Poesia Obres traduïdes Altres Estudis sobre l'autor/autora

Josep Lluís Aguiló

Josep Lluís Aguiló (Manacor, Mallorca, 1967). Poeta i empresari, és director de màrqueting i publicitat. 

L’any 1986 publica el seu primer llibre de poemes, Cants d’arjau, escrit entre els setze i els divuit anys, i posteriorment deixa passar divuit anys fins a publicar les següents obres: La biblioteca secreta i L’estació de les ombres (2004). 

Amb Monstres (2005) guanya el Premi Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia 2005 i, l’any 2006, el Premio Nacional de la Crítica al millor llibre de poemes escrit en llengua catalana i un esment especial del jurat dels Premis de la Crítica dels Escriptors Catalans. El 2007 obté el Reconeixement de Mèrits de l’Escola de Mallorquí de Manacor per la seva tasca de creació i difusió de la poesia en llengua catalana. La Universitat de les Illes Balears publica el recull Antologia Personal. 

L’any 2008, Josep Lluís Aguiló guanya els Jocs Florals de Barcelona amb l’obra Llunari. El conjunt de la seva obra és antologada i traduïda en diverses ocasions. 

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades Oliver per a l’AELC.
Documentació: Toni Terrades.
Fotografia: Arxiu personal de l’autor i ©Relats fotogràfics – Judit Contreras.

Castellano

Castellano

Josep Lluís Aguiló (Manacor, Mallorca, 1967). Poeta y empresario, es director de marketing y publicidad.

En 1986 publica su primer libro de poesía, Cants d’arjau, escrito entre los dieciséis y los dieciocho años, y posteriormente deja pasar dieciocho años hasta publicar las obras siguientes: La biblioteca secreta y L’estació de les ombres (2004).

Con Monstres (2005) gana el premio Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia 2005 y, en 2006, el Premio Nacional de la Crítica al mejor libro de poemas escrito en lengua catalana y una mención especial del jurado de los premios de la Crítica de los Escritores Catalanes. En 2007 obtiene el Reconocimiento de Méritos de la Escuela de Mallorquín de Manacor por su labor de creación y difusión de la poesía en lengua catalana. La Universidad de las Islas Baleares publica el volumen Antologia personal.

En 2008, Josep Lluís Aguiló gana los Juegos Florales de Barcelona con la obra Llunari. El conjunto de su obra se ha publicado en varias antologías y ha sido traducida en varias ocasiones.

Es socio de la AELC.

Página elaborada por Toni Terrades Oliver para la AELC.
Documentación: Toni Terrades.
Fotografía: ©Relats fotogràfics – Judit Contreras.

English

English

Josep Lluís Aguiló (Manacor, Mallorca, 1967), a poet and businessman, works as a marketing and advertising director.

In 1986 he published his first collection of poems, Cants d’arjau (Songs of the Tiller), which he wrote when he was between sixteen and eighteen years of age. After an interval of eighteen years, he published two further collections, La biblioteca secreta (The Secret Library) and L’estació de les ombres (Season of Shadows), both in 2004.

His collection Monstres (Monsters, 2005) was awarded the «Premi Ciutat de Palma Joan Alcocer» Poetry Prize in 2005 and, in 2006, the National Critics’ Prize for the best book of poems written in Catalan, while it also received a special mention of the jury of the Critics’ Prizes for Catalan Writers. In 2007, the Manacor School of Mallorcan Language gave him its Recognition of Merits Award for his work in writing Catalan poetry and helping to make it better known. The University of the Balearic Islands has published his collection Antologia Personal (Personal Anthology).

In 2008, Josep Lluís Aguiló was the winner of the literary competition «Jocs Florals de Barcelona» with his work Llunari. (Calendar). His writings have appeared in several anthologies and in different translations.

He is a member of AELC (Association of Catalan Language Writers).

Web page: Toni Terrades Oliver for AELC.
Documentation: Toni Terrades.
Photography: © Relats fotogràfics – Judit Contreras.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Josep Lluís Aguiló Veny neix a Manacor, Mallorca, el 18 de març de 1967. Casat i amb una filla, viu set mesos de l’any a una casa de fora vila al terme de Manacor i el que resta de l’any a Portocristo. És empresari com a director de màrqueting i publicitat.

L’any 1986 publica el seu primer llibre de poemes, Cants d’arjau, escrit entre els setze i els divuit anys, a la col·lecció «El Turó» de poesia, dirigida per Miquel Àngel Riera.

Després d’aquesta obra, Josep Lluís Aguiló deixa passar un lapse de divuit anys fins que es decideix a publicar els següents llibres. D’aquesta manera, l’any 2004 veu la llum La biblioteca secreta, també a la col·lecció «El Turó», i aquest mateix any publica el seu tercer llibre, L’estació de les ombres, a l’Editorial El Tall.

El mes de gener de l’any 2005 guanya el Premi Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia amb un quart volum, Monstres, publicat simultàniament per l’Editorial Moll a les Illes Balears i per Edicions Proa a Catalunya. Amb aquesta obra l’autor també obté, l’any 2006, el Premio Nacional de la Crítica al millor llibre de poemes escrit en llengua catalana i un esment especial del jurat dels Premis de la Crítica dels Escriptors Catalans.

L’any 2007 és guardonat amb el Reconeixement de Mèrits de l’Escola de Mallorquí de Manacor per la seva tasca de creació i difusió de la poesia en llengua catalana i la Universitat de les Illes Balears publica el recull Antologia Personal.

L’any 2008 guanya els Jocs Florals de Barcelona amb l’obra Llunari i es converteix, així, en Poeta de la Ciutat. Participa al llarg d’aquest any en nombrosos actes relacionats amb la poesia i Barcelona. Està convençut que la poesia, que molts cops és considerada un gènere difícil, és també el gènere literari més cercat per lectors i no lectors en els moments decisius de la vida i que la poesia vertadera és el gran testimoni de tots els temps perquè és l’únic art que utilitza com a matèries primeres principals la concisió, la veritat i la llibertat.

La seva obra ha estat antologada recentment en els llibres Entre dos mil·lennis. 16 poetes de les darreres dècades, Tretze per tres i Els perfils d’Odisseu (Antologia de la poesia jove a les Illes Balears). Alguns dels seus poemes s’han traduït al castellà, al francès, al gallec i al cors.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Premis

  • Premi Ciutat de Palma – Joan Alcover de poesia (2004): Monstres.
  • Premi de la crítica – poesia catalana (2006): Monstres.
  • Reconeixement de Mèrits de l’Escola de Mallorquí de Manacor (2007): per la tasca de creació i difusió de la poesia en llengua catalana.
  • Premi Jocs Florals de Barcelona (2008): Llunari.

    • Obra poètica en antologies

    • Entre dos mil·lennis. 16 poetes de les darreres dècades. Palma: Diari de Balears / Hora Nova, 2005.
    • Tretze per tres. Palma: Perifèrics, 2006.
    • Els perfils d’Odisseu (Antologia de la poesia jove a les Illes Balears) [Edició bilingüe català-castellà. A cura d’Antoni Xumet Rosselló]. Madrid: Calambur, 2007.
    • Grans èxits. Palma: Moll, 2010.
    • Majorque, l’île aux poètes. París: Illador, 2011.
    • Six catalan poets. Arc Publications, 2013.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Josep Lluís Aguiló (Manacor 1967), tot i haver publicat abans tres llibres de poemes, és conegut del públic afeccionat a la poesia pel seu volum Monstres (2005), un recull molt ben rebut per la crítica i que va merèixer una sèrie de premis literaris importants. Allà hi havia, però, una quantitat notable d’artifici conceptual que, en aquest nou llibre, deixa pas a una dicció molt més lliure i narrativa, també d’alè més potent, basada, sovint, en un distanciament de l’autor respecte als temes o a les veus que ens narren l’escenari del poema. És en aquest distanciament –en aquest joc de miralls– que Aguiló enceta amb gran habilitat i èxit notable una veu molt nova en la poesia catalana; les seves possibles filiacions a mi més aviat em recorden la poesia de Jorge Luis Borges o de Luis Alberto de Cuenca. A poemes com «Les normes del laberint» o «Els paràsits del laberint» –amb les «cases veles», els «llibres repetits», «la nostra avior», «el llibre del temps» o «la volta de les nits»– podríem veure-hi un record magnífic de la poesia de l’argentí, cosa prou difícil perquè l’adjectivació i la construcció de Borges sembla (o m’ho semblava fins ara) molt difícil de traslladar al català. […]

    Cal afegir que Aguiló ha tret gran partit d’algunes imatges treballades amb intensitat que són molt efectives de cara al lector: la crosta «inevitable» que es forma a la quilla de les barques i que cal netejar regularment; el ferrador que ferra la peülla del cavall; la paradeta de minerals del venedor ambulant del mercat… En aquests casos el poema discorre per la imatge amb gran naturalitat i l’autor ens mena sense esforç cap al terreny on vol que els lectors quedem desarborats. […]
    Aguiló, sense defugir la primera persona, recorre amb eficàcia a la segona persona del singular o del plural per cercar una més gran compenetració del lector, sobretot quan aquest se sent fàcilment còmplice de l’estètica que l’autor li va pautant. A «Lector», per exemple, el poema mateix serveix –com ja succeïa a la preceptiva clàssica– d’explicació d’allò que el poema és i de com cal construir-lo, mentre que a «Tumbleweed» no és fins al final del poema que la descripció pretesament objectiva permet girar la mirada sobre l’espectador que ens ha acompanyat a la manera de narrador fílmic. Un llibre, doncs, molt madur i que obrirà a molts lectors tot un àmbit de referències poètiques no gens habituals.

    (Francesc Parcerisas: «Miralls de tinta», El País. Quadern, 4 de desembre de 2008, p. 7)
     

    * * *

    El primer llibre d’aquest poeta del coneixement es va titular Cants d’Arjau i va ser publicat fa divuit anys (els mateixos que Aguiló tenia aleshores) a la col·lecció El Turó de la Caixa de Balears, sota els auspicis de Miquel Àngel Riera, un dels grans. Fins que no ha estat el doble de vell, o de jove, Josep-Lluís Aguiló no ha considerat oportú de publicar més poemes, que finalment tenim ocasió de llegir repartits en dos títols publicats molt recentment: La biblioteca secreta (un altre cop a la col·lecció El Turó) i L’estació de les ombres (editorial El Tall). A la vista dels resultats cal convenir que els divuit anys d’espera han valgut la pena: els poemes són magnífics. Hi coincideixen –a recer d’una escriptura tensa, elegant i depurada de tot excés retòric– els tigres i els laberints de Borges, la figura tutelar de lo Foll Ramon, la memòria del segle XX entès com l’era de la megamort, les picades d’ullet als mons extraordinaris de Neil Gaiman i una lírica introspectiva que pot ser tan severa com irònica. Sense concessions, ni tampoc escarafalls: els divuit anys transcorreguts des del primer llibre els ha dedicat Josep-Lluís Aguiló professionalment al comerç, de manera que és algú amb tendència a tocar de peus a terra. Quan en diem «poeta del coneixement», que ningú pensi en un visionari obcecat, sinó en un home de lletres que creu en la poesia com a indagadora, i ocasional desvetlladora, de veritat. Té encara inèdit un altre llibre, Monstres, potser el millor de tots, que mereixeria ser publicat per alguna editorial no estrictament perifèrica.

    (Sebastià Alzamora: «Josep-Lluís Aguiló i Melcior Comes», Avui (Barcelona), 29 d’octubre de 2004, p. 27)
     

    * * *

    Monstres és el quart poemari del mallorquí J.L. Aguiló, després de Cants d’arjau, Biblioteca secreta i L’estació de les ombres. La veu personal i la maduresa del poeta han anat fent-se, al llarg de la seva trajectòria, cada cop més ostensibles. En aquest darrer llibre es percep millor que mai el fet que l’autor és una ment privilegiada, capaç de concebre tot un univers propi poblat per uns habitants originals, sinistres i convincents alhora.

    El poemari consta de tres parts desiguals, recordant-nos, un cop més, que en l’art la bellesa sol ser asimètrica. Els protagonistes de la primera són personatges de la mitologia grega –Caront, Minotaure, Polifem…– que parlen, la majoria de vegades, en primera persona i aconsegueixen resumir el sentit i l’angoixa de la seva existència en un poema breu, senzill i discret. El segon apartat està ple de monstres manllevats de la literatura folklòrica –Caliban, Vampyr, el Golem…– que s’expressen amb la mateixa naturalitat, i potser encara amb més enginy i picardia que els precedents. A la tercera secció només hi ha éssers extrets de l’imaginari inesgotable de l’autor: el monstre de la ginebra, l’esposa del monstre, el monstre bucòlic… Cadascun té una personalitat marcada que es manifesta a través d’uns discursos subtils, clars i concrets, amarats d’una ironia intel·ligent i plens de detalls quotidians d’una elegància poc comuna. Tot i conservar la seva condició de monstres, tots aquests personatges resulten extraordinàriament humans, amb les seves ambicions, emocions i contradiccions internes. És per això que podrien ser interpretats com a metàfores de les múltiples facetes de l’ésser humà, cosa que l’autor confirma en uns versos excel·lents que posen el punt final al llibre: «L’home és monstre sumat a l’univers / i els monstres viuen dels tinters eixuts.»

    (Xènia Dyakonova: «Mite i somni», Avui Cultura (Barcelona), 14 de desembre de 2005, p. 13)

    Entrevistes

    Josep Lluís Aguiló (Manacor, 1967) va guanyar amb el seu nou llibre, Llunari (editat per Proa), el Premi Jocs Florals de Barcelona 2008.

    —Quines semblances i quines diferències presenta Llunari respecte dels teus llibres anteriors?
    —Per a mi aquest és un llibre que continua la línia oberta per La biblioteca secreta, que era el darrer que havia escrit tot i que, per circumstàncies, va ser el primer que vaig publicar després de devuit anys de silenci. Si a Monstres, el meu llibre de més èxit, sobretot em vaig proposar de fer un llibre unitari, com qui fa una exhibició de musculatura, agafant un tema i intentant tractar-ne tots els aspectes fins a exhaurir-los, amb La biblioteca secreta primer i ara amb Llunari he anat pel camí dels poemes individuals, autònoms, que tenen un principi i un final i no necessiten d’altres poemes perquè els lectors en puguin completar el sentit.

    —De totes maneres, Llunari té també una certa unitat, potser no és una unitat temàtica, però sí d’atmosfera, de to…
    —Els poemes parlen de coses de les quals només se’n pot parlar fent-ne poemes. És a dir: tot el que pot esser dit en una carta, per telèfon, en un fax, parlant amb la dona que estimes, no és material poètic. Evidentment, durant el període d’escriptura d’un llibre t’obsedeixen tota una sèrie de coses que només poden ser expressades o reflectides amb un poema, i això és el que dóna una unitat al llibre. De totes maneres, cada poema està concebut i escrit perquè pugui ser llegit individualment.

    —Quins són els temes o les obsessions recurrents d’aquest llibre?
    —Aquesta pregunta és molt difícil de respondre. O bé és molt fàcil. Les obsessions o els temes principals d’aquest llibre són la mort, la vida, l’amor. La pura existència. Cada poema de Llunari gira al voltant d’una obsessió, que jo, escrivint, intent investigar i aclarir per a mi mateix i per als altres.

    —A què et refereixes?
    —Jo crec en la poesia com a eina de coneixement. Hi ha un poema, que es titula «Els Impactes Mínims», que tracta sobre la mort i l’amor, sobre l’impacte que produïm nosaltres mateixos sobre el món, sobre el canvi que produeix l’amor en la gent…

    —El llibre té un cert aire de màgia antiga, també.
    —A mi m’interessava el plantejament màgic perquè, en el fons, els llibres de màgia, normalment, eren llibres de remeis, calendaris de llunacions, en els quals s’explicava a la gent quan havien de sembrar i fer la collita i etcètera. És a dir: eren llibres que tenien una utilitat pràctica. I jo crec que els llibres de poesia tenen aquella mateixa utilitat pràctica que els llunaris. Encara que la gent que habitualment no en llegeix es pensa que la poesia és una cosa per a experts o per a iniciats.

    —Llunari també té un aire com a profètic.
    —Sí. Perquè aquells que posseïen un llibre de màgia se suposa que podien endevinar el futur. I, a la fi, els poetes, què feim més que provar d’endevinar el futur, o el present, o d’endevinar qualque cosa que no es veu? Per tot això em va interessar utilitzar una imatgeria i una atmosfera i un to que remetessin a un ambient de màgia.

    —Realment hi creus en aquest esperit profètic de la poesia?
    —Jo crec que la poesia serveix per conèixer-nos i per conèixer el món. La filosofia és la gran ciència, i la poesia crec que és una aproximació intuïtiva a la veritat, o a una certa veritat. Encara que la meva poesia és molt racional. A mi, la irracionalitat no m’interessa. En la meva obra, vull dir. En la d’altres, sí que m’interessa, i molt.

    —Alguns dels poemes són molt discursius. Això vol dir que neixen d’una idea clara, que van molt orientats ja d’entrada?
    —Sí. Cada poema meu està molt meditat. Quan el don per enllestit, l’he refet i repensat molt, moltíssim, fins i tot he provat de tenir presents tots els vessants del tema que hi tract. I únicament quan ja sé tot el que m’interessa dir sobre aquell tema, escric pròpiament el poema. Això fa que un mateix poema tengui versions que no tenen res a veure. Potser un poema va començar sent en vers lliure, potser després va passar a estar format per decasíl·labs, potser després es va convertir en un sonet i potser finalment va tornar a ser en vers lliure. El poema és una estructura que jo bastesc com si fos una casa, i vaig mirant i pensant i decidint si vull que tengui dos o tres o quatre pisos, dues o tres portes, set o deu finestres… Amb això et vull dir que cada poema és un exercici total de racionalitat.

    —La discursivitat dels poemes et permet fer-los més clars, no?
    —Sí, però també em permet fer que el llibre tingui una lectura molt fluïda. Molta de gent m’explica que el vers li trenca la seva capacitat lectora, aleshores a mi m’interessava que els versos d’aquests poemes fossin molt fluids, que hi hagués el mínim d’encavallaments, inclús que es poguessin llegir com si fossin prosa, però que així i tot, per descomptat, mantinguessin un clar sentit poètic.

    —Per escriure poesia, llegir prosa t’és tan útil com llegir poesia?
    —La prosa m’és molt útil per saber què m’interessa fer i què no. Quant a estil literari, vull dir. Moltes vegades, quan llegesc novel·les, trob un vers aquí i un altre vers allà, i pens: mira, ara aquest senyor ha fet un vers extraordinari i no se n’ha temut. En tot cas, llegir prosa m’és molt útil a l’hora de fer poesia.

    —Ja ho recomanava en Pound, això.
    —Exactament. Un dels consells que donava en Pound als poetes joves era que llegissin bona prosa.

    (Pere Antoni Pons: «Cada poema meu és un exercici de racionalitat», Diari de Balears. Suplement de cultura, 27 de desembre de 2008)

     

    Antologia

    No viuré a l’estiu cremat
    ni a la tardor marró ni a l’hivern gris
    ni a una primavera tenyida de porpra imperial.
    La meva estació és l’estació de les ombres,
    temps de magranes i de raïm
    de pluges desfetes i d’adéus i fins-a-un-altres.

    Aquesta estació té la música impossible
    d’Edith Piaf cantant Jacques Brel
    i les llums només il·luminen mitja cara
    a la gent que hi habita per un temps breu.

    Les barques tornen carregades de peix
    servioles i llampuga i alguna tonyina perduda
    i la sang dibuixa vermells a la coberta dels llaüts.

    A les biblioteques només hi ha atles
    i gruixuts tractats de botànica.
    A les parets emblanquinades
    no hi ha quadres ni fotos, sols mapes.

    No es parla gaire a l’estació de les ombres.
    Les veus es difuminen fins que arriba el silenci
    i no hi ha tinta per embalsamar les paraules.

    («L’Estació de les Ombres», dins del llibre L’Estació de les Ombres. Palma: El Tall, 2004, p. 14)

    * * *

    Com els traços de la tinta que defineixen
    el temps ocult, les temibles ratlles dels tigres
    i els jeroglífics de les taques del jaguar
    mostren l’escriptura d’un déu afeccionat
    als astuts felins d’or i a la seva gràcia.

    Al Puig de Randa, a Mallorca, Ramon Llull
    desxifrava a les fulles de la mata escrita
    cada dia les paraules verdes i grogues
    dels capítols manuscrits per un déu botànic.

    Se’ns ha revelat que el que busquem ens espera
    als llibres muts d’una biblioteca secreta.

    Podem començar a cercar la veritat
    trobant on s’amaga la tinta que ens tatua
    al món; l’escriptura breu d’esteles que ens ha
    descrit a l’oceà. A la batalla que ens ha
    estat promesa, al lloc d’avantguarda a què
    se’ns destina abans de l’atac de l’enemic
    o dins dels arxius d’un bibliotecari cec
    trobarem les portes d’or, els panys i les claus
    de la biblioteca secreta de l’oblit.

    («La biblioteca secreta», dins del  llibre La biblioteca secreta. Palma: Caixa de Balears, 2004, p. 17)

    * * *

    La meva mare va embogir d’amor
    per un brau blanc. Dèdal li va cosir
    una eròtica disfressa de vaca.

    El meu pare, Minos, va dir a Dèdal
    que em fes un gran palau: amb passadissos
    cecs, amb els camins entortolligats
    i les sales i cambres amagades.

    A cada paret hi va fer posar
    un mirall per repetir la cadència;
    el ritme detestable de la bèstia. 
    M’avesaren a menjar carn i sang
    i a viure clos en un mausoleu cíclic.

    Jo era el fill i el monstre i tots sabem bé
    que els monstres s’enduen la pitjor part
    del joc dels averanys i dels profetes.

    El cap de brau és només una anècdota.
    La meva part pitjor és la part d’home.

    («Minotaure», dins del llibre Monstres. Palma: Moll, 2005, p. 26-27)

    * * *

    Fugint l’edat de la immediatesa
    l’àguila plana sobre la mar lenta.
    Les ales obertes, rapaç estesa,
    núvia de l’aire i la seva empenta.

    És l’amant eterna del temps. Vinclada
    llenega pels aires. El seu picat 
    travessa l’aire i la porta tancada
    a un passat mort perd el significat.

    L’ocell compleix el diari misteri
    descendint del braç de la gravetat
    amb l’altivesa de l’ésser aeri,
    com fam alada, al fetge despullat.

    El tità que veu baixar del mirall
    del cel la seva diària amant
    arrossega les cadenes i el call
    ardent dels fermalls cruels d’adamant.

    Prometeu, enamorat del moment,
    oblida l’home i el foc i el martiri,
    l’injust Zeus, el penya-segat silent
    i el càstig immortal; l’etern deliri.

    Just veu en l’àguila, suspesa al cel,
    en el seu vol d’aproximació,
    la companya eterna del foc i el gel

    i ofrena, cada dia, al seu amor,
    de sempre esmolat bec executor,
    un regal repetit de fetge i fel.

    («L’Àguila de Prometeu», dins del llibre Monstre. Palma: Moll, 2005, p. 37-38)

    * * *

    Quantos Césares fui!
    FERNANDO PESSOA-ÁLVARO DE CAMPOS,
    «Pecado Original»

    Les seves mans esperen als revòlvers.
    No deixa cap ombra el sol del migdia.

    L’enemic està només a vint passes.
    La imatge del duel es repeteix: 
    és l’enèsim encontre de la mà
    amb el ferro modelat, per enèsima
    vegada, amb una de les formes noves
    que l’enginy ens permet donar a la mort.

    La pols del carrer els ha cobert les botes,
    els espectadors esperen el tret,
    el saloon ha despatxat esperit
    de fusta mesclat amb verí de serp.

    Fa sols tres dies que cavalquen junts.
    Ara fa mesos que no s’han banyat.
    Fa tres dies que esperen el moment
    de l’explosió que alliberarà
    una bala del seu catau de bronze.

    Un d’ells porta al coll un amulet indi
    (com és que el té és una altra història).
    Un no ha matat mai ningú per l’esquena.
    Un, mai no s’ha sentit tan viu com ara.

    Un d’ells va deixar una dona i dos fills; 
    fa dos anys que no els ha enviat diners.
    Un d’ells morirà d’aquí a uns instants
    però jo no m’havia sentit mai
    la meitat de viu de com em sent ara.

    («Tumbleweed», dins del llibre Llunari. Barcelona: Proa, 2008, p. 31-32)

    * * *

    Com a bon espartà suportes
    les ferides sense voler adonar-te
    que el vigilant ho sap.

    Segurament, està jugant amb tu.

    Els dos sabeu que el delicte
    no és que l’hagis robada,
    sinó que t’agafin.

    I ben mirat és una bajanada
    ser tan espartà que no puguis
    obrir el sobre, mirar l’anàlisi
    i saber si has d’anar al metge
    a treure’t la guineu del ventre.

    («Guineu», dins del llibre Llunari. Barcelona: Proa, 2008, p. 37)