Meritxell Cucurella-Jorba

• Premi Creació Jove de l’Ajuntament de Barcelona (2000): Punxa’m.
• Primer Premi a la Creativitat en Arts Escèniques (2011): festival Delicadeses. Art de tros.
• Premi Pollença de Poesia (2008): Intemperància roig encès.
• Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia (2016): Clínica de l’abandó, d’Alda Merini.
• Premi de poesia Màrius Torres (2020): La volumetria del neguit.

—Vostè va ser una de les avançades de la nova generació a mitjans dels noranta.

Tot era molt marginal, els recitals semblaven gairebé clandestins sense ser-ho absolutament, però érem pocs i solíem ser sempre els mateixos. Era com si tots plegats ens coneguéssim sense conèixer-nos. Tot això passava a Barcelona, en una ciutat més bruta, i entengui’m el sentit literal i metafòric de la paraula bruta. Però la Barcelona dels noranta era menys hipòcrita, encara era una ciutat no franquiciada i estava plena de locals amb personalitat on tenien lloc recitals, performances o concerts que s’esdevenien sense maquillatge, a pèl.

Des d’aleshores ha alternat diferents feines poètiques: els llibres, la traducció, el teatre, la música, els recitals i l’organització. Formen part d’un tot en l’ofici de poeta?

No sé si formen part d’un tot en l’ofici de poeta. Hi ha poetes que només escriuen poemes. Ser poeta és tergiversar el codi compartit que és el llenguatge. És sentir la llengua, la nostra matèria primera, molt profundament, perquè ens caldrà dominar-la i dur-la on volem dur-la. En poesia entra en joc la força potencial del verb i la possibilitat de tensar la sintaxi per fer-la esdevenir vers, poesia.

—On se sent més còmoda?

Cada àmbit té la seva peculiaritat. M’agrada la gestió cultural perquè em permet imaginar actes realitzables (i irrealitzables) i fer connexions entre disciplines diverses. Escriure poesia és per a mi un acte de llibertat extrema, en tots els sentits. Em llevo en plena negra nit i treballo fins que surt el sol. Llauro cada dia, treballo la meva terra, la meva pàgina, com un pagès. Hi ha dies que en neix una flor preciosa, un poema rodó, però hi ha dies que només adobo o esporgo i preparo la vinya. No intento agradar, quan escric poesia, només intento ser coherent i fidel a mi mateixa. Poso tots els meus dubtes i totes meves contradiccions sobre el poema i els trec a ballar. Traduir, en canvi, és un acte molt més complex, que implica una certa fidelitat al text de partença i un altíssim coneixement de la llengua d’arribada. Escriure teatre equival a vertebrar uns codis dramatúrgics i tenir una certa gràcia a l’hora d’escriure diàlegs. Un text teatral és una partitura escènica, gairebé tridimensional. S’hi articula la paraula, el gest i, per sobre de tot, el silenci, que, com he dit abans, també parla. Trepitjar escenaris d’arreu dels Països Catalans i d’Europa i mirar el públic als ulls i notar que el micròfon m’amplifica la veu i la projecta enfora em fa ser l’animal més afortunat que hi ha sobre la capa de la terra. La vida té sorpreses molt agradables.

(David Castillo. “La poesia és excés, desmesura”, a El Punt Avui. 21 de desembre de 2021. En línia)

* * *

—Des del 2017 que no publicava un llibre i ara van tres en un any…

Em diuen que és massa, ja ho sé, i això que havien de ser quatre, que un s’ha posposat. No estava previst a priori. No sabia que guanyaria el premi Màrius Torres i que es publicaria el 2021. Jo anava escrivint en la cadència habitual, que és escriure molt i rebutjar molt, i tenia previst publicar només Verticalitat i delinqüència, primer, però els astres es van posar d’acord i feia temps que parlàvem de publicar un llibre per la Col·lecció de Poesia Jordi Jové de la Universitat de Lleida, que no se sabia quan sortiria, però ja va bé. I encara n’hi ha un altre, Mascançà, una obra de teatre que publicarà Arola Editors, i que està previst que surti al març.

—A La volumetria… hi ha molta música, és ple de referències de Nick Cave, Micah P. Hinson, Cigarrettes After Sex…

Sí, i més que n’hi haurà! Al proper llibre totes les seccions estan encapçalades per cites de Nick Cave, per exemple. Has de tenir el cos preparat per segons quina música, i per a l’escriptura de La volumetria del neguit van ser molt importants.

(Francesc Bombí-Vilaseca. «Meritxell Cucurella-Jorba: “La poesia ens ha d’obrir mons”», a La Vanguàrdia. 17 de gener de 2022. En línia)

—Està en una època bona, amb les seves traduccions d’Alda Merini i Natalia Ginzburg, amb la inclusió dins el volum antològic Generació (H)original a càrrec de Marta Huertas i Dídac Rocher, i amb la recent publicació d’Úrsula dins El cep i la nansa. Es podria dir que està en ratxa?

—No noto res. Qui em segueix i sap el que faig i com ho faig em segueix avui igual que ahir. Som éssers passionals, no racionals. Al calaix tinc enllestits un text teatral i un llibre per a nens. Si estigués en ratxa no els tindria guardats. I tindria propostes de recitals internacionals, i no les tinc. No noto gairebé res, la veritat, o noto aquesta entrevista. Vaig rebre el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia l’abril del 2016 i aquesta és la primera entrevista que em fan! Dic mentida, Jaume, el que noto, perquè és cert, és que enguany celebro els meus 20 anys de poesia. Aquest any fa 20 anys que vaig fer el meu primer recital. Era l’any 1998… En un local que ja no existeix. Hi ha tantes coses que ja no existeixen! Tot passa massa de pressa: voldria que el temps durés el doble!

—És una llàstima que no sigui així…

—Però tornem al que em preguntaves i permet-me que puntualitzi una mica la teva pregunta anterior. Quant a les traduccions, totes dues han sigut un èxit; la d’Alda Merini, Clínica de l’abandó, perquè venia avalada pel Premi Jordi Domènech i perquè s’edita en una col·lecció de luxe, “Jardins de Samarcanda”. La de Natalia Ginzburg, La ciutat i la casa, perquè és una novel·la que ha atrapat lectors de tota mena, perquè ara hi hagut una revifalla de la Ginzburg i també perquè la meva traducció s’edita en una editorial històrica, Club Editor (ja anem per la segona edició!). Aquest mes de març tindrem una nova Merini-Cucurella: Deliri d’amor. I de cara al setembre, una nova Ginzburg-Cucurella.

(…)

—També ha estat al darrere d’altres iniciatives com el Festival Delicadeses. Creu que cal que la poesia fugi del paper? Hauria de ser sempre un requisit?

—He estat al darrere de Delicadeses. Art de tros i al darrere d’unes quantes mogudes més! La gestió cultural m’interessa, i molt. El que més m’interessa és trencar els esquemes de la previsibilitat des de tots els angles, no només pel fet de dur una programació atractiva, sinó des de la manera com es concep el projecte, com arriba al públic, com es finança. Crec que en cultura hem de seguir trencant uns quants dels esquemes que tenim establerts: són estantissos, ja: han caducat. No m’agrada dir-me “gestora” perquè em remet a buròcrata i a tràmits infernals que m’(ultra)desesperen; no m’agrada dir-me “dinamitzadora” perquè sona a entitat benèfica que va repetint patrons heretats i fa pudor de resclosit; m’agrada dir-me “dinamitadora” perquè cal això: dinamitar les bases de tot el que està establert per crear-ne de noves; potser ens equivocarem, però haurem obert una bretxa de lluita. Pensa que el primer cop que vam entrar (jo i un company) en una empresa de manegament ens van dir, per treure-se’ns de sobre: “No, no necessitem becaris”. Ens vam mirar –teníem cara de nens– i vam respondre: “Som els organitzadors”. No sé si anàvem a contractar els Umpah-pah o les incipients T de Teatre. Han passat vint-i-cinc anys. Després vaig col·laborar amb diversos festivals i cicles poètics i culturals. Després ja va venir l’època de l’(H)original. L’any 2005 vaig muntar (per)versos a la Nau Ivanow quan era un espai autogestionat i encara per créixer, gens mainstream. L’hivern de l’any 2008 vaig començar a programar la primera sessió de PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge), que eren homenatges improvisats a poetes; ho feia perquè sí, sense esperar cap efemèride, només pel plaer de. Així, vam homenatjar Joan Barceló (per cert, autor d’un dels grans llibres de poesia catalana amb un títol que fa caure d’esquena de tan preciós: Immortal mort que et mors), també Joan Salvat-Papasseit, Joan Vinyoli i Gabriel Ferrater. També vam iniciar els homenatges a poetes vius, i vam començar, com no podia ser d’una altra manera, amb Carles Hac Mor. La darrera carta que tinc d’ell acabava dient: “I bé, espero que ens veurem aviat. Tinc molt bon record de l’homenatge que em vau fer a les Borges Blanques”. Sempre que rellegeixo aquesta frase el sento a ell, amb la seva veu inconfusible i el seu accent ponentí.

(Jaume Pons-Alorda: “Entre companys ens hauríem d’ajudar i no clavar-nos tants punyals”. NacióDigital, 2 de febrer de 2018.)

* * *

—Poeta, traductora, activista cultural… et veiem en molts registres. Com et defineixes?

—Sóc un ésser difícil d’encasellar sota un sol epígraf. Com gairebé tothom, de fet. Com gairebé qualsevol persona. Les definicions són sempre reduccionistes. I els éssers humans, homes i dones, contradictoris.

—En què et sents més còmode de tot el que fas?

—Em sento còmoda a tot arreu on hi hagi respecte envers la feina dels creadors. En un món hipercapitalista com el nostre, “respecte” implica, entre moltes altres coses, cobrar per la feina que es fa, la feina de pensar, de gestar i de crear. Encara que pensem, gestem i creem intangibles.

—Anem per parts. Aquests dies podem veure l’exposició Generació (H)original a Manresa. Com descriuries Generació (H)original?

—Sí, en efecte. A la (nova) Llibreria Papasseit de Manresa s’hi exposa la mostra Generació (H)original. És una col·lecció de fotografies fetes per Marta Huertas i coordinada per Dídac Rocher. Els retratats som poetes o persones vinculades a la poesia i alhora a un local que ha esdevingut emblemàtic, que és l’(H)original, i que està al barri del Raval, a Barcelona. Jo vaig ser la creadora d’aquest catau, qui va vertebrar-lo al marge d’allò institucionalitzat, al marge de tot, cosa que em semblava altament necessària. Hi havia un soci capitalista, i jo era la sòcia sense capital però amb idees. Vaig crear-lo, vaig posar-lo en marxa i quan ja caminava el vaig abandonar per uns motius concrets. Sóc així. Em llanço al buit.

(…)

—En algunes entrevistes ja havíem detectat que ets molt crítica.

—Sóc molt realista, no molt crítica. Si hagués de criticar algú criticaria les institucions que diuen que fan cultura… I l’endogàmia cultural general. Res més.

—Alguna anècdota personal de la sessió fotogràfica?

—La Marta Huertas em volia sobre un fons vermell. Els vaig citar a la plaça d’Allada Vermell, a la Ribera, on hi ha un banc-estructura de color vermell. Pensava estirar-me allí, i que la Marta em retratés. No li va agradar la meva idea. Vam anar tirant i, en un carrer estret, d’aquells que a baix hi arriba poques hores la llum, vam trobar una porta amb un grafit que tenia vermell. Em va dir posa’t aquí i mira amunt, que faré una prova. Vaig mirar amunt i vaig mirar la Marta per preguntar-li que què havia de fer. Clic, clic. Va mirar la prova i va dir ja ho tenim. Com que amb quatre minuts ja teníem quatre fotos vam anar a fer un cafè que va durar una hora parlant de Nick Cave. Un dia memorable.
 

(Núria Olivé: “En un món hipercapitalista, ‘respecte’ implica, entre moltes altres coses, cobrar per la feina”. SurtdecasaCentre, 12 de febrer de 2018.)

* * *

—En quin moment et vas començar a interessar per la poesia i a quina edat vas començar a escriure?

—Em vaig començar a interessar per la poesia a mitja carrera. No perquè ningú em digués res, sinó que va ser com una abducció. Llegia poesia i m’agradava molt; anava a taules rodones i xerrades sobre poesia i m’interessava la pluralitat de maneres d’enfrontar-se a la teoria poètica, a l’acadèmia, a l’antiacadèmia, als premis, a les publicacions. Ara bé, va ser assistir a uns quants recitals de poesia de caire performatiu i… la bèstia se’m va desvetllar.
No sé quan vaig escriure el meu primer poema, però dins meu feia temps que en duia molts.

(…)

—Quines són les teves influències literàries? Quina literatura t’agrada llegir?

—Començo per la segona pregunta. Abans llegia de tot. Ara he deixat de banda les novel·les, en llegeixo molt poques, perquè em solen avorrir solemnement. Llegeixo molta poesia, sempre he llegit molta poesia. És la millor cirereta per aconseguir que el pastís de la vida sigui complert (si és poesia de la bona, és clar). M’agrada molt llegir teatre, també; m’apassiona, de fet, llegir teatre.

Ara la primera pregunta, que és molt difícil de respondre. No sé quines són les meves influències literàries, perquè de vegades són inconscients, però parlaré d’autors que mai no em deixen indiferent. He dit mai, eh. Començo. L’escriptora catalana més universal que tenim: Mercè Rodoreda, l’única, la críptica i màgica Rodoreda; d’ella me n’agraden sobretot les novel·les i els contes, però no la seva poesia. J.V. Foix, per la sensualitat de la perfecció de la seva escriptura i per ser creador de mons altres. Joan Salvat-Papasseit, el poeta més primaveral de tots els poetes haguts i per haver. Gabriel Ferrater, per l’erotisme i l’existencialisme dels seus poemes, sempre entre l’exaltació i la devastació; i sobretot, per l’ús precís de la llengua; i pel ritme, i per moltes coses més! Joan Vinyoli, perquè sembla que m’hagués creat a mida una colla de lemes vitals. Vaig tenir una època molt Ingeborg Bachmann i Alejandra Pizarnik, però em van arribar a fer mal, aquestes dones. També una època molt Jorge Luis Borges, en un acte de fe em vaig llegir gairebé la seva obra completa, i a qualsevol hora, on fos, recitava els seus poemes de memòria. Acabo amb dos dramaturgs que per a mi són puntals: el poètic i tendríssim i punyent Bernard-Marie Koltès i l’excels i lúcid i compromès Samuel Beckett. Ho deixem aquí…

(…)

—Creus que es pot viure de la poesia? T’hi pots dedicar o alternes la poesia amb altres ocupacions?

—Es podria viure de la poesia en un país que valorés l’art i la cultura, on l’activitat dels artistes i creadors fos equiparada, econòmicament parlant, a qualsevol altra activitat. Però a casa nostra els artistes vivim al marge, creem al marge. Socialment i com a actitud està molt bé; però crematísticament és una ruïna.

Em dedico a la poesia i a la traducció, faig tallers i guions i gestió cultural i tota mena d’activitats que tinguin la creació com a pal de paller. És una actitud vital, però. Perquè una cosa és escriure un llibre de poemes i una altra de molt diferent és ser poeta.

(…)

—Què recomanaries a una poeta novell?

—Que tiri pel dret, que no s’escolti cap consell de ningú, que faci el que senti, que sigui honest amb si mateix, i coherent, i cert, i revolucionari, i experimental.

(Fragments d’una entrevista d’uns estudiants de secundària que feien un treball sobre poesia catalana contemporània; 21 de maig de 2018.)

—Tens un currículum on la creació, en l’àmbit que sigui, és una constant. El naixement de l’(H)original, el Delicadeses, el cicle (per)versos, el cicle PARNÀS, el format singular del grup Folls i Nocturns, l’espectacle AMOR… Tot un ventall que va més enllà d’escriure versos i que s’implica amb l’entorn per deixar-hi petjada, no? 

—Exacte! Semblen coses diferents, però no ho són. És creure en la força tel·lúrica de la poesia i fer-la viva des de diferents àmbits que tenen a veure amb l’art, la música, el teatre, o la gestió cultural.

—En una entrevista a NacióDigital explicaves que et dolia el menysteniment de companys d’ofici. És un món desagraït?

—De vegades és molt desagraït i de vegades, molt agraït. D’una banda, la feina del creador és, inicialment, solitària; després, si es duu a terme un projecte comunitari, compartim idees. Però d’entrada estem sempre sols. De l’altra, la nostra societat encara no està preparada per respectar i donar suport a artistes i creadors. Tenim molta feina a fer. La cultura és el puntal d’una societat lliure; altrament ens animalitzarem.

Quant als companys d’ofici, he d’admetre que va ser dir-ho públicament, sense embuts, és a dir, gratar la llaga, i notar, tot seguit, que moltes coses han canviat… Per bé, eh!

—Per acabar, com he demanat a tothom: recomana’ns un llibre i diga’ns en dues frases el per què.

—La mirada lúcida, d’Albert Lladó. Un breu i brillant assaig sobre la no banalització del periodisme. Els quatre punts cardinals del llibre l’autor els pren d’Albert Camus i són: lucidesa, desobediència, ironia i obstinació. Ho subscric tot.

(Miquel Andreu: “ La cultura és el puntal d’una societat lliure; altrament ens animalitzaríem”. SomGarrigues, maig de 2019.)

* * *

—Entre el postfaci de La ciutat i la casa i l’estudi dels volums de teatre aporta molta informació sobre la Ginzburg, que era necessari.
—Vaig ser molt feliç traduint La ciutat i la casa. Era la primera vegada que traduïa una novel·la, perquè jo vaig començar traduint teatre, que té una dinàmica pròpia. Quan vaig acabar la traducció, per suplir el buit, vaig tenir una necessitat d’abocar tot el que jo sentia d’aquest llibre que havia estat al meu costat. Totes aquestes associacions d’idees, de relacionar-hi Rodoreda, Duras, amors i desamors, el cinema… Hi reflexionava sobre el fet de què és casa, de quina casa parlem.

—Anem cap al teatre. Comenta la relació de Ginzburg amb Txèkhov.
—A la solapa del volum d’Einaudi que reuneix les peces teatrals es feia una relació entre la manera d’escriure teatre de Ginzburg i de dos grans autors dramàtics com Samuel Beckett i Harold Pinter. Quan la traduïa, em vaig anar adonant que Ginzburg, que sempre havia admirat i estudiat la figura de Txèkhov, hi tenia moltes semblances. Ginzburg és una dona d’una militància literària, política, intel·lectual i existencial, però més d’una vegada he sentit algun comentari que no m’han agradat sobre ella, com que diguin que fa literatura per a dones. Això és terrible. A nosaltres les dones se’ns jutja molt més que als homes.

—Aquesta llufa em fa pensar en una cosa que comenta en l’estudi: com construeix els personatges femenins, d’una complexitat que tampoc és de manual, i el contrapunt amb el món masculí.
—Ella era una gran observadora de la realitat. Els retrats els fa a partir de detalls. I aquí és quan se m’acosta a Txèkhov. Aquest subtext, aquesta subtilesa… A La secretària, un dels personatges és la Sofia, que està enamorada d’un escriptor. Aquest amor el té tota l’estona latent i només al final es deixa anar. Per construir aquesta latència has d’estar tocat pels déus. Jo estic enamorada dels seus personatges masculins. Arriba a crear uns homes que són completament vils i menyspreables però te’ls converteix en objecte de desig.

—A vegades són una mena de desgraciats estimables, no?
—Exacte. En un text que es diu L’anunci, que d’alguna manera s’inspira en un text de Ionescu, hi apareix un home gran, tan imperfecte, tan lliure, tan a la seva, que el voldries conèixer.

(…)

—Com a poeta, vostè l’any passat va celebrar 20 anys del seu primer recital. Ha publicat set llibres de poemes i el seu darrer volum és Úrsula (El cep i la nansa). Diu que en aquest llibre se li van imposar els poemes en prosa.
—Aquest llibre va néixer com un doll. L’escriptura et posseeix. És ella que ve a tu i em va sortir en prosa. Aquí entraríem en els límits entre la prosa poètica o aquella prosa que té molt de poesia. Vaig voler verticalitzar-ho. I em vaig dir: m’estic imposant una cotilla. I vaig tornar a l’origen. Ha d’anar passant, ha d’anar fluint.

(Anna Ballbona: “El que més m’agrada de Ginzburg és el seu radicalisme”. El Temps, 3 de juny de 2019.)

—Què no t’agrada?
—El desordre, la mentida i vantar-se de la ignorància.

—Com vas celebrar el teu últim aniversari?
—Amb un soparet a casa, amb uns quants bons amics. Érem pocs; en van faltar uns quants, però hauríem continuat sent pocs. Pocs i bons.

—L’últim llibre que has llegit?
—He rellegit La mort d’Empèdocles, de Hölderlin, i vaig rellegint Vinyoli, que és com una bíblia de l’existència quotidiana.

—Ets una negada per…
—Les matemàtiques.

—Tens por de…
—Tenir por. I de conduir.

(Anna Muñoz: “Meritxell Cucurella-Jorba, directora artística de Delicadeses”. Revista Fonoll, número juliol-agost de 2014.)

* * *

—Què és el que més t’ha impressionat aquests dies?
Moltes coses. La generositat en el si de les comunitats petites, dels pobles. La dificultat de gestionar el dol en un moment doblement difícil, per la situació general i per la tristor individual. L’excés de creativitat. O la manera com s’han tractat els nens i l’educació. Amb tots els respectes pels gossos, és llastimós que s’hagi parlat més de gossos que de nens. Penso que una societat que no té en un lloc prioritari els seus infants i la seva joventut és una societat malalta. Ha quedat clar que la nostra és una societat malalta i que, per tant, un altre cop, també aquí, cal desobeir i fer servir la sensatesa i el sentit comú i aplaudir, amb uns aplaudiments ben forts, tots els infants i joves que, un cop més, ens han donat una lliçó. Han après a no sortir de casa, han après a estar-se les vint-i-quatre hores del dia amb els seus pares, molts han après a cuinar, a escombrar, a comptar cada quan es canvien els llençols, uns altres han après a fer hort i a fer anar el càvec i uns altres, a fer coreografies o a construir un titella. I molts s’han hagut de resignar a celebrar el seu aniversari amb pastís però sense convidats. Pel que fa a la impossibilitat de la presència física a l’edifici anomenat escola, trobo que s’ha fet i s’està fent molt malament. En primer lloc, perquè no s’han tingut en compte els contextos econòmics, socials, emocionals, etc. de cada família. En segon lloc, perquè un ordinador no és una escola: és només un ordinador, una mena de màquina d’escriure amb accés a internet. En tercer lloc, perquè amb tanta obligació de fer deures o tasques no del tot obligatoris vinguda d’un departament d’un govern han estressat mestres i pares, molts dels quals treballaven per primer cop des de casa. I en quart i darrer lloc, perquè amb tants deures aparentment no obligatoris, només en aparença!, no han permès que els pares i fills que vivim aquest confinament d’una manera conscient i serena, acceptant les restriccions i creixent per dins, ho poguéssim fer lliurement. També m’ha impressionat que, per exemple, els estancs poguessin obrir, amb les mesures pertinents, i en canvi les llibreries no. ¿Us imagineu gent fent cua davant d’una llibreria?

—Pots recomanar un llibre, un disc i una pel·lícula que hagis vist?
De les moltes pel·lícules que he vist aquestes nits recomano ‘Big Fish’, de Tim Burton, una gran faula visual sobre la vida i la imaginació apta per a tots els públics. Recomano la calma d’ara per llegir ben lentament ‘La mort i la primavera’, de Mercè Rodoreda. I en comptes d’un disc recomano, ara que no sabem quan podrem tornar a omplir teatres i auditoris, un directe que he escoltat molt aquests dies: Cigarettes After Sex enregistrats a l’Ancienne Belgique, una sala de concerts de la ciutat de Brussel·les.

(Entrevista a Surtdecasa. 4 de maig de 2020. En línia)