insignificant, esplèndidament traçat. I ho és a El Pastor, on la narradora es mostra ben coneixent de les terres empordaneses, com a senyora que n’era, i denuncia als pastors, tot acusant-los de ser un dels mals pitjors d’aquella pagesia. La fi dels tres i La pua del rampí són històries de sengles venjances contra la passió desordenada, o mal encaminada, d’uns brivalls: el primer, un carreter pinxo d’hostals i tavernes, del qual es venja la pròpia condició, que el du a embriagar-se, i llavors la Natura, que li envia un aiguat sobre la carretada de calç viva que tragina; l’altre, un rodamón, del tot semblant al Roig de Lenin, que vol forçar la pubilla d’un mas, i aquesta se’n defensa, fins a matar-lo, mig instintiva. Mig inconscient. La vella, finalment, és la mort d’una paralítica, víctima de la gasiva desatenció dels seus.

    (Jaume Vidal Alcover: «Els atractius del vell realisme», Avui, 21 de juny de 1981)
     

     

     

    Entrevistes

    (Origen del pseudònim)

    —L’any 1900 vaig publicar el primer llibre: un recull de versos, titulat El cant dels mesos. La meva àvia havia mort l’any 99, i l’estiu següent, per raó del dol, encara sortíem menys que mai de casa. Un matrimoni amic nostre, però, va venir a fer-nos companyia. Un dia, estava jo escrivint, va acostar-se’m la senyora. Em preguntà què feia. Eren els Cants dels mesos. Els hi vaig llegir, va mostrar-hi complaença. Va demanar-me’ls, no els hi vaig refusar. I al cap d’un mes de ser fora, la senyora va escriure’m: «Tinc imprès el seu llibre, no em faci llençar els diners. Digui’m quin nom d’autor vol que hi posi, si té inconvenient a donar el seu». I tal, si hi tenia inconvenient! Mai a la vida no hauria signat res amb nom de dona. Jo, aleshores, treballava en una novel·la, que no he acabat encara, el protagonista de la qual es deia Víctor Català. Vaig refugiar-me en aquest nom. Heus ací l’origen del meu pseudònim.

    (La vida ombrívola) 

    —S’ha insistit moltes vegades a assenyalar el pessimisme com a tret dominant de la meva literatura. Ja en els meus primers llibres semblava, als ulls de molts, que jo cerqués les nafres de la vida, per furgar en elles i endanyar-les, amb una morbositat quasi anarquitzant. I, n’estic segura, mai no ha estat aquest el meu intent. El meu credo artístic és l’eclecticisme desenfrenat. Per això refuso els dogmes de les escoles literàries. Em semblen pures fórmules arbitràries, on els homes voldrien encabir la proteica realitat de la vida. I la vida vessa i escapa dels motllos. Aquest és el defecte de Zola: la influència de la seva fórmula naturalista i, com a derivació de la fidelitat a aquesta fórmula, la seva fidelitat a poseur.

    Jo estimo la vida tal com és: dolça i amarga, clara i ombrívola. Tota voldria abastar-la, però quina culpa tinc si són les tintes negres les que més impressionen la meva retina? He de seguir o no la meva vocació?

    El meu segon llibre, Quatre monòlegs, inicia el cicle «ombrívol». Van dir que es tractava d’una imitació guimeraniana. És possible. Era a començaments de segle, Guimerà era l’ídol de les joventuts. Drames rurals, publicats primer en fulletó i després en volum per la revista Joventut, fressa encara més el camí ple de fantasmes dolorosos.

    (Història de Solitud)

    —Els de Joventut van demanar-me un altre llibre. «Què preferiu —vaig dir a Lluís Via—, contes o novel·la?» Es decantà per la novel·la. M’hi vaig comprometre, em semblava que en un parell de mesos en sortiria. Jo aleshores escrivia de pressa, no pas com ara. Però tot just arribada a l’Escala, amb ganes de posar mans a l’obra, cau malalta la meva àvia i, poques setmanes després, de l’esforç de vetllar-la, la meva mare. Enmig d’aquest tragí, a batzegades, neix Solitud.

    Tothom m’havia dit que concentrava massa, que els meus Drames rurals, per exemple, eren gairebé guinyolescs. En efecte, jo no em distreia gens de l’acció dels personatges que imaginava. Anaven a la seva, i prou. Prescindia de tot l’accessori. Al marge del camí que duia al desenllaç no m’aturava a collir-hi floretes. Doncs bé, en posar-me a escriure Solitud vaig pensar a amplificar un «drama rural». Vaig exposar amb més minuciositat els temperaments de les figures i vaig fer entrar en la narració el paisatge.

    L’èxit de Solitud ho va ser del ruralisme. Fins aleshores cap autor no s’havia abocat, que jo sàpiga, a estudiar la humanitat elemental que viu en el camp i en la muntanya. Es feien novel·les de pagesos, a base de tipus convencionals que es distingien només per llur indumentària. Jo vaig ser sincera, fidel a fer viure unes ànimes primitives. Res més.

    (Les capelles literàries) 

    —Els Jocs Florals substituïren, en certa manera, les capelles literàries. Els solitaris eren posats en contacte amb el públic, la poesia esdevenia un patrimoni social. Les capelles, en canvi, fan més mal que bé. Esporugueixen i encarrilen massa les noves valors que les integren. Serveixen, és clar, per incubar l’escriptor novell. Però no li donaran cap qualitat que no tingui. Si té ales ja volarà tot sol, no cal pas que s’arredossi a la penombra protectora de les capelles literàries.

    (La Renaixença d’ara) 

    —Som en un veritable moment de renaixença. Hi ha, a Catalunya, una gran diversitat de temperaments en eclosió, una riquesa que crec incomparable. En aquesta diversitat rica baso les meves millors esperances.

    Comença de collir-se el fruit del vuit-cents. És un segle que cal no menysprear. La novel·la catalana és, encara, un gènera vuitcentista. ¿Qui ha respost a la crida de J.M. de Sagarra sinó els autors madurs: Santamaria, Bertrana, Coromines?

    El vuit-cents és el pare de la renaixença d’ara. Un esperit de llibertat va informar el nostre pensament i ens va fer sentir l’impuls romàntic de saltar totes les tanques i d’anul·lar tota trava.

    L’esforç no va ser pas fàcil. La primera renaixença va ser «el temps del llenyater». No hi havia públic, ni crítica ni a penes autors. Els escriptors eren uns herois isolats que anaven donant cops de destral per aquí i per allà, aterrant malesa. Avui el camí és més planer. Els escriptors d’ara poden fer de senyor. Quina joia, poder constatar la finor d’alguns estils contemporanis! Nosaltres érem cantelluts, però no ens sap greu de reconèixer-ho: el patrimoni literari català s’haurà nodrit, al capdavall, també una mica, amb el nostre coratge aspre de llenyaters.

    (Tomàs Garcés: Fragments de Cinc Converses. Barcelona: Columna, 1985. Font: Revista de Catalunya, any III, núm. 26, agost 1926, p. 126-134)

    Coberta del llibre <i>Drames rurals</i>.
    Coberta del llibre Drames rurals.
    Ex-libris de Caterina Albert / Víctor Català.
    Ex-libris de Caterina Albert / Víctor Català.

    Antologia

    L’estol de captaires professionals baixava lentament per la rampa de la carretera, com una riuada mansa que, a rodolons i a empentes, aniria a desembocar a la vila.

    Era un escamot de l’exèrcit de la misèria i de la ganduleria, que passejava alegrement a la desfeta, llançant flastomies o grunys de bèstia inconscient, esventant ferums de cort i de pa negre, i ensenyant, a tall de creus i medalles arreplegades en el camp de batalla, rastelleres de llagues, crostes purulentes, ossos retorts, membres atrofiats, connes de femsa i vivers de polls; totes les xacres de la pobresa i de la brutícia; tots els estigmes de la fam i de la bascosaria.

    La majoria eren vells, éssers fora de sexe, pellofes humanes espremudes, fulles esgrogueïdes i despreses, que el sol i la pols ressecaven, que les gebrades i la gana consumien, i que, rodant sempre a la intempèrie, el temps les empenyia mandrosament cap a la mort sense que se’n donessin ben bé compte, inconscients de les injustícies del destí, malmirades pels fills gasius, escarnides pel proïsme indiferent, arrambades per tothom fora de dret, com brossa inútil de la vida.

    («Idil·li xorc», dins de Drames rurals. Barcelona: Edicions 62, 1982)

    * * *

    I
    LA PUJADA

    Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. El pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s’ajoqués darrera d’ells, sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment a n’aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li havia contat que de Llisquents, on els deixà l’ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d’aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la pobra dona.

    Tantost encauada en son niu de l’estora, amb el farcellet de la roba al caire i l’esquena arrimada a un coster, es desféu el mocador que duia com una teuladeta sobre la cara, i agafant-lo pels becs l’esbategà contra les galtes. Estava acalorada, i l’aire fresquívol del mocador li passà pel coll i polsos com una manyaga dolça i una mica esgarrifadora que la resseguí tota: mes, al parar de ventar-se, es trobà més reposada i serena per guaitar les belleses d’aquells camins que tantes vegades li havia ponderat en Matias.

    Mirà d’una banda i altra. Per darrera del carro fugia cap avall, fent tortes i esbiaixades, la carreterota veïnera, plena de sots, de roderes fondes i de crestes de fang ressec, que el pas de les rodes anava escantellant poc a poquet, amb catxassa tan perfidiosa, que fins al pic de l’estiu no les deixaria mal arranades. Aleshores la carretera s’allivellaria amb matalassos de pols per una temporada, fins que la tornessin a malmetre els xàfecs tardorencs.

    A l’esquerra del carro s’aixecava un marge alterós, més eixit de dalt que de baix, com a punt d’esllavissar-se sobre el camí, però contingut per paretotes seques i desiguals, ventrudes ací i allà i més perilloses que el marge mateix. Al cim s’arrapaven les tanques de les feixes, fetes, a trossos, amb atzavares assocades, quals fulles, testes i polpudes, ferien l’espai com glavis apomellats, i, a trossos, amb tamarius de brancada bellugadissa o rengleres d’arns que aleshores començaven sa blanca florida tota enrondada de punxes.

    De l’altra banda, i a cosa de cana i mitja per sota la carretera, s’estenia el pla de Ridorta, abraçat al turó i tot ell divís en partions simètriques, mateix que un gran tauler d’escacs. Aquestes partions eren els horts de regadiu, la riquesa del poble, esmerçada a bocinets entre tots els veïns, mercès a antics establiments emfitèutics. Aleshores s’hi veien virolejar arreu les notes frescals i alegres de la verdura tendra, clapejant la grogor colrada del terrer, enmig dels viarons d’aigua clara, que espurnejaven al sol com llenques d’espill.

    La Mila quedà ullpresa de tanta hermosura. A n’ella, la filla de la gran planúria, magra per falla de braços, d’aigua i d’adob, li semblà que no podia ésser veritable, sinó que la veia per virtut d’un miratge fantasiós, aquella altra planúria petiteta que, enclosa entremig d’un turó ple de cases i d’unes muntanyes de pedra crua i erma, tenia tan fecunda i riallera vida. Ni un pam de lloc vagatiu, ni una mala herba xuclant-se els sucs del terrer! Tot conreuat, tot girat de sota a sobre per l’aixada o per la fanga, tot amanyagat i servit a tall de senyor, tot fruitant superbament, amb una gran liberalitat d’amor i de bona volença!

    (Solitud. Barcelona: Edicions 62, 2005)

    Il·lustració per al drama rural <i>Parricidi</i>. Fotografia: Arxiu-Museu Clos del Pastor, L'Escala.
    Il·lustració per al drama rural Parricidi. Fotografia: Arxiu-Museu Clos del Pastor, L'Escala.

    Que com va ser?…
    (Amb dolor.)
    Oh, no!… No em feu dir-ho!…
    que sento fred… i por… Jo… no ho volia…
    si ni ho sé… com va ser… De tan contenta,
    quan vaig veure la nena, l’abraçava
    i a petons, a petons, l’hauria fosa,
    que mai més acabava d’atipar-me’n…
    I tant vaig masegar-la, que la nena,
    heus aquí que, de cop, la cara arrufa
    i arrenca el plor… Un espinguet!… Jo em quedo,
    lo mateix que el Sant Just de pedra marbre…
    I la nena, quins crits!… Semblava folla…
    Jo, d’esglaiada fins perdia l’esma…
    quant a dalt… quint espant!… Sento que es tiren
    a baix del llit i cops de peus descalços…
    Era el pare; segur!… Verge Maria!
    Com ho havia de fer, jo pecadora?
    Eren passos rabents… cap a l’escala…
    I… no sé… què passà… La falç vaig veure
    relluir, tot de cop… aquí de dintre…
    (Per son cap.)
    i m’aixeco d’un bot… La nena… hi torna…
    jo, li tapo la boca… mes… no calla…
    i el pare… que està prop… Jo… esmaperduda,
    corro cap a… la mola… i… mare meva!…
    (Amb pregon terror, arrupint-se tota i fent acció
    de llençar un objecte.)
    Quin xerric que va fer!… Com… una coca!…
    I encara, llençà un crit!… Un crit!… Deixeu-me!…
    (Regirant-se violentament d’una banda a l’altra,
    com per lliurar-se d’algú que la subjectés.)
    Que no vull dir res més!… Pareu la mola,
    que el dimoni la roda… per matar-me…
    El pare… no el va ser… No ho sé… qui era…
    que va entrar… allà dins… No me’n recordo…
    Molta gent… molta gent… Tots me guaitaven,
    amb uns ulls més badats!… com unes òlibes…
    Mes el pare… res sap… Que no us escapi…
    Calleu tots… calleu tots… que si ho sabia,
    d’un cop de falç… la meva testa a terra.
    (Amb viva angoixa, suplicant.)
    No li digueu, per mor de Déu, al pare!…
    De la nena, ni un piu… que no ho sospiti…
    que per ço me n’he anat de casa meva
    i m’estic aquí dins… perquè no em trobi…
    Que don Jaume ho va dir… el fill de l’amo…
    Fins que vinga en Reiner… i anem a França…
    (Anant arrupint-se en un racó i baixant gradual-
    ment la veu.)
    lluny del pare… i la falç… i aquella… mola…
    que no vull… que m’esclafi… cap més… nena…
    (Al final, perceptible amb prou feina. Diu els
    darrers versos amb la mirada clavada
    en l’espai, com embadalida. La cortina ha
    començat a baixar durant el penúltim, fins a
    metre i mig del sòl i a la darrera paraula
    cau de cop.)

    (Caterina Albert. La infanticida i altres textos. Barcelona: La Sal, 1984, p. 39-57)