Marià Aguiló

«L’afecció de Milà Aguiló a la poesia popular li venia ja de ben petit. Des dels seus primers anys visqué submergit en un món tradicional i agrari en el qual la Revolució Industrial encara no havia tingut cap repercussió i on, per tant, pervivia sense cap canvi el riquíssim folklore de Mallorca en les seves múltiples manifestacions. Com ell mateix explica, la seva dida, madò Antonina Canyelles, li encomanà «ab la llet» l’amor a la poesia tradicional i el posà en contacte amb tot un món meravellós: «En ma infantesa – escrivia Aguiló mateix al Romancer – los Reys de Nadal no regalàvan als nens eix devassall de joguines estrangeres que ara’ls duen. Per entretenirlos, péxerlos y ferlos dormir se tenia sempre avinent el repertori casolà de rondalles y cançons que may se acabava ni’s feya malbé. Los cants de breçolar repetits per tot arreu se aprenían de cor més fàcilment que les oracions. Les mares y les àvies, les dides y les minyones de servey arribàvan a encantar a llur voler la imaginació de la maynada, imitant o escarnint lo poder de aquelles mateixes fades quals maravelloses fetes recomtàvan». Al costat de les cançons i les rondalles que l’entusiasmaren, Aguiló devia presenciar més d’una vegada els combats dels «glosadors», els poetes populars dels quals ell mateix es declarà deixeble més d’un cop, i ben aviat aprengué a llegir en català gràcies als fulls volanders dels «goigs», dels quals amb el temps recolliria una col·lecció molt nombrosa. (…) Les poesies de jovenesa de Marià Aguiló, recollides al primer volum de les seves Poesies completes, s’inspiren sovint en la poesia popular o hi fan al·lusió. En un cas, fins i tot, ens permeten de comprovar que el jove Aguiló s’interessava per les cançons del poble i les glossava el mateix 1844: en efecte, un poema sense títol s’inicia – com altres – amb una «glosa popular» com a lema («Ara és hora, coret meu/ de plorar y fer combat,/ ja que t’has enamorat/ de lo que may serà teu»)…»

(Josep Massot i Muntaner: «Marià Aguiló, col·lector de cançons populars», dins Actes del cinquè col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes. Barcelona: PAM, 1980, p. 295-296)
 

* * *
 

«Hom ha destacat ja sovint la gran importància que tingué la institució dels jocs florals en el procés de recuperació de la literatura catalana. I això, no només pel que significaren com a plataforma de llançament d’aquesta literatura (és a dir, com incidiren en la seva popularització, en un inici de publicació periòdica en català – els volums anuals dels jocs – en una «dignificació» aconseguida amb la presència de personalitats de molt diferent tipus a les festes, en un augment espectacular d’escriptors, etc.), sinó perquè, més que cap altre organisme del moment, el cos d’adjunts dels jocs assumí des del principi un paper director que fou acceptat, en conjunt, pels escriptors al llarg de més de vint anys.
I fou precisament durant la primera etapa dels jocs, la més decisiva, que aquests ocuparen un lloc preferent en el conjunt d’interessos de Marià Aguiló, que hi dedicà llargues hores i grans esforços per tal d’encaminar des d’aquesta institució el conreu de la literatura i, especialment, per a fixar la base imprescindible d’aquesta literatura, és a dir, la llengua literària.
El 1859, data de la celebració de la primera festa, Aguiló era encara a València com a bibliotecari i per tant només hi pogué col·laborar com a adjunt i com a concursant; un poema seu, Esperança, fou destacat en la memòria del secretari però no premiat per haver-se excedit l’autor en la utilització de formes locals. Retornat a Barcelona el 1861, ja en fou mantenidor el 1862 i fins al 1875 hi desenvolupà una gran activitat. Per una banda , començarà a plantejar-se des d’aquest any, ara encara en veu baixa i sense grans apassionaments, la «batalla ortogràfica» que enfrontarà dues personalitats importants, el mateix Aguiló i Antoni de Bofarull, a partir precisament d’una iniciativa del cos de mantenidors de 1862: la redacció d’un projecte d’ortografia catalana que servís per a controlar el desori gramatical existent en aquell moment. Per altra part, Aguiló promogué també aquest any la primera reforma dels estatuts dels jocs, cosa que repetiria en altres dues ocasions i que posa clarament de manifest la seva voluntat d’incidir en aquest organisme.»

(Margalida Tomàs: «Introducció», dins Obra en prosa. Barcelona: PAM, 1988, p. 16-17)
 

* * *
 

«Curiosament, els criteris lingüístics de Marià Aguiló foren assumits per Pompeu Fabra, membre del grup renovador de «L’Avenç», i pesaren molt a l’hora d’establir la normativa impulsada per la Mancomunitat. Fabra mateix ho reconegué en un discurs a Mallorca, el 24 de maig de 1925, durant l’homenatge tributat a Aguiló per l’Associació per la Cultura de Mallorca, amb motiu del centenari del seu naixement. «Marian Aguiló, deia, no solament fou el primer que va creure en la possibilitat de refer la nostra llengua, sinó encara qui, emportat pel seu optimisme i el seu gran amor a la parla materna, emprengué la magna obra de redreçar-la, essent així, al mateix temps que el vident, l’obrer cabdal del seu ressorgiment, en tal manera que els qui després d’ell havem treballat en l’obra de redreçar i fixar la llengua literària, no hem fet sinó completar la seva tasca immensa, treballant sempre dins la via oberta i esplanada pel Mestre». «Marian Aguiló – acabava Fabra – és sens dubte un poeta excel·lent, un gran bibliòfil, un folklorista remarcable, però en l’obra de redreçament de la llengua és indiscutiblement la figura cabdal a qui tots havem de retre homenatge de gratitud i d’admiració il·limitades. Pensem que ell fou qui cregué fermament en l’esdevenidor de la nostra llengua quan tothom en dubtava, i que ell obrí i esplenà l’única via per la qual podíem assolir-ne el ressorgiment, així que a glòria seva podem retreure no solament la tasca enorme que ell realitzà, sinó tot ço que després d’ell hagin pogut fer els seus continuadors i deixebles. A ningú millor que ell podríem aplicar , doncs, les paraules que Ascoli adreçava als fundadors de la filologia romànica: «Cada nou avançament redunda en nou honor dels mestres que ens han obert i esplanat la via àrdua i bona».»

(Josep Massot i Muntaner: «Marià Aguiló, entre la poesia i l’erudició», dins, Escriptors i erudits contemporanis. Segona sèrie. Barcelona: PAM, 2001, p. 22)
 

* * *
 

«La desesperança que respiren els Focs follets més que un reflex de la biografia personal ho és d’una influència literària. Perquè els Focs follets és, per sobre de tot, un poema romàntic on el jo poètic, en la seva recerca de l’ideal – simbolitzat precisament per una flor- alterna moments de desencís i de frustració amb altres d’entusiasme. Que aquest ideal tingui com a un dels seus fonaments la recuperació de la llengua catalana i com a principal escull també les dificultats d’ús d’aquesta mateixa llengua, això sí que ja es una aportació ben personal d’Aguiló.
Una primera lectura del poema crea una certa sensació de desconcert: hom va passant quartetes i quartetes, glosades i glosades, i seguir el fil d’allò que se’ns va explicant, realment costa. No hi ajuda la monotonia mètrica, ni el model formal triat: poesia de forma popular per a un poema d’ambiciosa volada intel·lectual. Però superat aquest primer enfrontament, si ens hi submergim, constatem que l’obra – malgrat les «retalladures» que hi va afegir el 1880 – manté molta més coherència del que sembla a primera vista, que les idees s’hi van desenvolupant seguint el flux dels dubtes que s’hi pretenen exposar, aquests dubtes que són l’essència del poema i que Aguiló aconseguirà poetitzar a través d’un elaborat joc simbòlic. Perquè en el poema, ja ho veurem, es combinarà un doble pla de simbolismes, aquell que va estretament lligat a l’evolució del jo poètic, i aquell altre que representa Mallorca i la seva història.»

(Margalida Tomàs: «Estudi introductori», dins Focs follets. Tarragona: Arola Editors, 2006, p. 30-31)
 

* * *
 

«La informació que donen les poques dades de caràcter geogràfic o cronològic que, ara i adés, contenen els textos suggereix que Aguiló es va dedicar amb una certa intensitat a la recollida de versions rondallístiques durant les eixides que va fer entre el 1854 i el 1864, que són també els anys de màxima activitat en la recerca de cançons i balades, una tasca en la qual solia esmerçar tot l’agost, que era el seu mes de vacances. Ell mateix confessa, però, que no dominava l’escriptura estenogràfica i, per tant, es veia limitat a consignar al vol, a mesura que el narrador actuava, les frases o les paraules que considerava més significatives o expressives del relat. En resultava una anotació més o menys escarida – un «extracte», que en diu ell – que en contenia l’esquema argumental que calia reconstruir, i no forçosament de manera immediata; de fet hi ha casos en què sembla que entre la data de recol·lecció de la versió oral i la data de redacció del text restituït hi ha un lapse de temps prou considerable. Cal destacar, però, que sempre segons els paràmetres d’autenticitat aplicables a l’època, de manera general, els textos restituïts del rondallari pareixen bastant fidels a les versions orals en què es basen. Hi ha, naturalment, les excepcions de rigor, que encara reforcen més la impressió de fidelitat que es desprèn de la resta.
És bastant probable que la recerca activa de versions rondallístiques orals no continuàs més enllà dels anys seixanta. Aguiló, a partir de llavors, degué dedicar-se només a ordenar les anotacions de camp i els resums dels textos orals que conservava, a redactar-ne o a fer-ne redactar les versions corresponents i a practicar una tímida anàlisi comparativa de les diverses versions de la seva col·lecció amb les que contenien la resta d’aplecs que ja s’havien publicat i que coneixia – el de Perrault, el dels Grimm i el de Milà – o que es varen publicar al final de la dècada dels seixanta i durant la primera meitat dels anys setanta: el de Thos (1866) i, sobretot, els tres primers volums del de Maspons ( 1871-74 ), que és el que esmenta amb més assiduïtat.»

(Jaume Guiscafrè: «Estudi introductori», dins El rondallari Aguiló. Barcelona: PAM, 2008, p. 34-35)